Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola de Frankfurt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola de Frankfurt. Mostrar tots els missatges

19 de març 2020

Infinite jest, David Foster Wallace

Per on començar? 
Per la família Incandenza? 
Aquesta mena de família Glass (dels Glass d'en Salinger) que no són tan superdotats intel·lectualment, però gairebé. Amb la qual comparteixen els mateixos patrons d'antisocialitat i els mateixos dubtes i converses. 
Centrar-me, potser, en el que semblava ser el protagonista del llibre, en Hal, únicament per la costum cronològica que ens fa pensar que el primer que surt al llibre n'és el seu protagonista?
Parlar de les addiccions?
Del Quebec?
Del tennis?
De la Lady Pshychosis?
Del vocabulari incandescent del text?
De l'esfereïdora cinematografia del pare Incandenza?

Buf!

La magnitud de l'obra (la literal i la figurada) és tan gran que resulta impossible atacar-la només des d'una banda. Cal abordar-la a l'engròs, per tots bandes i sense pietat, assumint, com ja havia fet en Vonnegut al Breakfast of Champions, que tots els elements del text (i això també inclou les notes al peu de pàgina inacabables que confesso que no les he llegides totes), tots els seus personatges, tot allò que surt en algun moment, és igual d'important. I això és molt.

Hi pot haver una descripció de l'estupidesa humana millor que l'explicació de l'aparició de les vídeo-trucades i el seguit de pors estètiques i abusos comercials que generen? Si no fos perquè, anys després que en Foster Wallace ho escrivís, ho hem viscut en major o menor grau, el text seria divertidíssim. Ara, és una agra sàtira sobre la nostra estupidesa.

“Almost nothing important that ever happens to you happens because you engineer it.”

“How is there freedom to choose if one does not learn how to choose?”
I aquesta frase retrona a l'Escola de Frankfurt. Hi sentim una de les seves premisses bàsiques: com podem ser lliures si en el fons només podem escollir què comprar però mai podem escollir  no comprar.  

De sobte un dels comentaris més freqüents sobre el llibre ressona dins meu quan m'enfronto a pàgines i pàgines d'accions confuses, personatges terciaris i addiccions múltiples: però aquí ningú ha editat aquest llibre abans de publicar-lo? Coi, que quan m'havien de publicar Tu i jo l’editor em va estar discutint fins a l’última coma, qüestionant-me l’ordre d’alguns adjectius que ell era incapaç d’entendre que estaven davant del nom amb tota la mala fe del món.
Però d'altres vegades és precísament aquesta llibertat estilística i temàtica la que fa interessant el llibre. Aquesta anarquia de personatges i arguments que, de tant en tant, ens porten un somriure als llavis quan ens retrobem amb els nostres favorits. En el meu cas, en Marathe i l'Steeply per una banda, i tots els adolescents de l'escola de tennis que em recorda, i molt, a The broom of the System, per l'altra. 

Quina arma més terrorífica aquest vídeo que atrapa tan fortament als seus espectadors que s'obliden fins i tot de viure. Algú ha dit jocs d'ordinador i joves addictes? Algú ha dit cases d'apostes i ludòpates? Algú ha dit Netflix? 

I clar, “who can study the Entertainment while detached?” Qui pot saber què hi ha realment al vídeo que el fa tan addictiu sense mirar-lo perquè tothom qui el mira s’hi queda enganxat?

I què dir-ne d’aquest element implantat al cervell que, en accionar un botó, ens proporciona un plaer immens i inimaginable? Una eina que provoca la mort de tots els ratolins que han fet servir per testar-la, uns animals que prefereixen el plaer proporcionat pel botó que no pas menjar, beure o follar. I que terrible quan els científics d’en David Foster Wallace descobreixen que hi ha centenars de joves canadencs, fills de famílies estables, sense problemes socials ni res per l’estil que poguessin ajudar a entendre la seva decisió, que estan més que disposats a sotmetre’s a la implantació d’aquest xip cerebral per tal d’experimentar aquest plaer malgrat la consciència que implica una posterior mort inaturable. Què diu això de les nostres societats del benestar? Què diu això de les il·lusions que “sabem” transmetre a les noves generacions? Doncs això.

“It’s weird to feel like you miss someone you’re not even sure you know.”

“It is not that Orin Incandenza is a liar, but that I think he has come to regard the truth as constructed instead of reported.” I, a vegades, quan perdo temps al metro repassant les notícies als diaris (gran error, ho sé!) em plantejo què se n’ha fet de la veritat? Això i també quina merda de periodisme sensacionalista ens ha quedat en aquest país que he deixat enrere que pràcticament tots els diaris acaben sent pamflets sensacionalistes a favor de la idea del partit (o el grup) que els paga més diners. A vegades, viure a la Xina i no poder accedir a cap mena de notícia pot ser un descans. Si més no, m’estalvia moltes enrabiades.

I de sobte apareix l’expedient, per dir-ne d’alguna manera, de la Molly Notkin (personatge que asseguraria que no hem conegut abans o que, en cas d’haver-ho fet, ha sigut breument i de manera tangencial) i tot canvia. Conclusions a les que havia arribat, o que havia intuït de manera purament deductiva i basades amb escasses explicacions, ara són explicades abastament. Ara es parla obertament de la cinta temible, d’aquesta pel·lícula anomenada Infinite Jest. Se’ns diu quin és el seu contingut, qui la protagonitza... i una certa sensació d’alleugeriment o, potser fins i tot, de satisfacció em recorre el cos. Tot aquest camí fet fins ara, les 5.000 pàgines llegides i les 50.000 sub-històries i definicions detalladíssimes, per fi han conduït a algun lloc.

“Hal finds he rather envies a man who feels he has something to explain his being fucked up, parents to blame it on.”

“Are they words if they’re only in your head, though?” Es qüestiona l’hospitalitzat Don Gately després d’haver rebut un tret a l’espatlla. Gran pregunta entremig d’aquest llarg i oníric monòleg o diàleg amb una aparició en somnis que, sobretot per les circumstàncies d’en Gately, recorden els pensaments d’en Johnny a Johnny got his gun.

“I’d felt for almost a week as if I needed to cry for some reason but the tears were somehow stopping just millimeters behind my eyes and staying there.”

“Newly sober people are awfully vulnerable to the delusion that people with more sober time than them are romantic and heroic, instead of clueless and terrified and just muddling through day-by-bay like everybody else in AA is”. I a vegades no és únicament una qüestió d’alcohol. També creiem que alguns amb poder (econòmic o polític, o ambdós) tenen alguna idea clara, un camí delimitat que seguiran passi el que passi. I si hi afegim ànsies de poder, agendes personals i avarícia malaltissa doncs venen al cap els noms de molts i moltes que, des de l’1 d’octubre del 2017 no estan fent més que riure’s de nosaltres. Per no dir res de l'aberració de les mascaretes mèdiques confiscades a l'hospital d'Igualada... vergonya és poc.

“We are all dying to give our lives away to something, maybe. God or Satan, politics or grammar, topology or philately –the obect seemed incidental to this will to give oneself away, utterly.”

“It occurred to him that if he died everybody would still exist and go home and eat and X their wife and go to sleep.”

I s’acaba.

Amb un viatge lisèrgic, amb un moment de sadisme ocular i dolor inimaginables, s’acaba la broma. I queden molts fronts oberts. I queden moltes preguntes per respondre. Però la principal és: m’ha agradat? Doncs no ho sé. Té elements molt interessants, reflexions molt encertades, paràgrafs divertits, però també hi ha pàgines i pàgines insuportables. De difícil lectura i d’escàs interès que només les toleres per la il·lusió de les bones que han de venir. I que venen. Però potser no prou. I potser descobreixo que en el duel (totalment personal i subjectiu i segurament només explicable per factors personals, per haver-los conegut a tots dos al mateix moment quan un pre-amic em va dir si els teníem quan treballava a la Geli) entre en David Foster Wallace i en Joanathan Franzen, és el segon qui guanya.
____________________

David Foster Wallace, The Infinite Jest 
començat_ 29/6/18 // acabat_ 30/11/19

17 d’ag. 2016

Contra la libertad, Esteve Soler

Duríssima primera història sobre una Europa emmurallada que separa mares i fills. No gaire diferent al què trobem avui en dia, per descomptat, on els refugiats no poden entrar a la “terra promesa”. Però aquí, la separació és més extrema i la mare li recorda al fill tot el que hi ha a la banda “bona” de la barrera, totes les fites intel·lectuals i culturals assolides per Europa, tota la bellesa de les millors simfonies, quadres i edificis, la inspiració de les obres narratives i teatrals, la investigació dels científics... mentre a l’altra banda de la frontera, el fill malviu com un refugiat. L’humanisme del qual presumim, les nostres grans gestes per la humanitat, reduïdes a un mirar-nos al melic mentre a l’altra banda del mur el món agonitza. O potser som nosaltres els que estem agonitzant, vivint immersos en el nostre passat gloriós i oblidant què significa, de veritat, l’humanisme. I el fet que les assignatures de filosofia, literatura o música estiguin desapareixent dels nostres centres educatius no diu massa al nostre favor. L’humanisme no casa bé amb l’economia capitalista. Substituïm les classes de filosofia per classes d’emprenedoria i d’aquí uns anys tindrem la societat perfecta... submisa, obedient, consumista, idiota.

La segona història està centrada en el matrimoni, un estament que ja sortia a Contra el progrés. Allà, era tractat com un contracte pur i dur. Un paper legal que unia a dues persones durant un any i que després s’havia de renovar o trencar. Aquí, Soler planteja un dels dubtes claus del matrimoni: és un acte de llibertat o bé una imposició? Quan el mossèn ens diu “fins que la mort us separi”, vol dir que estem lligats de mans i peus? I, precisament d’això és del què es queixa la núvia d’aquesta història. Ella no vol aquesta imposició, així com tampoc vol (fent una deducció lògica a l’absurd) la submissió sexual a la qual la sotmet el seu futurible marit qui té preferència per la postura dels gossets i en dir-li “puta” mentre follen.
Tot plegat, una divertida crítica a les relacions de parella i als rols que prenem però, també, a la importància de les paraules que diem sense ser-ne conscients del seu significat.

La tercera història està ambientada en un món apocalíptic en el qual uns soldats s’amaguen dintre d’una cova. Però no estan sols, estan connectats amb el món exterior a través dels seus aparells. Reben missatges de sol·licitud d’amistat i “M’agrada” a les seves fotos de perfil i això els fa creure que el món no està tan malament, que un cop perdut el contacte humà directe, ens queda el caliu virtual. Però clar, tothom coneix la fredor dels aparells, la falsedat del món virtual, les ombres i aparences del què veiem en els nostres mòbils. Ombres de la realitat que es reflecteixen dins la caverna platònica dins la qual estem tots atrapats. I què passa quan intentem sortir-ne? Què els passa als protagonistes d’aquesta història? Doncs això.

La quarta història juga amb les preconcepcions, amb la generació d’unes expectatives que no es compleixen; l’extrañamiento d’en Buñuel. Ens exposa les perversions d’un individu que, contrari al què se’ns indueix a creure al principi,  no són sexuals sinó intel·lectuals: l’home, agafeu-vos fort, llegeix.

“Su marido ha tenido un brote de pensamiento independiente.”

El pitjor que pot fer un home, llegir. I, a sobre, llegir assaig! Si com a mínim s’acontentés amb les pentalogies pseudo-sexuals de moda, o amb els llibres de detectius escandinaus...

“Todavía recuerdo cuando todo el mundo hacía como que leía libros... hasta que entramos en razón y lo dejamos.” I la tecnologia ens hi ha ajudat molt en aquest abandonar l’aparentar que llegim. Ja no cal omplir estanteries de casa nostra amb llibres que no llegirem mai per fer veure que som el què no som. Comprar llibres ja no concedeix estatus social, com tampoc ho fa anar al teatre o mirar pel·lícules subtitulades. L’estatus social ens el garanteix el nostre compte corrent. Ara, els llibreters ja no es deuen trobar, com jo em vaig trobar en més d’una ocasió en el meu any a la Llibreria Geli, amb personatges lamentables que venien a comprar llibres gairebé a granel, segons la mida del llom i el color de les cobertes, perquè quedessin bé a les prestatgeries.


“Un casino es como un parque recreativo para ninos, con sus luces y colores... los adultos somos niños con deudas.”

I amb aquest començament relativament plàcid, s’amaga potser una de les històries més fosques i cruels de les set (el títol se’l disputarien aquesta història i la sisena). Els pensaments en veu alta d’una dona adinerada que té tot el què vol però necessita de deu mil pastilles per seguir endavant i de deu mil més per poder dormir a les nits. El món de les drogues legals que se’ns mostrava brillantment a Requiem for a Dream. Però ella, tot i la seva desídia, fredor, superficialitat i menyspreu vers la humanitat, no és la pitjor de la història. El pitjor és el seu marit, un economista, un inversor que es folla a nens petits i la convenç a ella que no hi ha cap mal en fer-ho. I ella, clar, ho acaba acceptant. “Lo que ocurre es que somos una sociedad hipócrita. Follarse a un niño es algo que siempre se ha admitido en las sociedades complejas.” El què passa és que aquí neix el gran dubte de l’ètica: fins on són legítimes les meves accions? Sóc lliure de fer tot allò que vull o bé existeix la llibertat de l’altri que coerciona, i ha de coercionar, la meva llibertat?
I la gràcia del text de l’Esteve Soler és que no intenta respondre aquestes preguntes. No cau en el parany adoctrinador i pretén mostrar-nos com hem de viure les nostres vides. Això hauria estat un gran error. L’important d’aquestes preguntes, com tantes altres preguntes importants a la vida, és que ens les formulem, que ens les plantegem i aquest sol fet ja ens hauria de fer replantejar i modificar els nostres comportaments.

La sisena història ens mostra l’abús del món tèxtil. Amb la ironia i causticitat característiques, Soler presenta un individu que té a centenars de treballadors amagats sota el vestidor de la seva dona, la sala més gran de la casa. Allà sota, cusen i tenyeixen roba com esclaus, però ell creu que són feliços. O els vol fer creure que ho són. “La gente sabe que las fábricas son fiestas y que el niño que hizo su camiseta era un niño que tenia bichos en el agua que bebía, pero que era un suplemento nutricional que le daba energía, y que si golpeaban al niño para que fuera más rápido era para hacer música con el contacto de la madera contra la piel.”
Perquè, en el fons, a ells els agrada anar tots entaforats en una furgoneta sense finestres cap a treballar (Inditex fleta busos diaris pels seus treballadors des de Barcelona a Tordera) o compartir un pis de 25 m2 amb 10 persones més (el sou mitjà d’un treballador de logística d’una empresa tèxtil a Catalunya és de 700 euros, tenint en compte els lloguers de molts habitatges, necessiten compartir pis per sobreviure, ja sigui amb companys de feina, amics, o pares i avis). I això ho saben els bondadosos i magnànims empresaris que els concedeixen un sou mensual que “equivale a cinco jerseis en las tiendas”. Imagineu-vos quin luxe. I això a dintre d’Europa. Si en sortim, si mirem les condicions dels treballadors tèxtils a llocs com Turquia, el Marroc, la Índia i la Xina (principals productors de tota la roba que portem) les coses empitjoren. El sou mig/alt a la Xina, a les fàbriques legals, s’entén, és d’uns 3.000 yuans, uns 400 euros per jornada completa de vuit/deu hores diàries, de sis dies a la setmana i si alguna festa nacional cau entre setmana, la recuperen el diumenge. Si tenim en compte que la vida a la Xina ha pujat moltíssim de preu en aquests darrers anys, que els pisos a Shanghai costen uns 3.000 o 4.000 yuans si ets xinès (a partir dels 7.000 si ets estranger), i que segurament seran pisos sense lavabo ni cuina pròpies; que a les cantines on abans es menjava per 5 yuans ara en necessites 12, que els cotxes són un luxe a l’abast de molt pocs, que a Shanghai els taxis baixen la bandera als 14 yuans... no vull ni imaginar en quines condicions estan aquells que treballen en fàbriques il·legals.
Però, encara que resultés que no tot és tan bonic com volen que ho sigui els empresaris, encara que els nens no gaudissin cosint 15 hores diàries, encara que no se’ls cremés la pell amb els tints tòxics que utilitzen i que després aboquen als rius d’on tots en treuen l’aigua per cuinar els fideus i l’arròs i hi renten la roba provocant malformacions en poblacions senceres (com es mostra a The True Cost) “no vamos a permitir que un poco de muerte, saqueo y horror nos hagan perder unas magníficas ofertas, ¿verdad?”


I l’obra acaba amb una imatge poètica, trista, però de gran bellesa. Amb un crit de frustració, de ràbia cap a la realitat que ens estan obligant a viure, cap a la devastació provocada pels bancs, els polítics i les immobiliàries, per la quantitat de gent que s’ha suïcidat (i que ho segueixen fent malgrat el silenci imposat institucionalment ens els mitjans de comunicació que ells justifiquen apel·lant al possible efecte crida, tot i que potser es refereixen a la por a la crida a les armes, al dir “ja n’hi ha prou!”) ofegats per hipoteques abusives que no poden tornar, per desnonaments que els han deixat al carrer i sense esperances de sobreviure. I de debò que seria bonic poder retre un homenatge a aquestes víctimes del govern, a tots aquests a qui han enganyat i robat burdament. Però sabem que aquest text és ficció i que, en el fons, tots seguim egoistament endavant amb les nostres vides com la protagonista de la cinquena història, que s’empastilla per acceptar-ho tot, o com la de la sisena història, que no permetrà que una mica de mort i horror li amarguin una bona tarda de compres. Perquè no hem d’oblidar mai les paraules d’Adorno, Horkheimer i els demés de L’escola de Frankfurt: som lliures de fer el que vulguem, som lliures de comprar aquesta televisió o aquesta altra, de comprar aquest mòbil (cada vegada menys perquè la dictadura Apple està eliminant aquesta llibertat) o aquest altra, de comprar aquesta camiseta o aquesta altra... però el què no som, és lliures de no comprar, de no consumir. Això mai.

2 de gen. 2014

Com ens veiem davant del tercer mil·lenni? Marta Doltra

Per a poder respondre la pregunta del títol, Doltra en formula una altra tant o més difícil de respondre: què és l'home? Aquesta pregunta sense resposta, font de milers i milers de discussions filosòfiques i antropològiques, ella la intenta afrontar (que no respondre, espero que no sigui tan agosarada) des de cinc punts de vista clàssics:

"-L'home com a conjunt d'impressions inconnexes. David Hume
-L'home com a conjunt de personalitats múltiples. Thomas Schelling
-La societat contra l'instint de l'home. Herbert Marcuse
-L'home esquizofrènic. Gilles Deleuze
-L'home, plec i resistència contra les dificultats i l'absurd extern. Michel Foucault" (209-10)

"Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció." (216) El cinisme de les classes dirigents i benestants. Els Bàrcenas, Millets, Urdangarins, Camps i demés que encara no coneixem: promulguen unes lleis o es mostren a favor d'unes lleis que ells no compleixen. I afegeix: "les lleis actuen per als interessos de la societat o dels dirigents de la societat, i sempre beneficien uns i no uns altres." (216)

"L'absurd, que és l'únic sentit al qual podem accedir, es fa present a tot arreu i manifesta la quantitat de cops, deformacions, i elements inconscients que ens separen d'un pretès i impossible coneixement nítid de les coses." (217). Aquesta afirmació em remet a la crítica constant que no em cansaré de fer a l'assertivitat categòrica de les ciències: la seva afirmació que coneixen el món tal i com és. Mentida. L'intueixen tal i com els instruments tecnològics dels quals disposen ara els permeten d'analitzar-lo. El coneixem a través de les categories mentals que la ciència ha establert al llarg dels segles. el coneixem a través de la mirada distorsionadora dels nostres sentits que són diferents de, per exemple, els d'una mosca. Així, quina realitat és la real, la que percebem nosaltres o la que pot percebre una mosca? I per què ens creiem que és la nostra?

"El poder actual no mata però permet genocidis i hecatombes. Tendeix a abolir-se la pena de mort, però augmenten els holocausts." (228)

"Ara, com deien els crítics de l'escola de Frankfurt, la vida de l'intel·lectual ha de tornar-se resistència al poder". (228) Frankfurt una vegada més. La saviesa que es va començar a mostrar fa gairebé 100 anys. I nosaltres els hem girat l'esquena i hem anat de malament en pitjor. Aquesta és la realitat de l'home al tercer mil·leni.
_______________
Dintre de L'individu davant el tercer mil·lenni (La busca)
començat_ 26/09/13  /  acabat_ 26/09/13

9 de març 2013

La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset

Abans de començar el llibre em pregunto: què en conec, d’Ortega y Gasset? Quin coneixement de les teories d’aquest autor m’ha aportat quatre anys de la carrera de filosofia? Doncs pràcticament cap, de fet. Només una vague noció sobre el perspectivisme, sobre la relativització del coneixement i poca cosa més. I, de fet, estic pràcticament convençut que a aquesta noció hi vaig arribar jo sol un cop acabada la carrera…
Una vegada més, donem la benvinguda a un filòsof desconegut.

En aquesta edició hi ha un pròleg pels francesos, unes breus notes d’avís als lectors francesos per a que no quedin defraudats amb el llibre que no és més que un recull d’articles publicats en un diari de Madrid. Perquè ell mateix s’adona que la recepció dels textos a Madrid no té per què repetir-se a l’exterior perquè “estoy persuadido de que hablar es una operación mucho más ilusoria de lo que suele creerse.” (9) I afegeix: “cuando el hombre se pone a hablar, lo hace porque cree que va a poder decir cuanto piensa. Pues bien: esto es lo ilusorio. El lenguaje no da para tanto. Dice, poco más o menos una parte de lo que pensamos y pone una valla infranqueable a la transfusión del resto.” (10) “Dóciles al prejuicio inveterado de que hablando nos entendemos, decimos y escuchamos tan de buena fe, que acabamos muchas veces por malentendernos mucho más que si, mudos, procurásemos adivinarnos.” (10)

Crítica a Rousseau: “la idea de la sociedad como reunión contractual, por lo tanto, jurídico, es el más insensato ensayo que se ha hecho de poner la carreta delante de los bueyes.” (13) És a dir, de començar la casa per la teulada perquè Ortega afirma que passa al revés, que “todo acuerdo de voluntades presupone la existencia de una sociedad, de gentes que conviven, y el acuerdo no puede consistir sino en precisar una u otra forma de esa convivencia, de esa sociedad preexistente.” (13) I sembla lícit. Tot i agradar-me personalment la idea rousseaniana del contracte social per les arbitrarietats i acords futils que exposa, és a dir, pel relativisme que ens demostra, és cert que aplicant fòrmules de la lògica més elemental, l’ordre més coherent en aquest cas és:

                        p èq

On p és la societat i q el contracte.

I no:
q èp

Perquè sense societat no hi ha possibilitat de contracte.

Visionari: “Es sumamente improbable que una sociedad, una colectividad tan madura como la que ya forman los pueblos europeos, no ande cerca de crearse su artefacto estatal mediante el cual formalice el ejercicio del poder público europeo ya existente.” (15) Avançava l’any 1937 la Comunitat europea. “La unidad de Europa no es una fantasía, sino que es la realidad misma, y la fantasía es precisamente lo otro, la creencia de que Francia, Alemania, Italia o España son realidades sustantivas e independientes.” (16)

L’Home-massa: “un tipo de hombre hecho de prisa, montado nada más que sobre unas cuantas y pobres abstracciones y que, por lo mismo, es idéntico de un cabo de Europa al otro. A él se debe el triste aspecto de asfixiante monotonía que va tomando la vida en todo el continente.” (17) I afegeix: “es el hombre previamente vaciado de su propia historia, sin entrañas de pasado y, por lo mismo, dócil a todas las disciplinas llamadas internacionales.” (17) Exacte. Amb el passat inexistent, amb el trencament amb la tradició pròpia, l’individu esdevé dòcil, necessitat de pertànyer. “Más que un hombre, es solo un caparazón de hombre.” (17) Per això mateix, Orwell exposava la importància que l’aniquilament control·lat de tota mena de passat tenia pels governants de 1984.

Una curiositat etimològica: la paraula esnob prové del fet que a Anglaterra es posava al costat del nom l’ofici i els títols de la persona i com que els burgesos no tenien cap ofici i menys títols se’ls posava “s. nob.” (sine nobilitate) és a dir, sense noblesa.

L’home massa “tiene sólo apetitos, cree que tiene sólo derechos y no cree que tiene obligaciones.” (17) Vés que no en conegui un parell o tres de milers d’aquests…

La obra intelectual aspira, con frecuencia en vano, a aclarar un poco las cosas, mientras que la del político suele, por el contrario, consistir en confundirlas más de lo que estaban.”
(26) I afegeix encara: “ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas maneras que el hombre puede elegir para ser un imbécil.” (26) Però el dubte és si aquí es produeix un cas de falsa elecció com el que denunciava l’escola de Frankfurt o si bé l’home pot escollir no ser imbècil.

Sorprenderse, extrañarse, es comenzar a entender. Es el deporte y el lujo específico del intelectual.” (38) La capacitat d’obrir els ulls, de sorprendre’s davant alguna cosa, és la que permet, i alhora genera, la investigació posterior. És el fet de preguntar-se “per què” davant de qualsevol cosa l’única esperança que tenim d’avançar.

Masa es todo aquel que no se valora a sí mismo –en bien o en mal– por razones especiales, sino que se siente como todo el mundo y, sin embargo, no se angustia, se siente a sabor al sentirse idéntico a los demás.” (40)

Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.” (42) Avui en dia, pràcticament 100 anys després, les coses segueixen igual, o potser pitjor perque masses vegades la massa ignora la seva vulgaritat creient-se en una situació de superioritat basada únicament en el poder econòmic.

“La masa arrolla todo lo diferente, egregio, individual, calificado y selecto. Quien no sea como todo el mundo, quien no piense como todo el mundo, corre el riesgo de ser eliminado.” (42) I tothom pot recordar ara la frase cèlebre de George W. Bush fill davant la guerra d’Irak: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”. Ara bé, aquest “todo el mundo”, com molt bé puntualitza Ortega és fals perquè “todo el mundo era, normalmente, la unidad compleja de masa y minorías discrepantes, especiales. Ahora, todo el mundo es sólo la masa.” (42)
Per això a la televisió o a programes de ràdio, tertulians d’allò més barroers s’atreveixen a exclamar: “i tot el món ho sap!” perquè per a ells, el món només està format per aquells que són i pensen com ells.

Davant la sensació generalitzada (i promocionada) que evolucionem progressivament de forma ascendent, és a dir, que nosaltres som o estem millor que els nostres avantpassats, Ortega recorda les paraules d’Horaci: “nuestros padres, peores que nuestros abuelos, nos engendraron a nosotros aún más depravados, y nosotros daremos una progenia todavía más incapaz.” (50)

Nuestra vida es en todo instante y antes que nada, conciencia de lo que nos es posible, Si en cada momento no tuviéramos delante más que una sola posibilidad, carecería de sentido llamarla así. Sería más bien pura necesidad.” (57) La vida és la possibilitat d’escollir, el fet de tenir opcions i poder-nos decantar per una. Això implica, o hauria d’implicar necessàriament, tot i que Ortega no ho concreta, la llibertat de poder escollir l’opció que vulguem. Perquè sense aquesta llibertat, llavors sí que la vida passa a ser “pura necesidad”. I afegeix “mundo es el repertorio de nuestras posibilidades vitales. No es, pues, algo aparte y ajeno a nuestra vida, sino que es su auténtica periferia. Representa lo que podemos ser; por lo tanto, nuestra potencialidad vital.” (57-8) Tampoc especifica, però, com ens ho fem per relacionar-nos amb el món, si aquesta relació que tenim és personal o universal. És a dir, obvia els problemes claus de la metafísica i la seva impossibilitat de justificar que realment el món, la realitat, existeix. Però és normal en filosofia de caire  més social. Hem d’acceptar algunes condicions que ens serveixin com a punt de partida, sinó estaríem perpètuament aturats. Sempre som a temps d’arribar a una reducció a l’absurd.

La física de Einstein se mueve en espacios tan vastos que la antigua física de Newton ocupa en ellos sólo una buhardilla.” (58) Tan gran va ser el canvi. Tan gran pot tornar a ser el futur canvi en ciència, malgrat la ferma oposició de molts científics a acceptar que tot pot tornar a canviar una altra vegada. Fixem-nos, sinó, en el que diu Ortega: “el átomo, en fin, límite ayer del mundo, resulta que hoy se ha hinchado hasta convertirse en todo un sistema planetario.” (59) Aquest fet, Ortega l’atribueix a la llibertat d’esperit, “es decir, la potencia del intelecto se mide por su capacidad para disociar ideas tradicionalmente inseparables. Disociar ideas cuesta mucho más que asociarlas.” (59) Exacte.

Visió lúcida de la realitat, tan encertada abans com ara: “vivimos en un tiempo que se siente fabulosamente capaz para realizar, pero no sabe qué realizar. Domina todas las cosas, pero no es dueño de sí mismo. Se siente perdido en su propia abundancia. Con más medios, más saber, más técnicos que nunca, resulta que el mundo actual va como el más desdichado que haya habido: puramente a la deriva.” (60) I si no estiguéssim immersos en una crisi econòmica tan profunda, és a dir, en una època de crisi temporal, veuríem els problemes de fons i ens esgarrifaríem. Ara, però, prou feina tenim en desinfectar primer la part més superficial de la ferida.

Encert rere encert: “todo el que se coloque ante la existencia en una actitud seria y se haga de ella plenamente responsable, sentirá cierto género de inseguridad que le incita a permanecer alerta.” (61)

La revolución no es la sublevación contra el orden preexistente, sino la implantación de un nuevo orden que tergiversa el tradicional.” (68)

Dues característiques de l’home massa: “la libre expansión de sus deseos vitales” (69). Es creu en dret de demanar-ho tot, de desitjar-ho tot. “Y la radical ingratitud hacia cuanto ha hecho posible la facilidad de su existencia.” (69) Ortega també ho anomena “la psicología del niño mimado” (69) perquè, de fet, així és com ell veu actuar a l’home-massa, com algú a qui se li ha donat tot allò que ha volgut i més, i al final és incapaç d’apreciar-ho.

Anatole France: “un necio es mucho más funesto que un malvado. Porque el malvado descansa algunas veces; el necio, jamás.” (77)

Bajo las especias de sindicalismo y fascismo aparece por primera vez en Europa un tipo de hombre que no quiere dar razones ni quiere tener razón, sino que, sencillamente, se muestra resuelto a imponer sus opiniones.” (79) I tot aquell que hagi intentat tenir una conversa amb algú que té una gran opinió d’ell mateix ho entendrà perfectament.

La filosofía no necesita ni protección, ni atención, ni simpatía de la masa. Cuida su aspecto de perfecta inutilidad, y con ello se liberta de toda supeditación al hombre medio.” (88)

La técnica contemporánea de la copulación entre el capitalismo y la ciencia experimental” (102), és a dir, que moltes coses han estat fetes per interès, no per necessitat científica. Potser, fins i tot, es podria afirmar que avui en dia la gran majoria són per interès perquè d’on, sinó de l’interès econòmic, neixen les ajudes privades, els finançaments, cap a la recerca mèdica, científica i tecnològica? I potser la resta de motius es divideixen entre interès militar i una miqueta d’interès científic. Només una miqueta.

Por masa –prevenía yo al principio– no se entiende especialmente al obrero; no designa aquí una clase social, sino una clase o modo de ser hombre que se da hoy en todas las clases sociales.” (103) Exacte. No es tracta de classisme o de divisió per castes, sinó de criteris qualitatius.

Trencant tòpics: “la ciencia experimental ha progresado en buena parte merced al trabajo de hombres fabulosamente mediocres, y aun menos que mediocres. Es decir, que la ciencia moderna, raíz, y símbolo de la civilización actual, da acogida dentro de sí al hombre intelectualmente medio y le permite operar con buen éxito.” (105) Ortega arriba a aquesta afirmació arran de la crítica a l’especialització. En tant que els homes, i en aquest casa els científics, s’especialitzen, passen a ignorar allò fora de la seva especialització, és a dir, esdevenen mediocres. I potser sí que excel·leix en el seu camp, però no per virtut pròpia, sinó per la gran mecanització de les ciències. “El especialista sabe muy bien su mínimo rincón de universo; pero ignora de raíz todo el resto.” (105) El dubte és si la noció de savi, aquell individu que coneix de tot, encara pot existir avui en dia. Ara que l’especialització ha fet avançar cada camp fins a cotes insospitades per Ortega, potser ningú pot tenir coneixement propi de tots els camps. Ara bé, si això és positiu, si aquest camí escollit és el correcte, doncs aquí apareixen els dubtes. Aquí és on la crítica d’Ortega a l’especialització té més raó de ser: el coneixement mínim, partit, augmenta però la ignorància de la resta també convertint l’home en home-massa, en individu sense coneixement (més enllà del seu propi camp) i, per tant, manipulat necessàriament.

En tant que l’especialista és savi en la seva petita fracció de coneixement, no podrem dir que és un ignorant, malgrat ser-ho en totes les altres branques del coneixement, ens diu Ortega, “habremos de decir, que es un sabio ignorante, cosa sobremanera grave, pues significa que es un señor el cual se comportará en todas las cuestiones que ignora, no como ignorante sino con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio.” (106) És la pedanteria de l’ase, una de les pitjors classes de pedanteria.

Hoy, cuando hay mayor número de hombres de ciencia que nunca, [hay] muchos menos hombres cultos que, por ejemplo, hacia 1750” (107) I, tanmateix, es segueixen situant les ciències per davant de qualsevol altre mètode de coneixement.

Éste es el mayor peligro que hoy amenaza a la civilización: la estatificación de la vida, el intervencionismo del Estado, la absorción de toda espontaneidad social por el Estado.” (111) Per això, quan començà la crisi i s’acabaren les ajudes estatals i les subvencions molta gent se sentí perduda i convençuda que era la fi del món. Tan poderosa és la força de l’estat-pare.

Vida es luchar con las cosas para sostenerse entre ellas. Los conceptos son el plan estratégico que nos formamos para responder a su ataque.” (119-20) I afegeix més: “si se escruta bien la entraña última de cualquier concepto, se halla que no nos dice nada de la casa misma, sino que resume lo que un hombre puede hacer con esa cosa o padecer de ella.” (120 ) Totalment d’acord. Les paraules, els conceptes, en tant que invents humans, convencions socials, no designen res en concret sinó que designen las nostra relació amb aquell fragment concret de món.

Librada a sí misma, cada vida se queda en sí misma, vacía, sin tener qué hacer. Y como ha de llenarse con algo, se finge frívolamente a sí misma, se dedica a falsas ocupaciones, que nada íntimo, sincero, impone. Hoy es una cosa; mañana, otra, opuesta a la primera. Está perdida al encontrarse sola consigo.” (127) I només cal mirar com reacciona la gent (molta gent) quan els treuen la tele, o quan es veuen forçats a esperar pel metge, per exemple, i es queden a soles amb ells mateixos: embogeixen.

Interessant punt de vista: “al defender la nación defendemos nuestro mañana, no nuestro ayer.” (150) És a dir, no ens mobilitzem per preservar un passat, sinó per assegurar un futur.Si Hume hi pugués dir la seva segurament se’n riuria de nosaltres. Estem tan acostumats a creure en l’existència d’un demà que ja el donem per fet sense ni plantejar-nos que potser no hi ha demà.

L’origen de les rivalitats: “no hay pueblo que, mirado desde otro, no resulte insoportable.” (164)

Desde hace casi un siglo se habla de que los nuevos medios de comunicación –desplazamiento de personas, transferencias de productos y transmisión de noticias– han aproximado los pueblos y unificado la vida en el planeta. Mas, como suele acaecer, todo este decir era una exageración.” (183) I, recordem-ho, aquest text va ser escrit fa pràcticament 100 anys. Hi ha errors que semblen perdurar en el subconscient humà.
Para los efectos de la vida pública universal, el tamaño del mundo súbitamente se ha contraído, se ha reducido.” (184) La tecnologia l’ha fet més petit. Però, afegeix Ortega, “esto acontece precisamente a la hora en que los pueblos europeos se han distanciado más moralmente.” (184). Ara que tenim els mitjans per estar junts, cada vegada estem més allunyats els uns dels altres.

Un pueblo es, como una persona, aunque de otro modo y por otras razones, una intimidad –por lo tanto un sistema de secretos que no pueden ser descubiertos sin más, desde fuera–.” (190) Fer-ho, és a dir, opinar sobre algú, o sobre una altra cultura des de l’exterior sovint és caure en la ignorància superba, en el creure’s en dret d’opinar malgrat no saber res.

El dinero no es más que un medio para comprar cosas. Si hay pocas cosas que comprar, por mucho dinero que haya […] su influjo será escaso.” (196) O dit d’altra manera, el poder social dels diners “será tanto mayor cuantas más cosas haya que comprar, no cuanto mayor es la cantidad del dinero mismo.” (196)

Todas las generaciones del siglo XIX han aspirado a ser maduras lo antes posible y sentían como una extraña vergüenza de su propia juventud. Compárese con los jóvenes actuales –varones y hembras–, que tienden a prolongar ilimitadamente su muchachez y se instalan en ella como definitivamente.” (200) I potser ara encara es va més enllà. Incapaços d’abandonar el segle XX, seguim regits per la dictadura de la joventut que, com a molt, està derivant cap a un infantilisme generalitzat preocupant. I el propi Ortega ja ho afirma quan parla de l’interés posat damunt del cos: “el entusiasmo que hoy despierta ha inundado de infantilismo la vida continental” (204) “Los que ya estamos muy en la cima de la vida nos encontramos con la inaudita necesidad de tener que desandar un poco el camino hecho, como si lo hubiéramos errado, y hacernos –de grado o no– más jóvenes de lo que somos.” (203) Altrament, només hi ha un camí a seguir, el que porta a l’ostracisme. 
____________
José Ortega y Gasset, La rebelión de las masas (Espasa-Calpe)
començat_ 1/09/12  /  acabat_ 29/09/12