Pronòstics, Peter Handke

Seguint, potser, el camí delimitat a Insults al públic, Handke ens ofereix un llistat de certeses que ens empenyen a ser conscients de la realitat que ens envolta. Un llistat de tota mena d’elements (pedres, rius, muntanyes...), animals, fenòmens (pluja, plenamar...) que ens assegura que seran ells mateixos. 

Tal i com Wittgenstein obria el Tractatus afirmant-nos que el món és tot el que s’escau, Handke ens diu, o fa un pronòstic, si hem de deixar-nos guiar pel títol, que demà aquest nou dia “qualsevol” que ha d’arribar, tot serà com avui i cada cosa farà allò que la caracteritza. D’acord. Però, i si Hume tenia raó i resulta que no ens podem guiar pel passat ni per la repetició d’uns fets per predir el què ens depara el futur? És a dir, i si demà no surt el sol? Doncs el pronòstic d’en Handke quedaria únicament en això, un pronòstic que mai s’ha arribat a realitzar, una teorització sobre un futurible que, com tants d’altres, no s’ha produït. Un joc més per passar l'estona mentre esperem allò que no volem que arribi.

_____________

Peter Handke, Pronòstics (Institut del teatre)

començat_ 3/2/18  //  acabat_ 3/2/18

Hamlet, William Shakespeare

"How weary, stale, flat, and unprofitable seemes to me all the uses of this world" s'exclama un taciturn Hamlet en una de les seves primeres rèpliques. Després que el rei li hagi recriminat que estigui allargant massa el dol pel seu pare, ell encara se sent ferit i, sobretot, perdut davant la pregunta existential per excel·lència: quin sentit té tot plegat? Sartre en parla de la nàusea abans de comunicar-nos que al final, simplement, tot s'acaba. Heidegger ens encara al cru final per fer-nos adonar que aquell ha de ser el nostre motor per la vida. Cioran afirmava que "No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento." I els religiosos s'aferren a post-vides, vides més enllà d'aquesta que, pel que sembla, seran millor (que tampoc costa massa) i a través de les quals tot prendrà sentit. N'hi ha per triar i per remenar. Que cadascú escolli la seva opció. Però que no la vulgui imposar damunt dels demés.

"Neither a borrower, nor a leader be; for lone oft loses both it selfe and friend."

"There is nothing either good or bad, but thinking makes it so." Diu en Hamlet a en Rosencrantz i en Guildenstern (els personages secundaris que esdevenen protagonistes a l'obra d'en Tom Stoppard). Ens mostra la relativització de la moral, l'efimeritat i convencionalisme dels valors ètics, la base del nostre contracte social que, malauradament, és trencat constantment segons les conveniències.

I, per descomptat: "To be, or not to be, that is the question." El dubte primari sobre el sentit de seguir endavant, sobre la raó de seguir viu quan Hamlet ha descobert que el seu pare ha estat assassinat i que l'assassí s'ha casat amb la seva mare. Què és més noble, "to suffer the slings and arrows of outragious fortune, or to take armes against a sea of troubles, and by opposing end them: to die, to sleepe." Seguir la fe cristiana i aguantar la tortura i el dolor que és la vida terrenal amb l'esperança d'una vida millor en el més enllà o suïcidar-se? Però, també, el dubte existencial sobre què passa després de morts. Som epicuris i acceptem que, un cop morts, no som i no té sentit preocupar-se'n? Som existencialistes i afirmem que, la vida, simplement s'acaba? Som platònics i retornem al món de les idees? "The dread of something after death, the undiscovered countrey, from whose borne no traveller returnes, puzels the will, and makes us rather beare those iles we have, than flye to other that we know not of." La por a allò desconegut (així com la pressió social perquè no hem d'oblidar que el suïcidi és pecat com es demostra quan mor Ofèlia i els pallassos afirmen que si no hagués estat una dona rica no l'haurien enterrat mai al cementiri) fa que acceptem els greuges i dolors d'allò conegut, la vida. "Conscience does make cowards of us all." I si covards és com ens volen, covards és com ens tenen. Xaiets tantes vegades colpejats que ja ni ens atrevim a aixecar el cap per veure qui ens està donant l'enèsima pallissa.
Però també, i a nivell meta-literari, el dubte de per què hem acabat relacionant aquest monòleg amb la descoberta de la calavera d'en Yarick d'unes quantes escenes més tard. Per què és parlar de Hamlet i visualitzar un individu aixecant una calavera exclamant-se "To be or not to be"? Recentment vaig tenir la fortuna de participar a una xerrada sobre les obres de Shakespeare, Cervantes, Inca Garcilaso de la Vega i José Martí i el Dr. Steve Jacobi (director cultural a la universitat Wellington de Shanghai i especialista en Shakespeare) afirmava que en realitat molt poca gent llegeix a Shakespeare. I molt menys al Regne Unit. Espantats per l'arcaïcisme del llenguatge, poc acostumats a esforçar-se per haver d'entendre un text que no està en anglès mastegat (un dels problemes del seu imperialisme lingüístic mundial) pocs britànics s'apropen als textos originals. I potser aquest és un dels motius per aquesta confusió generalitzada. Per descomptant que visualment és molt més atractiu que en Hamlet faci el monòleg cèlebre amb una calavera a la mà, però no va ser així com Shakespeare ho va plantejar. Potser la lectura popular ha millorat aquest element de l'obra. Potser la ignorància general del text autèntic ha fet barrejar les escenes sense que ningú s'encarregui de posar-les en ordre. Potser alguna adaptació del text va optar per aquesta idea i l'èxit va ser tan gran que les demés adaptacions la van copiar com a original...
Sigui com sigui, al final, tal i com afirma en Hamlet just abans de morir en una frase que sembla recuperar gairebé literalment en Wittgenstein uns quants segles després amb el seu famós "d'allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci": "the rest is silence."
______________
William Shakespeare, Hamlet (Penguin)
començat_ 8/04/16  /  acabat_ 10/04/16

Amor de dos vidas, Manuel Altolaguirre

Després d'un començament entrebancat que voreja el perill de caure en els errors que també havia trobat a El personaje presentido de Concha Méndez, Altolaguirre redreça el text i acaba presentant bé la situació que ja hem més que vist des de la tercera frase: dos personatges, un de jove i un de vell, que en realitat són el mateix. La gràcia és que tots dos estan convençuts que ells són el real que està somiant l'altre. I a veure com ho fas per justificar la teva existència! Es veu que els ajuntaments tenen la potestat d'entregar certificats d'existència a tot aquell que el pugui necessitar només presentant el DNI que confirmi que la persona que tenen al davant està viva. Però n'hi ha prou amb això? De debò que un document certifica la nostra existència? Descartes ja ens va mostrar que no ens podem fiar dels sentits, Putnam ja ens va dir que no ens podem fiar de les nostres percepcions, Wittgenstein ja ens va dir que tot és llenguatge, Berkeley ja ens va dir que el ser és ser percebut, però si no podem garantir l'existència de l'altre, qui ens pot donar essència en percerbre'ns?

I tot plegat acaba sent una estranya (i no en el sentit més positiu de la paraula) història d'amor. Un amor etern que traspassa cossos i persones, tal i com indica el títol, per perdurar més enllà de la vida i de la mort. Una obra que mostra alguns elements curiosos però que s'embolica massa amb l'al·legoria i el simbolisme poètic (per no dir res del fet de recitar una poesia enmig de l'obra) per deixar que la pugui arribar a disfrutar com ho hauria pogut fer si hagués seguit altres viaranys dramàtics.
_____________
Manuel Altolaguirre, Amor de dos vidas (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 16/01/16  /  acabat_ 16/01/16

Los medios seres, Ramón Gómez de la Serna

La recreació física (i transcendent) dels personatges en mig éssers que proposa Gómez de la Serna, ens apropa a una de les idees de l'amor exposades en El banquet platònic per la qual s'afirmava que els individus estan incomplets i que l'amor és la cerca, i la troballa, de la part que ens falta. Entenent aquí, clar està, que la connexió és mútua. I acceptant, també, que els individus estan predestinats. Moltes premisses per una recerca tan inexcrutable.

A la celebració del primer aniversari de casats de la Lucía i en Pablo s'hi presenten nombrosos personatges estranys a felicitar-los: el criat que va obrir les portes de l'església al dia del seu casament; un nuvi que es va casar a la mateixa església que ells pocs minuts abans i que està convençut que un dels seus trigèmins és d'en Pablo en tant que el destí els va unir i en Pablo no ha pogut tenir fills; el mossèn que els va casar entristit per no haver sortit a les fotos del casament... Però el dia de festa aviat es mostra menys festiu del previst. Ni la Lucía ni en Pablo veuen amb bons ulls això del matrimoni i se senten presoners en vida. "¡Obstinarse en cerrar todas las puertas, embalsamarse en vida!... ¡Ser el uno del otro para quedarse los dos sin ninguno!... ¡Qué afán de anulación!... Compañeros de vagón para toda la vida... Se necesita que venga a sentarse junto a nosotros el viajero misterioso..."

"Esto de apelar al gramófono en las reuniones, es un recurso para desinfectar las conversaciones." Opinen els mig éssers que han anat al te que han organitzat en Pablo i la Lucía a la segona escena. Una festa que, ben aviat, s'observa que pretenen que sigui una recerca d'aquell individu ideal amb qui poder fugir de la presó del casament. Un joc d'emparellaments aparentment impossible perquè a cap dels dos els convenç cap dels individus que troben.

"La virtud es lo que hace más pesado el tener que ser humanos."

"Un hombre con alfiler de corbata es como un insecto clavado en una vitrina" afirma Margarita, un personatge arrebatador a qui tots els homes admiren i totes les dones critiquen, d'idees clares i opinions contundents. Un altre exemple: "¡Cómo me gustan los besos de cine! Absorben tanto, que la que los recibe encoge tanto, que parece convertirse en una niña de pecho aupada por su papá."

"Hay preguntas que no se pueden hacer, porque nadie las podría contestar." Ressons del Wittgenstein del Tractatus que tenia tan clara la diferència enre allò que es pot dir, allò possible, i allò que s'ha de callar. Entre els problemes, que tenen solució i, per tant, sentit de ser formulats, i els enigmes, irresolubles i, per tant, que no calen ser enunciats.

"[¡] No hay delícia mayor que la de tirar una piedra a un pozo muy hondo y sentir que tarda mucho en oírse el ruido de su caída!"
_______________
Ramón Gómez de la Serna, Los medios seres (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 8/01/16  /  acabat_ 9/01/16

Enemigo que huye, José Bergamín

"El silencio será positivo o negativo según su polarización. El silencio es polar; y un silencio polar me hiela."

"Y si no saben ellos lo que es un fantasma, ¿cómo han podido verlo? Y si vosotros no sabéis lo que es suceder, ¿cómo decís que han sucedido?" La importància del llenguatge és tan gran com la poca atenció que se li dedica generalment. Altrament, potser hauríem de recórrer a la màxima wittgensteiniana i davant la insensatesa de les nostres paraules i la buidor dels nostres discursos, "guardar silenci".

"La aristocracia no es tener nombres, es tener título, tener títulos; y el Diablo es el aristócrata de la creación porque no tiene nombre, tiene títulos."

"El juicio final es un juicio sintético a priori."

Mentre que a la primera escena ens enfronterm amb Hamlet, Horaci i Ofelia en el famós cementiri shakesperià, a la segona escena ens trobem en el laboratori del Doctor Faust ajudat per Wagner i visitat per Don Juan que li demana consell per a descobrir qui és. "Eso es lo que vengo a consultarle: si lo he inventado yo [el nom de Don Juan] o lo han inventado los demás; si me he inventado o me han inventado." És a dir, si jo sóc en tant que jo o en tant que creació dels demés; si l'ésser pot existir sol o bé només com a percepció dels altres, seguint la teoria Berkeleyana.
I, a partir d'aquí, l'obra sopala escenes i personatges impossibles, humans i animals, amb estores voladores i viatges damunt libèl·lules gegants, recobert de la gràcia dels jocs de paraules. De la reducció a l'absurd de les paraules que diem que demostra l'absurditat de les nostres paraules i, indirectament, de la nostra realitat.

"Quiero no querer lo que quiero, porque lo que más quiero no es querer."

____________
José Bergamín, Enemigo que huye (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

Americanah, Chimamanda Ngozi Adichie

La suposada integració racial de les grans ciutats resulta ser, massa sovint, una indiferència apàtica dels uns vers els altres. Una invisibilitat racial i circumstancial que permet la convivència però dificulta les relacions. Un acceptar el nou-vingut sempre i quan estigui lluny de nosaltres i no interfereixi amb les nostres vides. Aquí, Ifemelu, la protagonista, ho mostra des de bon principi: viu a la part blanca de la ciutat gràcies a les seves relacions amb blancs, no té problemes amb ningú perquè té feina i diners, però quan s'ha d'anar a fer trenes, quan ha de fer un acte que recordi la seva cultura i tradició, ha d'agafar un tren i anar a la part negra. Seria inacceptable que s'obrís una perruqueria africana al centre d'una ciutat americana! Integrats, sí, però cadascú a casa seva.

Encertada descripció de les novel·les actuals: "novels written by young and youngish men and packed with things, a fascinating, confounding accumulation of brands and music and comic books and icons, with emotions skimmed over, and each sentence stylishly aware of its own stylishness." 21 anys després i seguim amb l'estètica Pulp Fiction.

Existeix una sensació que experimenten les persones que marxem a viure a un altre país. Una sensació estranya barreja de sorpresa, il·lusió, nostàlgia, decepció, xoc cultural i incomprensió. Chimamanda Ngozi la descriu perfectament a través dels ulls de la Ifemelu i dels tractes de condescendència, rebuig, ignorància (o fins i tot fàstic) que rep dels ciutadans d'aquest país que no és el seu. Realitats que tot estranger es troba en major o menor mesura. Però també hi ha la diversió de veure i viure novetats cada dia, d'experimentar un supermercat (com explica la Ifemelu), de sentir noves paraules (perquè malgrat parlar tots anglès, a cada país les paraules tenen accepcions i significats totalment diferents), d'observar comportaments i tarannàs que mai hauries imaginat i que, inconscientment, et fan sentir millor amb tu mateix. Sí, marxar fora a vegades és viure en un miratge, en un món irreal del qual saps que sempre en pots marxar si les coses no van bé. Un espai de joc en el qual jugar a viure sabent que ens espera la realitat de casa nostra a l'altra banda d'un vol transoceànic. Però llavors, quan tornes a casa teva i les coses no milloren, on pots anar? Quan descobreixes que la terra que havies idealitzat des de la distància és molt pitjor del què mai hauries volgut acceptar, on et pots refugiar?

"Why did people ask "what is is about?" as if a novel had to be about only one thing." I qui diu novel·la, diu obra de teatre. Cada vegada que he de presentar una obra nova (o quan algú em presenta a un desconegut com a dramaturg) he de respondre a la inevitable pregunta de "de què va l'obra?" Doncs no ho sé. De veritat. No va d'una sola cosa, això està clar. Antonio Bones, a l'hora de parlar de Los Columpios, va fer un llistat de fins a 27 temes que toca l'obra. I potser es va quedar curt. Ho sento però no hi ha una trama apassionant a les meves obres, ni una intriga o un misteri a desvetllar. No hi ha traïcions ni estafes ni robatoris ni crims... l'obra va de tot i de res alhora. Ara, que si dius això ja s'ha acabat la conversa, l'interès i el públic. És qüestió de tirar de tòpics i dir allò que fa tanta ràbia de: "toca temes universals...".
Recentment, una nova versió d'aquesta pregunta impossible de respondre se m'està apareguent amb massa freqüència: "a què et dediques?" Filòsof, blocaire, periodista, professor, dramaturg, aturat... les opcions són tantes i la persistència en una en concret tan poca que fa de mal dir. Potser és un enigma wittgensteinià i, per tant, no pot tenir resposta i la pregunta no ha de ser formulada...

"In America, racism exists but racists are all gone. [...] Racists are the thin-lipped mean white people in the movies about the civil rights era." Però els racistes persisteixen, és només que, tal i com afirma la Ifemelu, potser se'ls hauria de canviar el nom, "scrap the word "racist". Find something new. Like Racial Disorder Syndrome. And we could have different categories of this syndrome: mild, medium, and acute." Exacte, canviem el nom i seguim endavant amb les mateixes misèries. Un exemple clar el  trobem en l'adjectiu que utilitzem els europeus i americans per referir-nos als estrangers que venen a casa nostra: "estranger", "immigrant". Amb totes les connotacions negatives i pejoratives que aquests termes porten associades. En canvi, quan el que marxa del seu país és l'europeu o l'americà, resulta que no esdevenen "estrangers" o "immigrants" sinó que són "expatriats". Amb totes les beleitats que la paraula comporta. Les paraules mai són només paraules.

Les similituds entre la protagonista d'Americanah i la de Dear White People (sense tenir en compte l'activisme polític d'aquesta última) resulten sorprenents: blocaire/presentadora de ràdio fartes de la hipocresia de la societat americana respecte el tema del racisme i la integració; amb exemples idèntics com la inevitable necessitat dels americans blancs de tocar el cabells afros. Però, sobretot, la fina i múrria ironia amb què s'expressen les dues. Dos personatges semblants que mostren una visió necessària d'una realitat que pretenem que no existeix.

"You can't even read American fiction to get a sense of how actual life is lived these days. You read American fiction to learn about dysfunctional white folk doing things that are weird to normal white folks"

"He began to be appalled by the air of unreality, the careful manipulation of images to create a parallel life, pictures that people had taken with Facebook in mind, placing in the background things of which they were proud." De sobte, una generació d'analfabets visuals comença a entendre la importància de les imatges quan comencen a compartir-les al Facebook. Ja no n'hi ha prou en compartir imatges de la primera comunió del nostre fillol o fillola, ara cal mostrar-nos com volem ser vistos pels demés. Ja no som sinó que ens mostrem, que afirmava en Byung-Chul Han.

"We are Third Worlders and Third Worlders are forward-looking, we like things to be new, because our best is still ahead, while in the West their best is already past so they have to make a fetish of the past."

"There are many different ways to be poor in the world but increasingly there seems to be one single way to be rich." I després de dos mesos vivint a la Xina, aquesta frase encara pren més sentit. La pobresa que s'observa pel carrer és diferent a cada cantonada i, sobretot, diferent de la que veiem per Catalunya, però la riquesa, o l'aparença de riquesa, és la mateixa que es troba a Europa o als Estats Units. Tothom que és algú "ha de tenir" un iPhone 6S encara que els costi un mes i mig del seu sou, en el millor dels casos. Tothom ha d'anar a l'Starbucks, encara que després demanin un te amb llet perquè no els agrada l'amargor del cafè ensucrat que hi serveixen. Amb la globalització també s'ha escampat l'estupidització i la superficialitat alhora que s'han reforçat les fronteres i complicat els visats. Pels pobres, clar, si tens 30 milions de dòlars americans al teu compte, pots demanar la residència xinesa sense cap problema. En el fons, tots els problemes (i les solucions) rauen en allò mateix. Així de simples ens volen i així de simples ens hem tornat.
_____________
Chimamanda Ngozi Adichie, Americanah (Alfred A. Knopf)
començat_ 9/11/15  /  acabat_ 16/12/15

El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15

Las intermitencias de la muerte, José Saramago

Retorn al mètode "què passaria si" saramaguià i de reducció a l'absurd que tantes alegries em va donar a Ensayo sobre la ceguera, La caverna i Ensayo sobre la lucidez. Aquest últim títol tan necessari com ignorat avui en dia. Així, després de la deshumanització de l'individu davant d'una crisi, la mercantilització de la societat en l'època global i els dubtes sobre el valor real de la democràcia tal i com ens la volen fer entendre actualment, ara és el torn de la mort: què passaria si, de sobte, ningú es morís?

La cadena d'afectats per la desapareció de la mort és imparable: les funeràries es queixen de la seva ruïna imminent i proposen que s'aprovi una llei que obligui a l'enterrament de les mascotes; els hospitals pateixen per l'acumulació de pacients moribunds i la manca d'espai i proposen la solució d'enviar-los a casa seva, que els cuidin els seus parents; els encarregats de les llars d'avis es queixen d'un problema semblant; els corredors d'assegurances de vida es temen el pitjor ara que tothom s'afanya a cancel·lar les seves pòlisses per supèrflues; els religiosos pateixen que s'acabi la religió perquè la mort i la ressurrecció n'eren intrínseques a ella. "Las religiones, todas por más vueltas que le demos, no tienen otra justificación para existir que no sea la muerte, la necesitan como pan para la boca." (45)

"Con las palabras todo cuidado es poco, mudan de opinión como las personas." (86)

"Las palabras son rótulos que se adhieren a las cosas, no son las cosas, nunca sabrás cómo son las cosas, ni siquiera qué nombres son en realidad los suyos, porque los nombres que les das no son nada más que eso, el nombre que le has dado." (96) És el "tot és llenguatge" wittgensteinià. La certesa (ignorada completament) que les paraules són, per una banda, la nostra eina de comprensió, catalogació i discerniment de la realitat i, per l'altra, totalment arbitràries i producte dels nostres designis. Connoten realment la realitat? Segurament no. Connoten la realitat humana, la que nosaltres hem traçat i creat, però són incapaces d'anar més enllà i reflectir l'autèntica realitat. Sigui quina sigui.

"Siempre habrá algún mañana para resolver los problemas que hoy parecían no tener solución." (101)

"La primera derrota es la que más duele, después nos habituamos." (188) Són algunes de les paraules d'ànim que el narrador li dedica a la mort quan, en un gir inesperat (i potser innecessari en el llibre) es troba que un individu es resisteix a morir; que la carta d'avís que la mort s'ha compromés a enviar per facilitar a la gent el tràmit de morir, li és retornada una i altra vegada. La veritat és que sorprèn que, en comptes d'estirar el fil de les conseqüències de la manca de mort com ja havia fet amb tant d'èxit i enginy als altres llibres, Saramago opta per retornar la mort i iniciar aquesta segona trama argumental que em deixa bastant indiferent.

Saramago juga amb la fàbula però cau en la incongruència masses vegades. La dalla que constantment ens afirma que no parla, de sobte ho fa i no passa res però, pàgines després, es torna a parlar del seu silenci com si mai s'hagués trencat i es presenta com una gran sorpresa que finalment parli. I, potser la més gran de totes: quan la mort s'humanitza a través del contacte carnal amb el violenxelista, s'afirma: "Al día siguiente no murió nadie" (274) I, si bé és un bonic i efectiu recurs per tancar el llibre cíclicament, és una fal·làcia. Per què no havia de morir ningú l'endemà? És potser perquè la mort no ha retornat a la seva feina? És que la dalla no està fent la seva feina en absència de la seva mestressa tal i com li havia encarregat? És que potser és el dilluns després de la setmana de feina que havia deixat a la dalla tot i que segons els càlculs sembla ser més un diumenge? I, pitjor encara, de debò cau la mort als paranys de l'amor i s'oblida de matar? És a dir, i perillant de caure en la lògica abominable del pitjor Coelho, ens està dient en Saramago que l'amor ho pot tot?

Feia anys que no llegia un Saramago i em temo que en passaran molts més abans que ho torni a fer: el record tan dolç que en tenia no es pot tornar agre.
______________
José Saramago, Las intermitencias de la muerte (Alfaguara)
començat_ 15/09/15  /  acabat_ 26/09/15

Sally más íntima, Raymond Queneau

Diccionari sofístico-humorístic de la Sally que, com molt bé indica Manuel Serrat Crespo ("el tradhumor") obliguen a "la antoñona mención que tanto me irrita: juego de palabras intraducible." (392)

I, com a mostra, una breu selecció dels més interessants.

"Dios: el no-ser que más ha logrado que hablen de él" (399)

"Del uso de las palabras: Quieres camembert pero no le dices a un camembert: te quiero." (396) En el llenguatge, com en tantes altres coses de la vida, l'ordre dels factors sí que altera el producte. La propietat commutativa sembla només donar-se en la puresa abstracta i artificial de les matemàtiques. Per la resta de coses, estem regits per l'imperi dictatorial del temps.

"El humor: El humor es un intento de lijar la gilipollez de los grandes sentimientos." (398)

"Lógica I: Sócrates es, en cualquier caso, un hombre mortal." (404)

I clou el recull d'aforismes amb "una última palabra: Hablar es seguir adelante." (407) potser perquè el llenguatge és l'únic que ens manté vius, ens manté aferrats a la realitat, permetent-nos desxifrar-la (i crear-la alhora). Potser perquè, com deia Wittgenstein i repetia en David Foster Wallace a The Broom of the System, tot és llenguatge.
___________
Raymond Queneau, Sally más íntima (dintre de Obras completas de Sally Mara, Blackie Books)
començat_ 14/07/15  /  acabat_ 14/07/15

The Broom of the System, David Foster Wallace

Hi ha començaments memorables a la història de la literatura recordats per tothom: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo", "Call me Ishmael"... el començament proposat per David Foster Wallace també n'hauria de ser un: "Most really pretty girls have pretty ugly feet, and so does Mindy Metalman." (3) Una frase que ja marca el to, l'agudesa i, sobretot, la ironia, del text que s'enceta.

Any 1981, en una habitació d'una residència universitària femenina, tres estudiants reben la visita de la Lenore, la germana petita d'una d'elles. Beuen, fumen, xerren... combinant expressions juvenils amb llenguatge acadèmic i barroc, fins que apareixen dos nois d'una altra universitat: la festa es capgira. Tensió, fricció i, sobretot, sensació d'impotència: "just because you're bigger, physically, just take up more space, you think -do you think?- that you can rule everything, make women do whatever stupid rotten disgusting stuff you say you want just because you're drunk?" (18) Però, per desgràcia, es veu que sí.

La qualitat narrativa d'en David Foster Wallace és incommensurable. Els capítols esdevenen històries que volem sentir, relats que reclamen la nostra atenció. Volem saber què li passa a l'home que pateix d'una doble vanitat (és vanitós però està obsessionat en fingir que no ho és), o a la besàvia de la Lenore que, juntament amb 20 residents més, ha desaparegut de la residència on s'estava, o a l'obès Norman Bombardini que s'ha proposat menjar-se, literalment, el món...

David Foster Wallace utilitza intel·ligentment diferents registres narratius per mostrar espais, sensacions i personatges. Així, veiem, en format teatral, la decisió del governador d'Ohio de construir un desert fals enmig de l'estat per a què els ciutadans no es relaxin, perquè tinguin un punt de referència negativa, de contrast, i vegin com n'estàn de bé. I, davant la pantomima a què ens tenen acostumats la majoria de polítics, l'elecció teatral no és gens casual ni innocent.

El cinquè capítol està explicat a través d'en Rick Vigorous, l'editor per qui treballa la Lenore i que no fa honor al seu cognom. Ell està enamorat d'ella malgrat la diferència d'edat i ens explica com es van conèixer. Sense diàlegs, només amb una detallada descripció narrativa d'en Rick, convertint les paraules directes de la Lenore en una mena de transcripció periodística.

"She studied classics and philosophy and who knows what else under a mad crackpot genius named Wittgenstein, who believed that everything was words. Really. If your car would not start, it was apparently to be understood as a language problem. If you were unable to love, you were lost in language. Being constipated equalled being clogged with linguistic sediment." (73) I, malgrat la clara ironia malintencionada d'en Rick Vigorous, Wittgenstein tenia raó: el món són paraules. Sense elles seríem incapaços de delimitar, entendre, definir, comunicar, la realitat. Sense paraules, tot seria una massa homogènia impossible de desxifrar: un oceà inacabable.

Preciosa imatge de la familia Spaniard (la germana de la Lenore, el seu home i els seus fills) respresentant una funció de teatre familiar: primer es posen màscares amb les seves pròpies cares i reciten les virtuts de la vida familiar. Després es posen màscares amb la inscripció "membre de la família" i perden les seves individualitats pel benefici de la família. El joc de les màscares que tots representem diàriament.

Quan la Lenore visita al seu germà al campus d'Amherst, recuperem la importància del llenguatge en la història. Ja sabíem que la besàvia Lenore havia estat alumne de Wittgenstein i vivia la vida a través del llenguatge. Ara, però, veiem com el germà intenta plantejar hipòtesis sobre la desaparició de la besàvia seguint la lògica del seu pensament lingüístic proporcionant converses interessants sobre el significat i les paraules. Jugant amb antinòmies (el dibuix del barber a qui li acaba explotant el cap perquè es troba davant d'un enigma d'actuació en el qual actuar i no actuar es sobreposen i no sap què fer), paranys visuals (el dibuix de l'home en un pla inclinat que tots tendim a creure que està pujant però que Wittgenstein planteja que podria estar baixant).... i, entremig, en Rick, que ha retornat a la seva facultat després de molts anys, es troba atacat pels records i es refugia en un bar on la casualitat (potser una mica massa, i no és el primer cop ni l'últim que l'atzar esdevé un mecanisme narratiu dins l'obra) fa que es trobi amb l'home de la seva ex-veïna. "Ti symptosis" (234) n'hi diu en Lang, "what a hell of a coincidence." (234) I encara més si tenim en compte que aquest en Lang és el mateix que apareix al primer capítol quan la Lenore visita a la seva germana a la facultat. Però, malgrat tot, la vida està plena d'aquestes coincidències. I moltes més de les que no en som conscients.

Continuant amb la filosofia del llenguatge, en Rick Vigorous cita (sense nombrar-lo) a Austin i la seva teoria performativa de les paraules: "some words have to be explicitly uttered, Lenore. Only by actually uttering certain words does one really do what one says. "Love" is one of those words, performative words. Some words can literally make things real." (285)

"Lang constructs Lenore, constructs her the way we each of course construct, impose our frameworks of perception and understanding on, the persons who inhabit our individual networks." (343) Esse est percipi, però també la construcció de la realitat, dels individus, a través de les nostres nocions. Construïm personatges, caràcters, a la gent que ens envolta i, sovint, descobrim que s'acaben assemblant massa a les nostres creacions fins al punt que hem de dubtar si són així perquè nosaltres les hem "fet" així o bé si nosaltres els hem "percebut" així perquè ja ho eren d'entrada. Però si tenim en compte que la realitat no existeix sense la nostra percepció d'ella (el nostre concepte de "realitat", s'entén) és més plausible decantar-se per la primera opció.

"No symbol is merely a symbol Rick. A symbol is valid and appropriate because its reference is real." (346) Però això no vol dir que aquesta referència sigui inamovible. Aquí rau, massa sovint, l'error d'interpretació que molts cometem. Els referents dels nostres símbols (posem per exemple, les paraules del nostre vocabulari) són purament arbitraris, convencionals i, per tant, temporals i modificables. Wittgenstein construí un diccionari amb els seus alumnes on les paraules tenien el significat, el referent, que havien acordat entre tots que era el més adequat. Probablement es tractava d'un llenguatge més coherent, útil i pràctic que el nostre però, malauradament, no va passar de ser un llenguatge privat. I potser mai podrà ser res més que això perquè costa canviar els hàbits humans perquè tendim a atribuir universalitat i certesa absoluta i inamovible a tot allò que nosaltres mateixos hem creat. Tan gran és el nostre egocentrisme. I, mentrestant, seguim amb aquest vocabulari nostre ple d'ambigüetats i d'imperfeccions que no ens garanteix que el nostre receptor entengui exactament allò que li volem transmetre.

"Attachment to things, to places, to other living beings requires in my view expenditures of energy and attention for in excess of the value of the things thus brought into the relation of attachment." (351) I massa sovint tenim aquesta mateixa sensació en la nostra lluita diària per relacionar-nos amb el món i aquells que ens envolten. Com afirmava Osvaldo Lamborghini en els seus últims anys de reclusió al seu pis de Barcelona, perquè sortir si ningú ens vol?

I el final, abrupte, inacabat (literalment, l'última frase queda inacabada) mostra una de les qualitats principals del llibre: la intel·ligent i lúcida mostra de les paradoxes del llenguatge, la narració i la realitat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Un nido de paradojas, que vaig publicar a Revista de Letras)

_______________
David Foster Wallace, The Broom of the System (Abacus)
començat_ 23/12/14  /  acabat_ 13/01/15

Moby Dick, James Armstrong

Al principi de l'obra, James Armstrong ofereix un breu diccionari marítim per a que els lectors es puguin familiaritzar amb el vocabulari que trobaran en el text. I és d'agrair perquè la lectura d'un text d'un àmbit aliè al nostre sovint se'ns escapa de les mans precisament perquè no entenem les paraules que fa servir l'autor ni la manera concreta com les fa servir. Llegir qualsevol text de Joaquim Ruyra n'és un clar exemple d'això. Cal definir les regles del joc, com afirmava Wittgenstein, abans de començar a jugar-hi.

Interessant introducció caòtica que equipara (o fins i tot demostra) la magnitud de les balenes amb l'estridència dels sons. Però és, també, un bon artifici per introduir adequadament a Ishmael: "Stop" (2) capta ell la nostra atenció entre el xivarri. "Call me Ishmael" (2) Sorgit del no-res i espantant els fantasmes. És inevitable que la nostra mirada, el nostre interès, es dipositi sobre seu.

"It would not do to be sellin' human heads about the streets when folks is goin' to churches" (4) manera divertida i cínica alhora de mostrar-nos com és el personatge del propietari: un individu a qui no li preocupen les possibles connotacions ètiques que pugui tenir l'acte de vendre caps sinó el fet que pot ser que no en vengui cap el diumenge perquè la gent està més interessada en jugar el joc dels bons religiosos que no a comprar caps com fan qualsevol altre dia.

"Better sleep with a sober cannibal than a drunken Christian" (5) 

El rol d'Ishmael com a narrador funciona molt bé dintre d'aquesta versió teatral tot aportant el ritme que convé a la narració però, a vegades, acaba esdevenint un mer substitut d'una acotació. Per exemple, a la pàgina 17, ell diu: "receiving the brimming pewter from the steward, he passed the cup around" (17) i certament ens fa plantejar la necessitat que ell podria arribar a tenir de dir això quan l'acció es podria dur a terme en silenci seguint les pautes d'una acotació.
La varietat de personatges que el Pequod troba en els seus viatges són interessants però, al mateix temps, per la seva quantitat, poden arribar a superar l'audiència. O, si més no, la seva atenció. Certament això és el que em passà amb La Colmena de Camilo José Cela. L'allau de noms, personatges i relacions em superà i vaig acabar per abandonar el llibre. Potser en una versió teatral es podria limitar el nombre de personatges a aquells que el dramaturg o el director consideressin més rellevants. En una època de crisi econòmica certament esdevé imprescindible per poder garantir un muntatge perquè ningú, o gairebé ningú, es pot permetre muntar una obra amb més de 5 actors. En aquest cas, sembla que les històries que ens mostren la determinació d'Ahab per trobar la balena són molt més imprescindibles que ajudar al capità Gardiner a trobar el seu fill perdut, per exemple. És una subtrama interessant, però en aquest cas totalment prescindible.

"Omen? If the gods think to speak to man, they will honorably speak outright" (66)

______________
James Armstrong, Moby Dick (part del Cimientos Play Development Project, IATI Theater)
començat_ 21/01/14  /  acabat_ 22/01/14

L'avenir és llarg, Louis Althusser

Aquest llibre es tracta d'una autobiografia en la qual el propi autor "havia precisat que ell no intentava pas descriure la seva infantesa tal i com havia estat, ni els membres de la seva família en la seva realitat, ans restituir la representació que ell es va veure menat a fer-se'n." (18). Saber que els records sovint són il·lusió i voler-los explicar per intentar entendre'ns.
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.

"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.

"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?

Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.

"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.

"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.

"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.

"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de  creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.

Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)

"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.

"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.

"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)

"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.

"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.

"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.

"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".

"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.

"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.

Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.

"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.

Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.

"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.

"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.

"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.

"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.

I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13  /  acabat_ 03/01/14

La direcció dels actors, Jaume Melendres

"L'assaig d'una representació dramàtica genera uns processos de comunicació sovint laboriosos entre qui duu la batuta i els executants que la segueixen, o que fan veure que ho fan." (9) La sensació de parlar amb les parets, d'explicar i no ser entès, de no saber expressar i no poder ser copsat... el xoc entre la idea i la realitat.

El llibre parteix de la voluntat de Melendres de trencar amb l'obscurantisme que rodeja als directors teatrals i que ells mateixos s'encarreguen de preservar. Melendres vol fer el que ja promulgà Wittgenstein a principis del segle XX, definir les paraules que utilitzem per així poder-nos entendre millor. És a dir, s'adona que els directors s'amaguen rere un lèxic carregós i volgudament fosc i vol aportar llum a tantes paraules buides. "Transversal", "multidisciplinar", "sinergia", "eclecticisme", són només algunes de les paraules que venen al cap quan es pensa en directors teatrals: omplir-se la boca de paraules per no dir res.

"L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge." (27-8) Aquesta és la idea clàssica que l'actor ha de partir de les seves emocions per a representar un paper. Però, què passa quan un actor no ha viscut les emocions que li demanen? Doncs que acaba copiant les d'altres que potser també les havien copiat d'algú altre i els espectadors, potser sense saber-ho, també copien allò que veieren representats pels actors entrant en un bucle d'impostures i potser ens hauríem de preguntar si els nostres comportaments, les nostres emocions, són reals o si massa sovint són producte d'una elevada cultura representativa (especialment cinematogràfica).

Strindberg: "de la mateixa manera que no s'ha de despertar mai un somnàmbul, mai no s'ha de tallar una escena durant l'assaig." (29) Dubte resolt: i jo que pensava que m'equivocava per no voler interrompre les escenes....

"L'actor sap com tornar a la seva identitat original perquè coniex la tècnica de deixar, mentre camina per la ficció, les molles de pa que li permetran retrocedir a la seva realitat, sempre que els ocells de l'èxit no se les mengin." (31) I, inevitablement, els noms de Flotats i Boadella venen al cap, víctimes dels seus personatges. I també el d'en David Bowie que va sucumbir a l'encís d'en Ziggy Stardust.

"L'assaig és el lloc on es confronten les visions (en el millor dels casos contradictòries, en el pitjor coincidents) que cadascun dels actors escènics té de l'obra." (34)

"Encarar el personatge és fer que el cos de l'actor, avesat a rebre unes ordres determinades en determinades situacions i enfront de determinats estímuls, reaccioni de manera diferent." (65) És donar la possibilitat de ser una altra persona i de riure quan el que faríem és plorar, i a l'inrevés. És trencar els corsés, les caselles en les quals ens han/hem posat i respirar de manera diferent.

Dilema filosòfic: "la possibilitat de l'ensenyament actoral se sustenta en la certesa que existeixen emocions universals i signes igualment universals d'aquestes emocions." (66-7) Segur? Existeixen aquestes categories universals? Quines són? Anteriorment, el propi Melendres ens havia mostrat un quadre on es veia com diferents pensadors (Descartes, Aristòtil, Spinoza, Hume...) consideraven que existien certes emocions bàsiques, però no es posaven d'acord en determinar-les. Si milers d'anys de discussions filosòfiques no han resolt el misteri dels universals, no crec que el poguem vandejar aquí tan fàcilment. Afirmar l'existència d'aquests universals té conseqüències: implica un cert innatisme en la consciència de l'home, quelcom inherent als homes que sembla anar més enllà de la nostra cultura o educació. O bé, acceptem-ho, que en els fons estem més globalitzats, és a dir, estandarditzats, del que voldríem.

"Els personatges teatrals són teatrals perquè no tenen passat. " (100) I això resol un dubte que va sorgir entre els actors en una lectura de El casament. Un d'ells afirmava que li faltava contextualització, que l'obra explicava el desenllaç d'una relació, però que ell volia saber-ne més, saber per què havien arribat a aquell punt. En aquell moment no vaig saber què respondre. Ara podria citar en Melendres i com a mínim no sentir-me tan insegur amb les meves idees.

"La teatralitat és l'exigència d'una lectura en tres dimensions." (122) La idea que el teatre només acaba sent teatre quan es porta a escena. Una idea que no comparteixo del tot perquè un bon text teatral ja dóna les pautes representatives necessàries i no cal ser interpretat per a ser assaborit. Clar que el plaer de la representació serà diferent, potser més ple si la interpretació és bona, o més buit en cas contrari, però no accepto aquest descrèdit a la lectura dels textos teatrals. Si no tinguessin un valor semblant (igual) al de l'obra representada, els directors no els llegirien per a fer els seus muntatges escènics.

Aristòtil: "la diferència entre un historiador i un dramaturg rau en el fet que el primer explica les coses que van pasar (o creu que van passar) i, el segon, les que l'espectador creu que podrien haver passat i encara podrien passar." (130) És la inevitable idea que la realitat supera la ficció. És a dir, que allò que algú pot escriure, per fantàstic que sigui, pot ser fàcilment superat per una lectura als diaris.

Un interessant diccionari envoltat de reflexions majoritàriament encertades i sempre productores de futures reflexions.
______________
Jaume Melendres, La direcció dels actors (Institut del teatre)
començat_ 19/08/13  /  acabat_ 21/08/13

Couples, John Updike

Un dels factors de la meva reticència a fer el salt definitiu als llibres digitals i anar abandonant, lentament, l'acumulació de llibres físics a les estanteries dels diversos llocs on he viscut queda perfectament exposat amb aquest llibre. L'any 99 el vaig comprar en una charity shop d'aprop de la University of Glasgow (on hi era per primera vegada fent un Erasmus), la meva font principal de llibres d'aquella època. I potser fins i tot d'ara. La qüestió és que en una època de pre-revolució digital, d'escassetat tecnològica i econòmica, o de fet l'una per causa de l'altra, els llibres eren el meu entreteniment principal i solia comprar per impulsos, sense cap criteri ni coneixement. Potser la portada m'atreia, potser el títol, potser coneixia l'autor... pel que fos. Va ser així com aquest Couples va acabar a l'estanteria de la meva habitació escocesa. I s'hi va quedar. Després ha anat passant de casa en casa, ha hivernat durant molts anys en una caixa al fons del garatge patern en gran mesura perquè no m'atreia massa la seva lectura, perquè el tema no em semblava massa interessant. Ara, en canvi, l'he vist a l'estanteria, he llegit la contra-coberta (la història d'unes parelles de 35 anys, les seves relacions, els seus problemes) i he vist que ara que estic tan a prop de fer els 35, ha arribat el moment de llegir-lo.
Si el llibre l'hagués tingut en format digital, potser ja faria anys que l'hauria esborrat perquè m'ocupava espai de memòria.

Bon començament: "what did you make of the new couple?" (9) és la primera línea del llibre i ja ens mostra l'allau de xafarderies i comentaris per l'esquena que ens esperen.

Retrat d'una societat en la qual "the men had stopped having careers and the women had stopped having babies." (19) Això sí, "liquor and love were left." (19) i quan diu amor, vol dir sexe, clar.

Parlant dels veïns, de si li agraden els veïns que té o no, Piet diu: "I'm past asking if I like them or not. They're mine" (119) És a dir, està resignat a tenir els veïns que té que, en aquest cas, són tota la seva vida social, les seves amistats. És el que hi ha, ja ni es planteja si és el que hauria volgut. I aquest sentiment de resignació, de deixar-se portar, de diumenge a la tarda inacabable, és el que omple les pàgines d'aquest llibre. Només els nou-vinguts, en Ken i la Foxie mostren certs neguits i descontentaments personals i laborals. Es veu a venir que seran la força que provocarà un terrabastall al barri. És a dir, que desvetllaran tot allò que ja hi és latent però que tothom preten que no existeix.

"Harold had never suffered, he merely dodged. Harold read Barron's on Ian Fleming on the commuting train; Frank read Shakespeare" (126) Definint un caràcter a través de les seves lectures. Justificant una infidelitat a través de la capacitat de sentir i emocionar-se que pot tenir l'amant.

"It's a female fault, to try and sexualise friendships" (128) més que res perquè els homes sempre ho volen però només ho assoleixen quan hi ha el consentiment de la dona, dit d'altra manera, quan la dona ho decideix.

"It is not difficult to deceive the first time, for the deceived possesses no antibodies; unvaccinated by suspicion, she overlooks lateness, accepts absurd excuses, permits the flimsiest patchings to repair great rents in the quotidian." (131) Perquè, en el fons, sovint volem mantenir les coses tal i com estan (encara que estiguin malament) i ni pensem que hi hagi canvis possibles. Perquè sovint allò que tenim més a prop és allò que menys veiem.

"No act is so private it does not seek applause" (132) Allò que fem, allò que assolim, sembla no tenir el mateix valor ni mèrit si no rep el reconeixement dels demés. Encara que la nostra fita no sigui positiva. Per això ens sincerem amb els amics, companys de feina, o cambrers de pubs desconeguts.

"I've never understood why people are so shocked when somebody sleeps with his best friend's wife. Obviously, his best friend's wife is the one he sees most of." (146)

"We'll all be punished no matter how it goes. That's a rule of life, people are punished. They're punished for being good, they're punished for being bad. A man in our office, been taking vitamin pills all his life, dropped dead in the elevator two weeks ago. He was surrounded by healthy drunks. People are even punished for doing nothing. Nuns get cancer of the uterus because they don't screw." (154)

"The world is a place where foolish work must be done to support fleeting pleasures." (157) és un dels temes de conversa entre en Fred i en Harold quan comencen a quedar amb molta més freqüència per poder justificar el seu creuament de parelles (de moment només conegut per en Harold i la Janet).

"People are the only thing people have left since God packed up." (164) El problema és que massa sovint ho oblidem. El problema és que, massa sovint, estem rodejats d'accions, actes i comentaris, que ens fan perdre la fe en la humanitat. El problema és que, un cop perduda la fe, costa molt recuperar-la.

"All her informal education, from Disney's Snow White to last week's Life, had taught her to place the highest value on love." (177) Aquesta és una de les gran mentides que els adolescents s'han d'espolsar del damunt si volen arribar a ser adults en condicions: el món no el regeix l'amor. Potser caldria que fos així, segurament tot aniria millor, però no és el cas. Quan més aviat ho descobreixin, millor. De fet, si no s'ensenyés d'entrada, si no se'ls enganyés a través dels contes, la literatura, la música i el cinema, si no se'ls fes creure en grans amors i prínceps blaus al rescat de belles princeses, potser s'estalviarien molts disgustos. Perquè la decepció provoca grans dolors.

Interessant recurs aquest excurs de 70 pàgines ple de moviments temporals, físics i actorals, en els quals s'explica la relació intercanviable dels Appleby amb els Little-Smiths que, inevitablement fa que siguin coneguts pel barri com els Applesmiths. Una relació complexa, de canvis de parelles, d'amors creuats, que esdevé pública en un cap de setmana a la neu. Que ens ajuda a entendre accions que hem vist en el primer capítol, com per exemple la ràbia amb què en Frank ataca a en Freddy quan juguen a basket: no li agrada que vulgui enllitar-se amb la seva dona. Amb un amant ja en té prou.

Inevitablement, el recod de Wysteria Lane i les aventures descrites a Desperate Housewives retornen al cap llegint les peripècies d'aquestes parelles en un suburbi de Boston.

"A lot of cosiness and being nice to creeps and this disgusted emptiness at heart." (233) Així és com se sent Angela: estimada fora de casa per la seva amabilitat però en realitat buida i podrida per dintre. És bo adonar-se'n. Per això mateix demana ajuda a Piet i li diu que voldria anar al psiquiatra. Tot i que ell no ho vegi clar i pensi que això només farà que tothom sàpiga la nefasta vida sexual que tenen... de quan els psiquiatres eren només freudians i tot ho lligaven amb el sexe: la manca de sexe, l'excés, els tabús, els desitjos no realitzats, l'enamorament del pare, de la mare...

"Isn't it our utter captivity that makes us, in our few stolen afternoons together, so free?" (292) Els contrastos, els contraris que deien els greces, que sembla que regeixen el món. Que sense pecat no hi ha virtut. Sense tristesa no hi ha alegria. Sense mort no hi ha vida.

I, pel que sembla, sense mort tampoc hi ha llibertat: "we're none of us getting younger and if it's something you're always wanted aren't the inhibitions less and less? Things keep getting less sacred." (3126) Les convencions socials, la moral, l'ordre establert, perd sentit davant el pas del temps.

"There are two kinds of situation in the world, those we can do something about and those we can't, like the stars and death. And I decided it's a great waste, a sin in fact, to worry about what we can't help." (377) O, en paraules de Wittgenstein al Tractatus logico-philosophicus: "Si una resposta no es pot expressar, la pregunta que li correspon tampoc no es pot expressar. L'enigma no existeix. Si una pregunta es pot arribar a formular, també pot ser contestada." (6.5, 153) És a dir, els problemes són allò que té solució i, per tant, no hem de patir perquè tard o d'hora la trobarem. Allò que no té solució no ens ha de fer perdre el temps perquè no serveix de res buscar-la. Una mica com l'explicació de la insensatesa de tenir por a la mort que dóna Epicur en el seu tetrapharmacon: quan estem vius, la mort no hi és; quan estem morts, nosaltres ja no hi som. Per tant, no té cap sentit capficar-s'hi.

"The world was more Platonic han he had suspected. He found he missed friends less than friendship." (475) Reflexiona Piet un cop l'han allunyat del seu espai vital. Un cop Angela l'ha abandonat i tots els seus amics l'han oblidat. Ara s'adona que no li importen els amics, que l'importa la idea de l'amistat, és a dir, tenir algú a prop amb qui parlar, confiar, plorar... els amics són mutables, l'amistat no.

"I remember lovemaking as an exploration of a sadness so deep people must go in pairs, one cannot go alone." (499) I potser aquest podria se un bon resum de les relacions que s'estableixen en aquest llibre: parelles que ho són per inèrcia, afers que els apropen a la seva humanitat però que acaben sent jocs buits que els fereixen encara més... una lluita contra la solitud dels individus dintre d'una comunitat pretesament unida perquè Ong mor sol, Piet és desterrat, Freddy és odiat per tothom i les dones semblen ser joguines sexuals intercanviables.
______________
John Updike, Couples (Penguin)
començat_ 24/06/13  /  acabat_ 27/07/13

Del inconveniente de haber nacido, E.M. Cioran

“No corremos hacia la muerte; huimos de la catástrofe del nacimiento.” (10) La por a la mort, afirma Cioran, no és certa, és només una projecció de la nostra por a estar vius. Però clar, continua el seu raonament, ens han ensenyat a témer a la mort i a veure el naixement com a un motiu de joia. Com es pot canviar, de cop, tota aquesta tradició?

“No hago nada, es cierto. Pero veo pasar las horas –lo cual vale más que tratar de llenarlas.” (10) Perquè és millor ser un espectador en el sentit schopenhauerià del terme, que no pas algú que omple les seves hores amb programes de televisió banals i distraccions superficials.

“¿Con qué derecho os ponéis a rezar por mi? No tengo necesidad de intercersores, me las arreglaré solo.” (11) Exacte. És detestable aquesta obsessió que tenen moltes religions (potser especialment les occidentals? No ho sé, no en sóc expert) de voler salvar de totes totes la teva ànima. De pregar pel teu bé, d’escampar la bona nova… preocupeu-vos dels vostres problemes, nosaltres ja ens preocuparem dels nostres.

L’engany al què ens condueix les paraules: “el verdadero contacto entre los seres sólo se establece en la presencia muda, en la aparente no-comunicación, en el intercambio misterioso y sin palabras que se asemeja a la plegaria interior.” (13)

En una societat tan acostumada al soroll constant, només quan podem estar amb algú en silenci sembla que és quan ens hi podem entendre de debò. Sempre i quan sigui un silenci compartit, un silenci volgut, un silenci plàcid. El silenci incòmode que massa sovint s’interposa entre les persones no és més que una altra manera de cridar: una mostra del nostre malestar.

“A medida que los años pasan, decrece el número de seres con quienes puede uno entenderse.” (17) És a dir, les experiències vitals de cadascú agafen més força conformant una personalitat única i diferenciada de la resta que, massa sovint, fa que ens aïllem els uns dels altres, que tinguem menys punts en comú i ens distanciem.

“Confesamos nuestras penas a otra persona sólo para hacerla sufrir, para que cargue con ellas.” (19). I tot aquell que hagi passat un matí a la sala d’espera de qualsevol C.A.P. entendrà perfectament a què es refereix Cioran.

“Después de medianoche empieza la embriaguez de las verdades perniciosas.” (22)

“¡Qué suerte la de Nietzsche, haber terminado como terminó: en plena euforia!” (25)

És la penúltima reflexió d’aquesta primera part del llibre. Una primera part on ha predominat la noció de la maledicció del naixement (per això el títol del llibre) i la incapacitat de superar-la, d’anar més enllà del nostre naixement. És a dir, el fet que, malgrat tot, no serem mai lliures del tot. Perquè la llibertat total implica poder-ho fer tot, poder fer, fins i tot, allò que és impossible.

“Si el hastío del mundo confiriera por sí solo la santidad, no veo cómo podría yo evitar la canonización.” (29) Comença forta la segona part del llibre.

“Sólo se deberían escribir libros para decir cosas que uno no se atrevería a confiar a nadie.” (31) I, sovint, la literatura exerceix aquest funció terapèutica. Gràcies a la solitud de la pàgina en blanc, ens atrevim a dir allò que no gosem dir de viva veu.

“Cuando se sabe de manera absoluta que todo es irreal, no tiene ningún sentido fatigarse para demostrarlo.” (35) Aquesta és una de les moltes lluites innecessàries a les que hem d’aprendre a renunciar. Si no ho féssim, ens tornaríem bojos.

“Toda opinión, todo punto de vista es necesariamente parcial, trunco, insuficiente.” (36) I qui digui que no és així, potser té en massa estima les seves pròpies idees.

Si la primera part tractava el tema del naixement, del jo, en aquesta segona Cioran mira cap als demés i analitza allò que l’envolta, les persones, les arts, el llenguatge…

“Si a medida que uno envejece hurga cada vez más en su propio pasado, a expensas de los “problemas”, es sin duda porque es más fácil remover recuerdos que ideas.” (50) Tots mirem enrere. I, amb el pas del temps, és a dir, a mesura que augmenta el nombre de coses per mirar, ho fem més. I, com molt bé diu Cioran, potser ho fem perquè els records són fàcils de remenar i de capgirar. Les idees que tenim o hem tingut no tant.

“Una obra está terminada cuando ya no podemos mejorarla, aunque se la sepa insuficiente e incompleta. Cuando se está tan harto que no se tiene ya la fuerza de agregar una sola coma, aunque sea indispensable. Lo que decide el grado de perfección de una obra no es de ninguna manera una exigencia de arte o de verdad, es el cansancio y, más aún, el hartazgo.” (51) I això ho puc corroborar per pròpia experiènca. Més d’un text que dono per acabat sé que necessita retocs, que reclama canvis i millores, però ja me n’he fartat d’ell i l’abandono. Potser temps després (setmanes, mesos, anys) hi torno i el modifico. Potser queda per sempre més imperfecte.

A la tercera part, seguint mirant cap als demés, abunden les referències i reflexions sobre autors, pensadors, artistes…

La quarta part s’endinsa (en termes generals, clar, perquè altres temes també hi són tractats) en la família i en les ciutats o les comunitats. Així, Cioran afirma “en continua rebeldía contra mi ascendencia, toda la vida he deseado ser otro: español, ruso, caníbal, todo excepto lo que soy.” (66) El descontentament vers la realitat que ens ha tocat viure.

La cinquena part aborda el tema de la creació, especialment la literària. Què implica escriure, com són els escriptors, els lectors… “sólo hay enriquicimiento cuando se frecuentan disciplinas alejadas de la propia.” (72) Diu Cioran sobre els escriptors recordant la necessitat de no estancar-se en un estil o una tendència i ser més amplis en la lectura. Això repercutirà inevitablement en la seva escriptura.

“Al permitir que el hombre sea, la Naturaleza cometió algo más que un error de cálculo: cometió un atentado contra sí misma.” (75)

“Después de ciertas experiencias deberíamos cambiar de nombre, puesto que ya no somos el mismo.” (76) Preciosa imatge sobre el poder de les paraules i la mutabilitat de la vida.

“No mires hacia atrás ni hacia adelante, mira en ti sin temor ni nostalgia.” (81) és l’encertadíssim consell de Cioran i és, a més, la mostra (potser fins aquest punt de la fitxa inexistent) que l’obra de Cioran està, en contra del que es pugui creure, plena d’optimisme. Plena de comentaris positius, d’imatges de bellesa, de bromes. Clar que a tots ens agrada molt més la seva mala folla, però no podem reduir els seus textos a la crítica i prou.

“Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en nuestra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.” (81)

“Siento que soy libre” comença a dir Cioran. Però conclou: “sé que no lo soy” (87) I aquesta conclusió és la que sovint oblidem. És la que ens han enganyat tant bé per a que la ignorem.

La sisena part és potser, de moment, la més difícil de catalogar. S’hi tracten temàtiques múltiples que aborden la religió, la solitud, les persones, la vida… si no odiés la paraula, diria que és tracta d’una part eclèctica.

La setena part sembla centrar-se més en l’existència. L’existència en general, en el fet d’estar viu, en les seves implicacions… “Cuanto más se vive, menos útil parece el haber vivido.” (97) Segueix en la seva línia Cioran.

“Existir sería una empresa absolutamente impracticable si dejáramos de darle importancia a lo que no la tiene.” (100) és a dir, si ens treiéssim del damunt totes les distraccions supèrflues (esports, música, arts…) i només donéssim importància a allò realment important (important per a la supervivència de l’individu en el sentit més mecànic i biològic, s’entén) doncs la vida deixaria de tenir valor per a nosaltres.

“Faltos de ocupación, los viejo parecen querer resolver algo muy complicado y dedicar a ello todas las facultades de que aún disponen.” (103) diu molt encertadament Cioran. I, potser no amb menys raó, afegeix; “esa es quizá la razón por la cual no se suicidan en masa como deberían hacerlo si estuviesen un poquitín menos absortos.” (103) El gran dubte de la vellesa: per què, malgrat tot, seguir vivint?

“Cuando me preocupa un poco más de la cuenta el no trabajar, me digo que bien podría estar muerto y que entonces trabajaría aún menos…” (107). Les discussions sobre el treballar o no són ben curioses. Socialment hi ha uns paràmetres establerts, unes convencions que s’han de seguir, de no fer-ho sembla que hom no treballa, tot i passar-se les nits en blanc sense deixar mai de fer-ho. Potser el tema seria establir què vol dir exactament treballar (cobrar? Seguir un horari?). Si més no s’evitarien moltes confussions i discussions inútils.

“Para vencer la perturbación o una inquietud tenaz no hay nada como imaginar el propio entierro.” (108) O, dit d’altra manera, posar perspectivisme al problema, adonar-nos que, potser, no n’és tant, de problemàtic. La mort com a motor per la vida, que reclamava Heidegger.

I per concloure aquesta part sobre l’existència, Cioran diu “todo fenómeno es una versión degradada de otro fenómeno más vasto: el tiempo, una tara de la eternidad; la historia, una tara del tiempo; la vida, tara también, de la materia.” (112)

La vuitena part sembla concentrar-se en França, en la seva història, en les seves revolucions… “lo que me disgusta de la Revolución Francesa es que todo ocurre sobre un escenario: sus promotores son actores natos, la guillotina no es más que un decorado.” (116)

“Lo único que debería enseñársele a los jóvenes es que no hay nada o casi nada que esperar de la vida.” (117) l’ascetisme epicuri per defugir el dolor; la no participació shcopenhaueriana… i, en canvi, què s’ensenya a les escoles? Que dos i dos són quatre i que si memoritzem allò ensenyat ens espera un gran futur. Cioran afegeix: “pienso en un Cuadro de Desengaños colocado en las escuelas y en el que estarían representadas todas las decepciones reservadas a cada cual.” (117) Potser així, quan arribessin, no serien tan doloroses.

“¿Qué es, pues, la filosofía? El gusano en el fruto.” (121) O, tal i com digué una amiga en referència a la necessitat de canviar les maneres de viure des de dintre, el corc que ho va rosegant tot deixant la carcassa per fora fins que, al final, pffff… una bufarada i l’estructura cau.

La novena part és, novament, de temàtica variada. Potser el tema de la religió, la meditació, la reflexió i la vida abans de néixer i després de morir hi sobresurten, però no excessivament.

“En el fondo cada cual se cree y se siente inmortal, anque sepa que va a expirar dentro de un instante. Se puede comprender todo, admitir todo, imaginar todo, salvo la propia muerte, aunque se piense en ella sin descanso y se esté resignado.” (143)

“¡Cuidado con los eufemismos! Agravan el horror que se supone deben disfrazar.” (149) I, precisament, el llenguatge és el tema de la desena parta. El poder del llenguatge que ja ens mostrà Wittgenstein, la seva capacitat de crear el món. Aquí Cioran vol mostrar el nostre ús incorrecte del llenguatge però, també, la pedanteria i les aberracions que es fan en el seu nom: “la gente distinguida no inventa en cuestión de lenguaje.” (154)

“Dios: una enfermedad de las que nos creemos curados porque ya nadie muere por su causa.” (157) I això potser a la França del 1973 de Cioran era veritat. Avui en dia, però, està clar que la malaltia encara perdura.

“No leeré más a los sabios.” (160) Afirma certament Cioran: “me han hecho demasiado daño” (160). Continua mostrant les idees de l’engany de la literatura i el dolor de la raó. “Debí de haberme entregado a mis instintos, dejar expandirse mi locura. He hecho todo lo contrario, he adquirido la máscara de la razón, y la máscara ha terminado por suplantar al rostro y por usurpar todo lo demás.” (160)

A la onzena part abarca l’antropologia. Dóna voltes a la idea d’home, “un gorila descarriado” (172), a la manera com viu la vida, com busca explicacions i sortides per acabar concluïnt que “el hombre sólo me interesa desde que ya no cree en sí mismo.” (174) Ara que l’home està en decadència, que dubra de tot, que es troba indefens és quan, segons Cioran, val la pena.

Com si s’estigués justificant, Cioran diu al dotzè apartat: “cualquiera puede tener de vez en cuando el sentimiento de no ocupar más que un punto y un instante; conocer ese sentimiento día y noche, durante todas las horas, es menos común, y a partir de esa experiencia, de ese dato, uno se torna hacia el nirvana o hacia el sarcasmo, o hacia los dos a la vez.” (181) Per això els seus textos a vegades respiren pau, harmonia (en el sentit de buidor i no-res, clar, no en el sentit més hippiós de l’expressió) i d’altres ràbia i crítica.

“Todo lo que el hombre hace se vuelve necesariamente en contra suya.” (183)

“Nada, no me ocurre nada, es sólo que he dado un salto fuera de mi destino, y ahora ya no sé hacia donde dirigirme, hacia qué correr…” (187) acaba el llibre amb aquesta imatge tan poètica i, alhora, tan desoladora: una bona mostra del pensament de Cioran.
____________
E.M. Cioran, Del inconveniente de haber nacido (Taurus)
començat_ 16/05/13  /  acabat_ 25/05/13