Las nubes, Aristofanes

Es podria dir que Aristòfanes ens presenta el conflicte entre el món ideal, en el seu sentit més ampli, i el món terrenal. La lluita eterna entre les idees, representada per Sòcrates, i la realitat, dibuixada per Estrepsíades. Però em quedaria curt. L’escatologia, la grolleria i l’interès per les estafes d’Estrepsíades es contraposen com a valor positiu al somiatruitisme, als dubtes lingüístics i els plantejaments teòrics socràtics. La contraposició ja està decantada clarament cap a una banda i la lluita no existeix, és només l'excusa per humiliar a Sòcrates  Ben bé com els dialegs platònics on ja sabem qui en sortirà triumfador. 

Fugint de la comèdia hiperbòlica, com el propi autor ens indica a través del Corifeu, ens situa en el conflicte absurd dels contraris que, malgrat parlar-se, no s’entenen. Perquè no es poden entendre. Perquè viuen en mons diferents.

“¿A quién has visto tú que por ser buena persona le haya sucedido en alguna ocasión algo de provecho?”

Estrepsíades vol aprendre l’art de la retòrica per poder enganyar a tots aquells que li deixen diners i així no haver-los de tornar mai allò que els deu però, aviat, Sòcrates veu que és impossible ensenyar-li res perquè Estrepsíades és incapaç d’aprendre. Solució? Enviar al fill d’Estrepsíades a aprendre l’ars retorica. Però clar, i aquí ja es comença a entrellucar el punt de faula còmica de l’obra, Fidípides, el fill, ràpidament aprèn l’Argument Pitjor, és a dir, aquell que rebat tot allò just, aquell que permet sortir vencedor de qualsevol debat tot i defensar les posicions més incoherents i injustes. És a dir, el manual d’estil que voldrien seguir tots els tertulians de ràdio i televisió.

I quan algú posseeix una arma tan nociva, està clar que la temptació d’utilitzar-la augmentarà i aviat veiem com el fill es gira contra el pare i, en comptes d’ajudar-lo a no haver de pagar els seus deutes, l’intenta fer fora de la seva pròpia casa justificant, a tot hora, la correcció (argumental, clar) d’apallissar el propi pare.

Potser n'esperava més d'aquesta obra, potser n'havia sentit tants bons comentaris, que al final la sensació és agredolça.

______________

Aristofanes, Las nubes 

començat_ 16/11/16  / acabat_ 19/11/16

El sueño de la razón, Antonio Buero Vallejo

Després del costumisme màgic de El tragaluz, el simbolisme antifranquista que hi veieren d’altres, costa d’entrar en aquesta fantasia d’època. Costa imaginar en Goya i la seva època. Costa copsar tota l’escena sense l’ajuda gràfica de totes les obres goyesques que hi van apareixent

Aguditzat per la sordera de Goya, l’obra és molt més gestual que l’anterior, però mica en mica es mostren temes semblants: conflictes de família (en aquest cas l’herència que Goya no dóna a Leocadia sinó al seu nét Marianito), el personatge que molts prenen per boig però que resulta ser un dels més assenyats…

Justificació d’alguns dels quadres que apareixen a l’obra: “El rey es un monstruo, y sus consejeros unos chacales a quienes azuza, no sólo para que maten, sino para que roben […] yo me desquito, Los pinto con sus fachas de brujas y de cabrones en sus aquelarres, que ellos llaman fiestas del reino.” (150-151) Aquests monstres deformats que el volen empresonar i fins i tot matar per les seves idees liberals.

Apareix el mossén Duaso per a mostrar la misericòrdia cristiana. Després d’interrogar a Leocadia sobre els seus fills, diu” rezaré a la virgen, señora, para que esos inocentes reciban siempre buen ejemplo y se críen en el temor de Dios.” (154) L’important és la por, el pànic que atura, que impedeix el moviment, que paralitza. Perquè sense acció, no hi ha pecat. Ni canvi, ni evolució, ni pensament.

Davant l’acusació de maçó, Goya coincideix amb el pare Duaso que “somos lo que creen que somos.” (158) I això és veritat en masses ocasions.

Ben creada la tensió al final del primer acte: després de la visita del mossèn, un grup d’eixalabrats ataquen la casa de Goya, li llencen una pedra a la finestra, li copegen la porta… l’acció està mostrada, ara n’esperem la reacció.

“Soñamos que se volverán dioses al crecer, y se vuelven majaderos o bribones.” (184) Sobre les grans esperances dels pares vers els seus fills que, en moltes ocasiones, acaben esdevinguent grans frustracions.

Explicant l’odi general que hi ha en aquella època, les baralles constants, les trifulques entre liberals i no liberals i com no importa qui estigui en el poder, sempre buscarà fer mal al de l’altre bàndol, el doctor Arieta diu: “ hoy nos dicen masones a los vencidos; mañana se lo dirán a las gentes como usted.” (190) i conclou “hay un tumor tremendo en nuestro país y todos queremos ser cirujanos implacables.” (190)

Al començament de l’obra, l’autor ens havia informat que “todos los diálogos puestos entre comillas son textos goyescos” (112). Potser per l’ús del quantificatiu “todos”, hom està temptat a creure que n’hi hauran bastants, d’aquests “textos goyescos” però, a mesura que l’obra avança i no apareixen, ràpidament oblidem aquesta advertència de l’autor. Fins que a la pàgina 180, ben entrada la segona part, apareix la primera de les frases. Per la seva importància i transcendència, la transcriurem aquí en la seva plenitud: “¡Quién lo creyera!” (180) Pausa. Païm la informació. Reflexionem. I arribem a la conclusió que és bastant decepcionant aquesta minúcia de “text goyesco”. Una exclamació treta de context que podria haver dit Goya o un senyor que pasaba pel carrer i era sorprés per una moneda al terra, o una senyora a qui li han dit que un amic de la infantesa s’ha mort…

Més endavant, però, apareix “Nadie se conoce” (195) i aquesta frase, tot i que breu, sí que té més valor perquè conté una certesa que generalment s’ignora. Ningú es coneix a si mateix (recordem la màxima socràtica de “coneix-te!”) i, tanmateix, molts tenen la pretensió de conèixer als demés i, per això mateix, de creure’s amb el dret d’aconsellar-los, mostrar-los com han d’actuar, pensar, viure.

Vet aquí la condemna que el personatge amb cara de rat-penat (i que cadascú n’extregui els simbolismes que vulgui: un home provinent de la foscor, del mal; de l’obscuritat de la ignorància; un cap-girat; un que veu la realitat a l’inrevés; un cec…) li fa a Goya: “Por judío, masón, liberal, jacobino, insolente, impertinente, reincidente, pintor, masturbador, grabador…” (198)

Una altra frase goyesca. Quan l’estan matant, una veu expressa: “para eso habéis nacido” (200) És a dir, l’home ha nascut per morir. I massa sovint aquesta és la sensació, aquest sembla ser l’únic motiu real de la vida.

I, a partir d’aquí, les frases goyesques són constants donant, per fi, sentit a l’advertència inicial.

“Un país al borde del sepulcro… cuya razón sueña.” (211) Una molt bona conclusió per a una obra que no ha acabat de reeixir.
_____________
Antonio Buero Vallejo, El sueño de la razón (Espasa-Calpe)
començat_ 12/12/11  /  acabat_ 16/12/11