Els angles morts, Borja Bagunyà

I finalment començo Els angles morts. Feia temps que buscava el temps o, més concretament, el moment anímic adequat. La dolçor de boca de L'aigua que vols me l'ha propiciat. No n'he volgut llegir masses crítiques per no fer-me'n cap idea prèvia, però n'he vist tants comentaris positius que em costa endinsar-m'hi sense certes esperances. A veure.

M'agraden els llibres que saben combinar allò que tradicionalment es coneix com a alta literatura (sigui el que sigui) amb comentaris barroers i potser fins i tot de mal gust; ser capaços de tocar el cel i l'infern, com feia en Bolaño o en Cortázar. Així, en Bagunyà ens mostra, ja d'entrada dues comparatives que, de tan ben trobades, fan fàstic: "La Magda era una dona particularment obscena, però de la manera com són obscens els gargalls de tabac escopits a terra o les àvies que es graten el pitram." I també, parlant de l'halitosi d'en Mundet: "allò devia tenir alguna relació amb aquell alè de penis brut, o d'habitació amb cadàver."

No cal dir que l'escena del lavabo és summament divertida. L'absurditat de fer confluir en un camerot dels germans Marx a tota la florinata acadèmica de la universitat intentant rentar-se les dents o arrencar-se restes de menjar enganxades a les dents envoltats per la ferum de femta d'algú que fa poc que ha anat de ventre, té un toc T. S. Elliott sublim.

"Contràriament a un estat d'opinió característicament universitari, les ínfules no eren el signe d'una superioritat sinó d'una falta lamentable d'intel·ligència."

"L'estesa de granges de proximitat, envasos industrials i marques de menjar a domicili deia alguna cosa sobre la societat contemporània, però l'Antoni no sabia ben bé què."

Hi ha tants moments en el text que et fan pensar, "ostres, no sabia que això es deia així!", o bé, "que ben trobada aquesta descripció". Per exemple, quan explica que la Sesé està tan enfeinada que en Morella ni la veu per casa: "Feia dies que la Sesé s'havia convertit en un rastre d'objectes fets servir" preciós. I encara segueix: "una mena de silueta buida que en Morella es dedicava a omplir inductivament i que apuntava a una activitat que sempre passava en alguna altra banda."

I toca parlar de les notes a peu de pàgina. Per descomptat. Tal i com va fer en David Foster Wallace a The Infinite Jest, les notes a peu de pàgina esdevenen llargues parrafades, pàgines i pàgines d'explicacions que, pel motiu que sigui, l'autor no ha volgut incloure dintre del fil narratiu. Però que, si hi ha haguessin estat, tampoc no haurien fet cap nosa. Com si hi hagués certa voluntat d'editar el text, de retallar-ne l'extensió, i aquesta fos una de les millors opcions per retallar tot preservant.

"Si la imaginació estava tan plena de monstres era simplement perquè els homes s'havien passat tots aquells milers d'anys negociant amb el món, provant de desactivar-lo, emparaulant-lo."

"Caure rebentats al sofà no és cap manera d'estar junts (...) sinó d'estar separats de la mateixa manera." Els vespres compartits davant dels dos canals de tele ocasionalment eren maneres d'estar junts, de compartir històries... Caure rendits amb els mòbils o tablets a les mans és aïllar-nos encara més.

L'explicació de l'exposició organitzada per l'Olivier al Santa Mònica amb ballarins llençant-se una i altra vegada contra un matalàs és un encertadíssim retrat del modernisme absurd i de postal que fa anys que omple Barcelona. El mateix Bagunyà critica, per mitjà de l'Olof, el fet que a Barcelona en realitat no hi passa res. Hi va haver-hi genialitats en èpoques passades (Gaudí, Dalí, Miró...) però fa anys que no hi passa res. Només aparences. "Tot radical i alternativíssim, cosa que a l'Olivier li devia provocar la mena d'estremiment masturbatoriocerebral dels messies, els ungits i els salvapàtries". I sobre els assistents a aquests actes: "Al seu voltant seguia girant una corrua de pretensió i autopromoció: americanes cares que mostraven braços estratègicament tatuats, gent que només parlava d'altra gent, més famosa, amb qui havia coincidit feia un parell de dies; bigotis d'actor porno dels setanta, camises irònicament hawaianes. (...) Tots satisfets de l'èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels <<projectes >>, les <<iniciatives>> i les <<col·laboracions>>".

Apareix la nota 17, sobre la mala dicció d'en Morella i com va anar a un foniatre per aprendre a impostar millor la veu a classe i, de sobte, es personifica un narrador. Ens afirma que ell havia escoltat en Morella i em fa qüestionar si el narrador de tot el text pot ser un alumne d'en Morella. Un narrador omniscient, clar, que no només ens diu què veu sinó també què pensen els personatges (o què pensa el narrador que pensen els personatges). Potser. Potser es tracta de múltiples narradors.

"És curiosa la manera com els animals (i les criatures) faciliten la manifestació de tendreses i cursileries que costen tant de mostrar a qualsevol altra persona."

"La mena d'evidències que a un alumne de primer o de segon [de carrera] li semblen descobertes inigualables i exercicis d'una lucidesa extrema, però que, en realitat, no passen de la mena d'observacions que, als trenta, ja són tòpics de sobretaula". I són aquests llocs comuns els que m'estan agradant més del llibre. La manera que connecta i descriu tan encertadament tants i tants pensaments compartits. I poder tornar a recordar que no estic (estem) sol(s) al món. 

I s'acaba el llibre. El sabia llarg i se m'hi ha fet. També perquè han passat moltes coses pel mig, ho reconec (tornada a la feina, buscar un pis nou, organitzar un trasllat, canviar de pis...), però també perquè en alguns moments la lectura no m'ha cridat tant com ho hauria hagut de fer. O com, en el fons, esperava que faria. Però l'esgotament físic és un mal aliat i potser d'aquí un temps em torno a topar amb aquest llibre i el devoro en un parell de setmanes i em sembla meravellós i no només un text molt interessant i completament necessari dins la literatura catalana contemporània, com ha estat aquesta primera lectura.

S'acaba el llibre i respon a la pregunta sobre qui és el narrador del text i això et deixa amb una sensació inesperada de tancament. Perquè realment m'esperava que seria un d'aquells llibres que senzillament s'acaben sense més, que no té per què ser una mala cosa, ans al contrari, però sí que a vegades et deixen amb una estranya sensació d'insatisfacció, de coitus interruptus. I de tant en tant ens ve de gust que les coses quedin ben lligades.

______________

Borja Bagunyà, Els angles morts (Edicions del Periscopi)

començat_ 16/6/23 // acabat_ 13/11/23   

L'aigua que vols, Víctor García Tur

 Començament interessant. Provocador. I suposo que tots hem fet el mateix, oi? Hem llegit les primeres pàgines en diagonal cercant només la darrera frase afegida. He intentat no fer-ho, però el text perdia sentit si no ho feia. Potser era això el què buscava l'autor... Després, l'explicació. 

"En quin moment el vespre passa a dir-se nit?" 

I amb ben poques pàgines, en Víctor García Tur ens transporta al bosc, a la vora d'un llac, a aquella sensació càlida que tenia Canciones de amor a quemarropa. I em sembla meravellós. 

"Si tant valores la realitat, per què mires porno?" 

Feia molt de temps que no entrava tant dintre d'un llibre. Que no em llevava a les 6 del matí i pensava, encara em queda una estona abans d'anar a treballar, llegiré una mica més. I quan arribo a la crítica a en Mouawad ("potser un gra massa", "Li falta contenció, a aquest noi") ja estic aplaudint a cor que vols! Clar que sí. Bon llibre, bona crítica (semblant a la que en vaig fer sobre Seuls) 

"Espera sempre el pitjor i tot anirà millor del que pensaves." 

Llàstima que l'aparició d'en Bernard i el seu casament californià trenca el ritme narratiu i em fa perdre l'interès. 

"Totes les democràcies fan el mateix, Anne-Sophie, de tant en tant ens deixen votar i sembla que podem triar entre A o B, però al final sempre resulta que qui realment mana és Z." 

Sorprèn que en Víctor García Tur digui que la història dels dos peixos joves que se'n troben un de més avançada edat que els pregunta com està l'aigua i ells li responen què és l'aigua és un acudit antic. M'ha fet dubtar de si és així però enlloc he trobat que no fos original d'en Foster Wallace pel seu famós discurs de graduació del 2005. Cap editor ho ha volgut corregir? O ho deixem per fer creure que és una equivocació del personatge (altrament difícil de concebre dintre d'una família de literats). No ho sé. 

"Havia descobert que és difícil agradar a la gent amb segons quines talles i que la gent no perdona que, a sobre de ser grossa, confiïs en tu mateixa." 

"En fer-se mare, una pensa què he tingut que no vull que ells tinguin i què vull que ells tinguin que jo no he tingut. És això la maternitat." I l'encerta. Però que difícil d'assolir aquesta fita. 

El text ens va presentant als diferents personatges, ens explica breument d'on venen, on eren abans d'arribar al xalet i quin bagatge emocional carreguen. És una informació molt útil que ens ajuda a llegir-los millor però aquests excursos no tenen la volada de la resta del text. Quan tornem al present, al xalet, a les hores dilatades i les converses, el llibre s'enlaira i emociona. Com si les presses de voler explicar tot el passat (o els elements representatius) en poques pàgines juguessin en contra de l'obra. 

"allà on ha anat, a la universitat com a professora associada, al partit com a militant de base, ha hagut d'interpretar el paper teatral de la seva vida i fer veure que no era una dona sinó un col·lega com els altres, en igualtat de condicions." I això també ho explicava la Patrícia Soley-Beltran a Divinas, com resultava incompatible (i segueix sent-ho) el fet de ser dona, de tenir un cos, uns atributs, elements estètics millors o pitjors, més o menys bellesa i sensibilitat estètica, amb el fet de ser acadèmica. Fins al punt que li suggerïen de posar-se ulleres per semblar més acadèmica. Vergonyós. Hi ha qui vol veure-hi aquesta reclamació a la pel·lícula de Barbie, tant de bo i que no sigui només una neteja de cara de la marca per tornar a vendre nines.

"Fer d'actor i de puta no és exclusiu dels actors i les putes." 

I acaba el llibre enlairant-se molt amunt. Només en moments puntuals recupera els tons bucòlics del principi (en el sentit de Canciones de amor a quemarropa, s'entén) però el recorregut de l'obra és tan gran, el viatge que ens fa fer l'autor tan agradable, que gairebé ni m'importa. 

____________

Víctor García Tur, L'aigua que vols

començat_ 27/5/23 // acabat_ 15/6/23

Infinite jest, David Foster Wallace

Per on començar? 

Per la família Incandenza? 

Aquesta mena de família Glass (dels Glass d'en Salinger) que no són tan superdotats intel·lectualment, però gairebé. Amb la qual comparteixen els mateixos patrons d'antisocialitat i els mateixos dubtes i converses. 

Centrar-me, potser, en el que semblava ser el protagonista del llibre, en Hal, únicament per la costum cronològica que ens fa pensar que el primer que surt al llibre n'és el seu protagonista?

Parlar de les addiccions?

Del Quebec?

Del tennis?

De la Lady Pshychosis?

Del vocabulari incandescent del text?

De l'esfereïdora cinematografia del pare Incandenza?

Buf!

La magnitud de l'obra (la literal i la figurada) és tan gran que resulta impossible atacar-la només des d'una banda. Cal abordar-la a l'engròs, per tots bandes i sense pietat, assumint, com ja havia fet en Vonnegut al Breakfast of Champions, que tots els elements del text (i això també inclou les notes al peu de pàgina inacabables que confesso que no les he llegides totes), tots els seus personatges, tot allò que surt en algun moment, és igual d'important. I això és molt.

Hi pot haver una descripció de l'estupidesa humana millor que l'explicació de l'aparició de les vídeo-trucades i el seguit de pors estètiques i abusos comercials que generen? Si no fos perquè, anys després que en Foster Wallace ho escrivís, ho hem viscut en major o menor grau, el text seria divertidíssim. Ara, és una agra sàtira sobre la nostra estupidesa.

“Almost nothing important that ever happens to you happens because you engineer it.”

“How is there freedom to choose if one does not learn how to choose?”

I aquesta frase retrona a l'Escola de Frankfurt. Hi sentim una de les seves premisses bàsiques: com podem ser lliures si en el fons només podem escollir què comprar però mai podem escollir  no comprar.  

De sobte un dels comentaris més freqüents sobre el llibre ressona dins meu quan m'enfronto a pàgines i pàgines d'accions confuses, personatges terciaris i addiccions múltiples: però aquí ningú ha editat aquest llibre abans de publicar-lo? Coi, que quan m'havien de publicar Tu i jo l’editor em va estar discutint fins a l’última coma, qüestionant-me l’ordre d’alguns adjectius que ell era incapaç d’entendre que estaven davant del nom amb tota la mala fe del món.

Però d'altres vegades és precísament aquesta llibertat estilística i temàtica la que fa interessant el llibre. Aquesta anarquia de personatges i arguments que, de tant en tant, ens porten un somriure als llavis quan ens retrobem amb els nostres favorits. En el meu cas, en Marathe i l'Steeply per una banda, i tots els adolescents de l'escola de tennis que em recorda, i molt, a The broom of the System, per l'altra. 

Quina arma més terrorífica aquest vídeo que atrapa tan fortament als seus espectadors que s'obliden fins i tot de viure. Algú ha dit jocs d'ordinador i joves addictes? Algú ha dit cases d'apostes i ludòpates? Algú ha dit Netflix? 

I clar, “who can study the Entertainment while detached?” Qui pot saber què hi ha realment al vídeo que el fa tan addictiu sense mirar-lo perquè tothom qui el mira s’hi queda enganxat?

I què dir-ne d’aquest element implantat al cervell que, en accionar un botó, ens proporciona un plaer immens i inimaginable? Una eina que provoca la mort de tots els ratolins que han fet servir per testar-la, uns animals que prefereixen el plaer proporcionat pel botó que no pas menjar, beure o follar. I que terrible quan els científics d’en David Foster Wallace descobreixen que hi ha centenars de joves canadencs, fills de famílies estables, sense problemes socials ni res per l’estil que poguessin ajudar a entendre la seva decisió, que estan més que disposats a sotmetre’s a la implantació d’aquest xip cerebral per tal d’experimentar aquest plaer malgrat la consciència que implica una posterior mort inaturable. Què diu això de les nostres societats del benestar? Què diu això de les il·lusions que “sabem” transmetre a les noves generacions? Doncs això.

“It’s weird to feel like you miss someone you’re not even sure you know.”

“It is not that Orin Incandenza is a liar, but that I think he has come to regard the truth as constructed instead of reported.” I, a vegades, quan perdo temps al metro repassant les notícies als diaris (gran error, ho sé!) em plantejo què se n’ha fet de la veritat? Això i també quina merda de periodisme sensacionalista ens ha quedat en aquest país que he deixat enrere que pràcticament tots els diaris acaben sent pamflets sensacionalistes a favor de la idea del partit (o el grup) que els paga més diners. A vegades, viure a la Xina i no poder accedir a cap mena de notícia pot ser un descans. Si més no, m’estalvia moltes enrabiades.

I de sobte apareix l’expedient, per dir-ne d’alguna manera, de la Molly Notkin (personatge que asseguraria que no hem conegut abans o que, en cas d’haver-ho fet, ha sigut breument i de manera tangencial) i tot canvia. Conclusions a les que havia arribat, o que havia intuït de manera purament deductiva i basades amb escasses explicacions, ara són explicades abastament. Ara es parla obertament de la cinta temible, d’aquesta pel·lícula anomenada Infinite Jest. Se’ns diu quin és el seu contingut, qui la protagonitza... i una certa sensació d’alleugeriment o, potser fins i tot, de satisfacció em recorre el cos. Tot aquest camí fet fins ara, les 5.000 pàgines llegides i les 50.000 sub-històries i definicions detalladíssimes, per fi han conduït a algun lloc.

“Hal finds he rather envies a man who feels he has something to explain his being fucked up, parents to blame it on.”

“Are they words if they’re only in your head, though?” Es qüestiona l’hospitalitzat Don Gately després d’haver rebut un tret a l’espatlla. Gran pregunta entremig d’aquest llarg i oníric monòleg o diàleg amb una aparició en somnis que, sobretot per les circumstàncies d’en Gately, recorden els pensaments d’en Johnny a Johnny got his gun.

“I’d felt for almost a week as if I needed to cry for some reason but the tears were somehow stopping just millimeters behind my eyes and staying there.”

“Newly sober people are awfully vulnerable to the delusion that people with more sober time than them are romantic and heroic, instead of clueless and terrified and just muddling through day-by-bay like everybody else in AA is”. I a vegades no és únicament una qüestió d’alcohol. També creiem que alguns amb poder (econòmic o polític, o ambdós) tenen alguna idea clara, un camí delimitat que seguiran passi el que passi. I si hi afegim ànsies de poder, agendes personals i avarícia malaltissa doncs venen al cap els noms de molts i moltes que, des de l’1 d’octubre del 2017 no estan fent més que riure’s de nosaltres. Per no dir res de l'aberració de les mascaretes mèdiques confiscades a l'hospital d'Igualada... vergonya és poc.

“We are all dying to give our lives away to something, maybe. God or Satan, politics or grammar, topology or philately –the obect seemed incidental to this will to give oneself away, utterly.”

“It occurred to him that if he died everybody would still exist and go home and eat and X their wife and go to sleep.”

I s’acaba.

Amb un viatge lisèrgic, amb un moment de sadisme ocular i dolor inimaginables, s’acaba la broma. I queden molts fronts oberts. I queden moltes preguntes per respondre. Però la principal és: m’ha agradat? Doncs no ho sé. Té elements molt interessants, reflexions molt encertades, paràgrafs divertits, però també hi ha pàgines i pàgines insuportables. De difícil lectura i d’escàs interès que només les toleres per la il·lusió de les bones que han de venir. I que venen. Però potser no prou. I potser descobreixo que en el duel (totalment personal i subjectiu i segurament només explicable per factors personals, per haver-los conegut a tots dos al mateix moment quan un pre-amic em va dir si els teníem quan treballava a la Geli) entre en David Foster Wallace i en Joanathan Franzen, és el segon qui guanya.

____________________

David Foster Wallace, The Infinite Jest 

començat_ 29/6/18 // acabat_ 30/11/19

The Corrections, Jonathan Franzen

La fina ironia d'en Franzen (o se'n podria dir cinisme directament?) es mostra ja des del principi. Quan ens presenta a l'Albert i l'Enid, aquesta parella d'avis que no se suporten l'un a l'altre. Però quan van a Nova York a veure al seu fill (no per veure'l realment sinó perquè marxen de creuer des d'allà i aprofiten que són a la ciutat per visitar-lo), el grau d'ironia augmenta sense límits. Aquesta família disfuncional, amb mitges tintes, relacions forçades, aparences... s'assembla tant a qualsevol de les nostres que la tempació és la d'enrogir de vergonya.

"A lack of desire to spend money becomes a symptom of disease that requires expensive medication. (...) The very definition of mental "health" is the ability to participate in the consumer economy."

I, solapadament, anem coneguent millor als diferents personatges. Els avis, l'Enid i l'Albert amb les seves rutines i obsessions, els seus cupons de descompte i el seu parkinson. En Chip, ex professor expulsat per seduir a una alumna, periodista mediocre i pitjor fill. La Denise, potser la més coherent de tota la família perquè n'ha intentat fugir amb més vehemència. I en Gary, el tercer fill, lluitant per no acceptar que està deprimit vivint en una nova família disfuncional pròpia.

"He wondered if he'd reached the age where money excited him more than a beautiful nude blonde engaging in sex acts."

"Never mind what´s going on underneath. As long as we're all civil." I aquesta sembla ser la premisa de moltes de les trobades familiars que el calendari festiu imposa damunt nostre.

"The only guaranteed result of having an affair would be to add yet another disapproving woman to his life."

Una de les virtuts de les novel·les d'en Franzen (i d'en Junot Díaz i d'en David Foster Wallace...) és que anem coneguent els personatges lentament, ens anem endinsant dintre de les seves vides gràcies a fragments del seu passat sense importar quin personatge de l'auca és. Fins al punt que el concepte "protagonista" es difon i passem a tenir un grapat d'individus davant nostre, amb els seus presents, passats i futurs. Les seves pors, alegries i neguits. El perill, però, és que a vegades alguns d'aquests personatges no resulten tan interessants com d'altres i la seva sub-trama, malgrat poder ser curiosa, no ens arriba tant. Serveix per a entendre millor el per què de les accions presents, però no ens interessa de la mateixa manera.

"Everyone's trying to correct their thoughts and improve their feelings and work on their relationships and parenting skills instead of just getting married and raising children like they used to."

És l'excès de teoria, d'idees bones, de paraules boniques però buides que observem diàriament. Són els muntatges xarons que omplen les nostres xarxes socials mostrant-nos un món meravellós; són els missatges cadena que demanen que tots pensem en la pau després de l'atemptat de Barcelona, com si això servís de res, com si els veritables responsables (i propiciadors de l'atemptat), els nostres governants, haguessin de canviar les seves polítiques o deixar de beneficiar-se de la guerra de la por.

"Chip was struck by the broad similarities between black-market Lithuania and free-market America. In both countries, wealth was concentrated in the hands of a few; any meaningful distinction between private and public sectors had disappeared; captains of commerce lived in a ceaseless anxiety that drove them to expand their empires ruthlessly; ordinary citizen lived in ceaseless fear of being fired and ceaseless confusion about which powerful private interest owned which formerly public institution on any given-day; and the economy was fuelled by the elite's insatiable demand for luxury."

I si algú s'hi ha sentit identificat, és perquè nosaltres també hem caigut en el mateix parany.

I quina és la diferència entre els dos països? El grau de cobertura que donen a la seva violència i dominació. Res més. "In America the wealthy few subdued the unwealthy many by means of mind-numbing and soul-killing entertainments and gadgetry and pharmaceuticals, whereas in Lithuania the powerful few subdued the unpowerful many by threatening violence."

Perfecte descripció del que intuiïm que sent un individu amb alzheimer. És a dir, per aquells que l'hem observat d'aprop, reconeixem la mirada perduda de l'Albert, el passar una i altra vegada la mà per la corretja que el té lligat a la cadira amb la il·lusió, en cada nou intent, que aquest cop sí que podrà deslligar aquest estrany cinturó que sembla haver-se entortolligat amb la cadira. O bé les paraules de por, les queixes que tothom li vol fer mal, que en aquesta presó hi ha gent que va per ell... Sí. Potser en realitat ells no ho viuen així, però, des de fora, realment és com ho veiem i ho patim.

I la sensació final després de tants d'anys d'arrossegar aquest llibre (no l'objecte físic sinó la imatge que m'ha acompanyat des que el vaig veure davant meu gairebé un any seguit en el mostrador de la Geli) és que ja era hora de llegir-lo i quina sort haver-ho pogut fer finalment.
_________________
Jonathan Franzen, The Corrections
començat_ 20/7/17  /  acabat_ 6/9/17

Breakfast of Champions, Kurt Vonnegut

“She taught us to be impolite in conversation not only about sexual matters, but about American and famous heroes, about the distribution of wealth, about school, about everything.” I potser això és el que faria més falta. Que es deixessin de tantes bestieses a les escoles, que no omplissin les hores dels nens amb classes d’emprenedoria i negocis i obtenció de capital, sinó que els mostressin a ser sincers. Clars. Directes. A qüestionar-se les coses i a no deixar que ningú els dicti què es pot dir/pensar i què no. I, si una cosa no està bé, poder-ho dir encara que no sigui políticament correcte fer-ho… però clar, és molt més fàcil adoctrinar als nens per a ser màquines d’obtenció de poder (és a dir, de diners i prou) que no pas intentar convertir-los en persones. I tampoc no interessa a ningú. Si no em creieu, llegiu el currículum escolar de qualsevol nen. Sí, el que ve dictat pel govern i que els professors han de seguir tant si volen com si no. Si hi trobeu cap èmfasi en la faceta humanística de la criatura que ja té més de 8 anys, m’ho dieu.

“The things other people have put into my head, at any rate, do not fit together nicely, are often useless and ugly, are out of proportion with one another, are out of proportion with life as it really is outside my head.”

 “This book is a sidewalk strewn with junk, trash which I throw over my shoulders as I travel in time back to November eleventh, nineteen hundred and twenty-two.”

Benvinguts a un país on l’home està plagat de preguntes, on la bandera nacional no pot apropar-se al terra, on el seu motiu està en grec antic encara que ningú el parli ni l’entengui, on hi ha una piràmide partida amb un ull brilliant al capdamunt en els bitllets de banc, on es diu que la vida hi va començar el 1492 quan, en realitat, “that was simply the year in which sea pirates began to cheat and rob and kill them.” Benvinguts a un país tan absurd com el nostre però molt més poderós.

Hi ha una virtut en els detalls petits (estúpids per molta gent, però apassionants per d’altres) que em fascina. David Foster Wallace n’era un geni. Vonnegut també m’ho està mostrant:＂Sparky could no wag his tail –because of an automobile accident many years ago, so he had no way of telling other dogs how friendly he was.”Aquestes coses m’emocionen. I m’és igual que els demés ho entenguin o no.

“He looked so much like a Chinaman that he had taken to dressing like a Chinaman.”

Part de la gràcia d’algunes distopies com aquesta és que et mostren coses reals, actuals, i te les expliquen. Aquí Vonnegut ho fa pràcticament amb tot perquè, com afirma cap al final del llibre, la seva intenció era la d’escriure un llibre on tots els personatges i totes les coses fossin igual d’importants. I això implica contextualitzar-ho tot. Així, ens explica els Estats Units, els noms de marques, alguns insults, el tamany normal dels penis, les vagines… I ho fa de manera freda, descriptiva, brillant: “Excuse me, I have to take a leak. This was a way of saying that the speaker intended to drain liquid wastes from his body through a valve in his lower abdomen.”

“Almost all the messages which were sent and received in his country, even the telepathic ones, had to do with buying or selling some damn thing.” I si hi afegim els vídeos de gats i gossos, els power points amb frases nyonyes i les notícies falses sobre la independència, el mal que està fent Catalunya al món, i les bel·leitats del govern i la policía espanyoles, ja tenim pràcticament tota la comunicació digital d’avui en dia.

“I had given him a life not worth living, but I had also given him an iron will to live. This was a common combination on the planet Earth.” Exacte, la maleïda combinació d’una vida infructuosa, innecessària, insatisfactòria i l’obligació de viure-la tant sí com no.

“The planet was being destroyed by manufacturing processes, and what was being manufactured was lousy, by and large.”

“In the interest of survival, they trained themselves to be agreeing machines instead of thinking machines. All their minds had to do was to discover what other people were thinking, and then they thought that, too.” I aquí parla en referència a les dones, però està clar que no es tracta d’un fet particular d’un sol grup sinó que, malauradament, és generalitzat. Combinat amb la hipocresia del moment i l’ambició de millorar social i econòmicament.

“Fascism was a fairly popular political philosophy which made sacred whatever nation and race the philosopher happened to belong to.”

“I had come to the Arts Festivals incognito” ens diu l’autor en primera persona. “I was there the watch the confrontation between two human beings I had created.” I ressonen les converses de l’Unamuno real amb l’Unamuno personatge a Niebla. I les de Milan Kundera amb ell mateix.

I aquesta presència constat de l’autor és, potser, una de les virtuts del llibre. Les explicacions constants, fora de personatge i de ficció que omplen d’ironia les pàgines.

“As I approached my fiftieth birthday, I had become more and more enraged and mystified by the idiot decisions made by my countrymen. And then I had come suddenly to pity them, for I understood how innocent and natural it was for them to behave so abominably, and with such abominable results: they were doing their best to live like people invented in story books. This was the reason Americans shot each other so often: it was a convenient literary device for ending short stories and books.” I fa por de com s’arriba a apropar a la realitat. I en Vonnegut afegeix: “Why were so many Americans treated by their government as though their lives were as disposable as paper facial tissues? Because that was the way authors customarily treated bit-part players in their made-up tales.” I quina és la solució que hi troba l’autor davant d’aquesta farsa en què s’ha convertit les nostres vides? “Once I understood what was making America such a dangerous, unhappy nation of people who had nothing to do with real life, I resolved to shun storytelling. I would write about life. Every person would be exactly as important as any other.” Cada acció igual d’important. Per descomptat que això provocarà el caos i la confusió però “let others bring order to chaos. I would bring chaos to order.” Potser així, seguint el pensament d’en Vonnegut, veuríem que “there is no order in the world around us, that we must adapt ourselves to the requirements of chaos instead.”

“Most of the conversation in the country consisted of lines from television shows, both present and past.” Un fet que tots hem vist i patit, des de les frases recurrents d’en Buenafuente en els seus primers programs i que tots repetíem sempre que podíem, a la invasió de frases de l’APM, que no cal dir fins a quin punt ha modificat el llenguatge dels darrers anys, fins al punt que la gent es podria dividir entre el que entenien la referència i els feia gràcia i els que no.

I per què es decideix l’autor a irrompre dintre d’aquesta novel·la? Doncs perquè (seguint l’explicació del propi autor) així com Tolstoi va alliberar als seus criats quan va complir els 50 anys i en Thomas Jefferson els seus esclaus, ell es proposa “set at liberty all the literary characters who have served me so loyally during my writing career.” I quina redempció més gran que aquesta hi pot haver? Alliberar-se dels fantasmes (encara que auto-creats) que ens han estat perseguint tota la vida.

_____________

Kurt Vonnegut, Breakfast of Champions 

començat_ 2/6/17  /  acabat_ 30/6/17

       

Ask the Dust, John Fante

Qui és el gran Arturo Bandini? Com pot ser que no n'hagueu sentit a parlar mai d'ell? Potser perquè és un autor frustrat, bloquejat i arruinat que només ha publicat un conte curt i sobreviu en un hotel de mala mort gràcies als diners que li deixa la seva mare i al fet de no pagar l'habitació amb la freqüència que hauria. Un autor maleït que s'enfronta a la lluita de l'artista de decidir viure per tenir experiències per explicar però que amb prou feines és capaç de sobreviure. Un autor que somia poder anar amb dones per poder parlar d'amor però que és incapaç d'intimar ni tan sols amb les prostitutes. Un fracassat que s'imagina tot el que el món s'està perdent sense conèixer-lo, tot el que arribarà a assolir quan el descobreixin finalment, tot el que serà quan torni a esciure, si és que ho torna a fer mai més. Un perdedor a l'estil d'en Hank Chinaski, l'alter ego d'en Bukowski. No és d'estranyar, doncs, que el llibre vagi precedit d'una introducció escrita pel propi Bukowski on hi reconeix la forta influència de l'obra d'en Fante damunt la seva producció. I qui és en Fante? Com pot ser que no m'hagueu a sentir a parlar mai d'ell? Doncs potser pel mateix motiu que jo, perquè no se'n parla. Perquè malgrat ser reconegut i valorat entre els cercles de crítics i autors, no arriba al públic. Només cal mirar quant s'ha trigat a traduïr alguns dels seus llibres al català i quants pocs títols hi ha. Estem massa concentrats (voluntàriament o involuntària) amb les modes passatgeres d'autors que demà ja haurem oblidat i d'autors mediàtics que ja no tenim energies per fixar-nos i reconèixer als autors que mereixen el nostre temps.

A vegades trobem idees curioses en els llibres que, temps després, descobrim que potser no eren originals d'aquell autor, que potser eran tributs o còpies d'altres idees prèvies. A The Broom of the System, David Foster Wallace ens mostrava com el germà de la Lenore amagava la droga que venia dintre la pròtesis de la seva cama; aquí, en Benny, l'amic d'en Bandini, té una cama de fusta amb un espai per amagar-hi la marihuana que ven. I amb en Foster Wallace sent un individu tant llegit, no es pot descartar que hagués pres aquesta idea d'en Fante. I, de ser així, podem iniciar el fascinant joc d'intentar traçar les lectures prèvies que es mostren camuflades en els nostres autors de capçalera.

"We were not alive at all; we approached living, but we never achieved it, we are going to die."

El gran Bandini, l'autor consagrat que només ha publicat un conte curt i que es descobreix impotent davant les aproximacions sexuals de la Camila (la cambrera mexicana amb qui manté una pertorbadora relació) i busca solucionar el seu problema amb l'ajuda de prostitutes cada vegada més demacrades sense sortir-se'n. El gran Bandini que somia en històries d'amor, en mites i recreacions però és incapaç de dur-les a terme. Topa una i altra vegada amb la barrera infranquejable de la realitat. Si només el món s'assemblés una mica més a allò que ens imaginem... Si per una vegada el món que ens creem nosaltres no topés amb el món que es creen els demés...

"Sick in my soul I tried to face the ordeal of seeking forgiveness? From whom? What God, what Christ? They were myths I once believed, and now they were beliefs I felt were myths." 

El sociòleg francés Lipovetski va escriure una sèrie d'assajos sobre la societat postmoderna durant els 80 i els 90 i una de les seves idees principals era precisament aquesta: l'home postmodern ha perdut totes les seves creences; hem matat a Déu, però a ningú li importa. Hem seguit endavant com si res. Hem passat de l'època col·lectiva de la fe a l'època narcissista del jo.

Amb un clar paral·lelisme amb la seva vida decadent, grisa i sòrdida d'hoste en un hostal de pobres que amb prou feines pot pagar, rodejat de veïns estranys i llunàtics, la relació de l'Arturo Bandini amb l'amor també és decadent, grisa i sòrdida. Des de la impotència sexual amb la Camila a la posterior relació amor/odi, de baralles, discussions i dies sense veure's. Un amor no correspost però alhora no negat, una relació trencada des del principi entre dos individus perduts, nafrats, que s'acaben buscant una i altra vegada. Per molt mal que això els faci, segueixen empenyent la pedra d'en Sísif muntanya amunt.
______________
John Fante, Ask the Dust (Black Sparrow Press)
començat_ 2/04/16  /  acabat_ 7/04/16