Amor de dos vidas, Manuel Altolaguirre

Després d'un començament entrebancat que voreja el perill de caure en els errors que també havia trobat a El personaje presentido de Concha Méndez, Altolaguirre redreça el text i acaba presentant bé la situació que ja hem més que vist des de la tercera frase: dos personatges, un de jove i un de vell, que en realitat són el mateix. La gràcia és que tots dos estan convençuts que ells són el real que està somiant l'altre. I a veure com ho fas per justificar la teva existència! Es veu que els ajuntaments tenen la potestat d'entregar certificats d'existència a tot aquell que el pugui necessitar només presentant el DNI que confirmi que la persona que tenen al davant està viva. Però n'hi ha prou amb això? De debò que un document certifica la nostra existència? Descartes ja ens va mostrar que no ens podem fiar dels sentits, Putnam ja ens va dir que no ens podem fiar de les nostres percepcions, Wittgenstein ja ens va dir que tot és llenguatge, Berkeley ja ens va dir que el ser és ser percebut, però si no podem garantir l'existència de l'altre, qui ens pot donar essència en percerbre'ns?

I tot plegat acaba sent una estranya (i no en el sentit més positiu de la paraula) història d'amor. Un amor etern que traspassa cossos i persones, tal i com indica el títol, per perdurar més enllà de la vida i de la mort. Una obra que mostra alguns elements curiosos però que s'embolica massa amb l'al·legoria i el simbolisme poètic (per no dir res del fet de recitar una poesia enmig de l'obra) per deixar que la pugui arribar a disfrutar com ho hauria pogut fer si hagués seguit altres viaranys dramàtics.
_____________
Manuel Altolaguirre, Amor de dos vidas (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 16/01/16  /  acabat_ 16/01/16

Enemigo que huye, José Bergamín

"El silencio será positivo o negativo según su polarización. El silencio es polar; y un silencio polar me hiela."

"Y si no saben ellos lo que es un fantasma, ¿cómo han podido verlo? Y si vosotros no sabéis lo que es suceder, ¿cómo decís que han sucedido?" La importància del llenguatge és tan gran com la poca atenció que se li dedica generalment. Altrament, potser hauríem de recórrer a la màxima wittgensteiniana i davant la insensatesa de les nostres paraules i la buidor dels nostres discursos, "guardar silenci".

"La aristocracia no es tener nombres, es tener título, tener títulos; y el Diablo es el aristócrata de la creación porque no tiene nombre, tiene títulos."

"El juicio final es un juicio sintético a priori."

Mentre que a la primera escena ens enfronterm amb Hamlet, Horaci i Ofelia en el famós cementiri shakesperià, a la segona escena ens trobem en el laboratori del Doctor Faust ajudat per Wagner i visitat per Don Juan que li demana consell per a descobrir qui és. "Eso es lo que vengo a consultarle: si lo he inventado yo [el nom de Don Juan] o lo han inventado los demás; si me he inventado o me han inventado." És a dir, si jo sóc en tant que jo o en tant que creació dels demés; si l'ésser pot existir sol o bé només com a percepció dels altres, seguint la teoria Berkeleyana.
I, a partir d'aquí, l'obra sopala escenes i personatges impossibles, humans i animals, amb estores voladores i viatges damunt libèl·lules gegants, recobert de la gràcia dels jocs de paraules. De la reducció a l'absurd de les paraules que diem que demostra l'absurditat de les nostres paraules i, indirectament, de la nostra realitat.

"Quiero no querer lo que quiero, porque lo que más quiero no es querer."

____________
José Bergamín, Enemigo que huye (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16