White Noise, Don DeLillo

La imatge, curiosa i preocupant alhora, d'una multitud de cotxes familiars carregats fins al capdamunt de tots els entriquells que els diners poden comprar, tant els necessaris com els innecessaris, obre el llibre. Amb una sola pàgina, veiem l'exageració del capitalisme, l'acumulació de més i més productes per part d'una generació nova que comença a emancipar-se. I, al costat, els pares. "This assembly of station wagons, as much as anything they might do in the course of the year, more than formal liturgies or laws, tells the parents they are a collection of the like-minded and the spiritually akin, a people, a nation." Atapeïts al carrer de davant de la universitat, descarregant als seus fills a la residència, tots els pares esdevenen un de sol.

"How do you know whether something is really what you want to do or just some kind of nerve impulse in the brain?" Es qüestiona en Heimish, el fill d'en Jack, un personatge relativista al màxim i que ofereix algunes de les millors reflexions i diàlegs del llibre. Com podem saber que la realitat existeix? Com demostrem que existim i que no som només uns cervells dintre d'una galleda, com va plantejar en Putnam? (No podem) Dues pàgines abans, davant l'afirmació del seu pare que estava plovent, en Heimish iniciava una deducció lògica per demostrar que no en podíem ester del tot segurs; que els sentits ens enganyen (Descartes), que la nostra percepció és convencional, que si diem "ara plou" no sabem què vol dir "ara" perquè "ara" no existeix, quan ho diem ja és "abans"; que no sabem si allò que cau del cel és pluja o qualsevol altre cosa; que no sabem si quan parlem de "pluja" en realitat ens referim al mateix (filosofia del llenguatge)... un interessant joc deductiu que acaba precisament allà on en Heimish volia arribar: el relativisme absolut.

"Television is just another name for junk mail."

"To become a crowd is to keep out death. To break off from the crowd is to risk death as an individual, of face dying alone." Per això, afirma en Jack, director de la càtedra de Hitler a la universitat, els seguidors de Hitler es mantenien units i el seguien fervorosament: volien formar part de la massa.

"The power of numbers is never more evident than when we use them to speculate on the time of our dying."

"Society is set up in such a way that it's the poor and the uneducated who suffer the main impact of natural and handmade disasters." La selecció natural ja fa massa temps que ha deixat de ser natural i s'ha convertit en econòmica. Segurament no hi havia cap persona adinerada a dintre del Superdome de Nova Orleans perquè el Katrina s'havia endut casa seva. Igual com probablement no hi ha cap ric de debò entre els refugiats siris.

"You reach an age when every minute of sleep is one less minute to do useful things."

I, per descomptat, el tema principal del llibre: la mort. I, sobretot, la por a la mort. El neguit, el malestar, el pànic que provoca. La nàusea sartreana. La Babette ho intenta pal·liar a través de fàrmacs experimentals que no li solucionen el problema. En Jack ho intenta solucionar a través de la raó, amb inacabables converses amb en Murray sobre la vida i la mort, aquest white noise que ens persegueix constantment però que no sempre l'escoltem. "A person's entire life is the unravelling of this conflict." Busquem distraccions, entreteniments, construïm empreses, ciutats, civilitzacions... però no són més que "gorgeous evasions", com afirma en Murray. Mirem amb enveja als nadons perquè viuen en la inconsciència de la seva immortalitat i ens preguntem com ens ho fem per, malgrat tot, seguir endavant com si res.

"A person spends his life saying goodbye to other people. How does he say goodbye to himself?"

Potser és que mai ho arribem a fer. Ens hem tornat apàtics, descreguts, ja ni tan sols aquells que se suposa que creuen en alguna cosa ho fan, com afirma la monja que cura la ferida de bala d'en Jack. Els creients només fan veure que creuen perquè els no-creients necessiten que algú segueixi creient. Però, en el fons, tots estem perduts, esperant, com tan bé dibuixa DeLillo en el final del llibre, un una mena de supermercat gegant on cada vegada que les regles del joc canvien (varien els productes de les lleixes) ens sentim perduts i confusos. On ens redimim temporalment, apaivaguem la nostra por, fullejant revistes sensacionalistes i del cor que ens fan sentir, per uns instants, menys sols i abandonats.
________________
Don DeLillo, White Noise  (Penguin)
començat_ 11/04/16  /  acabat_ 7/05/16

Amor de dos vidas, Manuel Altolaguirre

Després d'un començament entrebancat que voreja el perill de caure en els errors que també havia trobat a El personaje presentido de Concha Méndez, Altolaguirre redreça el text i acaba presentant bé la situació que ja hem més que vist des de la tercera frase: dos personatges, un de jove i un de vell, que en realitat són el mateix. La gràcia és que tots dos estan convençuts que ells són el real que està somiant l'altre. I a veure com ho fas per justificar la teva existència! Es veu que els ajuntaments tenen la potestat d'entregar certificats d'existència a tot aquell que el pugui necessitar només presentant el DNI que confirmi que la persona que tenen al davant està viva. Però n'hi ha prou amb això? De debò que un document certifica la nostra existència? Descartes ja ens va mostrar que no ens podem fiar dels sentits, Putnam ja ens va dir que no ens podem fiar de les nostres percepcions, Wittgenstein ja ens va dir que tot és llenguatge, Berkeley ja ens va dir que el ser és ser percebut, però si no podem garantir l'existència de l'altre, qui ens pot donar essència en percerbre'ns?

I tot plegat acaba sent una estranya (i no en el sentit més positiu de la paraula) història d'amor. Un amor etern que traspassa cossos i persones, tal i com indica el títol, per perdurar més enllà de la vida i de la mort. Una obra que mostra alguns elements curiosos però que s'embolica massa amb l'al·legoria i el simbolisme poètic (per no dir res del fet de recitar una poesia enmig de l'obra) per deixar que la pugui arribar a disfrutar com ho hauria pogut fer si hagués seguit altres viaranys dramàtics.
_____________
Manuel Altolaguirre, Amor de dos vidas (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 16/01/16  /  acabat_ 16/01/16

Johnny empuñó su fusil, Dalton Trumbo

"La primera Guerra Mundial comenzó como un festival de verano: todo el mundo luciendo faldas que se ondulaban al viento y charreteras doradas. Millones y millones vitoreaban desde las aceras mientras altezas con penachos, dignatarios, mariscales de campo y otros idiotas por el estilo desfilaban por las capitales europeas a la cabeza de sus brillantes legiones." (9) Així és com el propi Trumbo introdueix el món absurd, ridícul i sotmès en el qual es desenvolupà la primera guerra mundial.

"Johnny tuvo un significado distinto en tres guerras diferentes." (12) Va ser ignorat per tots els partits durant la Segona Guerra mundial, "cuando el pacifismo era anatema para la izquierda americana y la mayor parte del centro." (10) Després va ser censurat durant una època poc després de Pearl Harbour i es va deixar d'imprimir durant la guerra de Corea. Però "su significado actual es el que cada lector quiera concederle." (12) Com afirmava Derrida, un text, qualsevol text, no està mai acabat ni tancat del tot, és el lector qui, llegint-lo, li dóna una interpretació concreta. Un significat puntual i mutable.

"Las cifras nos han deshumanizado. Con el café del desayuno leemos que 400.000 americanos murieron en Vietnam. En vez de vomitar, nos hacemos una tostada." (15)

Trumbo ens mostra una societat plàcida, dolça, innocent, en contacte amb la natura, meravellada per les primeres converses telefòniques i els primers avions... un món on tot sembla ser possible, on la felicitat sembla anar en augment fins que, de sobte, esclata la guerra. No gaire diferent al que podien sentir els habitants de Bòsnia o de Sarajevo quan els seus territoris començaven a florir i la guerra els va aturar.

Des del principi, Trumbo ofereix una narrativa visceral marcada, visualment, per la manca de comes. Premia l'expressivitat per damunt de les normes de puntuació com també feia en Saramago. Expandeix les possibilitats emotives de la narrativa mentre que, al mateix temps, combina l'acció present amb els records que es neguen a desaparèixer. Passem de la realitat d'en Johnny estirat en un llit que desconeix, amb la cara i els ulls venats i totalment sord i mut i amb la consciència que li estan amputant un braç al passat que ell reviu inevitablement però, també, que un narrador desconegut s'encarrega de destriar-nos per ajudar-nos a comprendre què li ha passat. Diferents aproximacions a una realitat múltiple. Diferents incursions a la vida d'aquest protagonista a qui la guerra li ha pres la llibertat.

"Nada era real salvo el dolor." (64)

Conseqüències directes d'una guerra:  "cuatro quizá cinco millones de hombres muertos sin que ninguno de ellos quisiera morir mientras cientos quizá miles se volvían locos o quedaban ciegos o lisiados sin poder morir no importa lo mucho que lo intentaran." (106)

Què pot fer un home a qui li han pres el cos? Què pot fer una ment que no para de pensar incapaç de connectar amb les sensacions físiques d'un cos? Quin endimoniat càstig cartesià deixa aquesta res cogitans sense possibilitat de realitat empírica? (Quina solitud degué sentí Descartes quan arribà al final del seu dubte metòdic? Potser per això també li anà bé aferrar-se a una divinitat per construir el món de nou) Què pot fer un individu en una situació semblant sinó embogir?
I Dalton Trumbo ho retrata brillantment en les primeres pàgines del llibre. Mostra l'angoixa, el pànic, les suors no sentides, els crits impossibles d'emetre, els cops no donats que en Joe malda per fer però no pot. L'angoixa opressora d'una ment sense cos, sense possibilitat de millorar però que, malgrat tot, segueix en vida. La tortura d'aquell que ha estat enterrat de viu en viu.

"¿Cómo podría demostrar que estaba despierto si no podía abrir los ojos y mirar a su alrededor en la oscuridad?" (117) Com fugir del dubte cartesià i seguir creient que, malgrat tot, estem desperts? És a dir, que existim. Com sobreposar-nos al dubte d'en Putnam dels cervells en una cubeta? Com podem demostrar que existim més enllà del nostre cervell?

"Hay montones de leyes para proteger el dinero de la gente incluso en tiempos de guerra pero no hay nada en los libros que diga que la vida de un hombre le pertenece a él." (131) Per això en Joe Bonham no va tenir cap elecció quan va ser allistat: va haver d'anar a la guerra tant sí com no perquè la seva vida, en el fons, pertany a l'estat. Per això molts havien de perdre entre nou mesos i un any de les seves vides (entre nou mesos i un any!) perquè el govern espanyol els obligava a anar a jurar bandera i a aprendre a disparar.

"¿Qué demonios significa libertad en todo caso? Es sólo una palabra como casa o mesa o cualquier otra palabra." (131) El que passa, tal i com el mateix Trumbo indica, és que careix de referent: hom no pot assenyalar la llibertat. I això la fa, ja d'entrada, més difícil d'acotar i, per tant, d'entendre i de fer entendre. Fins i tot de compartir la idea completament amb una altra persona. Per molt que pensin semblant. I, segons Trumbo, quan els homes afirmaven anar a la guerra a lluitar per la llibertat, "¿por qué clase de libertad luchaban [...]? ¿Cuánta libertad y la idea de libertad de quién?" (131) I el mateix argument serveix per la lluita per la democràcia: "La guerra era para hacer el mundo más seguro por la democracia por los países pequeños por todos. Acabada la guerra el mundo estaría a salvo para la democracia. ¿Era así? ¿Y qué clase de democracia? ¿Y cuánta? ¿Y de quién?" (133) El perill de les paraules sense referent és que fàcilment tothom se les vol apropiar per benefici propi. Pensem en democràcia en boca d'un representant del Partit Popular o un representant de la CUP. O en justícia, tolerància, respecte, demagògia, bondat, innocència...

En el fons, un dels grans temes del llibre (més enllà de l'evident del pacifisme, de la denúncia contra les guerres) és la comunicació. Com comunicar-nos quan estem mancats de boca? Com expressar-nos sense ulls ni braços per gesticular? Com interactuar amb els demés sense poder-los sentir? Fins a quin punt una persona aïllada en el seu interior, incapaç de moure's, de comunicar-se, segueix sent una persona? Això és el que es planteja en Johnny. Certament, no és una persona en el sentit complet de la paraula (entenent-la, per exemple, com a animal social), però sí que ho és en tant que està viu i el seu cervell segueix funcionant. Però si des de l'exterior no es pot saber que aquell cervell presoner en un cos malmès segueix intacte, quina interpretació se n'ha de fer d'aquest individu? La incomunicació que porta a la solitud i la solitud a la bogeria.

"Pero él era uno de ellos formaba parte de ellos era también un esclavo. También a él lo habían arrancado de su hogar. También a él lo habían puesto al servicio de otros sin su consentimiento. También a él lo habían enviado a un país extranjero lejos de su tierra nativa. También a él le habían obligado a luchar contra otros esclavos iguales que él en un lugar extraño. También él había sido mutilado y marcado para siempre." (205)

"Ya ves que no tiene afectada la mente que habla como tú y como yo es una persona posee una identidad es parte del mundo." (235) Perquè, en el fons, aquesta és, també, la seva gran lluita arribats a aquest punt de la novel·la: no vol quedar-se fora del món, vol seguir formant part de la humanitat. No es vol sentir sol i abandonat. És per això que, en un moment d'eufòria es planteja que podria trobar una manera de generar diners, de fer que, qui fos que l'està cuidant (és a dir, pagant per ell) no ho hagués de fer més i convertir-se en un espectacle de monstres. El reconegut freak show dels segles passats. I no tan passats. Que la gent pagués per veure'l. Perquè, de fet, podria ser exposat com un element il·lustratiu, educatiu, fins i tot: "con él la gente no aprendería mucho sobre anatomía pero aprendería todo cuanto había que saber sobre la guerra. Sería grandioso concentrar la guerra en el tronco de un cuerpo y mostrárselo a la gente para que pudieran ver la diferencia entre una guerra en los titulares de los periódicos y en los bonos de la libertad y una guerra que se libra solitariamente en el barro en alguna parte una guerra entre un hombre y un obús altamente explosivo." (244) "Llevaría un cartel encima un cartel que diría aquí tenéis la guerra y concentraría toda la guerra en aquel pequeño trozo de carne y huesos y pelo que nunca podrían olvidar mientras vivieran." (245)

Un viatge al cor de les tenebres que ens envolta, al món corromput i violent que va provocant guerra rera guerra però, també, a l'interior desconegut, oblidat, aïllat, de l'individu. A les profunditats del ser que es troba allunyat de la societat però que, tot i així, es nega a fugir-ne completament. Lluita per formar-ne part. Primer a través del càlcul del temps, emblema evident de la humanitat, després a través de l'intent de comunicar-se amb els demés, amb l'exterior. La voluntat de re-establir els vincles perduts.

El fet que quan sembla que hi ha esperança al final del túnel, la desesperació encara creix més, és un dels altres grans encerts de Trumbo i un que li permet tancar la novel·la amb una bona sèrie de pàgines anti-bel·licistes que haurien de fer enrojolir de vergonya a tots aquells que defensen les guerres. Qualsevol guerra
____________
Dalton Trumbo, Johnny empuñó su fusil (Navona Editorial)
començat_ 13/04/15  /  acabat_ 26/05/15

Niebla, Miguel de Unamuno

Interessant pròleg de Víctor Goti en el qual mostra la figura d’Unamuno: com els seus textos són sovint poc valorats, com el seu sentit de l’humor no és entès, com se’l critica per riure’s d’allò més sagrat. I, citant a Unamuno, diu: “si ha habido quien se ha burlado de Dios, ¿por qué no hemos de burlarnos de la Razón, de la Ciencia y hasta de la Verdad?” (14) I en un moment que el valor que s’otorgava a Déu ha passat al Coneixement (especialment el científic), quin gaudi poder-se’n burlar també de les ridícules pretensions de coneixement humanes.

Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca de la conciencia, que es el congojoso problema” (23) És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le arranquen la ilusión de la realidad.” (23)

“Esa ocurrencia de llamarla nivola –ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24) En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.

“La función más noble de los objetos es la de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.

“La mania de viajar viene de topofobía, y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.

“No hay más arte mnemotècnica que llevar un libro de memorias en el bolsillo.” (37)

Un primer capítol molt divertit on se’ns dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.

“Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)

En el capítol quart les reflexions fluctuants d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.

“¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan vitals com jo els pretenia.

El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials (i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real, de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.

Interessant personatge aquest Don Fermín, el tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra a la hache!” (86)

“Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres, y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una mujer a las mujeres.” (99)

Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas, la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.

“El sueño de uno solo es la ilusión, la apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una cubeta”, que plantejà Putnam.

“La vida es la única maestra de la vida; no hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.” (121)

Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima. Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)

“Eso del amor es una cosa de libros, algo que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li podré assignar autor i entitat.

“La cosa es que los personajes hablen, que hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)

Sobre la idea de nivola: “invento el género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.

“El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este producto social, se ha hecho para mentir.” (164) Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la mentida.

“Una de las cosas que me da más pavor es quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.

Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas, davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent, podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que tan bé practica Milan Kundera. 

Bona defensa de la narrativa (i la dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)

El gran dilema entre afavorir accions o diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament, només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió, gravetat, frec, velocitat…

“Lo más liberador del arte es que le hace a uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement, Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261) Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)

Al capítol 31, amb l’excusa del neguit d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266) Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la “fantasía” dels seus lectors.

Seguint la broma (o fins i tot burla satírica) que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses, sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)

Unes reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.
___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13  /  acabat_ 5/06/13