L'avenir és llarg, Louis Althusser

Aquest llibre es tracta d'una autobiografia en la qual el propi autor "havia precisat que ell no intentava pas descriure la seva infantesa tal i com havia estat, ni els membres de la seva família en la seva realitat, ans restituir la representació que ell es va veure menat a fer-se'n." (18). Saber que els records sovint són il·lusió i voler-los explicar per intentar entendre'ns.
Neix de la seva necessitat d'explicar-se, de justificar-se, de donar la seva visió dels tràgics fets que van acabar amb la vida d'Helene, la seva dona. És, però, també una bona introducció al pensament d'Althusser, al seu comunisme realista, a la seva política social i llibertària, a la seva descoberta de Marx i la seva frustració amb la societat que li ha girat l'esquena, un cop d'ull al concepte d'amistat, de persona i de familia esquitxat tot per una vida complexa i plena de trastorns i complexes.

"Alliberat i tot, al cap de dos anys de l'internament psiquiàtric, sóc, per a una opinió que coneix el meu nom, un desaparegut. Ni mort ni viu, encara no enterrat però "sense obra"; el magnífic mot de Foucault per designar la follia: desaparegut." (34) Mica en mica anem coneguent aquest individu que esdevé personatge novel·lesc quan, en un atac de follia, mata a la seva dona sense cap motiu, voluntat ni consciència. L'esclat de l'home primitiu encarant-se a l'home civilitzat. Natura i cultura una vegada més enfrontats.

"La premsa es veu obligada, en qualsevol cas en consciència, a reproduir públicament les seves explicacions [les de l'acusat] i el resultat del procés que posa punt final legalment i pública a l'afer" (36) I cada vegada que em topo amb afirmacions d'aquesta mena, afirmacions que pressuposen una moral i ètica dintre del món periodístic, una funció informativa lícita i imparcial, em pregunto quan vam acceptar que el periodisme deixés de ser-ho, d'ètic, de moral, de just, d'imparcial. Quan vam acceptar la mediocritat esbiaixada que ens venen com a notícia? Quan vam passar de la informació a l'infotainment?

Davant d'un amic que ha comès un acte horrible (com és el seu propi cas), l'autor planteja múltiples opcions: creure allò que diuen els mitjans, creure l'amic, creure als altres amics... "el que s'hi juguen no és en realitat el destí del seu amic, sinó també, potser, sens dubte, el destí de la seva pròpia amistat entre ells." (40) És a dir, tot canvia. No som illes i les nostres accions tenen conseqüències més enllà de nosaltres mateixos.

"Els Berger i els Althusser es veien de tant en tant; els Althusser a vegades "pujaven" el diumenge a la casa forestal i les criatures respectives creixien i, com que es trobaven relativament en una sintonia d'edats (és a dir, les noies molt més joves que els nois, [...]) els pares va acordar de casar-los. "(49) Així de senzill. Així de rotund: de sobte la teva vida canviada per sempre més per un designi patern. Sense opció a dir res, sense opció a fer-hi res. Fa uns anys (uns set anys, de fet) vaig conèixer i treballar amb una parella d'edat semblant a la meva que havien viscut una situació semblant. Eren indis, d'acord, potser és quelcom cultural, però des de fora semblava increïble. Una parella oberta, tots dos treballadors i vivint a Escòcia però que havien estat emparellats pels respectius pares sense poder ni tan sols veure a les seves parelles fins al dia del casament. No cal dir que no s'estimaven. Però havien de viure junts. Vaig desitjar que existís la reencarnació i que en la seva propera vida poguessin ser, per fi, feliços. Era això o plorar fins a defallir.

"La meva mare se sentia abocada, aquesta vegada pel seu marit, a una nova solitud sense recurs possible i amb mi, en una solitud de dos"(53) Una idea que fa molt que em persegueix: el fet que la solitud no es trenca estant rodejat de gent o, fins i tot, vivint amb gent. No deixem d'estar sols perquè tinguem algú al costat. La solitud només pot ser esberlada per la companyia real. I això ja és molt més difícil d'assolir.

"En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets." (106) I qui sap si a vegades no són els fets més reals, els que defugen la nostra visió distorsionada de la realitat, els que actuen per sobre (o per sota) de la màscara que la cultura i la civilització ens han imposat. És a dir, que ens mostren més tal i com realment som.

"No tenint existència pròpia, existència autèntica, dubtant de mi fins al punt de  creure'm insensible, sentint-me per aquesta raó incapaç de mantenir relacions afectives amb qualsevol, em veia reduït per existir a fer-me estimar, i per estimar (perquè estimar comporta ser estimat) reduït doncs a artificis de seducció i d'impostura. "(115-6) I, en algun moment o altre, tots (tots!) ho hem fet. El problema és quan aquesta manera d'actuar acaba esdevenint el que som nosaltres. Que també passa.

Definició de familia: es tracta "del terrible, de l'espaordidor i del més esglaiador de tots els aparells ideològics de l'Estat." (134)

"El diner per a Locke de fet és l'únic bé que no es podreix." (136) Perd valor, adquireix importància o en perd al llarg de les nostres vides, però realment no es podreix. Potser perquè no és un element viu com el tros de pa que Althusser va guardar sota el coixí i que genera aquesta reflexió. Potser perquè ja està podrit d'entrada.

"Viure exclusivament en el present!" (138) Aquest és el somni. Aquesta, la il·lusió que molts banalitzen però que tant costa de poder fer absolutament. Els espectres del passat ens persegueixen. Les pors del futur ens esperen. I oblidem el present, l'únic que realment tenim.

"Volia creure'm enamorat d'una noia, pèro no podia suportar que ella n'estigués de mi" (147)

"La por de veure'm exposat públicament en la meva nuesa: la d'un home de no res, sense cap existència excepte la dels seus artificis i les seves impostures." (185) Però és que, en realitat, no ho som tots això? Si allunyem de nosaltres els artificis i impostures que ens ha imposat la nostra culutra, què queda? Un animal instintiu sense llenguatge ni raciocini que només entén de la supervivència pròpia? Potser.

"Tu utilitzes molt bé els teus amics, però no sents cap respecte envers ells."(189) és la sentència que li va dedicar una (ex)amiga a Althusser. Una definició ferotge i despiadada del seu caràcter que em fa preguntar què dirien de mi els meus amics. Qui sap si coses pitjors.

"Mai no he proposat a ningú de pensar d'una altra manera excepte en la línia de la seva pròpia tria" (210) I això, que hauria de ser tan obvi com necessari, és sistemàticament profanat en les nostres vides. Començant ja des de l'escola i la seva fal·lera per encaminar als nens cap a un únic objectiu: ser unes persones de profit (és a dir, ciutadans generadors de riquesa per l'estat, alhora que consumidors empedreïts de tot allò que se'ls ofereix sense mai preguntar-se si realment ho necessiten), fins a la formació universitària i el seu generador automàtic i despersonalitzat de xaiets mediocres d'ulls tapats. Tots enginyers, tots empresaris i homes de negoci preparats per vèncer.

"Solitud del filòsof, Descartes al retir heroic de la seva estufa, Kant en el seu tranquil, consirós, retir de Königsberg, Kierkegaard en el tràgic retir del seu drama íntim, Wittgenstein en el refugi forestal de la seva casa de pastor a Noruega!"(222) Introdueix Althusser la idea del solitari i ho arrodoneix amb la seva situació: "i jo, com tot filòsof al món, fins i tot envoltat d'ànimes, estava ben sol a la meva cambra de treball, és a dir, en el meu pensament, la meva pretensió i el meu agosarament inaudit." (222) La ferestega idea que ja ha sortit anteriorment de "la solitud compartida".

"Vaig percebre fàcilment que els hegelians francesos deixebles de Kojève no havien entès res de Hegel. N'hi havia prou per convèncer-se'n, de llegir directament Hegel." (228) I aquesta recomenació, que sembla òbvia, a vegades (molt sovint, de fet) resulta ser l'única que no es segueix. La gent s'acontenta en llegir textos d'altres sobre un autor i a formar-se'n la seva idea sobre segones, terceres o vintenes veus. Quan el més fàcil i més sensat seria recórrer a la font primera, als textos de l'autor en qüestió.

"La Veritat no hi és més que per garantir en darrera instància l'ordre establert de les coses i les relacions morals i polítiques entre els homes." (237) És a dir, no existeix la Veritat. Qualsevol pretensió de Veritat és pur convencionalisme i, per tant, arbitrarietat.

Dietzge, citant a Heidegger: la filosofia és "der Holzweg der Holzwege, el camí dels camins que no menen enlloc." (281) I quin plaer el de deixar-se perdre per aquest camí que sabem que no ens condueix enlloc.

"Sols coneixem allò que reconeixem" (282) És a dir, en la nostra lluita per donar significat a les coses, no és fins que reconeixem alguna cosa, és a dir, fins que li atribuim unes qualitats que ja ens són conegudes (ja sigui a través d'etiquetes o de comparacions d'altres entitats) que podem dir que realment coneixem una cosa. Veure, escoltar, sentir quelcom desconegut només agafa entitat quan ho posem en paraules, quan ho reconeixem, encara que sigui reconèixer-ho com a quelcom desconegut.

Foucault, desenganxar les capes. "La reducció crítica de la capa ideològica d'idees molt fetes, que permet per fi el contacte amb l'element real sense addicció estranya" (288) Perquè tot, tot, està carregat d'ideologia. L'educació, la família, els discursos de nadal, les feines, la premsa... cal rascar molt profundament per arribar a veure allò que realment importa. Si és que hi ha alguna cosa que importi, clar, perquè de vegades el que s'amaga sota la ideologia pot ser encara més innecessari i temible.

"L'única definició possible del comunisme -si algun dia ha d'existir al món- és l'abseència de relacions mercantils, per tant relacions d'explotació de classe i de domini d'Estat." (290) I afegeix: "crec que existeixen veritablement en el nostre món present molts cercles de relacions humanes dels quals tota relació mercantil és absent." (290) La gran pregunta, però, és la següent: "per quina via aquells intersticis de comunisme poden guanyar al món sencer?" (290) Aquí està el problema. Un de molt semblant (potser el mateix?) que tenen els moviments d'indignats. Les seves assamblees són molt interessants i engrescadores, però només funcionen en cercles reduïts.

"En la militància activa, podies fer-te una idea molt real de les pràctiques del Partit i de la contradicció palesa entre les seves pràctiques i els seus principis teòrics i ideològics." (304) El que avui en dia en diem "promeses electorals", coses que es diuen per guanyar vots (i adeptes) però que en realitat es realitzen justament a l'inversa: "no pujarem l'IVA", vol dir que el pujaran. "No farem retallades", vol dir que les faran.

"En el que es va publicar a França i a l'estranger es poden llegir en realitat articles sobre els temes següents: 1) marxisme = crim; 2) comunisme = crim; 3) filosofia = follia; 4) escàndol perquè un foll, foll des de feia temps, hagi pogut ensenyar a la Normale des de fa més de trenta anys unes generacions de filòsofs que trobem pertot arreu, als liceus, guiant els nostres fills; 5) escàndol perquè un individu, un criminal, s'ha pogut beneficiar de la protecció palesa de l'establishment. "(329) Un clar exemple de com el periodisme, lluny de dedicar-se a informar i analitzar els fets, avantposa la ideologia i omple les pàgines dels diaris de manipulacions i (potser) mentides. I que bé que els van casos així per aturar la llibertat de pensament: si un filòsof embogeix (o té un rebrot d'una bogeria crònica de la qual ja n'estava diagnosticat molt abans de ser filòsof) vol dir que la filosofia fa ermbogir a la gent. És com si diguéssim que perquè Josep Sabater i Pi va rescatar un goril·la blanc de la selva d'Nko (i rescatar és la paraula utilitzada pel Zoo de Barcelona per definir "empresonar"), doncs és com dir que que hi hagi aquest goril·la blanc a Nko vol dir que tots els goril·les que hi trobem han de ser blancs. Volen convertir un cas concret en una llei universal sense tenir en compte les paraules de Popper sobre els criteris d'universalització.

"Tot allò que ens pot fer escapar del retorn brutal a l'angoixa fa de bon prendre" (332) Afirma Althusser referint-se als diferents antidepressius i calmants que li van donar després d'haver mort l'Helene. I l'entenc massa bé.

I conclou Althusser: "sols uns mots: que els qui pensen saber i dir més, que no temin dir-ho. Sols poden ajudar-me a viure." (366) Poden ajudar a reconstruir el complicat trencaclosques en què es convertí la seva vida. Poden donar-li la veu que l'estat li va denegar declarant-lo boig i que ell ha intentat recuperar a través d'aquest llibre.
____________
Louis Althusser, L'avenir és llarg (Ediciones Destino)
començat_ 28/11/13  /  acabat_ 03/01/14

Adiós a la razón, Paul Feyerabend

Sovint ignorem les introduccions dels llibres, anem tan apressats en el nostre dia a dia que no volem perdre temps llegint ex-cursos que alguns creuen foranis al llibre. Bé, si la introducció està impresa en el llibre, en la majoria de casos és perquè n’és una part intrínseca i important.

En aquest llibre de Feyerabend, la introducció ens mostra, ja d’entrada, l’objectiu del llibre, és a dir, ens diu què desitja assolir i ens cedeix a nosaltres, els lectors, la feina de veure si ho ha assolit o no. Aquest objectiu és el desig que “combinemos estos descubrimientos [científics i tecnològics] y desarrollemos una nueva clase de conocimiento que sea humano no porque incorpore una idea abstracta de humanidad, sino porque todo el mundo pueda participar en su construcción y cambio, y empleemos este conocimiento para resolver los dos problemas pendientes en la actualidad, el problema de la supervivencia y el problema de la paz; por un lado, la paz entre los humanos y, por otro, la paz entre los humanos y todo el conjunto de la naturaleza.” (17)  Un repte bastant gran, però certament admirable.

Però no s’atura aquí, ens mostra què opina ell i, sobretot, com opina. Ens diu, per exemple, que “La investigación con éxito no obedece a estándares generales: ya se apoya en una regla, ya en otra, y no siempre se conocen explícitamente los movimientos que la hacen avanzar. Una teoría de la ciencia que apunta a estándares y elementos estructurales comunes a todas las actividades científicas y las autorice por referencia a alguna teoría de la racionalidad del quehacer científico, puede parecer muy imponente, pero es un instrumento demasiado tosco para ayadar al científico en su investigación.” (20) S’ha d’acceptar que les coses evolucionen, varien i, per tant, cal adreçar-nos-hi de maneres diferents i que s’adaptin a les noves circumstàncies. Acceptar, fins i tot, hipòtesis ad hoc perquè una teoria que ahir funcionava, un mètode que ahir anava bé, avui pot no fer-ho.

En aquest començament del llibre, se’ns mostra, també, l’estil agressiu de Feyerabend, la seva prepotència que posa (o hauria de posar) al lector a la defensiva: aquest és el pensament d’un autor convençut d’allò que diu (“si estoy en lo justo —y me hallo bastante seguro de ello—“ (24) ens afirma l’autor) i, per tant, intentarà imposar les seves idees sigui com sigui. Precaució davant d’aquells que dubten perquè ens poden confondre, però encara més precaució davant d’aquells que estan convençuts perquè ens poden enganyar.

“El positivismo pre-kuhniano era infantil, pero relativamente claro (esto incluye a Popper que es un positivista en todos los aspectos relevantes). El positivismo post-kuhniano ha permanecido siendo infantil, pero además es muy oscuro.” (24) Comencen les crítiques directes, els judicis de valor que es repeteixen al llarg del llibre. De fet, les crítiques dirigides concretament a Popper són tantes que es mereixen (i tenen en aquesta fitxa) un apartat per a elles soles.

“Las ideas sobre éxito y progreso cambian de un episodio de la investigación al próximo.” (31) que això ja ens ho havia dit Kuhn quan ens parlava del canvi de paradigma. Per tant, Feyerabend accepta i defensa el relativisme científic: entendre que res és cert per sempre, sinó que tot és susceptible al canvi.

“La ciencia en su mejor aspecto, es decir, la ciencia en cuanto es practicada por nuestros grandes científicos, es una habilidad, o empresa “racional” que obedece estándares inalterables de la razón y que usa conceptos bien definidos estables, “objetivos” y por eso también independientes de la pràctica.” (32) En tant que els principis, les bases, les regles, sempre s’han de qüestionar, la pràctica científica requereix de certes aptituds o habilitats personals del científic.

I apareix el primer ERROR d’edició. El primer d’un llarg llistat d’errors gramaticals, lèxics, de traducció, semàntics... que s’aniran explicitant rere l’epítet “ERRORS”.

- ERROR de traducció: “se encuentra demasiado embarazado para admitir esto en público.” (38) Aquesta frase apareix fent referència al científic Gunner Anderson. La construcció anglesa “to be embarrassed” vol dir sentir-se avergonyit, tenir vergonya, timidesa, però mai, malgrat la seva temptadora semblança visual i sonora, es pot traduir com a “embarassat”.

- ERROR de correcció: “dichoss” (45) No està clar si ens apropem a la doble ss del català o bé a la β de l’alemany. Sigui com sigui, un nou error en només 45 pàgines de text.

Mostra d’arrogància i manca de respecte de Feyerabend: “por esto admito que me equivoqué al denominar “falsas” (CSL, p. 256) las sugerencias de JW [Jonathan Wurril]; pero tenía mis razones: daba por hecho que el antiguo alumno de Lakatos estaba mejor informado de lo que está realmente. La aportación de JW muestra que me había equivocado. JW no es una persona de intenciones “falsas”: es simplemente incompetente.” (46, nota 24) I, de fet, fins aquest punt, el text es basa molt més en defensar-se (atacant) de les crítiques rebudes que no pas en seguir formulant (o reformulant, com ell afirma que fa) idees i teories. Una manera de treballar que em desagrada.

La veritat “no sólo guía desarrollos, sino que también queda constituida por ellos, y por eso se modifica de un período histórico a otro.” (52-53, nota 28ª) És la relativitat de la certesa, el fet d’acceptar que allò que entenem com a vertader ara, no té per què ser-ho sempre. Un fet que, per desgràcia, massa sovint s’oblida. Només cal recordar el drama recent de la comunitat científica davant la possibilitat que els neutrins es desplacessin més ràpidament que la velocitat de la llum. Es veu que això és impossible. Que és inadmissible. Que no es pot ni pensar. Es veu que ja s’han oblidat que un dia vam creure amb la mateixa vehemència que la terra era plana.

- ERROR gramatical: “Anthony Perovich (AP) muestra que, al discutir la inconmensurabilidad, yo he pasado de una versión semàntica a una versión ontológica, y que ocasionalmente ha confundido ambas cosas.” (54) Passar de “he”, referint-se a un jo, al “ha”, referint-se a un ell, que segurament és un error de teclejat, però acaba provocant confusions de personalitat.

- ERROR gramatical: “separar la ciencia y la instituciones relacionadas con ella...” (59) La regla és senzilla: singular-singular, plural-plural. No sembla tan difícil.

“La ciencia no salva almas” (58) I aquesta és la resposta, irrefutable, que hauria de donar per tancades totes les discussions sobre ciència i arts; sobre el valor de l’una damunt l’altre, sobre el valor de curar un càncer o d’omplir l’esperit.

“No hay razones que obliguen a preferir la ciencia y el racionalismo occidental a otras tradiciones, o que les presten mayor peso.” (59) I això masses vegades s’oblida. Ens creiem els reis del món, els únics savis coneixedors de la natura i menystenim totes aquelles teories que no són nostres, pressuposant que hi ha una jerarquia científica: que algunes ciències són millors que d’altres. Feyerabend afegeix que “los ciudadanos no aceptan por más tiempo los juicios de sus expertos; no siguen dando por seguro que los problemas difíciles son mejor gestionados por los especialistas.” (59)

- ERROR vocabulari/teclejar: “Desee luego...” (66) vull imaginar que volien escriure “desde luego”.

- ERROR gramatical: “los líderes religioso” (66) Novament, problemes singular-plural.

Feyerabend diu que, per a defensar la superioritat de la ciència, hi ha gent que afirma que “las tradiciones no científicas tuvieron ya su oportunidad, pero no sobrevivieron a la competencia de la ciencia y del racionalismo.” (67) I ell es pregunta molt encertadament: “¿fueron eliminadas por motivos racionales, o su desaparición fue resultado de presiones militares, políticas, económicas, etc?” (67) I afegeix un exemple: “¿se eliminaron los remedios ofrecidos por la medicina india (que muchos médicos norteamericanos todavía utilizaban el siglo XIX) por haberse comprobado que eran inútiles o peligrosos, o porques us inventores, los indios, carecían de poder político y financiero?” (67) I encara afegeix un altre exemple: “¿se eliminaron los métodos tradcionales de la agricultura y fueron sustituidos por métodos químicos por una superioridad sobre el terreno, o por ser la química claramente superior, o porque se generalizaron sin más examen los éxitos de la química en otros dominios muy limitados y porque las instituciones que apoyaban la química tuvieron el poder de sustituir este brinco intelectual con coacción pràctica?” (67-68) I conclou dient: “las tradiciones diversas de las del racionalismo y de las ciencias fueron eliminadas no porque un examen racional hubiera demostrado su inferioridad, sino porque presiones políticas (incluida la política de ciencia) arrollaron a sus defensores.” (68) I no podria tenir més raó.

- ERROR: parlant de presoners examinats per psiquiatres i de la pressió a la qual estan sotmesos, diu: “parecen inevitables cambios de personalidad” (75) però, pel context, es veu clar que aquí no estem interessats en la seva aparença sinó en les mals que pateixen, és a dir, que “padecen”.

Crítica a la medicina tradicional: “con mucha frecuencia no saben ni de lo que hablan, pero que ocultan su ignorancia con una tanda de tests aquí, algo de cirugía exploratoria allá, sólo para dar la impresión de que están al cabo de todo.” (74) I afegeix: “en medicina, lo mismo que en cualquier otro campo, los deficientes mentales superan con mucho el número de la gente inteligente.” (74) I, per contrarestar el poder social que tenen els metges, els anomena “fontaneros del cuerpo” (75) en una comparació que, malgrat exagerada, massa sovint resulta certa.

“Esta es, por tanto, la razón por la que no tengo nada que decir sobre problemas políticos, éticos, estéticos, científicos, etc.: una discusión abstracta de las vidas de gentes que no conozco, y cuya situación no me es familiar, no me es sino una pérdida de tiempo.” (79) I afegeix: “también es algo impertinente” (79) Perquè, i amb això coincideixo amb ell, no es pot pretendre conèixer la situació i els problemes d’algú únicament a nivell teòric sense tenir cap contacte amb aquella persona: “sólo gente muy ingenua o muy intolerante puede creer que un estudio de la “naturaleza del hombre” es algo superior a contactos personales, tanto en la vida privada propia como en la política.” (79)

- ERROR de traducció: “el fascismo no es mi taza de té.” (85) Em pregunto si molta gent entendrà aquesta traducció literal i barroera de la frase feta anglesa “not my cup of tea” que indica que quelcom no és del nostre estil, que no ens agrada. En una societat cafetera com la nostra, això del te ens ve gros.

“¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia? ¿Tienen nuestras grandes cabezas como Platón, Lutero, Rousseau, Marx algo que ofrecer, o es la reverencia que sentimos ante ellos un mero reflejo de nuestra credulidad? (82-83) I massa sovint la gent hi creu cegament, en aquests experts, o auto-proclamats experts. Sense dubtar-ne, sense cap esperit crític: així de domesticats ens tenen.

- ERROR de teclejat: “algunos de los recursos que cenvertían la vida...” (91) provem “convertían”.

- CRÍTICA A POPPER: “estudié a Wittgenstein mucho más detenidamente de lo que jamás hice con Popper (y con razón, porque Wittgenstein es un filósofo mientras que Popper es un ambicioso maestro de escuela.” (90, nota 54).

- ERROR: “Rehusó por tener otras obligaciones. Pero le quedó la conciencia tranquila: a Hans Peter no le resulta cómodo rechazar invitaciones amistosas.” (93) O bé hi falta un “no” a la segona frase després del “pero” o bé caldria canviar “tranquila” per “intranquila”. D’opcions correctes, n’hi ha, llàstima que hagin optat per la incorrecta.

Bon resum de tots els nostres mals: “el problema es el tratamiento de las minorías en las democracias industriales; el problema es la “educación”, educación hacia un punto de vista humanitario, incluido el hecho de que la mayoría del tiempo consiste en transformar a maravillosa gente joven en copias incoloras y farisaicas de sus maestros; el problema es el colosal engreimiento de nuestros intelectuales, su creencia de que saben precisamente lo que la humanidad necesita y sus esfuerzos inexorables para recrear a la gente a su triste imagen y semejanza.” (92) Exacte: fabriquen còpies de models caducs i això només ens pot portar a la destrucció. I encara afegeix: “el problema es la falta de consideración de valores espirituales y su sustitución por un materialismo o un humanismo crudo, pero “científico”.” (92)

- ERROR tipogràfic: “buenos francos suizos,comencé a pensar...” (96) La coma enganxada a la paraula prèvia i a la posterior no és errata meva, sinó d’ells.

Moments de lucidesa: Parlant sobre com va sorgir la idea de fer aquest recull d’assaigs, afirma que “no fue, pues el mérito de mi obra el que ha producido tal colección, sino el poder del alcohol.” (94)

“Mucha gente, científicos, artistas, juristas, políticos, sacerdotes, no hacen distinción alguna entre su profesión y sus vidas. Si logran éxito, ello se entiende como una afirmación de toda su existencia. Si fracasan en su profesión, creen que han fracasado también como seres humanos, sin importarles las alegrías que puedan sentir con sus amigos, hijos, esposas, amantes o perros.” (94)

 

“Los caballeros sirven a maestros que los pagan y les dicen lo que tienen que hacer; no son mentes libres buscando la armonía y la felicidad para todos, sino sirvientes civiles (Denkbeamte —funcionarios del pensamiento—, para usar una maravillosa palabra alemana), y su manía por el orden no es resultado de una investigación equilibrada, sino una enfermedad profesional.” (95) Molt bona la idea i encara millor paraula per a definir-la: els funcionaris del pensament.

“A veces creía que tenía ideas propias —alguna vez todos somos víctimas de tales ilusiones—, pero nunca habría soñado en considerar tales pensamientos como partes esenciales de mí mismo.” (97)

“La razón es una dama muy atractiva. Los asuntos con ella han inspirado algunos maravillosos cuentos de hadas, tanto en las artes como en las ciencias. Pero es una característica peculiar de esta singular dama que el matrimonio la cambia en una vieja bruja parlanchina y dominante.” (98) I afegeix que a ell no li importa si la gent s’hi vol recrear en aquest brutícia, allò que sí que el molesta és que “intenten extender su mugre a su alrededor y que creen instituciones que garantizan que tampoco generaciones futuras lleguen jamás a liberarse de ella.” (98) Repetint una vegada més la idea que les institucions perpetuen la estupidesa en comptes d’encoratjar el lliure pensament. Que potser un principi van començar com a entitats creadores, lliures, crítiques, però que, amb el temps, s’han estancat, han esdevingut conservadores i geloses del canvi.

Amb la democratització del coneixement s’ha canviat “una clase de inmadurez (fe firme e ignorante en la Iglesia) por otra (fe firme e ignorante en la Ciencia).” (100)

- ERROR gramatical: “las ciencia” (99)

CRÍTICA A POPPER: “Mach recomendaba el uso de hipótesis audaces e inductivismo criticado. Lo hacía en unas pocas líneas e ilustraba sus propuestas con ejemplos tomados de la historia de la ciencia. Popper exendió esas pocas líneas a toda una carrera sin incrementar su contenido.” (101, nota 59)

Parlant sobre la validesa de les ciències, sobre la veracitat dels seus arguments, hipòtesis, conclou que “todo lo que podemos decir es: éstas son las ideas existentes hoy (y habrá muchas ideas conflictivas sobre ellas), éstas son las razones por las que algunos científicos las aceptan, éstas son las razones (frecuentemente muy distintas) por las que otros científicos las rechazan, éstas son las formas en que muchos científicos (pero, desde luego, no todos) delimitan y valoran la investigación. Pero nuevas ideas y nuevos modos de hacer ciencia pueden estar ya a la vuelta de la esquina.” (105) I afegeix que “algunas de las más bellas teorías modernas fueron en su día incoherentes, carecieron de base y chocaron con los hechos básicos del tiempo en que se las propuso por primera vez.” (108) un fet que ara no es permet, que, per culpa de l’estancament científic, la moderació i el conservadorisme, no es té en consideració.

Un exemple que ell ha afegit ja un parell de vegades és el de la destrucció de la medicina Índia las Estats Units: “en el siglo XIX, los médicos de los Estados Unidos hicieron frecuente uso de la sabiduría médica índia hasta que las compañías farmacéuticas consiguieron eliminarla sin haberla examinado.” (111, nota 19) Un fet que, malauradament, es repeteix una i altra vegada avui en dia, que predominen els interessos econòmics damunt la voluntat de curar als malalts.

“La decisión de pasar por alto posibilidades importantes conduce siempre a cambios irreversibles: habiendo decidido vivir con preferencia en un país, aprendo su idioma; me familiarizo con su arte, literatura, burdeles; hago amistades, y con todo esto llego a ser una persona muy diferente  de la que hizo la elección.” (113) I aquest fenomen, al qual Derrida hi afegiria l’espectre d’allò no fet que ens perseguirà tota la vida, Feyerabend diu que també passa amb la ciència: “la decisión de invertir dinero, energía, formación o esfuerzo intelectual en un determinado programa científico cambia ciencia y sociedad de una forma que imposibilita volver de nuevo a la decisión y al puento de partida.” (113) I per això conclou que “una decisión científica es una decisión existencial, que, más que seleccionar posibilidades de acuerdo a métodos previamente determinados desde un conjunto preexistente de alternativas, llega a crear esas mismas posibilidades.” (114) Aquest procés, aquesta evolució massa sovint atzarosa perquè, com ell mateix diu, no es poden analitzar totes les possibilitats abans d’escollir un camí, és sovint ignorat per la gent perquè “pocas personas están preparadas para poder aceptar lagunas tan grandes en sus vidas e intentan taparlas. Casi todas las autobiografías creadas por “grandes hombres” o “grandes mujeres”, casi todas la biografías en ciencia, artes o política son un intento de mostrar razón y finalidad donde una visión más detallada revela una serie de accidentes benéficos felizmente fomentados por la ignorancia y/o la incompetencia de la persona sujeta a ellos.” (114) I afirma: “nosotros creamos nuestras vidas actuando en y sobre condiciones que nos re-crean constantemente.” (114)

Seguint aquesta idea, exposa que “la elección de un programa de investigación es una apuesta. Pero es una apuesta cuyo resultado no puede ser comprobado.” (118) I, per aquest fet, combinat amb una voluntat democràtica, diu que “la elección de programas de investigación en todas la ciencias es una tarea en la que deben participar todos los ciudadanos.” (119) És a dir, que no és una decisió que hauria de ser presa únicament pels científics, sinó que, en tant que afecta a tothom, hauria de ser presa per tota la societat. Ell mateix n’és conscient de les queixes que pot generar aquesta afirmació (“el público en general no comprende suficientemente la ciencia como para participar en la elección de programas de investigación .” (119-120)) i per això en mostra les seves possibles respostes, tot i que no totes elles són satisfactòries i per això no apareixen aquí.

I comença l’últim assaig, “Ciencia como arte” i ens diu que “el arte es la producción de formas de estilo y la historia del arte es la historia de su sucesión.” (137) lligant-ho amb el fet que l’art no és lineal, sinó que el seu grau representatiu (que aquest sembla ser el criteri que Feyerabend utilitza per valorar l’art) varia depenent de les èpoques.

- ERROR: “Como los mosaicos de de San Vitale.” (139)

- ERROR de teclejar: “ocasionamente” (147)

Feyerabend critica a aquells que diuen que la realitat “es una; y sólo una forma de representación puede ser la adecuada.” (146) Exacte. Què volen dir amb això que només hi ha una realitat? Com ho saben ells? Que és la mateixa la seva realitat que la meva? Els sentits de cadascú de nosaltres perceben les coses de maneres determinades i individuals; el llenguatge que utilitzem per expressar-ho també ens és propi i personal (recordem que és impossible saber amb absoluta certesa que allò que per a mi és blau per a tu també ho sigui, que el llenguatge és una eina artificial que ens ajuda a comunicar-nos, però que no és perfecta ni fidel a cap realitat aliena a nosaltres); els experiments que es puguin fer per captar i analitzar la realitat sempre seran subjectius, perquè els resultats els analitzarà i/o interpretarà una persona... què volen dir que només hi ha una manera “adecuada” de representar la realitat?

- ERROR de traducció: “la concepción de los modernas ciencias” (155) Tal i com em va recordar en moltíssimes ocasions l’editor de Tu i Jo (sense obtenir-ne res perquè la decisió estava ja presa i l’ordre de les paraules era el desitjat), l’adjectiu va al darrera del nom. Només puntualment, en texts subjectius, poètics, l’autor pot preferir (per raons estètiques, sonores, ideològiques) utilitzar el recurs de l’epítet i posar l’adjectiu al davant, normalment amb la intenció de remarcar-lo. Doncs bé, aquí Feyerabend no està fent un text subjectiu o poètic, sinó amb voluntat objectiva i racional, per tant, aquest desplaçament de l’adjectiu sembla ser producte d’un calc directe del text original en anglès (“modern sciences”).

Reproducció del mític text de Xenofont sobre els déus i els cavalls, exemple clar del relativisme absolut: “los habitantes de Etiopía hacen a sus dioses negros y chatos; los tracios, con ojos azules y pelo rojo [...]. Si las vacas, los caballos y los leones tuvieran manos, entonces los caballos crearían figuras de dioses en forma de caballo y las vacas en forma de vaca.” (163) I no cal afegir-hi res més. Que l’any 355 aC algú pogués veure això d’una manera tan clara i que a l’any 2011 encara hi hagi integrisme religiós, ens fa plantejar que l’evolució no ha existit, que patim d’un clar cas d’involució.

- ERROR de teclejat: “de una forma anagógica” (194)

Dubte interessant sobre la realitat: “en primer lugar, el problema de la representación de la realidad, y en segundo lugar, el problema de la representación del modo en que aparece la realidad al espectador.” (191) Que concorda amb la idea anteriorment comentada que la realitat és subjectiva, que no n’hi ha una sola i vertadera. Per això mateix, tot el que ens diu Feyerabend, tota la seva justificació religiosa de la realitat i del pensament, tampoc és la única i vertadera. Convé acceptar allò de sensat que ell ens ofereix, és a dir, la idea del relativisme de pensament aplicat a tots als àmbits, fins i tot al de la ciència; l’esperit crític davant del conservadorisme establert per aquells que ocupen les altes jerarquies; la idea del funcionariat del pensament... però també saber rebutjar tot allò que no és coherent, tot allò que ens intenta imposar, tot allò que ens vol fer creure i que no hem d’acceptar. I això, depèn de cadascú el destriar-ho.
______________
Paul Feyerabend, Adiós a la razón (Tecnos)
començat_ 29/08/11  /  acabat_ 12/09/11