Hamlet, José Bello y Luis Buñuel

Considerada per la crítica "como el único testimonio indiscutible del teatro surrealista español". Un drama d'amors i triangles amorosos que mostra "el rechazo de los principios lógicos y de verosimilitud, los saltos espaciales y temporales o la parodia inmisericorde de estilos y principos estéticos" que són les característiques que Agustín Muñoz-Alonso idenfica com a pròpies del surrealisme en general.

Bona definició de l'efecte de extrañamiento "característico de la poética de toda la obra de Buñuel" segons afirma Sánchez Vudal: "efecto resultante de crear todas las condiciones (rítmicas, retóricas, ideológicas, etc.) para que se espere, por pura continuidad un determinado estilema y sustituirlo súbitamente por otro imprevisible sin dar tiempo al lector a reaccionar." Un recurs altament utilitzat a les obres de teatre de l'absurd i pel qual, personalment, sento també una debilitat. Les regles del joc no només s'han de canviar perquè ja n'estem farts de jugar sempre al mateix joc en el que sempre guanyen els mateixos (principalment perquè fan trampes) sinó que, si poden ser aniquilades, millor que millor.

I, entre estranyeses lingüístiques i ideològiques i salts espacio-temporals, Hamlet es troba per fi a soles amb la seva estimada Letícia en un vaixell a alta mar per descobrir que, en realitat, la Letícia és ell mateix, connectat, potser, amb la història d'en Narciso d'en Max Aub, o bé obrint la porta a múltiples interpretacions sobre què significa l'amor, la identitat, la bellesa, l'atracció o, fins i tot, la realitat. És a dir, obligant-nos a pensar, que és l'únic que hem de reclamar del teatre.
_________
José Bello i Luis Buñuel, Hamlet (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 4/01/16  /  acabat_ 4/01/16

Enemigo que huye, José Bergamín

"El silencio será positivo o negativo según su polarización. El silencio es polar; y un silencio polar me hiela."

"Y si no saben ellos lo que es un fantasma, ¿cómo han podido verlo? Y si vosotros no sabéis lo que es suceder, ¿cómo decís que han sucedido?" La importància del llenguatge és tan gran com la poca atenció que se li dedica generalment. Altrament, potser hauríem de recórrer a la màxima wittgensteiniana i davant la insensatesa de les nostres paraules i la buidor dels nostres discursos, "guardar silenci".

"La aristocracia no es tener nombres, es tener título, tener títulos; y el Diablo es el aristócrata de la creación porque no tiene nombre, tiene títulos."

"El juicio final es un juicio sintético a priori."

Mentre que a la primera escena ens enfronterm amb Hamlet, Horaci i Ofelia en el famós cementiri shakesperià, a la segona escena ens trobem en el laboratori del Doctor Faust ajudat per Wagner i visitat per Don Juan que li demana consell per a descobrir qui és. "Eso es lo que vengo a consultarle: si lo he inventado yo [el nom de Don Juan] o lo han inventado los demás; si me he inventado o me han inventado." És a dir, si jo sóc en tant que jo o en tant que creació dels demés; si l'ésser pot existir sol o bé només com a percepció dels altres, seguint la teoria Berkeleyana.
I, a partir d'aquí, l'obra sopala escenes i personatges impossibles, humans i animals, amb estores voladores i viatges damunt libèl·lules gegants, recobert de la gràcia dels jocs de paraules. De la reducció a l'absurd de les paraules que diem que demostra l'absurditat de les nostres paraules i, indirectament, de la nostra realitat.

"Quiero no querer lo que quiero, porque lo que más quiero no es querer."

____________
José Bergamín, Enemigo que huye (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16

Rosencrantz and Guildenstern are dead, Tom Stoppard

Dos personatges llençant monedes a l'aire (per passar l'estona? per decidir alguna cosa?) i totes les monedes surten cara. 

A partir d’aquest joc, d’aquest resultat sorprenent (o potser no tant perquè, com ells mateixos diuen, hi ha tantes possibilitats que surti cara com creu a cada nova tirada, per tant no ens hauríem de sorprendre), els dos personatges inicien, acaben, encerclen converses. Dos personatges perduts, que no sabem on són ni perquè:

“GUIL: Then what are we doing here, I ask myself.

ROS: You might well ask.

GUIL: We better get on.

ROS: You might well think.

GUIL: We better get on.

ROS: (Actively) Right! (Pause) On where?” (16)

Dos personatges secondaris en el Hamlet de Shakespeare, que aquí esdevenen protagonistes.

“Reality, the name we give to the common experience.” (17) Exacte. No hi ha una Realitat única per a tothom, hi ha una experiència compartida d’uns fenomens, de la lectura que en fem a causa de la nostra educació i cultura, que ens empenyen a creure en la realitat. Altrament, potser actuaríem diferentment.

“Has it ever happened to you that all of a sudden and for no reason at all you haven’t the faintest idea how to spell the word –“wife” or “house”– because when you write it down you just can’t remember ever having seen those letters in that order before?” (29) pregunta Guildenstern preocupat. I en Rosencrantz respon: “I remember” (29) induïnt-nos a creure que, efectivament, ha viscut una experiència semblant. Però, acte seguit, ens mostra que no és així: “I remember when there were no questions.” (29) Mostrant que no està interessat en el tema exposat per l’altre.

“The only beginning is birth and the only end is death –if you can’t count on that, what can you count on?” (30)

“Words, words. They’re all we have to go on.” (31) En un món massa sovint mancat de sentit, per sort encara ens queden les paraules que ens ajuden a continuar.

I ells continuen amb els jocs de paraules: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.” (41) El poder del llenguatge.

A través de la representació de les tragèdies, se’ns explica la història de Hamlet, el seu drama, el seu amor, però les constants interrupcions de Rosencrantz i Guildenstern impedeixen la continuació. I millor, no ens interessa Hamlet aquí, ens interessen ells, en Rosencrantz i en Guildenstern, i els seus dubtes, les seves converses inacabades, les seves constants preguntes sense resposta…

“GUIL: Are you there? 

ROS: Where? 

GUIL: (Bitterly) A flying start… 

Pause 

ROS: Is that you? 

GUIL: Yes. 

ROS: How do you know?”  (71)

Mostra de l’humor constant: parlant de les atrocitats fetes per Hamlet, Guildenstern enumera “stabbing his elders, abusing his parents, insulting his lover, and appearing hatless in public” La sàtira a la tirania de les aparences i les convencions socials: tant dolent és pegar a avis, abusar dels pares o insultar a l’enamorada com deixar-se veure en públic sense barret.

El final, entrellaçat amb el final de Hamlet, mostra l’arbitrarietat de la realitat, la fantasia d’allò que vivim, la combinació de ficció i realitat. Els morts no estan morts, els vius han desaparegut i Rosencrantz i Guildenstern han fugit: per fi s’han decidit i s’han mogut per voluntat pròpia, sense haver d’esperar ordres. I això és, potser, el que els ha salvat.

Una obra intel·ligent, verbal, divertida. Un model a seguir.
___________
Tom Stoppard, Rosencrantz and Guilderstern are dead (Faber and Faber)
començat_ 4/05/12  /  acabat_6/05/12