The Bell jar, Sylvia Plath

"I was supposed to be having the time of my life." 

Al pròleg em prometen un text cosí-germà de El vigilant en el camp de sègol i només dir el nom d'aquest llibre (que rellegiré per 8a o 9a vegada aquest nadal, però aquest cop per primera vegada conjuntament amb una gran companya lectora) ja em fa voler que m'agradi aquest text. Però també provoca que li posi un llistó molt alt. A veure... 

"There is something demoralizing about watching two people get more and more crazy about each other, especially when you are the only extra person in the room." 

Inevitablement, el plantejament de la història, el fet de posar a 12 persones, premiades en algun concurs o becades, juntes en un hotel em retorna als dies del Premi Octubre de València. Fa deu mil anys, quan el meu primer text teatral va guanyar el premi de teatre de Roses consistent en una setmana a València per assistir a un curset d'escriptors i per poder ser present a l'entrega dels premis Octubre. Poc que em pensava què em trobaria allà. Poc que m'imaginava viure una setmana tan màgica. Allà vaig sentir en Palau i Fabre recitar Cant espiritual i vaig sentir per primera vegada el nom d'en Vicenç Altaió, i vaig veure els primers passos d'en Josep Pedrals (amb poesia granotil inclosa dedicada a una de les membres dels nostre grup nocturn com a intent de seducció) i de l'Escoffet, i vaig parlar amb en Xavier Grasset, l'Isabel-Clara Simó i vaig retrobar en Terricabras... Però, sobretot, vaig trobar un grup de persones d'edats semblants amb unes idees semblants que, durant una setmana, vam oblidar els nostres mons i vam viure cada moment com si fos l'últim: l'Anna, la Laura, la Sònia, la Mireia de França que va acabar a la meva habitació per cedir espai als seus amics gais que l'atzar havia separat, i els bessons d'Alacant que eren els més independentistes de tots i els únics que conseguien que els valencians ens parlessin en la seva llengua i no canviessin al castellà... Vam assaltar el Negrito (perdó per no pagar les aigües de València i amagar les gerres a la font) i tots els bars del barri vell. Vam viure com si no hi hagués demà. I això no m'havia tornat a passar fins aquests darrers dos mesos a Xangai, quan el compte enrere d'un comiat ha fet que les coses prenguessin una perspectiva completament diferent. Quan, de nou, la vida ha recuperat sentit -tot i que temporalment.

"I wondered why I couldn't go the whole way doing what I should any more. This made me sad and tired. Then I wondered why I couldn't go the whole way doing what I shouldn't, the way Doreen did, and this made me even sadder and more tired." 

Mica en mica, la protagonista va desgranant el fort sentiment feminista que se'ns havia promès al pròleg. Mostra com la vida de la dona està condemnada. Com està únicament encaminada al matrimoni i, després, a la submissió absoluta. Que un cop casada la dona ha d'abandonar la seva vida prèvia i passar a ser una esclava del seu home. 

"I felt overstuffed and dull and disappointed, the way I always do the day after Christmas." 

Imatge preciosa i profundament trista, la de la protagonista llençant al vent totes les seves peces de roba a l'última nit a Nova York. Parlant amb una amiga em va dir que la tristesa d'aquest llibre està en les subtileses. I començo a veure-les. Una d'elles és la sessió de fotos, quan l'Ester només vol plorar. No cal que ens expliquin per què plora, aquells que hem viscut una depressió, l'entenem perfectament. 

"How could I write about life when I'd never had a love affair or a baby or even seen anybody die?" el dilema que presentava en Simon a The Tanners. El gran dubte sobre la vida i la literatura: viure per escriure o escriure per viure. I és en aquest moment, ben bé al punt mig de la novel·la, que l'ombra de la depressió es fa evident i recomanen a l'Esther que visiti un psiquiatre. El retorn a casa seva, el vertigen de tota una vida per davant, els dubtes sobre què fer, la pressió per encarrilar el teu destí, tot plegat la supera. I l'entenc. I molt. I també comencen els pensaments suïcides i l'intent de matar-se i el despertar en un hospital havent fallat... Comença la foscor. 

"Wherever I sat -on the deck of a ship or at a street Cafe in Paris or Bangkok- I would be sitting under the same glass bell jar, stewing in my own sour air." I el títol pren sentit. I la imatge és tan forta i alhora tan maca, que entenc que el llibre no es podia dir de cap altra manera. Potser en algun moment n'abusa un pèl massa de la metàfora, però segueix sent una imatge preciosa. 

"How did I know that someday -at college, in Europe, somewhere, anywhere- the bell jar, with its stifling distortions, wouldn't descent again?" 

I potser no hi he trobat un Holden Caulfield femení, però algunes pinzellades de cinisme i menyspreu cap a la societat que l'envolta sí que els he pogut veure. Alguns elements interessants d'aïllament, de no pertànyer i de no voler pertànyer. 

"To the person in the bell jar, black and stopped as a dead baby, the world itself is a bad dream."

 _____________

Sylvia Plath, The bell jar
Començat 13/10/21 // acabat_ 30/10/21

El hombre deshabitado, Rafael Alberti

Des de bon principi, Alberti transmet una sensació de "desasosiego y angustia" que se'ns informa que és "fruto de la profunda crisis vital y espiritual que el autor expresó tanto en sus poemas como en la pieza teatral". El traç trist i cansat d'una ciutat i d'uns individus perduts i desanimats, d'éssers deshabitats, buits per dintre, sense ànima ni rumb:

"Humanidad hastiada, viviendas vacías, repintadas por fuera para disimular el abandono y oscuridad en que viven por dentro."

Parodiant la creació divina, El Vigilante nocturno li va concedint a l'home deshabitat els seus atributs començant per l'ànima, seguint pels sentits i acabant amb la seva dona. Un cop es troben els dos junts, home i dona, els convida a viure la vida, a estar junts i ja més endavant passaran comptes. Les paraules no són les mateixes que a la Bíblia, però la idea és la mateixa.
No triga gaire, doncs, en aparèixer "La tentación" en forma de dona jove i atractiva que, amb l'ajuda dels cinc sentits, sedueix a l'home i li reclama que mati a la seva dona.

Amb la tragèdia bíblica assolida, amb ganivetades i trets afegits, l'Home es torna a trobar amb el Vigilante nocturno/Déu i li reclama la seva absència: "¿Por qué no viniste en mi socorro?" A la qual cosa el Vigilant li respon: "Sólo pronunciaste mi nombre en el momento de tu muerte. Cuando no había remedio. Mientras fuiste dichoso, jamás te acordaste de mí." I aquesta reflexió la podem extrapolar fàcilment a terrenys més personals que no reclamen d'éssers mitològics per a ser experimentats. Tots tenim un conegut que només ens contacta quan ens necessita però quan tot li va bé s'oblida de nosaltres. O potser som nosaltres mateixos els que actuem així vers amics que, volgudament o no, ho acaben sent per conveniència. Ara bé, que un Déu totpoderós, magnànim i demés actuï amb les ànsies de venjança infantils del nen a qui no van deixar jugar a futbol a l'hora del pati, sempre m'ha semblat, si més no, curiós.

"¡Mi creador" ¡Un criminal, Señor, un criminal! Tú, en vida me rodeaste de monstruos sólo para perderme. Tú, en vida, cuando era más feliz, me mandaste un demonio, un ángel del abismo, para arrastrarme ahora al fondo de la tierra. ¡Mi creador! ¡Un asesino! Sí. Porque tú, Señor, puesto que ya lo sabías todo, lo manejabas todo, conocías todos los resortes y secretos nublados de mi alma en el mundo, bien pudiste evitar estas catástrofes, mandándome una luz, un aviso celeste, o habiéndome creado de otro modo. Yo no tengo la culpa."
I aquest discurs de l'Home, que potser cap al final perd part de la seva força i coherència perquè passa d'acusar al creador d'haver-lo temptat intencionadament i d'haver-li pres la felicitat a demanar-li que l'hagués fet diferent per haver pogut combatre allò que li venia... doncs aquest discurs recorda, pel to, no tant pel contingut, el brillant poema d'en Palau i Fabre Cant espiritual que, com he comentat en altres ocasions, vaig tenir la fortuna de sentir-li recitar amb tot el seu esplendor en una aula de la universitat de València (després, quan li van demanar que el tornés a recitar en el paranimf de la universitat per clausurar la Trobada d'escriptors, es va comprovar que hi ha coses, moments, sensacions que no es poden provocar, que senzillament surten). Un text que, com aquest, juga amb la necessitat, la voluntat de creure, per demostrar-ne la seva impossibilitat.
Tal i com afirmava el propi Alberti, es tracta ben bé de "un auto sacramental sin sacramento, libre de toda preocupación teológica, pero no poética."
_____________
Rafael Alberti, El hombre deshabitado (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 10/01/16  /  acabat_ 11/01/16