Hamlet, José Bello y Luis Buñuel

Considerada per la crítica "como el único testimonio indiscutible del teatro surrealista español". Un drama d'amors i triangles amorosos que mostra "el rechazo de los principios lógicos y de verosimilitud, los saltos espaciales y temporales o la parodia inmisericorde de estilos y principos estéticos" que són les característiques que Agustín Muñoz-Alonso idenfica com a pròpies del surrealisme en general.

Bona definició de l'efecte de extrañamiento "característico de la poética de toda la obra de Buñuel" segons afirma Sánchez Vudal: "efecto resultante de crear todas las condiciones (rítmicas, retóricas, ideológicas, etc.) para que se espere, por pura continuidad un determinado estilema y sustituirlo súbitamente por otro imprevisible sin dar tiempo al lector a reaccionar." Un recurs altament utilitzat a les obres de teatre de l'absurd i pel qual, personalment, sento també una debilitat. Les regles del joc no només s'han de canviar perquè ja n'estem farts de jugar sempre al mateix joc en el que sempre guanyen els mateixos (principalment perquè fan trampes) sinó que, si poden ser aniquilades, millor que millor.

I, entre estranyeses lingüístiques i ideològiques i salts espacio-temporals, Hamlet es troba per fi a soles amb la seva estimada Letícia en un vaixell a alta mar per descobrir que, en realitat, la Letícia és ell mateix, connectat, potser, amb la història d'en Narciso d'en Max Aub, o bé obrint la porta a múltiples interpretacions sobre què significa l'amor, la identitat, la bellesa, l'atracció o, fins i tot, la realitat. És a dir, obligant-nos a pensar, que és l'únic que hem de reclamar del teatre.
_________
José Bello i Luis Buñuel, Hamlet (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 4/01/16  /  acabat_ 4/01/16

Narciso, Max Aub

"Las palabras no sirven para cimentar la arquitectura de lo no sabido."

En aquest triangle d'amors no correspostos, en Juan estima a l'Eco, l'Eco estima a en Narciso i en Narciso no estima a ningú tret d'ell mateix. I, entremig, Max Aub juga amb les formes clàssiques del teatre i hi introdueix un corifeu a l'estil grec i un sèquit de ninfes que, tots plegats, ajuden a mostrar la incomunicació de la humanitat.

Eco es planteja dir només allò que diu Narciso amb l'esperança de seduir a aquest home "que va buscándose en todas las mujeres." Però, en comptes de dir el mateix que ell pensa, diu exactament el mateix que l'altre, és a dir, fa d'eco d'en Narciso i repeteix la darrera paraula que diu. Aquest joc dels disbarats lingüístics, en comptes de deixar asturat a en Narciso, el converteix en un ser més transcendent i metafòric, com si per fi hagués trobat un interlocutor a la seva alçada i pogués parlar amb llibertat. "Dijo el filósofo que el mundo es nuestra representación", ens diu; "todo se tiñe de mí, aquello es una casa porque yo digo que es una casa", "El mundo es un espejo".

I, al final, Eco l'acaba seduïnt; en Narciso acaba seduït per la seva pròpia veu i es casa amb l'Eco. Fins que en Juan la salva d'aquesta submissió miserable i se l'endú ben lluny d'en Narciso, trencant així aquest triangle impossible.

"¿Y quién soy? ¡Eco, eco, contéstame! ¿Cómo quieres que viva sin ti? ¿No me entendéis? Yo tampoco."

____________
Max Aub, Narciso (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 3/01/16  /  acabat_ 3/01/16