"Fer el teatre del futur és oferir a la societat els problemes que hi haurà d'aquí a unes dècades. A qui li importa, això, si seran problemes d'una altra societat diferent de la nostra?"
Es pregunta una conservadora Margarita Xirgu davant la voluntat d'en Lorca de canviar d'estil i fer unes obres diferents. Però clar, no se n'adona que el seu raonament també invalida els textos del passat, que parlen de problemes d'unes altres èpoques. Fa poc he sentit comentaris irats contra una versió nova que s'ha fet de la Casa de Bernarda Alba. He de reconèixer que la distància i el poc temps que em queda al final del dia no m'han permès seguir massa la trifulca però sí que he entès que aquesta nova versió situa als personatges i els fets en temps i espais diferents dels originals. He llegit que hi ha gent que vol comparar-ho a les relectures constants que es fan de Romeu i Julieta (jo mateix me'n declaro culpable indirectament amb la meva obra Romeo & Juliet zai Shanghai) i afirmen que el text de Shakespeare sí que es pot descontextualitzar perquè apel·la a problemes universals i atemporals mentre que el text lorquià és intrínsec a una època molt concreta i a una part d'Espanya molt delimitada. No ho sé. Està clar que molts elements es perden pel camí quan allunyem qualsevol obra del seu marc temporal i espaial però això també passa inevitablement amb les traduccions (amb major o menor mesura) i no per això deixen de ser necessàries. Si algun creador ha sentit la pulsió de recrear La casa de Bernarda Alba no és qüestió de si l'ha situat a Andalusia o a Les Maldives, sinó de si aquesta recreació és reeixida, si aporta res de valor a l'obra original, si ens remou per dintre, si ens fa sentir vius, si ens emociona.
Al pròleg ja se'ns indicaven les intrusions de Bernarda Alba i altres personatges de Lorca a l'obra i es parlava d'Unamuno com a referència i, un cop apareix Bernarda Alba, entenc millor la referència. Aquí, els personatges són conscients de ser creacions dintre d'una obra, tal i com feia Unamuno a Niebla o Milan Kundera. I aquests moments de metateatre aporten una pàtina extra al text, una nova relectura. I s'agraeix. I molt.
"Vostè no és la Bernarda. L'ànima de la Bernarda l'ha creat en Federico i l'he polida jo." li diu Margarita Xirgu a Bernarda Alba presentant un gran dubte: què és real? Si tenim davant nostre a la Bernarda, si la veiem i la sentim (és a dir, si compleix els requisits empírics per l'existència) com pot ser que no sigui real? O, si més no, no tan autèntica com el personatge dibuixat pel dramaturg i encarnat per l'actriu. Què vol dir, que només hi pot haver una Bernarda, que és la interpretada per la Xirgu? I què passa amb les altres Bernardes que hi ha hagut després? I afegeix la Xirgu: "només és la Bernarda, el seu personatge, quan és damunt l'escenari. Vostè només és una persona de carn i os; no és un personatge teatral." D'acord però, cal que una obra sigui representada perquè els seus personatges esdevinguin reals? Sí que el teatre es multiplica per mil quan s'escenifica, però el teatre llegit també crea grans personatges (en un àmbit molt més íntim i personal). I la resposta de la Bernarda és irrefutable: "Vostè fa de Bernarda; jo sóc la Bernarda. Vostè interpreta el dolor per la mort de l'Adela; jo el porto a dins i em rosega per la tragèdia de la meva filla." I no cal afegir-hi res més.
Pot un autor/creador canviar d'estil? Com ja he dit abans, aquesta és una de les grans qüestions de l'obra: Federico vol abandonar els drames que li han donat tanta fama i escriure comèdies impossibles. La lluita entre seguir remenant el passat o aventurar-se al futur jugant-se ser incomprès. I aquí són els mateixos personatges dels drames els que es rebel·len i decideixen marxar abans que l'autor els finiquiti. Una bona representació visual de la transició artística. Del matar el passat per avançar cap al futur.
"on va anar aquell petó que no li vaig fer?"
"La bellesa del teatre no rau en el glamur que l'envolta. El teatre és formós per si mateix; és intrínsicament bell."
I un Federico decebut, enfadat, rendit, exposa les frases més dures i, potser, les més encertades:
"Desisteixo de les meves pretensions de canviar el món; ni tan sols és possible fer-ho des de plantejaments surrealistes. A més a més, no us mereixeu que us canviïn el món on viviu; heu trobat la felicitat xipollejant en el fariseisme de la vostra pròpia misèria espiritual. "
"Vosaltres no teniu perdó perquè heu escollit entre viure en llibertat o encadenats al prejudici i al què diran... I us ha fet por ser lliures."
I potser l'única reconciliació possible és la que planteja Moreno Arenas: la fusió del passat amb el futur, el drama amb l'absurditat; aquesta tertúlia que el mateix Federico personatge diu que farà eternament amb en Beckett, o la representació visual de la Bernarda marxant damunt la bicicleta d'en Buster Keaton: la comèdia impossible.
_____________
José Moreno Arenas, Federico, de viu en viu
començat_ 6/2/23 // 9/2/23
