"Humanidad hastiada, viviendas vacías, repintadas por fuera para disimular el abandono y oscuridad en que viven por dentro."
Parodiant la creació divina, El Vigilante nocturno li va concedint a l'home deshabitat els seus atributs començant per l'ànima, seguint pels sentits i acabant amb la seva dona. Un cop es troben els dos junts, home i dona, els convida a viure la vida, a estar junts i ja més endavant passaran comptes. Les paraules no són les mateixes que a la Bíblia, però la idea és la mateixa.
No triga gaire, doncs, en aparèixer "La tentación" en forma de dona jove i atractiva que, amb l'ajuda dels cinc sentits, sedueix a l'home i li reclama que mati a la seva dona.
Amb la tragèdia bíblica assolida, amb ganivetades i trets afegits, l'Home es torna a trobar amb el Vigilante nocturno/Déu i li reclama la seva absència: "¿Por qué no viniste en mi socorro?" A la qual cosa el Vigilant li respon: "Sólo pronunciaste mi nombre en el momento de tu muerte. Cuando no había remedio. Mientras fuiste dichoso, jamás te acordaste de mí." I aquesta reflexió la podem extrapolar fàcilment a terrenys més personals que no reclamen d'éssers mitològics per a ser experimentats. Tots tenim un conegut que només ens contacta quan ens necessita però quan tot li va bé s'oblida de nosaltres. O potser som nosaltres mateixos els que actuem així vers amics que, volgudament o no, ho acaben sent per conveniència. Ara bé, que un Déu totpoderós, magnànim i demés actuï amb les ànsies de venjança infantils del nen a qui no van deixar jugar a futbol a l'hora del pati, sempre m'ha semblat, si més no, curiós.
"¡Mi creador" ¡Un criminal, Señor, un criminal! Tú, en vida me rodeaste de monstruos sólo para perderme. Tú, en vida, cuando era más feliz, me mandaste un demonio, un ángel del abismo, para arrastrarme ahora al fondo de la tierra. ¡Mi creador! ¡Un asesino! Sí. Porque tú, Señor, puesto que ya lo sabías todo, lo manejabas todo, conocías todos los resortes y secretos nublados de mi alma en el mundo, bien pudiste evitar estas catástrofes, mandándome una luz, un aviso celeste, o habiéndome creado de otro modo. Yo no tengo la culpa."
I aquest discurs de l'Home, que potser cap al final perd part de la seva força i coherència perquè passa d'acusar al creador d'haver-lo temptat intencionadament i d'haver-li pres la felicitat a demanar-li que l'hagués fet diferent per haver pogut combatre allò que li venia... doncs aquest discurs recorda, pel to, no tant pel contingut, el brillant poema d'en Palau i Fabre Cant espiritual que, com he comentat en altres ocasions, vaig tenir la fortuna de sentir-li recitar amb tot el seu esplendor en una aula de la universitat de València (després, quan li van demanar que el tornés a recitar en el paranimf de la universitat per clausurar la Trobada d'escriptors, es va comprovar que hi ha coses, moments, sensacions que no es poden provocar, que senzillament surten). Un text que, com aquest, juga amb la necessitat, la voluntat de creure, per demostrar-ne la seva impossibilitat.
Tal i com afirmava el propi Alberti, es tracta ben bé de "un auto sacramental sin sacramento, libre de toda preocupación teológica, pero no poética."
_____________
Rafael Alberti, El hombre deshabitado (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 10/01/16 / acabat_ 11/01/16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada