El
llibre comença amb un pròleg de caire íntim escrit pel mateix autor. En ell ens
diu que “we’re all of us sentenced to solitary confinement inside our own
skins. Personal lyricism is the outcry of prisoner to prisoner from the cell in
solitary where each is confined for the duration of his life.” (p. 7). I, des d’aquesta presó,
intentem enviar missatges al món de fora, ens intentem comunicar. Probablement
per a no sentir-nos tan sols.
Resulta
molt interessant, i alhora pràctic, que afegeixi allò que ell anomena “Notes
for the designer” on
dóna pautes de com ha de ser l’escenari, quin ambient ha de tenir, etc. així
entenem, ja d’entrada, quina visió en té l’autor de l’obra com a conjunt. Així,
quan parla de la llum, de la necessitat que sigui suau, ens diu que “the set
is yhe background for a play that deals with human extremities of emotion, and
it needs that softness behind it.” (13). Per tant, ja ens introdueix quina mena d’obra ens
podem esperar (per si no n’estiguéssim assabentats de com és).
Comença l’obra i els personatges ofereixen
incomptables frases memorables, reflexions ben trobades, comentaris irònics i
encertats.
“The Flynns never
had a thing in this worl but money and they lost that.” (22-23)
“Living with
someone you love can be lonelier
than living entirely alone! — If the one that y’love doesn’t love you…” (24) Exacte!
“What is the
victory of a cat on a hot tin roof? — I wish I knew… Just staying on it, I
guess, as long as she can…” (26) I, de moment, això és
el que ens presenta l’obra: una història de supervivència. Una relació
fracturada que, tanmateix, prosegueix sota unes condicions, uns motius, que
encara desconeixem. Una convivència que sembla més forçada (“I’m not living
with you. We occupy the same cage.” (28) diu la
Margaret) que desitjada.
Margaret: “I
don’t know why people have to pretend to be good, nobody’s good.” (44) és la seva declaració de principis.
Potser es repeteix una mica massa la idea que
ella és una gata damunt la teulada. La primera vegada que apareix és
interessant, la comparació està ben trobada i ajuda a imaginar, visualment, la
situació precària de la Margaret. L’abús de la imatge, però, li fa perdre
força.
Brick: “people like to do what they used to
do, even after they’ve stopped being able to do it…”
(45)
En el primer acte veiem els diferents
personatges: en Brick és un alcohòlic, un fracassat, ple de ràbia i amargor; la
Margaret és una persona extremadament emotiva (tendint, massa sovint, cap al
dramatisme) que només vol ser estimada per en Brick; la Mae és una harpia,
potser per gelosia, o per ràbia (encara no està clar), però odia a la Margaret
i, per això, l’ataca; Big Mama és una dona gran, preocupada per la família,
submissa; Big Daddy és el patriarca que es creu amb dret de maltractar a
tothom, d’imposar les seves lleis perquè segurament li ho han permès de fer
tota la seva vida.
Aquesta és la família que es reuneix per a
celebrar l’aniversari de Big Daddy: la discussió i la tensió estan assegurats.
El 2n acte ens mostra la festa d’aniversari de
Big Daddy. Tota la gent reunida, la mala relació entre ell i la seva dona i el
seu altre fill i la seva gendre i els seus néts… amb tothom menys amb en Brick,
pel qual, com ell mateix afirma, sempre ha sentit certa estima.
Són precisament aquests dos personatges, en
Brick i el Big Daddy, els que marquen el ritme d’aquest acte. Ells dos es
queden sols i comencen a parlar. Primer ho fan superficialment, tal i com es
queixa en Brick (“communication is —awful hard between people an’ — somehow
between you and me, it just don’t—“ (62)), però
després s’endinsen en les profunditats més fosques, més amagades i, per tant,
més doloroses. Entren en la possible relació homosexual d’en Brick i el seu
company Skipper, en Brick li diu al seu pare que la veritat és que sí, que
s’està morint de càncer… i tot plegat amb una bona quantitat de frases ben
trobades, de reflexions interessants (“ignorance — of mortality— is a
comfort. A man don’t have that comfort, he’s the only living thing that
conceives of death, that knows what it is.” (63); “It
was too rare to be normal, any true thing between two people is too rare to be
normal.” (79)) i, també, d’una mena de confessió o
d’explicació explícita del propi Tennessee Williams: “The bird that I hope
to catch in the net of this play is not the solution of one man’s psychological
problem. I’m trying to catch the true quality of experience in a group of
people, that cloudy, flickering, evanescent—fiercely charged!— interplay of
live human beings in the thundercloud of a common crisis.” (75). Una idea molt interessant d’assolir i que, a hores d’ara, ja ha
assolit.
“Death commences too early —almost before
you are half-acquainted with life— you meet with the other.” (100)
En el tercer i últim acte, Big Daddy
desapareix arràn de la notícia del seu càncer i la resta de la família, moguda
per Gooper i Max, entren a dintre l’habitació per parlar del futur del negoci
familiar.
Aquest acte resulta més fluix i, malgrat la
pregunta final d’en Brick ( “wouldn’t it be funny if that was true?” (105)) referint-se a l’amor de la Margaret que ens deixa amb el dubte
de saber si realment l’estima o si també està amb ell, amb la famíla, per interès
com la resta de personatges.
Precisament aquesta fluixesa del tercer acte
és del que es va queixar Elia Kazan en el moment de voler portar l’obra a
Broadway. La seva queixa es basava, de fet, en tres punts: “one, he felt
that Big Daddy was too vivid and important a character to disappear from the
play except as an offstage cry after the second act curtain; two, he felt that
the character of Brick should undergo some apparent mutation as a result of the
virtual vivisection that he undergoes in his interview with his father in Act
Two. Three, he felt that the character of Margaret, while he understood that I
sympathized with her and liked her myself, should be, if possible, more clearly
sympathetic to an audience.” (106/107) La resposta de
Williams va ser re-escriure el 3r acte. I va ser aquesta nova versió la que fou
produïda. “It may be that Cat number one would have done just as well, or
nearly, as Cat number two; it’s an interesting question.” (107) i, com ell mateix diu, “the reader can, if he wishes, make up
his own mind about it.” (107)
Doncs a veure.
Versió per a Broadway del tercer acte:
El primer que sobta són les indicacions. Els
moviments dels actors estan molt més acotats (per exemple: “Dr Baugh X [creua] to bar, puts down drink. Brick X below Big Mama through C
to bar” (114)), molt més pensats i determinats. Són
més persones concretes que personatges abstractes i hi ha accions, moviments,
pauses que convé marcar-les.
Hi ha, també, alguns canvis en el començament
de l’acte, però la base principal de l’acte és el mateix: comunicar la veritat
a Big Mama i l’intent d’aconseguir tota la plantació per part de Gooper i Mae.
Això no canvia. Moltes frases tampoc, però sí que canvia el final. Canvia la
importància de la tormenta com a element catàrtic. Els trons i els llamps
acompanyen el desenllaç i augmenten l’emoció. A més, reapareix breument Big
Daddy per confirmar que està viu i, quan la Margaret l’enganya dient-li que
està embarassada, ell diu que l’endemà ha de parlar amb els seus advocats,
donant a entendre que les terres seran per aquest nét.
I un darrer canvi és el final. En Brick no ens
deixa amb un dubte, sinó que acaba l’obra la Margaret fent referència, una
vegada més, al fet que les gats sobreviuen i que això és el que farà ella: com
un personatge de Txèkhov, malgrat tot, sobreviurà.
Llegits tots dos finals amb només un dia de
separació, és difícil dir quin és el millor perquè el segon està en
inferioritat de condicions, és constantment comparable amb el primer i no pot
ser gaudir de la mateixa manera. Però la sensació és que em va agradar més la
subtilesa del primer, el fet de deixar més elements a l’aire i acabar amb un
interrogant.
____________
Tennessee Williams, Cat on a hot tin roof (Penguin)
començat_ 13/09/11 / acabat_ 16/09/11
