Niebla, Miguel de Unamuno

Interessant pròleg de Víctor Goti en el qual mostra la figura d’Unamuno: com els seus textos són sovint poc valorats, com el seu sentit de l’humor no és entès, com se’l critica per riure’s d’allò més sagrat. I, citant a Unamuno, diu: “si ha habido quien se ha burlado de Dios, ¿por qué no hemos de burlarnos de la Razón, de la Ciencia y hasta de la Verdad?” (14) I en un moment que el valor que s’otorgava a Déu ha passat al Coneixement (especialment el científic), quin gaudi poder-se’n burlar també de les ridícules pretensions de coneixement humanes.

Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca de la conciencia, que es el congojoso problema” (23) És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le arranquen la ilusión de la realidad.” (23)

“Esa ocurrencia de llamarla nivola –ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24) En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.

“La función más noble de los objetos es la de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.

“La mania de viajar viene de topofobía, y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.

“No hay más arte mnemotècnica que llevar un libro de memorias en el bolsillo.” (37)

Un primer capítol molt divertit on se’ns dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.

“Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)

En el capítol quart les reflexions fluctuants d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.

“¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan vitals com jo els pretenia.

El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials (i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real, de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.

Interessant personatge aquest Don Fermín, el tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra a la hache!” (86)

“Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres, y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una mujer a las mujeres.” (99)

Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas, la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.

“El sueño de uno solo es la ilusión, la apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una cubeta”, que plantejà Putnam.

“La vida es la única maestra de la vida; no hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.” (121)

Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima. Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)

“Eso del amor es una cosa de libros, algo que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li podré assignar autor i entitat.

“La cosa es que los personajes hablen, que hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)

Sobre la idea de nivola: “invento el género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.

“El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este producto social, se ha hecho para mentir.” (164) Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la mentida.

“Una de las cosas que me da más pavor es quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.

Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas, davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent, podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que tan bé practica Milan Kundera. 

Bona defensa de la narrativa (i la dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)

El gran dilema entre afavorir accions o diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament, només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió, gravetat, frec, velocitat…

“Lo más liberador del arte es que le hace a uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement, Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261) Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)

Al capítol 31, amb l’excusa del neguit d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266) Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la “fantasía” dels seus lectors.

Seguint la broma (o fins i tot burla satírica) que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses, sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)

Unes reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.
___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13  /  acabat_ 5/06/13 
 

La sensualidad pervertida, Pío Baroja

A vegades arribem a un llibre perquè el cerquem, perquè n'hem sentit a parlar, perquè un amic ens el recomana/regala, perquè el trobem a la caixa dels llibres rebaixats de preu en una llibreria que tanca... en aquesta ocasió, he arribat a La sensualidad pervertida gràcies a un trasllat. Buidant el pis, empaquetant-ho tot, de sobte he trobat més hores mortes de les previstes i he acabat el llibre que tenia entre mans (Teatre i més enllà, de Grotowski) abans d’hora.

Davant, doncs, d’una tarda llarga, solitària, silenciosa, necessito un llibre per a sobreviure-la. En aquesta ocasió li ha tocat el torn a Pío Baroja, antic conegut i més que venerat gràcies a la lectura adolescent de El árbol de la vida, però al qual mai més he recorregut. És l’hora, doncs, de pal·liar aquest greuge.

Comença el llibre amb una advertència: aquell que “no sea partidario de las divagaciones, debe dejarlo cuanto antes [el libro] porque yo soy un divagador empedernido.” (9) A més, de seguida es mostra que és un cínic àgil i graciós: “yo no me siento un Homo Sapiens, de Linneo, sino un Homo Sensualis, de Epicuro.” (10)

Home d’extremada sensibilitat, Luís Murguía, aquest narrador en primera persona de la seva pròpia vida, ens diu que “me dolían las despedidas, el dejar un hotel vulgar en donde había pasado unas horas perfectamente monótonas.” (11) Per això, per lluitar contra aquest dolor constant, va començar a fingir insensibilitat. “Y poco a poco, de la ficción de parecer insensible, pasé a la realidad de serlo.” (11)

I així és com es defineix aquest personatge: “soy un fauno reumático que ha leído un poco a Kant.” (12) I, més endavant, quan ha hem entrat en la transcripció de les quartilles on ell anotà la seva vida, afegeix: “soy un hombre inútil, un hombre sin fundamentos, un hombre fracasado, sin proyectos y sin planes.” (14)

“Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.” (14) Més aviat, ell creu que si no ha triomfat a la vida és precisament per les seves virtuts, perquè és massa bo, massa innocent. I llavors, a l’any 1920, segurament no s’equivocava. Ni ara tampoc. Només cal mirar al nostre voltant i veure aquells que són recompensats per la vida en el sentit clàssic de la definició de recompensa, és a dir, diners, bona feina, potser estatus social… una concepció tradicional que no implica uns criteris de valor, sinó uns criteris quantitatius més que dubtosos.

Començament fulgurant. Cada nou paràgraf aporta noves frases ben trobades, reflexions meritòries, opinions que cal difondre (com queda transcrit en aquest bloc). Em pregunto si el ritme es podrà mantenir durant tot el llibre. Faig de melancòlic i, en comptes de gaudir de la joia present, pateixo per la pena futura.

“Hay que respetar lo que no se cree; que un labriego vestido de negro, porque ha estudiado en un seminario un latín de cocina y le han dado una calva en la cabeza, es el representante de Dios […] Hay que respetar al rico, aunque sea usurero; al aristócrata, aunque sea un cretino; al militar, aunque sea un tonto, y al magistrado aunque desacierte constantemente.” (15) I conclou amb ràbia: “Ellos [los antepasados] nos gobiernan desde sus ataúdes y sus preocupaciones rancias valen más que los juicios exactos de los hombres vivos. ¡Vayan al diablo los antepasados!” (15)

Era d’esperar: el ritme ha decaigut. Amb la marxa del protagonista, ara nen, cap al poble a viure amb la seva àvia, es perden les divagacions primeres i només tenim un recull d’anècdotes i personatges curiosos. Com en Joshé Martín, l’ajudant de fuster, que “hablaba a su modo, con unas leyes gramaticales suyas. Cuando entraba en la taberna y saludaba a uno, le decía: “¿hola, qué tal?”; pero, en cambio, si había varios, decía: “¿Hola, qué tales?”” (30)

“Me dediqué a leer lo que encontraba, y Las pasiones del joven Werther, que años antes me dejaron frío, me empezaron a entusiasmar. Soñé con Carlotas a todas horas del día.” (77) I tots, tots (i els que diguin que no o bé no han tingut joventut o bé no n’han sigut conscients), tots hi hem passat per aquesta etapa dels somnis d’ulls oberts, dels enamoraments viscerals, animals, únics, que duraven unes hores, potser uns dies, fins que apareixia una nova presa.

Al poble de la Mota, “al joven Werther, con su álbum bajo el brazo, le hubieran pegado una pedrada en un ojo, sin hacer caso de su sentimentalismo ni de sus ideas poéticas.” (79). I això, tot i no haver-ho viscut fins a l’extrem de la violència física, també molts poden testimoniar-ho. És, potser, la por a allò diferent. O, com digué el protagonista unes pàgines enrere, “por ese instinto de plebeyez igualitaria innato en el hombre y que impulsa a odiar toda distinción, sentí al verle cierta hostilidad.” (74)

“Para enterarme un poco de la vida, yo al menos así lo pensaba, me puse a leer novelas.” (79) Gran error. No hi ha lloc més carregat de mentides, falses il·lusions i generador de frustracions que les novel·les.

“Después de largas reflexiones pensé que no tenía vocación alguna y que era un joven perfectamente inútil para la vida corriente.” (81) Ens diu Murguía, mostrant-nos l’angoixa vital de l’adolescent. Afegeix: “yo creía en aquella época que la vida era un estercolero disimulado con algunas florecitas retóricas del más puro papel de estraza.” (86-7)

“Después de muchas reflexiones amargas y tristes, me metí en la cama y sentí un gran alivio al pensar que durmiendo estaba en un reino más agradable que el de la vida.” (101) I, amb aquest pensament tantes vegades tingut, acaba aquesta segona part del llibre, aquesta etapa d’adolescència eròtica i hormonal, de necessitats sexuals, de desencís vital i, sobretot, de plantejaments existencials: “¡Qué extraña educación la que dan a uno! –pensaba entre mí–. No sabe uno nada útil ni nada agradable. Ni cantar, ni bailar, ni siquiera hablar.” (99) Perquè, en aquesta època, el protagonista comença a rebel·lar-se contra la rígida educació que li estava imposant la seva tieta i comença a interessar-se més pels instints animals, que no pas pels racionals.

“Entonces yo pensaba que me contentaría con un año de vida intensa, de fiebre, y luego vivir al margen, es decir, un año de acontecimientos y el resto de la vida dedicado al comentario.” (195) I, malauradament, per molts, això sembla ser la vida. Potser no és només un any, potser es tracta d’una època, d’una etapa de la vida més activa, més eixalabrada (normalment coincidint amb els anys universitaris o abans amb els del servei militar) i la resta de la vida vivint dels records. He de confessar, que durant una època jo també vaig caure en aquest pou. La vida transcorria sense major trasbals que decidir què menjaria per dinar i les trobades amb amics eren viatges avorrits al passat. Per sort, mica en mica vam començar a fabricar nous records i ara aquestes trobades estan més encarades a mirar cap endavant que no pas endarrere.

“Parece mentira que el hombre valga tan poco y que tenga tan poca originalidad, que le sea indispensable vivir acomodándose al pensamiento de los muertos.” (116) Ni més ni menys. I afegeix com si m’estigués llegint el pensament: “para mi […] no hay posibilidad de bienestar dentro de la sumisión. Es, pues, una condición indispensable la libertad, la autonomía espiritual.” (116)

“Vivir decorosamente, hacer el menor daño a los demás y tener la mayor satisfacción posible. No he pretendido la gloria ni el dinero, ni la importancia social. Vivir y contemplar. Ese ha sido mi ideal.” (117)

Mica en mica el llibre entra en la monotonia, en la successió de records del protagonista, en la llista inacabable de persones que va coneguent amb les seves corresponents descripcions. De tant en tant, però, sobresurt algun fet (com la mort de l’àvia i la sensació de buidor que provoca) o alguna frase (“en la práctica de la vida el impulso y la adaptación al ambiente valen más que la comprensión.” (148)) que mantenen atenta la nostra atenció.

Petits moments de realitat compartida:

            “- Ven a casa alguna vez –me dijeron.

-       Ya iré.

No fui.” (150)

“La civilización esteriliza el genio popular.” (187) es queixa el protagonista encertadament. Malgrat no ser jo molt aficionat a l’ambient canallesc, als carrerons bruts i foscos, a la cultura dels baixos fons, és a dir, reconeixent-me elitista, reconec, també, el poder aniquilador, estandarditzador, de la civilització. En pro de la civilització tots hem de pensar igual, vestir igual, actuar igual. I això sí que no és acceptable.

Interessant discussió sobre la moral entre el protagonista (de moral utilitària) i el seu cosí, Joshe Mari (“católico, inmoralista” (188)). “Así que la regla de conducta que se desprende de todo esto es que, al tener un deseo, no hay que pensar en combatirlo, sino satisfacerlo y después arrepentirse.” (189) I, de fet, aquesta és la clau de molts cristians: cometre el pecat, però després arrepentir-se’n i ja està, tot arreglat, ja estan perdonats i ja estan a punt per cometre’n més, de pecats.

I amb l’arribada d’una època dolenta per Espanya (la pèrdua de les colònies) i el fet que Luís es queda sense feina, decideix seguir a un conegut cap a França. La terra promesa. Allà on podria viure millor. Però, per una banda, li pesava el fet de ser espanyol (“era una época de desprestigio absoluto de España, de su vida, de su política de sus costumbres, de su moneda, y aquel desprestigio acompañaba, como la sombra, a cada español en el extranjero.” (200)) i, per l’altra banda, el fet de no tenir diners (“en los pueblos civilizados, la pobreza es casi un crimen, porque indica inutilidad e inadaptación” (205)). I, per això, marxa de París amb la cua entre cames: “para los pobres todos los pueblos son malos.” (203)

Bona exposició del problema clàssic dels universals, o del relativisme moral, o del bé i del mal o… “buscar la idea de la justícia fuera de la cabeza del hombre es una ilusión.” (215)

Es mostra una època bastant nomàdica del protagonista on els seus motius per marxar d’un lloc o d’un altre són múltiples. A vegades segueix a un amic, com l’escapada fallida a França, d’altres ho fa per buscar feina, d’altres per fugir del dolor, com després de la mort d’Adelita… marxar amb la intenció de deixar enrere allò que ens fa mal tot atribuïnt esperançats unes qualitats físiques a uns sentiments eteris.

Continuant amb la seva voluntat asceta, Luís es proclama lliure de tothom: “ni el cura, ni el militar, ni el rey, ni el juez, ni el peluquero, ni el zapatero, ni la modista, ni el cómico, influyen en mí. Yo soy libre, todo lo libre que puedo.” (241-2) I ho acompanya amb una alimentació austera, fluixa, allunyada de temptacions: “como lo menos posible y no como carne, ni bebo vino ni licores, ni tomo café.” (245)

“Cuando se vive algún tiempo en el extranjero y se comienza a hablar el idioma del país, llega un momento en que se empieza a creer que los hombres de la tierra, donde uno vive, no se diferencian nada de uno; porque, naturalmente, tienen las mismas pasiones, virtudes y vicios; pero luego, cuando se ha pasado esa barrera del lenguaje, se nota que hay otras barreras de matiz apenas perceptibles al principio, pero que cada día se van haciendo mayores, más fuertes, más infranqueables.” (287) Totalment cert. L’arribada a un pais et mostra primer les diferències del lloc; després t’adaptes, comences a reconèixer les moltes similituds. Finalment, retornen les diferències reals, les que et fan veure que no pertanys a aquell lloc.

Ara que s’apropa el final del llibre, augmenta la melancolia pel pas del temps: “cuando ellos tengan veinte años, quizá todavía viva yo; cuando tengan mi edad, seguramente habré muerto. Ellos entonces, hombres formales, viejos, mirarán otros niños quizá con la misma melancolía que yo los miro; y así, ¿hasta cuándo?” (331)

I el llibre acaba deixant el regust amarg temut des de bon principi: perdent força a mesura que passen les pàgines i mostrant només múltiples aventures del protagonista, la majoria d’elles relacionades amb fracassos amorosos i amb projectes laborals poc convencionals. El relat d’una vida que no dista tant de les nostres.
__________
Pío Baroja, La sensualidad pervertida (Bruguera)
començat_ 2/04/12  /  acabat_ 25/04/12