Diu Unamuno: el lector “no tolera que se le
saque de su sueño y se le sumerja en el sueño del sueño, en la terrible concienca
de la conciencia, que es el congojoso problema” (23)
És a dir, el lector vol entrar en el somni que li produeix la lectura però no
vol que li facin prendre consciència que allò és un somni. “No quiere que le
arranquen la ilusión de la realidad.” (23)
“Esa ocurrencia de llamarla nivola
–ocurrencia que en rigor no es mía, como lo cuento en el texto– fue otra
ingenua zorrería para intrigar a los críticos.” (24)
En una època que es parlava de la mort de la novel·la, Unamuno va voler riure’s
dels crítics tot parlant d’un nou gènere inventat: aquesta nivola.
“La función más noble de los objetos es la
de ser contemplados.” (33) reflexiona Augusto a les
primeres, i sorprenents, pàgines del llibre. Una reflexió sobre la bellesa i
què la produeix. Una breu aproximació a l’estètica per començar el llibre
fent-nos pensar, inevitablement, amb Oscar Wilde i El retrat de Dorian Gray.
“La mania de viajar viene de topofobía, y
no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no
buscando cada lugar a que llega.” (35). Anem coneixent
a Augusto, un personatge plegat de reflexions i pensaments.
“No hay más arte mnemotècnica que llevar un
libro de memorias en el bolsillo.” (37)
Un primer capítol molt divertit on se’ns
dibuixa aquest protagonista que de protagonista no en té res perquè no
protagonitza cap acció, sinó que es deixa portar: “Augusto no era un
caminante sino un paseante de la vida.” (34) Que no
sap on anar i acaba seguint a una noia i, després, per no trencar el joc, acaba
preguntant a la porta de casa d’ella qui és la noia i si està soltera i, sense
voler-ho, ja s’ha trobat embolicat en una història que mai havia buscat.
“Todos estos sucesos cotidianos,
insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y
alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?” (36)
En el capítol quart les reflexions fluctuants
d’Augusto transporten al lector a les onades de pensament de Leopold Bloom de l’Ulisses de Joyce. La mateixa llibertat narrativa, la mateixa anarquia d’idees
inconnexes que reflexen la nostra manera desordenada de pensar.
“¿Qué necesidad hay de que haya ni Dios, ni
mundo, ni nada?” (75) pregunta Augusto a Orfeo, el gos
que ha recollit i que ha esdevingut l’interlocutor dels seus sol·liloquis. “¿Por
qué ha de haber algo?” (75) Exacte. Hi ha necessitat
real de l’existència de les coses? La consciència de l’arbitrarietat de
l’existència del món, de les persones, hauria d’aportar-nos un relativisme
plaenter i harmònic: si res té per què existir, aquesta discussió, aquest
problema, aquest enemic, el que sigui, són casuals i accessoris. No són tan
vitals com jo els pretenia.
El capítol 7 és, com el famós capítol 4 de El
árbol de la ciencia de Pío Baroja, un capítol de
no-acció i de pura reflexió. Augusto exposa tots els seus neguits existencials
(i aquí la paraula “existencial” sí que està utilitzada en el seu sentit real,
de “qüestionament lògic i racional sobre l’existència” i no en el seu sentit més popular i banal de “important”); tots els seus dubtes sobre la realitat, la percepció, el jo i el
tu… un capítol que reclama ser analitzat amb cura i precisió.
Interessant personatge aquest Don Fermín, el
tiet anarquista místic “sin barbas” (85) de
Eugenia. Home d’idees pròpies i esperances de revolta que creu en l’esperanto i
un futur millor: “¡La hache es el absurdo, la reacción, la autoridad, la
edad media, el retroceso!” (86) li diu a Augusto: “¡Guerra
a la hache!” (86)
“Y, ¿qué es el amor sino metafísica?” (99) li diu Víctor a Augusto quan aquest li explica que s’està
enamorant de totes les dones d’ençà que ha conegut a Eugenia. “Tú estabas
enamorado sin saberlo, por supuesto, de la mujer, del abstracto, no de esta o
de aquella.” (99) comença a explicar-li Víctor, “al
ver a Eugenia, ese abstracto se concretó y la mujer se hizo una mujer y te
enamoraste de ella, y ahora vas de ella, sin dejarla, a casi todas las mujeres,
y te enamoras de la colectividad, del género. Has pasado, pues, de lo abstracto
a lo concreto y de lo concreto a lo genérico, de la mujer a una mujer y de una
mujer a las mujeres.” (99)
Cada vegada que parla don Fermín ho fa amb
missives certeres: “el hombre nace bueno, es naturalmente bueno; la sociedad
le malea y pervierte.” (106) Tot i que, en aquest cas,
la discussió sobre la bondat de l’home és molt més complexa. És cert que la
civilització i la cultura tenen un efecte perniciós damunt l’home, d’això no
n’hi ha cap dubte, però el que potser no és tan cert és que l’home sigui bo per
naturalesa. Hobbes ja ho advertia: l’home és un llop per a l’home. Les màscares
que imposen la cultura i la civilització només fan que dotar-lo d’eines per ser
un llop estratega i malèfic que s’amaga rere la foscor de l’educació.
“El sueño de uno solo es la ilusión, la
apariencia; el sueño de dos es ya la verdad, la realidad. ¿Qué es el mundo sino
el sueño que soñamos todos, el sueño común?” (116) I
en aquestes paraules hi ressona Sartre i el seu ser en l’altre, existir en tant
que creiem que l’altre existeix. I acceptar que això és així perquè, en última
instància, si hem de demostrar que existeix res, potser no podrem fer-ho i ens
aferrarem a la màxima cartesiana del cogito ergo sum sense plantejar-nos que aquest cogito
nostre pot ser, també, fals, un somni, una il·lusió, un “cervell en una
cubeta”, que plantejà Putnam.
“La vida es la única maestra de la vida; no
hay pedagogía que valga. Sólo se aprende a vivir viviendo, y cada hombre tiene
que recomenzar el aprendizaje de la vida de nuevo.”
(121)
Un nou dubte clàssic: l’existència de l’ànima.
Augusto la cerca per la via empirista, “me toco el cuerpo, Orfeo, me lo
palpo, me lo veo; pero ¿el alma?, ¿dónde está mi alma?” (134) I, al final, acaba concloent que existeix en tant que expressió
de sentiments, especialment la tristesa convertida en plor: “el alma es un
manantial que sólo se revela en lágrimas.” (134)
“Eso del amor es una cosa de libros, algo
que se ha inventado no más que para hablar y escribir de ello. Tonterías de
poetas.” (137) Encertadíssima definició que més d’una
vegada he fet servir en una versió molt més barroera. A partir d’ara ja li
podré assignar autor i entitat.
“La cosa es que los personajes hablen, que
hablen mucho, aunque no digan nada.” (156)
Sobre la idea de nivola: “invento el
género, e inventar un género no es más que darle un nombre nuevo, y le doy las
leyes que me place.” (158) Tal i com va fer Lars von
Trier amb el moviment Dogma (o Dogma 95), un joc que va acabar sent un dels
moviments cinematogràfics (i estètics) més interessants de finals del segle XX.
“El hombre en cuanto habla miente.” (164) Es queixa Augusto endinsant-se en el món de la filosofia del
llenguatge però sense deixar de banda als universals. “La palabra, este
producto social, se ha hecho para mentir.” (164)
Perquè, de fet, la veritat és un altre “producto social, lo que creen
todos.” (164) No hi ha res cert. Ni tan sols la
mentida.
“Una de las cosas que me da más pavor es
quedarme mirándome al espejo, a solas, cuando nadie me ve. Acabo por dudar de
mi propia existencia e imaginarme, viéndome como otro yo, que soy un sueño, un
ente de ficción…” (199) Una pràctica que, aquells que
l’hem viscut, reconeixem com a terrorífica.
Al final del capítol 25, Unamuno fa un gest
que s’entreveia ja en altres capítols però que, tot i això, per la manera de
fer-ho, no deixa de sorprendre: es personifica en la novel·la. Tal i com havia
advertit en el pròleg, trenca el somni de la novel·la recordant-nos que tot és
fals, que aquest món d’Augusto que hem acceptat és una creació. En aquest cas,
davant la conversa d’Augusto i Víctor sobre els personatges de la nivola que
està escrivint Víctor, Unamuno no pot evitar la temptació d’afegir un incís
personal en el qual confima que allò que estan dient els personatges és el que
li podria estar passant a ell, que les evolucions i dubtes que Víctor comenta
que tenen els personatges de la seva nivola, que actuen de forma independent,
podria ben bé ser el que li passa a Unamuno amb els personatges de Niebla. Metaliteratura, el llibre dins el llibre o com se li vulgui dir, que
tan bé practica Milan Kundera.
Bona defensa de la narrativa (i la
dramatúrgia) de text, de paraules, per damunt de la d’accions: “¿te parece
que hacemos poco con estar así hablando?” (259) es
queixa Víctor. “Es la mania de la acción, es decir, de la pantomima. Dicen
que pasan muchas cosas en un drama cuando los actores pueden hacer muchos
gestos y dar grandes pasos y fingir dudas y saltar y… ¡pantomima!” (260)
El gran dilema entre afavorir accions o
diàlegs. Bé, dilema per a segons qui. Jo no en tinc cap dubte: l’únic real és
la paraula. Les nostres accions són moviments físics que només prenen sentit a
través de la nostra descodificació d’ells a través del llenguatge. Altrament,
només són desplaçaments de massa que responen a unes lleis físiques de pressió,
gravetat, frec, velocitat…
“Lo más liberador del arte es que le hace a
uno dudar de que exista.” (261) I, inevitablement,
Augusto pregunta: “y ¿qué es existir?” (261)
Exacte. Aquesta és la pregunta que ens hauríem de fer més sovint. Una pregunta
sense resposta, d’acord, però que és increïblement efectiva per a aportar
perspectivisme als nostres problemes més vanals (la feina, els diners…)
Al capítol 31, amb l’excusa del neguit
d’Augusto davant la burla que ha sofert per part d’Eugenia, reapareix la figura
de l’autor, d’Unamuno, com a conseller. En aquest cas, Augusto el va a buscar a
Salamanca per demanar-li ajuda. I aquí Unamuno fa un gir argumental que segur
que a l’època degué ser molt novedós i sorpresiu, així ho vull llegir si més
no, però que ara (després de Kundera i de Pirandello, per nombrar-ne només a
dos) ja no ens sorpren: “no eres, pobre Augusto, más que un producto de mi
fantasía y de la de aquellas de mis lectores que lean el relato que de tus
fingidas venturas y malandanzas he escrito yo.” (266)
Confrontar al personatge, amb el seu creador o, dit d’altra manera (pels
religiosos) posar a l’home davant de Déu. Però és també una mostra de la noció
deconstructivista que qualsevol text no té un valor per ell mateix sinó que
n’adquireix un de nou amb cada nou lector, en aquest cas, Unamuno parla de la
“fantasía” dels seus lectors.
Seguint la broma (o fins i tot burla satírica)
que omple el llibre, a l’epíleg, en comptes de mostrar què ha passat després de
la mort d’Augusto, Unamuno mostra què sent aquell “que más hondo y más
sinceramente sintió la muerte de Augusto, que fue su perro, Orfeo.” (292) El gos reflexiona sobre els homes, sobre les seves rareses,
sobre el fet que s’han volgut separar dels animals… l’home parla, pensa Orfeo “y
eso le ha servido para inventar lo que no hay y no fijarse en lo que hay. En
cuanto le han puesto un nombre a algo, ya no ve este algo; no hace sino oír el
nombre que le puso, o verlo escrito.” (294) I encara
afegeix; “la lengua le sirve para mentir, inventar lo que no hay y confundirse.” (294)
Unes
reflexions divertides, però encertades (com la majoria de les que es troben en
Unamuno) que tanquen un llibre que comença molt bé, que promet molt, que
davalla cap a la meitat però que recupera forces cap al final deixant un bon
regust de boca, una sensació d’haver llegit un clàssic imprescindible.___________
Miguel de Unamuno, Niebla (Ediciones de El País)
Començat_ 26/05/13 / acabat_ 5/06/13
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada