Freud i l'avenir, Thomas Mann

Freud és aquell vell conegut del qual tots n’hem sentit a parlar, tots creiem saber-ne algunes de les seves anècdotes (psicoanàlisis, teràpies, complexes d‘Èdip, el i jo i l’allò, l’inconscient...) però que, en el fons, realment no coneixem.

Entrellaçant les idees nietzscheanes amb les de Freud, Mann lloa una vegada més al Nietzsche adolescent referint-se a ell com a posseïdor de “una naturalesa cridada a saber, però que no havia nascut per a ser sàvia.” (145)

“L’home ha estat anomenat “l’animal malalt” a causa de les tensions agreujants i de les dificultats que el distingeixen i que li són imposades per la seva posició entre la naturalesa i l’esperit, entre l’animal i l’àngel.” (147) Per això, continua dient Mann, no ens ha de sorprendre que sigui a través de l’estudi de la malaltia, de la neurosi, com ens apropem més al coneixement de l’home.

“El terreny de l’allò —ens diu Freud— és la part fosca, inassolible, de la nostra personalitat; la poca cosa que en sabem ho hem après a través de l’estudi de l’elaboració onírica i de la formació de símptomes neuròtics.” (150) L’allò és, per tant, tal i com afegeix Mann, “un caos, com una caldera bullent d’excitacions i estímuls.” (150) Importa remarcar el següent punt: “l’allò és primitiu i irracional; és purament dinàmic. No reconeix cap mena de vida, no coneix ni el bé ni el mal, ni cap tipus de moral.” (151) I, per si això no fos suficient per allunyar-lo de l’individu amb el qual està associat, afegeix Freud que  “tampoc coneix el temps.” (151) Per això, un desig, una fretura, una decepció, un trauma infantil, pot ser igual de fort, de nou, al cap dels anys: perquè per ell no existeix el pas del temps, es manté sempre igualment present.

El “jo”, en canvi, és una petita part d’aquest “allò”, modificable, temporal... “el “jo” és aquella part de l’allò que, per la proximitat i per la influència del món exterior fou modificada i disposada a rebre estímuls i per a protegir-se’n, comparable amb la capa cortical que circunda un terrosset de substància vivent.” (152) I afegeix encara que la tasca del “jo” “és la de representar aquell món exterior davant de l’allò.” (152)

El “jo” com a subordinat absolut de l’allò. I aquí és on Mann mostra la connexió Freud/Schopenhauer dient: “la descripció que fa Freud de l’allò i del “jo”, no és certament la descripció de la “voluntat” i de “l’intel·lecte” que fa Schopenhauer?” (153) I explicat així, estem temptats de dir que sí, que la voluntat es sobreposava damunt l’intel·lecte com l’allò s’imposa damunt del “jo” i dels seus neguits morals. I, encara més, no hi podríem afegir també a Nietzsche en aquest paral·lelisme? El seu vitalisme dionisíac imposant-se damunt el racionalisme apol·lini; el superhome damunt l’home actual.

Introduint la noció de “mite” i d’originalitat, Mann afirma, seguint Freud, que el caràcter, és a dir, el rol que agafa cada nova persona que neix, “és un paper mític que és representat en la il·lusòria ingenuïtat de posseir una originalitat i una unicitat, com si ho fes, en certa manera, segons la troballa més pròpia d’un mateix i per compte propi.” (162-163) Com si fos un innovador, individual, únic, quan en realitat no fa més que repetir patrons de comportament més que establerts. Afegeix Mann, “a aquest actor que acaba de pujar i està actuant sota la llum fent la representació amb dignitat i amb seguretat, no li ve la seguretat de la seva presumpta originalitat i unicitat, ans al contrari, ell crea des d’una consciència molt profunda, aquesta dignitat i aquesta seguretat de tornar a representar quelcom que ja és reglamentat i fonamentat i que, en tot cas, tant si el paper que representa és bo com si és dolent, tant si és noble com repulsiu, l’actor es comporta modèlicament en el seu paper.” (163) És una referència a l’innatisme més estàtic, aquell que ja ens marca unes tendències a seguir i que nosaltres seguirem. O bé és una crítica a la noció de creació, és l’afirmar que tota creació és re-creació, que tots els actes que fem no són nous sinó que corresponen a uns patrons moltíssimes vegades abans utilitzats. En certs casos té raó (recordem que Freud va categoritzar la consciència humana en diferents etapes i moltes d’elles semblen repetir-se fidelment amb diferents protagonistes), però en d’altres vull creure que s’equivoca i encara queda un marge per a la improvisació, per a l’actuació lliure i innovadora. Potser peco de confiar, malgrat tot, en la humanitat.

“La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.” (164)

Cap al final del discurs, com si recordés que es tracta d’un homenatge a Freud i no una recerca dels elements psicoanalítics dins les seves novel·les, Mann fa un panegíric a Freud tot afirmant que “aquest psicòleg-metge serà honorat, així ho crec jo, com a precursor d’un humanisme de l’avenir que tots pressentim.” (171) I afegeix, “un humanisme que, amb les forces de l’inconscient, de l’allò, mantindrà unes relacions més atrevides, més lliures i serenes, artísticament més madures de les que s’ha pogut permetre una humanitat com l’actual.” (171) Sembla, doncs, que Mann també peca de confiança en la humanitat. Per això cita a Freud dient que la seva teoria del somni era “un tros d’una nova terra verge científica guanyat a les creences populars i a la mística.” (172) I per això mateix conclou aquest discurs eufòricament amb la frase: “heus aquí el poble alliberat de l’angoixa i de l’odi, en marxa vers un madur avenir de pau.” (173) Trenta anys després, encara l’estem esperant, aquest alliberament de l’angoixa i de l’odi.
___________
Thomas Mann, Freud i l'avenir (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_5/02/12  /  acabat_ 6/02/12

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietzsche, Thomas Mann

 Lectura d’una introducció a un homenatge a Nietzsche. Un homenatge centrat en la música perquè Nietzsche n’era un gran aficionat. Ell “va diferenciar els que ell en deia “homes-ulls” i els que anomenava “homes-orelles” i, ell mateix, es considerava d’aquests darrers.” (136) A vegades jo també m’he sentit temptat de dividir el món en dos components. Mai, però, ho havia fet en referència a la música però sí en referència a les imatges i les paraules. És a dir, entre aquells que veuen el món i aquells que el llegeixen. Jo estic entre els darrers.

“El seu llenguatge és pura música i manifesta una finor interior d’oïda, un mestratge del sentit de la cadència, del compàs, del ritme de la frase.” (136) Ens diu Mann, tot afegint, “com, fins ara, no hi havien hagut exemples en la prosa alemanya i, probablement, en l’europea.” (136) Exagera, i n’és conscient. Perquè ell devia conèixer a Joyce i la seva fascinació pel llenguatge oral, per la musicalitat dels seus textos, els viaranys inexplorats als quals el van conduir en tantes ocasions. Però quan es tracta d’homenatjar a algú, la hipèrbole positiva, la reivindicació exagerada de les virtuts d’aquesta persona, s’accepta com a element constitutiu d’aquest registre literari.

Qui va ser Nietzsche per a Mann? “Un amic de la vida, un vident d’una humanitat superior, un guia per a l’avenir, un nestre de la superació per a tots nosaltres que ens ensenya a superar tot allò que ens enfronta amb la vida i el futur.” (138) I és curiós d’observar, aquí, aquesta exaltació de les qualitats nietzscheanes, les quals contrasten, tant en to com en mesura i contingut, amb les paraules que li dedicà a La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència. Allà ens mostrava un Nietzsche necessitat de defensa, acusat d’incitar al feixisme, a l’antisemitisme, al classisme, el racisme… i Mann s’encarregava de mostrar, o de fer veure, com totes aquelles acusacions eren fruit d’un mal entès, d’una lectura errònia dels seus texts, d’un creure’ns les seves paraules al peu de la lletra, en comptes d’interpretar-les com a màscares extremes utilitzades per a fer-nos obrir els ulls. Sí, allà defensava a una víctima. Aquí ensalça un heroi. Una mostra de la importància de contrastar la informació, de no acontentar-nos amb una sola opinió, sinó de seguir aprofundint i cercar múltiples perspectives si volem formar-nos-es una opinió fonamentada sobre un tema.

Bona manera de mostrar què feia Nietzsche: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.” (140)

“En una ocasió va escriure que no sabia com era possible mantenir separades la música i les llàgrimes.” (140) mostrant aquest component romàntic de l’època. Mostrant el sentimentalisme, l’emoció, l’encís per l’art. Mostrant que, malgrat tot, era humà.
___________

Thomas Mann, Introducció per a una festa musical dedicada a Nietzsche (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_ 4/02/12  /  acabat_ 4/02/12

La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann

Fill d’una família pagesa, però benestant, educat en l’ordre i la disciplina, dotat d’una gran intel·ligència que el va portar a ensenyar a la universitat de ben jove, “què fou allò que va induir Nietzsche vers espais sense camins, què fou allò que el va empènyer i fuetejar entre turments i el va fer morir, amb mort de màrtir, en la creu del pensament?” (89) Es pregunta Mann. I respon: “Fou el seu fat i aquest fat fou  la seva genialitat.” (89) Una resposta insatisfactòria perquè implica l’existència d’un destí predeterminat, d’una vida ja pre-establerta contra la qual no ens podem rebel·lar. Però clar, qui o què estableix aquest destí?

El 1880, jubilat ja de la universitat per culpa de la malaltia, Nietzsche digué al doctor Eiser: “la meva existència és una càrrega temible; ja fa molt de temps que l’hauria d’haver llançat lluny de mi, si no fos perquè, justament, en aquest estat dels meus sofriments i en una renúncia gairebé total, he fet els assaigs i experiments més instructius en els camps espiritual i ètic.” (93) Emaparentant-lo amb la teoria romàntica de la creació a través de l’ànima atormentada, de l’angoixa existencial.

“El món sempre vol veure una ruptura en la vida i en l’obra dels grans homes.” (98) Producte, segurament, de l’enveja, de la frustració de veure com aquell sí que és un gran home mentre nosaltres seguim formant part de la mediocre humanitat; trobar un trencament, una fragmentació, humanitza a aquella figura, ens mostra que, en ell, no tot és perfecte. Que, malgrat tot, no és del tot feliç i que, per tant, nosaltres no ens hem de sentir tan desgraciats. És el consol dels mesquins.

En l’obra de Nietzsche, “allò que canvia només és l’accentuació que, cada cop, és més frenètica: el to de veu, sempre més estrident, la gesticulació, cada vegada més grotesca i temible. Allò que canvia és la manera d’escriure.” (98) És a dir, canvia la forma, però no el contingut.

Nietzsche va heretar de Schopenhauer la frase: “la vida només es pot justificar com un fenomen estètic.” (100) “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.” (100) Introduïnt, ja, la noció de la no-existència dels universals com la veritat, el bé i el mal, que no són més que un producte de la creació humana.

Comencen les crítiques a Sòcrates, l’arquetipus de l’home teòric: “el mensypreador de l’instint, el glorificador de  la consciència, aquell qui ensenyava que només podia ésser bo allò que era conscient, l’enemic de Dionís i assassí de la tragèdia.” (100-101) Mostrant així la dicotomia Apol·lo/Dionís, racional/instintiu, que defensà al llarg de la seva vida. En un principi amb l’esperança (o la ingenuïtat) juvenil de creure que s’estava produïnt un canvi, que l’esperit dionisíac estava rebrotant, per concloure, amb el temps, que tot seguia igual.

El segle XIX va ser considerat com el segle de la història perquè és quan es començaren a estudiar, analitzar, valorar, les dades històriques, però per a Nietzsche, això és una “malaltia històrica” que paralitza la vida. “La cultura, avui en dia —diu— és cultura històrica. Ara bé, els grecs no conegueren, en absolut, cap cultura històrica i ja ens estarem prou bé d’anomenar incults als grecs.” (103) I afegeix, “la història, cultivada per amor al coneixement pur, no per fidelitat a la vida i sense el contrapès d’unes “aptituds plàstiques”, d’una despreocupació creadora, és assassina, és la mort.” (103) I encara més: “un fenomen històric, un cop conegut, és mort.” (103)

“Una vida dominada per la ciència és molt menys vida que una vida no dominada pel saber, sinó pels instints i les fal·leres poderoses.” (105) és el cant a la vida animal, instinctiva, allunyada de les constriccions imposades per la cultura. És, també, el principi de la noció de “la transmutació dels valors”, és a dir, veure que allò que ens han dit que és “bo” és només una imposició cultural perquè, de fet, “els instint o impulsos malvats són els més aristocràtics i enlairats de la vida.” (106) És a dir, l’egoisme que ens mostra l’infant, l’egoisme innat, individualista, la preocupació únicament pel “jo” perquè desconeix que existeix un “tu”, aquesta és la realitat humana, segons Nietzsche. La resta, la compassió, la bondat, la convivència… són afegits que la nostra societat ha anat instaurant damunt dels individus i que, amb l’ajut de la religió, generen un fort sentiment de culpa que persegueixen a la humanitat. Per això afirma que la moral cristiana és “quelcom verinós, rancorós i enemic de la vida.” (107)

Mann compara algunes idees de Nietzsche amb algunes d’Oscar Wilde. És una comparació sorprenent, inesperada, però encertada. Es tracta de la importància de les aparences. Wilde deia “For try as we may, we cannot get behind the appearance of things to reality. And the terrible reason may be that there is no reality in things apart from their apperances.” (107) i Nietzsche sembla afegir: “dir que la veritat val més que l’aparença no és sinó un prejudici moral.” (108)

“Viure passa pel damunt de conèixer puix que, en anihilar la vida, el conèixer es destrueix a si mateix.” (111) És a dir, la vida és la font però, també, la preservadora del coneixement. Sense vida, tots els coneixements adquirits desapareixen.

El superhome: “secreció d’un sobreeiximent de luxe de la humanitat, el que fa sortir a la claror una mena més forta, un tipus més elevat, les condicions de naixença i de conservació del qual són diferents de les de l’home mitjà.” (120) El Superhome és qui ens treurà d’aquest desgavell, d’aquesta insensatesa que anomenem món, societat. El problema és que sembla que triga en arribar. Tot i que… “el superhome és l’home en el qual les propietats específiques de la vida, com la injustícia, la mentida i l’explotació es troben en grau màxim” (120) potser ja ha arribat.

“Cal prohibir l’enriquiment ràpid i sense esforços; s’ha de treure de mans particulars i de societats privades, totes les branques del tranport i del comerç que siguin favorables a l’acumulació de grans fortunes, especialment el comerç del diner i cal considerar també, com éssers perillosos per a la societat, tant els que posseeixen massa com els que no posseeixen res.” (125) Però clar, la doctrina de races superiors, de constricció dels dèbils, de la legalitat de l’esclavització, era molt més interessant de ser escoltada.

“El qui es queda amb Nietzsche en “sentit propi”, el que l’agafa al peu de la lletra, el que se’l creu, està perdut. Amb ell passa, veritablement com amb Sèneca, del qual Nietzsche diu que és un home al qual hem de perstar-li sempre oïda, però mai fidelitat i fe.” (129) L’excés lingüístic, però també ideològic, de Nietzsche és el que atreu als seus lectors, és el que fa que sigui el filòsof preferit entre aquells que mai han llegit filosofia. Però l’aprofundiment en els seus texts, la lectura crítica de les seves obres, ens han de mostrar diferents vessants d’aquest autor. Algunes amb les quals coincidirem (perquè de tot filòsof se’n pot aprendre quelcom), i d’altres amb les que no.

“El coneixement i l’exemple de Nietzsche, fou que la filosofia no és una abstracció freda, sinó que és viure, sofrir i sacrificar a favor de la humanitat.” (134) I Mann conclou el text amb una nota de gratitud a Nietzsche en tant que membre d’una joventut vers la qual s’hi sent deutor: “Nietzsche romandrà davant dels nostres ulls, com una figura embolcallada en una tragèdia delicada i venerable, flamejant dels llamps d’aquesta època de transició.” (134) Una bona visió d’un autor tan difícil d’abastar.
____________

Thomas Mann, La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)

començat_ 1/02/12  /  acabat_ 2/02/12