Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jeffrey eugenides. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jeffrey eugenides. Mostrar tots els missatges

31 de gen. 2021

Los detectives salvajes, Roberto Bolaño

És començar el llibre i voler cridar que jo també vull ser un poeta realista visceral. Clar que sí! Jo també vull tornar a sentir-me viu, sentir com em bull la sang a les venes, fugir d'aquesta grisa monotonia i viure submergit en les lletres i les emocions. Així com en Kerouac t'atrapa des dels primers segons de A la carretera, així també ho fan aquests suposats poetes. Les nits inacabables de bar (las noches reversibles que reclamen els Love of Lesbian) són massa seductores per no rendir-se al seu encant. I apareixen les germanes Font, aquesta mena de verges suïcides d'en Jeffrey Eugenides i l'encanteri es multiplica. 

Seguim al poeta García Madero en el seu periple d'accedir a la maduresa, d'abandonar la facilitat dels camins marcats pels familiars i començar a escollir els viaranys propis que molt sovint acaben no tenint sortida o retornant al principi. Perdem la virginitat amb ell, recorrem tots els bars del DF, anem de pis en pis parlant, bevent i follant. Mentre el món d'abans cada cop ens queda més lluny i el món del demà se'ns fa més difuminat... 

A vegades gaudim un llibre molt. Ens agraden els personatges, les seves accions /peripècies ens resulten interessants... I de cop l'autor decideix trencar la màgia i canviar de personatges, d'acció o de manera d'enfocar l'acció. I llavors ens enfadem. Decepcionats per aquesta mena d'abandó, ens enfadem. Perquè fa mandra conèixer nous personatges, perquè no volem deixar de banda als anteriors. Perquè això ja ho he viscut en altres textos i poques vegades ha acabat bé. De moment, donaré un vot de confiança a en Bolaño. Encara que només sigui per la filia personal de saber que va ser l'oncle d'un amic. I, per descomptat, en Bolaño em sedueix. No sé com havia pogut dubtar d'ell. Al principi fa mandra el canvi de personatges, però un cop entres a la nova dinàmica, a aquesta mena de True Detective d'entrevistes als diferents personatges, revius les seves accions d'una altra manera. Entens les seves interaccions de manera diferent i tot plegat agafa una altra volada. Més alta, més interessant. 

"Vivir en París, es sabido, desgasta, diluye todas las vocaciones que no sean de hierro, encanalla, empuja al olvido." 

"Últimamente me noto una tendencia preocupante a aceptar las cosas tal como son." 

"Al final de mis viajes volví con un solo convencimiento: no somos nada." 

"La juventud es una estafa" exclama un dels múltiples personatges entrevistats en aquesta segona part del llibre. I té tota la raó. Malauradament, la joventut és una estafa. Perquè és l'època dels somnis, de les il·lusions, de la creença que tot anirà bé, que la nostra vida serà meravellosa, que nosaltres no serem com els demés, que ens en sortirem, que farem allò que realment volem... La maduresa és el moment de les patacades. 

"Todo lo que empieza como comedia acaba como Tragedia" 

"Todas las lenguas, todos los murmullos, solo una forma vicaria de preservar durante un tiempo azaroso nuestra identidad." I clar que té raó, clar que resulta absurd tot plegat mirat amb perspectiva, quin sense sentit sembla ser aquesta falera nostra de voler preservar una llengua que està ferida de mort. Però quina il·lusió quan sents parlar el teu fill en el teu idioma i saber que, malgrat viure a 10 mil quilòmetres de casa, com és el meu cas, podeu compartir una llengua, una manera d'organitzar el món, de donar sentit a la vida que has heretat dels pares i dels avis. 

I hòstia en Bolaño que bé que tanca el llibre. Amb quin gran enginy recupera el viatge de l'Impala d'en Quim pel desert de Sonora i justifica la recerca de la Cesárea Tinajera. 

La gran quantitat d'estils literaris i les infinites referències impressionen però no t'allunyen del llibre, no cauen en la pedanteria buida i rància de molts altres sinó que sempre mantenen un peu fortament arrelat a terra. Llarga vida als Real Viscerealistes. Llarga vida al llegat d'en Bolaño.

_______________

Roberto Bolaño, Los detectives Salvajes (Anagrama)

començat_ 29/7/20 // acabat_ 31/12/20

3 d’ag. 2016

Middlesex, Jeffrey Eugenides

A vegades tens expectatives d'un llibre. No moltes ni molt grans. Potser ni tan sols molt bones, que fan que el vagis deixant per més endavant. Però llavors, quan el comences, descobreixes que no va exactament d'allò que havies intuït o t'havien dit... així, aquesta història d'un hermafrodita d'origen grec vivint als Estats Units, no ens parla tant d'aquesta realitat sinó de la història dels avis del "protagonista", de com van haver de fugir de Turquia davant la neteja ètnica dels turcs i començar de zero als Estats Units. La justificació d'Eugenides és que cal conèixer l'arbre geneològic del protagonista per a poder-lo entendre bé a ell. A mi em sona a excusa per poder explicar la història de Grècia emmascarant-la amb l'escàndol mercantilitzable de la història d'un hermafrodita.

"You used to be able to tell a person's nationality by the face. Immigration ended that. Next you discerned nationality via the footwear. Globalisation ended that."

"Part of the new production method's genius was its division of labor into unskilled tasks. That way you could hire anyone. And fire anyone." Aquest era el mètode Ford que en Lefty va trobar-se a la seva primera feina americana. Només nou anys deprés que la gent fou deshumanitzada per la producció en cadena: "people stopped being human in 1913. That was the year Henry Ford put his cars on rollers and made his workers adopt the speed of the assembly line."

"Maybe the best proof that the language is patriarchal is that it oversimplifies feelings."

No és fins a la meitat del llibre que s'arriba, finalment, a la història de la Calliope, la narradora hermafrodita de la història. I mica en mica, encara. Explicant com va creixent com una nena però com, amb l'arribada de la pubertat, s'adona que els pits no li creixen ni li ve la regla. És a dir, que no és com la resta de les seves companyes de classe i això li preocupa. Estem tan condemnats a voler pertànyer que quan ens sentim foranis patim.

"There is no evidence against genetic determinism more persuasive than the children of the rich."

I arriba el dia que la Calliope se n'adona que no és una dona. No sap encara què és, no coneix termes per definir-se i sense etiquetes se sent perdut, fora de lloc, anònim. I necessita de la mala praxis d'un metge per decidir fugir per evitar que l'operin per convertir-la en una dona. És a dir per estandaritzar-la, per obligar-la a formar part d'un ramat encara que no sigui amb el que ella s'hi sent més còmode. Comença aquí, la tercera part temàtica del llibre: Calliope a la carretera. I el llibre millora considerablement. Eugenides ens explica les aventures de Calliope fent d'auto-estopista i les seves desgràcies al parc quan per fi arriba a San Francisco que la condueixen al bar sexual d'en Job Prest i a exposar-se com a monstre pel plaer de clients anònims. De fet, una de les conclusions a les que arriben, desafortunadament, molts intersexuals o transgèneres. Aïllats de la societat com estan, invisibles per la resta de la humanitat, per desgràcia, les seves esperances d'ingressos econòmics, és a dir, de tenir una vida normal en aquesta societat que només es verifica a través dels diners, passen massa sovint per la prostitució i l'exhibicionisme més denigrants. I si no, penseu quants transsexuals o intersexuals coneixeu treballant de caixers de supermercat. O de bombers. O de mestres. O de banquers...

"When you travel like I did, vague about destination and with an open-ended itinerary, a holy-seeming openness takes over your character. It's the reason the first philosophers were peripatetic." És per això que s'afirma que 1 any a l'estranger equival a 4 anys a casa teva. Només cal una condició: l'obertura de mides. No podem anar pel món fent exactament el mateix que fèiem a casa, donant l'esquena a la nova realitat, ignorant el nostre nou entorn... i si em posés a enumerar la quantitat d'individus, per no dir energúmens, que m'he trobat a Shanghai en aquests 10 mesos que fa que hi visc que afirmen que ells mai mengen xinès o que no suporten els xinesos ni volen tenir-hi res a veure amb ells... no acabaria mai. Per això es creen guettos com Yonkang Lu, el career de bars d'estrangers  que són incapaços d'adaptar-se. Els mateixos que miren amb mals ulls a tots aquells que són diferents a ells, ja sigui per raça, sexe, religió o equip de futbol.
Als anys 70 a San Francisco, Calliope, rebatejada com a Cal, s'afegeix a un moviment alliberador amb una tasca d'igualar i normalitzar les diferents opcions de gènere i, per extensió, de maneres de viure i de pensar. Avui, més de 40 anys després, encara no s'han assolit els seus objectius.
_______________
Jeffrey Eugenides, Middlesex (Picador)
començat_ 26/06/16  /  acabat_ 28/07/16