Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris grotowski. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris grotowski. Mostrar tots els missatges

20 d’oct. 2014

Entrada 200

Per celebrar l'entrada número 200 de Fitxes de Lectura, un recull de les frases més emblemàtiques, interessants, representatives o simplement curioses d'aquestes primeres 200 crítiques. (mentrestant, treballant en les properes 200!)

8 contes de nadal, Pere Calders: “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”

Rèquiem per una monja, William Faulkner: “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”

La vida sexual deCatherine M., Catherine Millet: No deixa de ser una biografia insulsa que desitja ser provocadora, escandalosa, trencadora però que no arriba ni a fer-nos pessigolles.

La història del senyorSommer, Patrick Suskind: “Deixeu-me en pau!”

Indian Summer, Rodolf Sirera: “és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.”

Pudor de cremat, Joan Iborra: Ens fan créixer les ganes de llegir l’obra, inconscients que tot plegat acabarà sent una decepció.

El mite de Sísif, Albert Camus: “Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.”

L’hora dels adéus, Narcís Comadira: “un futur trist
un futur que no és pas cap futur
que és el passat
un passat que no passa”

Ulysses, James Joyce: “Do fish ever get seasick?”

Laura a la ciutat delssants, Miquel Llor: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments."

Life of Pi, Yann Martel: “which story do you prefer? Which is the better story, the story with animals or the story without animals?”

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán: “El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir.

Ubu Roy, Alfred Jarry: “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.”

The Music of Chance, Paul Auster: “The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.”

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos”

Teoría de la novela, Georg Lukacs: La literatura de diversión ofrece todas las características exteriores de la novela, pero en su esencia, no está ligada a nada, no descansa sobre nada y carece, por consiguiente, de toda significación.”

Adiós a la razón, Paul Feyerabend: “¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia?”

Cat on a hot Tin roof, Tennessee Williams: “What is the victory of a cat on a hot tin roof? — I wish I knew… Just staying on it, I guess, as long as she can…”

The milk train doesn’t stop here anymore, Tennesse Williams: “has it ever struck you, Connie, that life is all memory except for the one present moment that goes by you so quick you hardly catch it going?”

Joan Endal, Josep M. Folch i Torres: “en el seu intern s’anava sentint estranger a casa seva.”

La meva familia i altres animals, Gerald Durrell: “La majoria de persones som hipocondríaques i sovint ens entretenim queixant-nos, però la Lougarètzia hi tenia dedicació exclusiva.”

Atomised, Michel Houellebecq: “As a teenager, Michel believed that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had been wrong. What conferred dignity on people was television.”

Madame de Sade, Yukio Mishima: “hablo de un tiempo en que la gente sencilla se aburre con su virtud y comienza a exigir parcelas de perversión.”

Nación Prozac, Elizabeth Wurtzel: “una mañana te despiertas con el miedo de que vas a seguir vivo.”

El tragaluz, Antonio Buero Vallejo: “No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!”

El sueño de la razón, Antonio Buero Vallejo: “Un país al borde del sepulcro… cuya razón sueña.”

El professor de música, Isabel-Clara Simó: “sor Àngela havia arribat a Déu a través del foc que havia encès entre les seves cuixes aquell mestre foraster que sabia tant de música.

Chicken Soup with Barley, Arnold Wesker: “I don’t believe in the right to organize people. And anyway I’m not so sure that I love them enough to want to organize them.”

Roots, Arnold Wesker: “Time drag heavy. She do that. Time drag so slow, I get to thinkin’ it’s Monday when it’s still Sunday.

I’m talking about Jerusalem, Arnold Wesker: “language isn’t any use! Because we talk about one thing and you hear another.”

Botxenski i companyia, Josep Maria Fonalleras: “ja no hi cap dona al món que des d’ara em farà creure que el blanc és groc.”

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann: “Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.”

La filosofia de Nietsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann: “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.”

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietsche, Thomas Mann: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.”

Freud i l’avenir, Thomas Mann: “La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.”

All that fall,  Samuel Beckett: “What kind of a country is this where a woman can’t weep her heart out on the highways and byways without being tormented by retired bill-brokers!”

Act without words I, Samuel Beckett: Aquest personatge que intenta abastar la garrafa, no deixa de ser el nostre reflex.

Act without words, II, Samuel Beckett: Mentrestant, tot resta igual, la monotonia dels nostres dies.

Krapp’s last tape, Samuel Beckett: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.”

Rough for theatre I, Samuel Beckett: “have you not heard it enough? The same old moans and groans from the craddle to the grave.”

Rough for theatre II, Samuel Beckett: “Shit! Where’s the verb?”

Embers, Samuel Beckett: “if you hate it why don’t you keep away from it? Why are you always coming down here?”

Rough for radio I, Samuel Beckett: “When one is alone is all alone.”

Rough for radio, II, Samuel Beckett: “Tomorrow, who knows, we may be free.”

Words and music, Samuel Beckett: “Do we mean love, when we say love?”

Cascando, Samuel Beckett: “No more stories… all false… this time… it’s the right one.”

Play, Samuel Beckett: “So he was mine again. All mine. I was happy again. I went about singing […] then I began to smell her off him again.”

Film, Samuel Beckett: “Esse est percipi

The old tune, Samuel Beckett: That’s how it goes, the young pop off and the old hang on.”

Come and go, Samuel Beckett: “appart from colour differentiations three figures as alike as possible

Breath, Samuel Beckett: Beckett tradueix un acte tan humà, tan important, però alhora tan ignorat i involuntari com és respirar, en llenguatge escènic.

Eh Joe, Samuel Beckett: “Anyone living love you now, Joe?… Anyone living sorry for you, now?”

Not I, Samuel Beckett: “mouth on fire... stream of words [...] no idea of what she’s saying.”

That Time, Samuel Beckett: “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.”

Footfalls, Samuel Beckett: “strongest at floor level, less on body, least on head.”

Ghost Trio, Samuel Beckett: El nen mira la figura i nega condescendentment amb el cap abans de marxar. Deixant la figura sola, en aquesta habitació plena de fantasmes.

…but the clouds, Samuel Beckett: “close-up of woman’s face reduced as far as possible to eyes and mouth

A piece of monologue, Samuel Beckett: “thirty thousand nights. Hard to believe so few.”

Rockaby, Samuel Beckett: “all in black
best black
sat and rocked
rocked
till her end came
in the end came.”

Ohio Impromptu, Samuel Beckett: els dos homes resten en silenci, mirant-se l’un a l’altre, intentant compartir la solitud extrema.

Quad, Samuel Beckett: Una proposta visual i simbòlica, la de Beckett, que ens pot fer plantejar la impossibilitat d’actuar diferentment de com ens pertoca, o bé adonar-nos de l’estandardització de la nostra societat en la qual tots ens movem al mateix ritme, al mateix so, que poser ens creiem idividuals, diferents (ens deixen tenir un color i un so propis) però que en realitat som incapaços de defugir el gran engranatge que ens empeny.


Catastrophe, Samuel Beckett: Metateatre: mostrar la preparació d’una escena amb el director, la ajudant de direcció, el protagonista i el tècnic de llum.

Nacht und traüme, Samuel Beckett: Una acció breu, senzilla, però mostrada enginyosament: el desdoblament de la personalitat en el moment de somiar.

What Where, Samuel Beckett: “I am alone.
                                                            In the present as where I still.
                                                            It is Winter.
                                                            Without journey.
                                                            Time passes.
                                                            That is all.
                                                            Make sense who may.
                                                            I switch off.”

Cuaderno de dirección teatral, Agapito Martínez Paramio: Brook: “el director siempre es un impostor, un guía nocturno que no conoce el terreno, y, no obstante, carece de elección; ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.”

El teatre contemporani, Mercè Saumell: “la nova tecnologia ha influït i pot influir fins a límits insospitats en les possibilitats de l’escena futura. El gran repte, però, és que l’ús que se’n faci no eclipsi el factor humà, l’emoció i els sentiments, que des de sempre han nodrit el teatre.”

El teatro y su doble, Antonin Artaud: “Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.”

Història natural, David Nel·lo: “allò que aleshores l’Anna no podia imaginar ni en somnis era que amb el temps acabaria tenint un fill i que el pare d’aquell fill seria el suicida que es llençava contra els cotxes del barri.”

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.”

La sensualidad pervertida, Pío Baroja: “Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.”

Mil cretins, Quim Monzó: “no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència”

Rosencrantz and Guilderstern are dead, Tom Stoppard: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.”

The long and the Short and the Tall, Willis Hall: “you put a bloke in uniform and push him oversees and he’s a different bloke to what he was before.”

Humanisme de l’altre home, Emmanuel Lévinas: “darrere la malenconia de l’etern escolament de les coses, de l’il·lusori present d’Heràclit, hi ha la tragèdia de la inamobilitat d’un passat inesborrable que condemna la iniciativa a no ser més que una continuació.”

Rayuela, Julio Cortázar: “La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.”

Each his own wilderness, Doris Lessing: “These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.”

Yes and after, Michael Hastings: “You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.

Nus, Joan Casas i Fuster: “els silencis em fan angúnia

Conversations in Bolzano, Sándor Márai: “Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.”

When we were bad, Charlotte Mendelson: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.”

Croades, Michel Azama: “durant la missa molts soldats continuaven purificant la ciutat marxant sobre els milers de cadàvers, esclafant caps de criatures contra les pedres. Va ser un dia de gran eufòria cristiana.”

Pedra de Tartera, Maria Barbal: “Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.”

La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset: “Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.”

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater: “No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.”

La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!”

The Subterraneans, Jack Kerouac: “What’s in store for me in the direction I don’t take?”

El gran Aleix, Joan Puig i Ferrater: “ramat de velles eugues famolenques i de pollines xardoroses!”

Pic, Jack Kerouac: “Life ain’t happy, and then it’s happy, and goes on like that till you die, and you don’t know why and can’t ask nobody but God, and He don’t say nothin.”

La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà: Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura.

The Bonfire of the vanities, Tom Wolfe: “Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?”

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas: “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?”

El espacio vacío, Peter Brook: “Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.”

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.”

L’àngel d’hora en hora, Miquel de Palol: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.”

Integration, Sherman Alexie: “What are you thinking? The girls always asked Jon. But John knew the girls really wanted to tell John what they were thinking.”

Looking for the general, Madison Smartt Bell: Amb aquestes onze pàgines ja n’he tingut més que suficient.

Orno and Marshall, Ethan Canin: Un breu fragment de novel·la que apunta a bastantes direccions i deixa el regust interessant de voler-ne saber més.

Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera: “Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.”

The Revenant, Edwidge Dandicat: “They’ve been attacking us for years, slowly invading our culture, tainting it with theirs.”

Burning Mary, Tom Drury: “Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.”

Birthday Boy, Tony Earley: Bon estil narratiu, pèssim contingut.

The Speed of sperm, Jeffrey Eugenides: Un text curiós, amb alguns elements esporàdics de brillantor, però fluix en general.

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen: “Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.”

Apples, David Guterson: A partir d’aquí, només puc imaginar-me cap a quin forat d’avorriment i estúlticia deriva East of the mountains, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment.

Something called Crab deluxe, David Haynes: “And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point

Slips of love, Allen Kurzweil: “like so many couples living in cities where housing is in short supply, we resided together in body, but not in soul. Neither she nor I could afford to move out.”

The giant of Cape Cod, Elizabeth McCracken: “these are the two truths of tourists: they walk slowly and they must record their slow progress down the street.”

Agnes of Iowa, Lorrie Moore: “I lived that. Why should I want to write about it?”

Farewell, Fae Myenne Ng: El dubte ara (una altra vegada) és saber si la selecció dels fragments les marquen els propis autors o si bé ho fan els editors de Granta. Més que res per saber a qui culpar.

Maximum security, Robert O’Connor: “He was caught in a reality so fierce that it could not tolerate fantasy.”

Moscow, Idaho, Chris Offutt: “Anything was better than prison, even moving graves in Idaho

A fan letter, Stewart O’nan: “Sometimes love doesn’t take much. You just have to be there when it shows up.” 

The driving child, Mona Simpson: “Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.”

Xmas, Jamaica Plain, Melanie Rae Thon: “Talking heads spit the news again and again –there was no reason to listen– tomorrow exactly the same things would happen, and still everyone would forget.”

Future Shock, Kate Wheeler: “The only good thing about old age is nobody cares about you anymore. So you can say and do exactly as you please. That’s the ticket. You’ll all find out. You’ll all forgive me, one day.”

La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca: “Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.”

Del inconveniente de haber nacido, E. M. Cioran: “Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en neustra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.”

Niebla, Miguel de Unamuno: “Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?”

Sistema de la agresión, Sade: “No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.”

El teatre per dins, Santiago Rusiñol: “L teatre és com la vida: fa riure, fa plorar, agrada, no agrada, no segons els que ho escriuen, sinó segons els que ho escolten.”

Fugaç, Josep Maria Benet i Jornet: “Trobem fàcil parlar de les coses desagradables i ens fa vergonya parlar de la bellesa.”

Couples, John Updike: "I've never understood why people are so shocked when somebody sleeps with his best friend's wife. Obviously, his best friend's wife is the one he sees most of."

Marburg, Guillem Clua: "La gent té necessitat de creure en miracles, encara que en el fons sàpiga que no són veritat."

Indigneu-vos!, Stéphane Hessel: "Una democràcia veritable necessita una premsa independent."

L’avare, Molière: "Il aime l'argent, plus que réputation, qu'honneur et que vertu"

La direcció dels actors, Jaume Melendres: "L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge."

Infantillatges, Raymond Cousse: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos."

The Lay of the land, Richard Ford: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon."

The Wave, Morton Rhue: "Why are you doing this if you know it's stupid? Why are you part of it?"

L’individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz: "Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament"

L’amor propi: de l’individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro: "L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic."

Individu i reforma educativa davant el tercer mil·leni, Lluís Alegret: "Tota educació sigui religiosa sigui  laica o establerta per l'Estat és una imposició que té com a coartada els valors de la moralitat."

L’individu en la societat anarquista, Antonio Blanco: "ser governat significa ser: observat, inspeccionat, espiat, dirigit, legislat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, mesurat, sopesat, censurat i instruït per persones que no tenen el dret, els coneixements ni la virtut necessaris per això."

L’educació de l’individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino: "Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte."

L’individualisme i l’individu en el temps de la globalització, Bernat Castany: "Tothom viu experiències, però poca experiència n'extreu"

Com ens veiem davant del tercer mil·leni?, Marta Doltra: "Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció."

Existència individual i psicologia educadora, Albert Llorca: "els sistemes educatius contemporanis no són vies d'alliberament, sinó un refinat sistema de control al servei de la dominació capitalista"

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès:  "La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors"


Individu i educació a l’època d’internet i la postmodernitat, Gonçal Mayos: "Ja sigui per imposició violenta i sagnant, al llarg de la història l'home individual sempre ha viscut amb un intermediari entre ell i la complexa, inacabable, realitat."

Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur."

L’individu en la psicoanàlisi del segle XX, Manuel Satué: "Si els homes no pensessin tant en el món del més enllà es preocuparien més per a millorar el món immediat"

El soldat fanfarró, Plaute: "Quina desgràcia tan gran per a un home ser tan formós"

El mètode Grönholm, Jordi Galceran: "No busquem un bon home que sembli un fill de puta. El que necessitem és un fill de puta que sembli un bon home"

Freedom, Jonathan Franzen: "Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena."

Vacants, Lluïsa Cunillé: "Després de la música el silenci és el més definitiu que hi ha."

The Invisible man, H. G. Wells: "he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy"

Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos), Antonio de Paco: "En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..."

Call center, Marc Angelet: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos!”

Plastilina, Marta Buchaca: "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado."

The Rabbit and the Tiger, Leah Franqui: "Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?"

La mort de Danton, Georg Büchner: "Ja n'hi ha prou d'una societat que s'apropia les vestidures de l'aristocràcia morta i li hereta la lepra"

L’avenir és llarg, Louis Althusser: "En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets."

Els fets, Louis Althusser: "Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors"

Leonce i Lena, Georg Büchner: "Què no són capaços de fer, els homes, per avorriment? Estudien per avorriment, resen per avorriment, s'enamoren, es casen, es reprodueixen per avorriment, i acaben morint-se d'avorriment."

!!!, Raúl Hernández Garrido: "El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar."

Sing yer heart out for the lads, Roy Williams: "The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?"

Woyzeck, Georg Büchner: "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!"

Brown Buffalo, Carlos Morton: "Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation."

La tragèdia de l’home, Imre Madách: "És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar."

Ira, Aleix Aguilà: "No formem part de res. Ni d'una ciutat en runes."

Moby Dick, James Armstrong: "Better sleep with a sober cannibal than a drunken Christian"

The Countess Cathleen, W. B. Yeats: "What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep."

The Playboy of the western world, J. M. Synge: "If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth"

Cock-a-doodle dandy, Sean O’Casey: "When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it."

Brother Ry, Steven Owad: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged."

A very modern marriage, Arthur M. Jolly: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is"

Life is mostly straws, Richard Manley: "This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel"

The brief wondrous life of Oscar Wao, Junot Díaz: "Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass"

El lector por horas, José Sanchis Sinisterra: "Los hijos son los mensajeros de la muerte, de nuestra propia muerte."

Recto/verso, Carlos Rehermann: "Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás"

Llàstima que sigui una puta, John Ford: "¿he de ser el pare del poti-poti mal entaforat al teu corrupte vendre de bastard?"

The homecoming, Harold Pinter: "he had her up there for two hours and he didn't go the whole hog"

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair."

Tecnociència i narrativa: notícia d’una vella amistat, Jordi Font-Agustí: "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic"

Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari, Pere Gallardo-Torrano: Interessant i exhaustiu repàs de les principals creacions literàries i cinematogràfiques que han abordat la influència de la tecnociència damunt la societat.

La literatura catalana d’especulació científica i tecnològica de laRenaixença a la Guerra civil, A. Munné-Jordà: mentre arreu neixia el gènere de ciència ficció tal i com el coneixem actualment (als voltants del 1938), "aquí estàvem per altres guerres"

Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa delsegle XIX, Jordi Lamarca: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat."

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà: "Quan un món sorgeix, un altre en desapareix"

El rayo que no cesa: l’electromagnetisme a la literature i el cinema, Manuel Moreno: "el quotidià havia deixat de ser fascinant"

A l’ombra de Los Álamos: gènesi de l’era nuclear a la literatura i elcinema, Jordi José: Dilemes morals i dubtes bioètics per un creixement científic que tendeix a moure's únicament per interessos: belicistes, econòmics... però gairebé mai humanitaris.

Informàtica-ficció, Miquel Barceló: De com la intel·ligència artificial derivà en els robots i els androides en l'imaginari humà.

Bella del señor, Albert Cohen: "¡Lo que necesito yo es una existencia ajetreada, rica en discusiones y estratagemas! ¡En fin, un poco de vida antes mucha muerte!"

Némesis, Philip Roth: "haces lo correcto, una vez y otra y otra, haces lo que es debido sin cesar. Tratas de ser una persona complaciente, y ocurre esto. ¿Dónde está el sentido de la vida?"

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett: "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future"

El inmortal, Jorge Luis Borges: "Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte."

El muerto, Jorge Luis Borges: "hombre del suburbio de Buenos Aires, [...] un triste compadrito sin más virtud que la explotación del coraje"

Los teólogos, Jorge Luis Borges: "En materia teológica no hay novedad sin riesgo"

Historia del guerrero y de la cautiva, Jorge Luis Borges: "Sin embargo, a los dos les arrebató un ímpetu secreto, un ímpetu más hondo que la razón, y los dos acataron ese ímpetu que no hubieran sabido justificar"

Biografía de Tadeo Isidoro Cruz (1829-1874), Jorge Luis Borges: "Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario"

Emma Zunz, Jorge Luis Borges: "Creía tener con el Señor un pacto secreto, que lo eximía de obrar bien, a trueque de oraciones y devociones"

La casa de Asterión, Jorge Luis Borges: I que ridícul que ens apareix l'heroi Teseo després de matar un monstre que de monstre només en tenia l'aparença exterior i que tant desitjava la mort.

La otra muerte, Jorge Luis Borges: "modificar el pasado no es modificar un solo hecho; es anular sus consecuencias, que tienden a ser infinitas. Dicho sea en otras palabras, es crear dos historias universales."

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges: "Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud"

La leyenda de Inverglass, Jon López de Viñaspre: "Apretó los dientes para que no le cayera de los ojos la tristeza"

Kantuta, Jon López de Viñaspre: "Tal vez el ser social, el que vive según le dictan, está más escindido de su natural camino que el que se realiza a su manera"

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre: "No hemos sido nunca espectadores de la vida"

Balada del tirolés atípico, Jon López de Viñaspre: "Descubrir un baúl cargado de miedo, de mucha delicadeza, de intenciones loables y buenas formas, un arcón lleno de ilusiones no materializadas, de sueños traicionados, amores no vividos y deudas pendientes con uno mismo o con los demás"



7 de juny 2013

El espacio vacío, Peter Brook

Un hombre camina por este espacio vacío mientras otro le observa, y esto es todo lo que se necesita para realizar un acto teatral.” (11) Comença, delimitant conceptes, Brook. I no s’equivoca. El teatre no és necessàriament cortines, grans decorats i profusa il·luminació. El teatre no demana de tant per a ser-ho. Creure això és un producte de la e(in)volució humana. La vida no demana de tant per a ser-ho, tampoc. Mirem sinó les teories del decreixement.

El público busca en el teatro algo que pueda calificar como mejor que la vida.” (14) No recordo ni qui, ni on, però vaig sentir com un autor teatral (o un crític citant a un autor teatral) afirmava que a la vida passen poques coses realment excitants o meritòries i que en les dues hores que dura una funció teatral ell/a intenta agrupar-les, mostrar ràpidament (i de manera exagerada, si convé), la vida. La gent va al teatre per molts motius: per a distreure’s, per sentir emocions (còmiques, tràgiques), per a reflexionar, per buscar respostes… El que està clar és que no hi ha cultura teatral i a la majoria de la gent que va al teatre els costa un esforç el fer-ho i, ho fan esperant rebren alguna cosa a canvi. Només cal que escollin aquella funció que els doni allò que busquen.

Una palabra no comienza como palabra, sino que es un producto final que se inicia como impulso estimulado por la actitud y conducta que dicta la necesidad de expresión.” (16) Diu una frase de Brook que en Paco (l’ànima caritativa que m’ha deixat i impulsat a llegir aquest llibre) ha subratllat. I és una frase interessant. Una reflexió que comparteixo, però no puc evitar plantejar-me si m’hi he fixat per ella mateixa o bé pel fet que estava subratllada. Probablement mai ho sabré. Res: el poder de la PNL que ja fa temps que intento aplicar a la representació de les meves obres.

Los mejores dramaturgos son los que menos acotan. Reconocen que las acotaciones son probablemente inútiles.” (17) Doncs em deixa més tranquil. Ja no he de patir per no ser el millor dramaturg (que tampoc ho feia), ja sé que, per definició, no ho puc ser. Em treu un pes de sobre. Durant el muntatge de Els Convidats, el seu director es queixava de les moltíssimes acotacions que hi havia en el meu text i em digué que no les seguiria totes. Clar que no: no cal seguir-les. Són només una mostra de la meva visió del text, la teva pot ser completament diferent. Tot i que és una mica com el tema de la frase subratllada, un cop ja has vist una possible lectura, és difícil fer la teva de manera neutra.

Un dels problemes principals del teatre actual: el poc temps que es concedeix per al muntatge de les obres: “el sentido común nos dice que si de modo sistemático los ensayos no pasan de tres semanas, la mayor parte de los elementos se resienten. No cabe la experimentación ni es posible el verdadero riesgo artístico.” (24) Per això moltes de les obres que veiem a grans teatres, amb grans actors, no deixen de ser un exercici estilístic. Impecable, això sí, però sense sorpreses. “El director, al igual que el actor, ha de entregar la mercancía o le despiden.” (24) Aquesta sembla ser la trista realitat actual: el teatre és també una mercaderia que es compra i ven al mercat de les nostres vides.

La paradoxa del teatre comercial: “mientras que cada vez asiste menos público, cada vez es mayor la suma recaudada, hasta que finalmente el último millonario que quede pagará una fortuna por una representación que le tendrá a él como único espectador.” (25)

El teatro no admite piedad, no hay en él lugar para el error o el desperdicio.” (43)
Tal i com indica el propi Brook, en una novel·la el lector pot obviar aquelles pàgines o capítols que no l’interessen, però en el teatre no. I aquest és un dels grans perills del teatre: perdre els espectadors. No només pels espectadors, sinó per la reacció en cadena que això genera, pel fet que els actors s’adonen que el públic no els acompanya i la seva actuació se’n resenteix i llavors encara perden més espectadors.

En teoría pocos hombres hay tan libres como el dramaturgo, quien puede llevar el mundo entero al escenario.” (49)

Si se deja hablar a una obra puede que no emita sonido alguno.” (53) Per això Tu i Jo ens murmurava històries amb veu finíssima i vam haver d’arrencar-li el so a base de canvis, adaptacions i modificacions. Un so que va servir per aquells actors que, lògicamant, seria un de totalment diferent per a uns altres. Ja ho deia Derrida, el text està mort fins que no és ressuscitat per un lector; és a dir, fins que algú no li dóna un significat, un text (una obra) és buida.

Frase ja trobada en la lectura de Grotowski però que cal repetir aquí i tantes vegades com siguin necessàries: “En cierto sentido, el director es siempre un impostor, un guía nocturno que no conoce el territorio y, no obstancte, carece de elección, ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.” (54)

Lo que  en el mundo se llama teatro es el disfraz de una palabra en otro tiempo plena de sentido.” (56) I afegeix: “teatros, actores, críticos y público están trabados entre sí en una máquina que rechina, pero que nunca se detiene.” (56)
I amb aquesta reflexió sobre el teatre, sobre la necessitat de plantejar-nos-el, de veure’n les seves possibilitats i la necessitat de reformular-lo, acaba el primer apartat. Una més que interessant crítica a aquest “Teatre mortal” que omple els nostres escenaris.


El espectador es un socio que ha de olvidarse y, al mismo tiempo, tenerlo siempre en la mente.” (75) En el moment de crear una obra, l’espectador ha de ser ignorat, altrament la llibertat del dramaturg es veuria coaccionada o, si més no, modificada. Un cop comencen els assajos, el director ha de tenir consciència dels espectadors, però els actors els han de seguir ignorant: no poden acutar de cara als espectadors, sinó representar l’obra, viure-la. Si ho fan així, els espectadors ho agrairan molt més.

El emplear un lenguaje ilógico, mediante la introducción de lo ridículo en el discurso y de lo fantástico en la conducta, un autor del teatro del absurdo se adentra en otro vocabulario.” (77) O, per posar-ho en termes kuhnians, “canvia de paradigma”. No necessàriament vers un paradigma millor que farà avançar el teatre (seguint la comparació kuhniana), sinó un de diferent que mostra les altres possibilitats de comunicació.

El teatro del absurdo no buscaba lo irreal por buscarlo. Empleaba lo irreal para hacer ciertas exploraciones, ya que observaba la falta de verdad en nuestros intercambios cotidianos, y la presencia de verdad en lo que aparecía traído por los pelos.” (77)

Un teatro sagrado no sólo muestra lo invisible, sino que también ofrece las condiciones que hacen posible su percepción.” (82) Perquè, tal i com comenta Brook, no n’hi ha prou en generar una emoció, cal donar-li continuïtat, forma. Sinó és mera anècdota. Veure l’invisible uns segons per tornar-ho a perdre.

Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.” (86) En canvi, segueix Brook, “cuando aceptamos las afirmaciones de Beckett tal como son, repentinamente todo se transforma.” (86) Podem riure amb l’amor frustrat del protagonista de El primer amor, o amb l’espera inefable de Vladimir, Estragó, Pozzó i Lucky.

Fígaro, Falstaff o Tartuffe satirizan y revelan la realidad mediante la risa, y el propósito del autor es lograr un cambio social.” (105)

Analitzant el final del Rei Lear, Brook es qüestiona: “¿Qué quiere decir Shakespeare? ¿Qué intenta enseñarnos? ¿Quiere decir que el sufrimiento ocupa un lugar necesario en la vida y que vale la pena cultivarlo debido al conocimiento y desarrollo interior que aporta, o bien desea hacernos entender que la época del inmenso sufrir ha acabado y que nuestro papel es el de los eternamente jóvenes?” (140) I respon encertadament el propi Brook: “Sabiamente, Shakespeare se niega a contestar.” (140) Exacte, hi ha preguntes que no poden ser contestades, que potser tampoc cal que siguin contestades, però que cal que siguin fetes, plantejades, debatudes…

En el moment de muntar una obra, “el primer ensayo es siempre algo parecido a la conducción de un ciego por otro ciego.” (157) Ningú sap molt bé de què va tot plegat ni com anirà. De fet, “la finalidad de la reunión es preparar la labor del segundo encuentro.” (157) I, efectivament, és així. El primer dia es pot llegir el text, es poden fer proves per decidir quin actor farà quin paper… però no hi ha res segur i tot està predestinat a canviar 10.000 vegades abans del dia de l’estrena. Un clar cas n’és Avui és gairebé mai, que va començar com una obra per a sis actors que representaven una vintena de personatges i va acabar sent una obra de quatre actors fent-ne 13.

Todo actor está dispuesto a interpretar escenas de muerte, a ellas se lanza con tal abandono que no se da cuenta de que no sabe nada en absoluto sobre la muerte.” (176)

Mientras sigamos creyendo –aunque sea de manera oculta– que las máscaras grotescas, los maquillajes acentuados, los trajes hieráticos, la declamación, los movimientos de ballet, son de algún modo ritualistas por derecho propio y, en consecuencia, líricos y profundos, nunca saldremos de la tradicional rutina del arte teatral.” (177) I no puc evitar pensar en una versió desafortunada de La cantant calva en la qual s’intentava suplir amb maquillatge la manca de ritme, coordinació, gràcia i encert del muntatge.

Presenciar el estreno de la obra que se ha dirigido es una extraña experiencia […] situado entre el público, una parte de uno mismo reacciona como éste y se dice: “me aburro”, “ya lo ha dicho antes”.” (189) I si ho diu ell, doncs ja no em sento tan malament per haver tingut pesaments semblants. Potser no en les estrenes però sí en algunes de les següents representacions. Un pensament que, lògicament, obliga a mirar al voltant, a les cares dels espectadors esperant trobar-hi interès, il·lusió… a vegades hi és i tot té sentit. Altres vegades no, i descobreixo que hi ha coses que no funcionen i que convé pulir.

Siempre que se tiene un verdadero fracaso crítico existe un pequeño grupo de entusiastas, y la última representación se despide con aplausos. Todo ayuda a condicionar al público.” (193)

La verdad es que no hay razón alguna para que el público se precipite hacia la salida en cuanto acaba la representación; muchas personas aceptaron nuestra sugerencia, permanecieron sentados durante diez o más minutos y luego de manera espontánea comenzaron a hablar entre sí. Esto me parece un final más natural y saludable a una experiencia compartida que la prisa en salir.” (194)

¿Qué queda al terminar una representación?” (201) És a dir, què en recordem d’aquella experiència teatral passats uns dies, uns mesos, uns anys?

Unas pocas horas podrían modificar mi forma de pensar para siempre.” (201)

En el teatro, la verdad está siempre en movimiento.” (207) Res és fixe, estàtic, inamovible. Tot, sempre, torna a començar. Aquí rau la seva gràcia. Aquí rau, també, el seu perill.

20 de jul. 2012

La sensualidad pervertida, Pío Baroja


A vegades arribem a un llibre perquè el cerquem, perquè n'hem sentit a parlar, perquè un amic ens el recomana/regala, perquè el trobem a la caixa dels llibres rebaixats de preu en una llibreria que tanca... en aquesta ocasió, he arribat a La sensualidad pervertida gràcies a un trasllat. Buidant el pis, empaquetant-ho tot, de sobte he trobat més hores mortes de les previstes i he acabat el llibre que tenia entre mans (Teatre i més enllà, de Grotowski) abans d’hora.
Davant, doncs, d’una tarda llarga, solitària, silenciosa, necessito un llibre per a sobreviure-la. En aquesta ocasió li ha tocat el torn a Pío Baroja, antic conegut i més que venerat gràcies a la lectura adolescent de El árbol de la vida, però al qual mai més he recorregut. És l’hora, doncs, de pal·liar aquest greuge.

Comença el llibre amb una advertència: aquell que “no sea partidario de las divagaciones, debe dejarlo cuanto antes [el libro] porque yo soy un divagador empedernido.” (9) A més, de seguida es mostra que és un cínic àgil i graciós: “yo no me siento un Homo Sapiens, de Linneo, sino un Homo Sensualis, de Epicuro.” (10)

Home d’extremada sensibilitat, Luís Murguía, aquest narrador en primera persona de la seva pròpia vida, ens diu que “me dolían las despedidas, el dejar un hotel vulgar en donde había pasado unas horas perfectamente monótonas.” (11) Per això, per lluitar contra aquest dolor constant, va començar a fingir insensibilitat. “Y poco a poco, de la ficción de parecer insensible, pasé a la realidad de serlo.” (11)
I així és com es defineix aquest personatge: “soy un fauno reumático que ha leído un poco a Kant.” (12) I, més endavant, quan ha hem entrat en la transcripció de les quartilles on ell anotà la seva vida, afegeix: “soy un hombre inútil, un hombre sin fundamentos, un hombre fracasado, sin proyectos y sin planes.” (14)

“Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.” (14) Més aviat, ell creu que si no ha triomfat a la vida és precisament per les seves virtuts, perquè és massa bo, massa innocent. I llavors, a l’any 1920, segurament no s’equivocava. Ni ara tampoc. Només cal mirar al nostre voltant i veure aquells que són recompensats per la vida en el sentit clàssic de la definició de recompensa, és a dir, diners, bona feina, potser estatus social… una concepció tradicional que no implica uns criteris de valor, sinó uns criteris quantitatius més que dubtosos.

Començament fulgurant. Cada nou paràgraf aporta noves frases ben trobades, reflexions meritòries, opinions que cal difondre (com queda transcrit en aquest bloc). Em pregunto si el ritme es podrà mantenir durant tot el llibre. Faig de melancòlic i, en comptes de gaudir de la joia present, pateixo per la pena futura.

Hay que respetar lo que no se cree; que un labriego vestido de negro, porque ha estudiado en un seminario un latín de cocina y le han dado una calva en la cabeza, es el representante de Dios […] Hay que respetar al rico, aunque sea usurero; al aristócrata, aunque sea un cretino; al militar, aunque sea un tonto, y al magistrado aunque desacierte constantemente.” (15) I conclou amb ràbia: “Ellos [los antepasados] nos gobiernan desde sus ataúdes y sus preocupaciones rancias valen más que los juicios exactos de los hombres vivos. ¡Vayan al diablo los antepasados!” (15)

Era d’esperar: el ritme ha decaigut. Amb la marxa del protagonista, ara nen, cap al poble a viure amb la seva àvia, es perden les divagacions primeres i només tenim un recull d’anècdotes i personatges curiosos. Com en Joshé Martín, l’ajudant de fuster, que “hablaba a su modo, con unas leyes gramaticales suyas. Cuando entraba en la taberna y saludaba a uno, le decía: “¿hola, qué tal?”; pero, en cambio, si había varios, decía: “¿Hola, qué tales?”” (30)

Me dediqué a leer lo que encontraba, y Las pasiones del joven Werther, que años antes me dejaron frío, me empezaron a entusiasmar. Soñé con Carlotas a todas horas del día.” (77) I tots, tots (i els que diguin que no o bé no han tingut joventut o bé no n’han sigut conscients), tots hi hem passat per aquesta etapa dels somnis d’ulls oberts, dels enamoraments viscerals, animals, únics, que duraven unes hores, potser uns dies, fins que apareixia una nova presa.

Al poble de la Mota, “al joven Werther, con su álbum bajo el brazo, le hubieran pegado una pedrada en un ojo, sin hacer caso de su sentimentalismo ni de sus ideas poéticas.” (79). I això, tot i no haver-ho viscut fins a l’extrem de la violència física, també molts poden testimoniar-ho. És, potser, la por a allò diferent. O, com digué el protagonista unes pàgines enrere, “por ese instinto de plebeyez igualitaria innato en el hombre y que impulsa a odiar toda distinción, sentí al verle cierta hostilidad.” (74)

Para enterarme un poco de la vida, yo al menos así lo pensaba, me puse a leer novelas.” (79) Gran error. No hi ha lloc més carregat de mentides, falses il·lusions i generador de frustracions que les novel·les.

“Después de largas reflexiones pensé que no tenía vocación alguna y que era un joven perfectamente inútil para la vida corriente.” (81) Ens diu Murguía, mostrant-nos l’angoixa vital de l’adolescent. Afegeix: “yo creía en aquella época que la vida era un estercolero disimulado con algunas florecitas retóricas del más puro papel de estraza.” (86-7)

Después de muchas reflexiones amargas y tristes, me metí en la cama y sentí un gran alivio al pensar que durmiendo estaba en un reino más agradable que el de la vida.” (101) I, amb aquest pensament tantes vegades tingut, acaba aquesta segona part del llibre, aquesta etapa d’adolescència eròtica i hormonal, de necessitats sexuals, de desencís vital i, sobretot, de plantejaments existencials: “¡Qué extraña educación la que dan a uno! –pensaba entre mí–. No sabe uno nada útil ni nada agradable. Ni cantar, ni bailar, ni siquiera hablar.” (99) Perquè, en aquesta època, el protagonista comença a rebel·lar-se contra la rígida educació que li estava imposant la seva tieta i comença a interessar-se més pels instints animals, que no pas pels racionals.

Entonces yo pensaba que me contentaría con un año de vida intensa, de fiebre, y luego vivir al margen, es decir, un año de acontecimientos y el resto de la vida dedicado al comentario.” (195) I, malauradament, per molts, això sembla ser la vida. Potser no és només un any, potser es tracta d’una època, d’una etapa de la vida més activa, més eixalabrada (normalment coincidint amb els anys universitaris o abans amb els del servei militar) i la resta de la vida vivint dels records. He de confessar, que durant una època jo també vaig caure en aquest pou. La vida transcorria sense major trasbals que decidir què menjaria per dinar i les trobades amb amics eren viatges avorrits al passat. Per sort, mica en mica vam començar a fabricar nous records i ara aquestes trobades estan més encarades a mirar cap endavant que no pas endarrere.

Parece mentira que el hombre valga tan poco y que tenga tan poca originalidad, que le sea indispensable vivir acomodándose al pensamiento de los muertos.” (116) Ni més ni menys. I afegeix com si m’estigués llegint el pensament: “para mi […] no hay posibilidad de bienestar dentro de la sumisión. Es, pues, una condición indispensable la libertad, la autonomía espiritual.” (116)
Vivir decorosamente, hacer el menor daño a los demás y tener la mayor satisfacción posible. No he pretendido la gloria ni el dinero, ni la importancia social. Vivir y contemplar. Ese ha sido mi ideal.” (117)

Mica en mica el llibre entra en la monotonia, en la successió de records del protagonista, en la llista inacabable de persones que va coneguent amb les seves corresponents descripcions. De tant en tant, però, sobresurt algun fet (com la mort de l’àvia i la sensació de buidor que provoca) o alguna frase (“en la práctica de la vida el impulso y la adaptación al ambiente valen más que la comprensión.” (148)) que mantenen atenta la nostra atenció.

Petits moments de realitat compartida:

            “- Ven a casa alguna vez –me dijeron.
-       Ya iré.
No fui.” (150)

“La civilización esteriliza el genio popular.” (187) es queixa el protagonista encertadament. Malgrat no ser jo molt aficionat a l’ambient canallesc, als carrerons bruts i foscos, a la cultura dels baixos fons, és a dir, reconeixent-me elitista, reconec, també, el poder aniquilador, estandarditzador, de la civilització. En pro de la civilització tots hem de pensar igual, vestir igual, actuar igual. I això sí que no és acceptable.

Interessant discussió sobre la moral entre el protagonista (de moral utilitària) i el seu cosí, Joshe Mari (“católico, inmoralista” (188)). “Así que la regla de conducta que se desprende de todo esto es que, al tener un deseo, no hay que pensar en combatirlo, sino satisfacerlo y después arrepentirse.” (189) I, de fet, aquesta és la clau de molts cristians: cometre el pecat, però després arrepentir-se’n i ja està, tot arreglat, ja estan perdonats i ja estan a punt per cometre’n més, de pecats.

I amb l’arribada d’una època dolenta per Espanya (la pèrdua de les colònies) i el fet que Luís es queda sense feina, decideix seguir a un conegut cap a França. La terra promesa. Allà on podria viure millor. Però, per una banda, li pesava el fet de ser espanyol (“era una época de desprestigio absoluto de España, de su vida, de su política de sus costumbres, de su moneda, y aquel desprestigio acompañaba, como la sombra, a cada español en el extranjero.” (200)) i, per l’altra banda, el fet de no tenir diners (“en los pueblos civilizados, la pobreza es casi un crimen, porque indica inutilidad e inadaptación” (205)). I, per això, marxa de París amb la cua entre cames: “para los pobres todos los pueblos son malos.” (203)

Bona exposició del problema clàssic dels universals, o del relativisme moral, o del bé i del mal o… “buscar la idea de la justícia fuera de la cabeza del hombre es una ilusión.” (215)

Es mostra una època bastant nomàdica del protagonista on els seus motius per marxar d’un lloc o d’un altre són múltiples. A vegades segueix a un amic, com l’escapada fallida a França, d’altres ho fa per buscar feina, d’altres per fugir del dolor, com després de la mort d’Adelita… marxar amb la intenció de deixar enrere allò que ens fa mal tot atribuïnt esperançats unes qualitats físiques a uns sentiments eteris.

Continuant amb la seva voluntat asceta, Luís es proclama lliure de tothom: “ni el cura, ni el militar, ni el rey, ni el juez, ni el peluquero, ni el zapatero, ni la modista, ni el cómico, influyen en mí. Yo soy libre, todo lo libre que puedo.” (241-2) I ho acompanya amb una alimentació austera, fluixa, allunyada de temptacions: “como lo menos posible y no como carne, ni bebo vino ni licores, ni tomo café.” (245)

Cuando se vive algún tiempo en el extranjero y se comienza a hablar el idioma del país, llega un momento en que se empieza a creer que los hombres de la tierra, donde uno vive, no se diferencian nada de uno; porque, naturalmente, tienen las mismas pasiones, virtudes y vicios; pero luego, cuando se ha pasado esa barrera del lenguaje, se nota que hay otras barreras de matiz apenas perceptibles al principio, pero que cada día se van haciendo mayores, más fuertes, más infranqueables.” (287) Totalment cert. L’arribada a un pais et mostra primer les diferències del lloc; després t’adaptes, comences a reconèixer les moltes similituds. Finalment, retornen les diferències reals, les que et fan veure que no pertanys a aquell lloc.

Ara que s’apropa el final del llibre, augmenta la melancolia pel pas del temps: “cuando ellos tengan veinte años, quizá todavía viva yo; cuando tengan mi edad, seguramente habré muerto. Ellos entonces, hombres formales, viejos, mirarán otros niños quizá con la misma melancolía que yo los miro; y así, ¿hasta cuándo?” (331)

I el llibre acaba deixant el regust amarg temut des de bon principi: perdent força a mesura que passen les pàgines i mostrant només múltiples aventures del protagonista, la majoria d’elles relacionades amb fracassos amorosos i amb projectes laborals poc convencionals. El relat d’una vida que no dista tant de les nostres.
__________
Pío Baroja, La sensualidad pervertida (Bruguera)
començat_ 2/04/12  /  acabat_ 25/04/12