Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris brook. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris brook. Mostrar tots els missatges

20 d’oct. 2014

Entrada 200

Per celebrar l'entrada número 200 de Fitxes de Lectura, un recull de les frases més emblemàtiques, interessants, representatives o simplement curioses d'aquestes primeres 200 crítiques. (mentrestant, treballant en les properes 200!)

8 contes de nadal, Pere Calders: “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”

Rèquiem per una monja, William Faulkner: “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”

La vida sexual deCatherine M., Catherine Millet: No deixa de ser una biografia insulsa que desitja ser provocadora, escandalosa, trencadora però que no arriba ni a fer-nos pessigolles.

La història del senyorSommer, Patrick Suskind: “Deixeu-me en pau!”

Indian Summer, Rodolf Sirera: “és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.”

Pudor de cremat, Joan Iborra: Ens fan créixer les ganes de llegir l’obra, inconscients que tot plegat acabarà sent una decepció.

El mite de Sísif, Albert Camus: “Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.”

L’hora dels adéus, Narcís Comadira: “un futur trist
un futur que no és pas cap futur
que és el passat
un passat que no passa”

Ulysses, James Joyce: “Do fish ever get seasick?”

Laura a la ciutat delssants, Miquel Llor: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments."

Life of Pi, Yann Martel: “which story do you prefer? Which is the better story, the story with animals or the story without animals?”

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán: “El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir.

Ubu Roy, Alfred Jarry: “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.”

The Music of Chance, Paul Auster: “The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.”

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos”

Teoría de la novela, Georg Lukacs: La literatura de diversión ofrece todas las características exteriores de la novela, pero en su esencia, no está ligada a nada, no descansa sobre nada y carece, por consiguiente, de toda significación.”

Adiós a la razón, Paul Feyerabend: “¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia?”

Cat on a hot Tin roof, Tennessee Williams: “What is the victory of a cat on a hot tin roof? — I wish I knew… Just staying on it, I guess, as long as she can…”

The milk train doesn’t stop here anymore, Tennesse Williams: “has it ever struck you, Connie, that life is all memory except for the one present moment that goes by you so quick you hardly catch it going?”

Joan Endal, Josep M. Folch i Torres: “en el seu intern s’anava sentint estranger a casa seva.”

La meva familia i altres animals, Gerald Durrell: “La majoria de persones som hipocondríaques i sovint ens entretenim queixant-nos, però la Lougarètzia hi tenia dedicació exclusiva.”

Atomised, Michel Houellebecq: “As a teenager, Michel believed that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had been wrong. What conferred dignity on people was television.”

Madame de Sade, Yukio Mishima: “hablo de un tiempo en que la gente sencilla se aburre con su virtud y comienza a exigir parcelas de perversión.”

Nación Prozac, Elizabeth Wurtzel: “una mañana te despiertas con el miedo de que vas a seguir vivo.”

El tragaluz, Antonio Buero Vallejo: “No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!”

El sueño de la razón, Antonio Buero Vallejo: “Un país al borde del sepulcro… cuya razón sueña.”

El professor de música, Isabel-Clara Simó: “sor Àngela havia arribat a Déu a través del foc que havia encès entre les seves cuixes aquell mestre foraster que sabia tant de música.

Chicken Soup with Barley, Arnold Wesker: “I don’t believe in the right to organize people. And anyway I’m not so sure that I love them enough to want to organize them.”

Roots, Arnold Wesker: “Time drag heavy. She do that. Time drag so slow, I get to thinkin’ it’s Monday when it’s still Sunday.

I’m talking about Jerusalem, Arnold Wesker: “language isn’t any use! Because we talk about one thing and you hear another.”

Botxenski i companyia, Josep Maria Fonalleras: “ja no hi cap dona al món que des d’ara em farà creure que el blanc és groc.”

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann: “Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.”

La filosofia de Nietsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann: “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.”

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietsche, Thomas Mann: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.”

Freud i l’avenir, Thomas Mann: “La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.”

All that fall,  Samuel Beckett: “What kind of a country is this where a woman can’t weep her heart out on the highways and byways without being tormented by retired bill-brokers!”

Act without words I, Samuel Beckett: Aquest personatge que intenta abastar la garrafa, no deixa de ser el nostre reflex.

Act without words, II, Samuel Beckett: Mentrestant, tot resta igual, la monotonia dels nostres dies.

Krapp’s last tape, Samuel Beckett: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.”

Rough for theatre I, Samuel Beckett: “have you not heard it enough? The same old moans and groans from the craddle to the grave.”

Rough for theatre II, Samuel Beckett: “Shit! Where’s the verb?”

Embers, Samuel Beckett: “if you hate it why don’t you keep away from it? Why are you always coming down here?”

Rough for radio I, Samuel Beckett: “When one is alone is all alone.”

Rough for radio, II, Samuel Beckett: “Tomorrow, who knows, we may be free.”

Words and music, Samuel Beckett: “Do we mean love, when we say love?”

Cascando, Samuel Beckett: “No more stories… all false… this time… it’s the right one.”

Play, Samuel Beckett: “So he was mine again. All mine. I was happy again. I went about singing […] then I began to smell her off him again.”

Film, Samuel Beckett: “Esse est percipi

The old tune, Samuel Beckett: That’s how it goes, the young pop off and the old hang on.”

Come and go, Samuel Beckett: “appart from colour differentiations three figures as alike as possible

Breath, Samuel Beckett: Beckett tradueix un acte tan humà, tan important, però alhora tan ignorat i involuntari com és respirar, en llenguatge escènic.

Eh Joe, Samuel Beckett: “Anyone living love you now, Joe?… Anyone living sorry for you, now?”

Not I, Samuel Beckett: “mouth on fire... stream of words [...] no idea of what she’s saying.”

That Time, Samuel Beckett: “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.”

Footfalls, Samuel Beckett: “strongest at floor level, less on body, least on head.”

Ghost Trio, Samuel Beckett: El nen mira la figura i nega condescendentment amb el cap abans de marxar. Deixant la figura sola, en aquesta habitació plena de fantasmes.

…but the clouds, Samuel Beckett: “close-up of woman’s face reduced as far as possible to eyes and mouth

A piece of monologue, Samuel Beckett: “thirty thousand nights. Hard to believe so few.”

Rockaby, Samuel Beckett: “all in black
best black
sat and rocked
rocked
till her end came
in the end came.”

Ohio Impromptu, Samuel Beckett: els dos homes resten en silenci, mirant-se l’un a l’altre, intentant compartir la solitud extrema.

Quad, Samuel Beckett: Una proposta visual i simbòlica, la de Beckett, que ens pot fer plantejar la impossibilitat d’actuar diferentment de com ens pertoca, o bé adonar-nos de l’estandardització de la nostra societat en la qual tots ens movem al mateix ritme, al mateix so, que poser ens creiem idividuals, diferents (ens deixen tenir un color i un so propis) però que en realitat som incapaços de defugir el gran engranatge que ens empeny.


Catastrophe, Samuel Beckett: Metateatre: mostrar la preparació d’una escena amb el director, la ajudant de direcció, el protagonista i el tècnic de llum.

Nacht und traüme, Samuel Beckett: Una acció breu, senzilla, però mostrada enginyosament: el desdoblament de la personalitat en el moment de somiar.

What Where, Samuel Beckett: “I am alone.
                                                            In the present as where I still.
                                                            It is Winter.
                                                            Without journey.
                                                            Time passes.
                                                            That is all.
                                                            Make sense who may.
                                                            I switch off.”

Cuaderno de dirección teatral, Agapito Martínez Paramio: Brook: “el director siempre es un impostor, un guía nocturno que no conoce el terreno, y, no obstante, carece de elección; ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.”

El teatre contemporani, Mercè Saumell: “la nova tecnologia ha influït i pot influir fins a límits insospitats en les possibilitats de l’escena futura. El gran repte, però, és que l’ús que se’n faci no eclipsi el factor humà, l’emoció i els sentiments, que des de sempre han nodrit el teatre.”

El teatro y su doble, Antonin Artaud: “Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.”

Història natural, David Nel·lo: “allò que aleshores l’Anna no podia imaginar ni en somnis era que amb el temps acabaria tenint un fill i que el pare d’aquell fill seria el suicida que es llençava contra els cotxes del barri.”

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.”

La sensualidad pervertida, Pío Baroja: “Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.”

Mil cretins, Quim Monzó: “no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència”

Rosencrantz and Guilderstern are dead, Tom Stoppard: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.”

The long and the Short and the Tall, Willis Hall: “you put a bloke in uniform and push him oversees and he’s a different bloke to what he was before.”

Humanisme de l’altre home, Emmanuel Lévinas: “darrere la malenconia de l’etern escolament de les coses, de l’il·lusori present d’Heràclit, hi ha la tragèdia de la inamobilitat d’un passat inesborrable que condemna la iniciativa a no ser més que una continuació.”

Rayuela, Julio Cortázar: “La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.”

Each his own wilderness, Doris Lessing: “These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.”

Yes and after, Michael Hastings: “You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.

Nus, Joan Casas i Fuster: “els silencis em fan angúnia

Conversations in Bolzano, Sándor Márai: “Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.”

When we were bad, Charlotte Mendelson: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.”

Croades, Michel Azama: “durant la missa molts soldats continuaven purificant la ciutat marxant sobre els milers de cadàvers, esclafant caps de criatures contra les pedres. Va ser un dia de gran eufòria cristiana.”

Pedra de Tartera, Maria Barbal: “Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.”

La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset: “Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.”

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater: “No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.”

La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!”

The Subterraneans, Jack Kerouac: “What’s in store for me in the direction I don’t take?”

El gran Aleix, Joan Puig i Ferrater: “ramat de velles eugues famolenques i de pollines xardoroses!”

Pic, Jack Kerouac: “Life ain’t happy, and then it’s happy, and goes on like that till you die, and you don’t know why and can’t ask nobody but God, and He don’t say nothin.”

La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà: Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura.

The Bonfire of the vanities, Tom Wolfe: “Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?”

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas: “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?”

El espacio vacío, Peter Brook: “Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.”

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.”

L’àngel d’hora en hora, Miquel de Palol: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.”

Integration, Sherman Alexie: “What are you thinking? The girls always asked Jon. But John knew the girls really wanted to tell John what they were thinking.”

Looking for the general, Madison Smartt Bell: Amb aquestes onze pàgines ja n’he tingut més que suficient.

Orno and Marshall, Ethan Canin: Un breu fragment de novel·la que apunta a bastantes direccions i deixa el regust interessant de voler-ne saber més.

Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera: “Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.”

The Revenant, Edwidge Dandicat: “They’ve been attacking us for years, slowly invading our culture, tainting it with theirs.”

Burning Mary, Tom Drury: “Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.”

Birthday Boy, Tony Earley: Bon estil narratiu, pèssim contingut.

The Speed of sperm, Jeffrey Eugenides: Un text curiós, amb alguns elements esporàdics de brillantor, però fluix en general.

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen: “Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.”

Apples, David Guterson: A partir d’aquí, només puc imaginar-me cap a quin forat d’avorriment i estúlticia deriva East of the mountains, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment.

Something called Crab deluxe, David Haynes: “And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point

Slips of love, Allen Kurzweil: “like so many couples living in cities where housing is in short supply, we resided together in body, but not in soul. Neither she nor I could afford to move out.”

The giant of Cape Cod, Elizabeth McCracken: “these are the two truths of tourists: they walk slowly and they must record their slow progress down the street.”

Agnes of Iowa, Lorrie Moore: “I lived that. Why should I want to write about it?”

Farewell, Fae Myenne Ng: El dubte ara (una altra vegada) és saber si la selecció dels fragments les marquen els propis autors o si bé ho fan els editors de Granta. Més que res per saber a qui culpar.

Maximum security, Robert O’Connor: “He was caught in a reality so fierce that it could not tolerate fantasy.”

Moscow, Idaho, Chris Offutt: “Anything was better than prison, even moving graves in Idaho

A fan letter, Stewart O’nan: “Sometimes love doesn’t take much. You just have to be there when it shows up.” 

The driving child, Mona Simpson: “Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.”

Xmas, Jamaica Plain, Melanie Rae Thon: “Talking heads spit the news again and again –there was no reason to listen– tomorrow exactly the same things would happen, and still everyone would forget.”

Future Shock, Kate Wheeler: “The only good thing about old age is nobody cares about you anymore. So you can say and do exactly as you please. That’s the ticket. You’ll all find out. You’ll all forgive me, one day.”

La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca: “Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.”

Del inconveniente de haber nacido, E. M. Cioran: “Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en neustra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.”

Niebla, Miguel de Unamuno: “Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?”

Sistema de la agresión, Sade: “No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.”

El teatre per dins, Santiago Rusiñol: “L teatre és com la vida: fa riure, fa plorar, agrada, no agrada, no segons els que ho escriuen, sinó segons els que ho escolten.”

Fugaç, Josep Maria Benet i Jornet: “Trobem fàcil parlar de les coses desagradables i ens fa vergonya parlar de la bellesa.”

Couples, John Updike: "I've never understood why people are so shocked when somebody sleeps with his best friend's wife. Obviously, his best friend's wife is the one he sees most of."

Marburg, Guillem Clua: "La gent té necessitat de creure en miracles, encara que en el fons sàpiga que no són veritat."

Indigneu-vos!, Stéphane Hessel: "Una democràcia veritable necessita una premsa independent."

L’avare, Molière: "Il aime l'argent, plus que réputation, qu'honneur et que vertu"

La direcció dels actors, Jaume Melendres: "L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge."

Infantillatges, Raymond Cousse: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos."

The Lay of the land, Richard Ford: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon."

The Wave, Morton Rhue: "Why are you doing this if you know it's stupid? Why are you part of it?"

L’individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz: "Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament"

L’amor propi: de l’individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro: "L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic."

Individu i reforma educativa davant el tercer mil·leni, Lluís Alegret: "Tota educació sigui religiosa sigui  laica o establerta per l'Estat és una imposició que té com a coartada els valors de la moralitat."

L’individu en la societat anarquista, Antonio Blanco: "ser governat significa ser: observat, inspeccionat, espiat, dirigit, legislat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, mesurat, sopesat, censurat i instruït per persones que no tenen el dret, els coneixements ni la virtut necessaris per això."

L’educació de l’individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino: "Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte."

L’individualisme i l’individu en el temps de la globalització, Bernat Castany: "Tothom viu experiències, però poca experiència n'extreu"

Com ens veiem davant del tercer mil·leni?, Marta Doltra: "Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció."

Existència individual i psicologia educadora, Albert Llorca: "els sistemes educatius contemporanis no són vies d'alliberament, sinó un refinat sistema de control al servei de la dominació capitalista"

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès:  "La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors"


Individu i educació a l’època d’internet i la postmodernitat, Gonçal Mayos: "Ja sigui per imposició violenta i sagnant, al llarg de la història l'home individual sempre ha viscut amb un intermediari entre ell i la complexa, inacabable, realitat."

Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur."

L’individu en la psicoanàlisi del segle XX, Manuel Satué: "Si els homes no pensessin tant en el món del més enllà es preocuparien més per a millorar el món immediat"

El soldat fanfarró, Plaute: "Quina desgràcia tan gran per a un home ser tan formós"

El mètode Grönholm, Jordi Galceran: "No busquem un bon home que sembli un fill de puta. El que necessitem és un fill de puta que sembli un bon home"

Freedom, Jonathan Franzen: "Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena."

Vacants, Lluïsa Cunillé: "Després de la música el silenci és el més definitiu que hi ha."

The Invisible man, H. G. Wells: "he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy"

Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos), Antonio de Paco: "En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..."

Call center, Marc Angelet: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos!”

Plastilina, Marta Buchaca: "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado."

The Rabbit and the Tiger, Leah Franqui: "Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?"

La mort de Danton, Georg Büchner: "Ja n'hi ha prou d'una societat que s'apropia les vestidures de l'aristocràcia morta i li hereta la lepra"

L’avenir és llarg, Louis Althusser: "En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets."

Els fets, Louis Althusser: "Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors"

Leonce i Lena, Georg Büchner: "Què no són capaços de fer, els homes, per avorriment? Estudien per avorriment, resen per avorriment, s'enamoren, es casen, es reprodueixen per avorriment, i acaben morint-se d'avorriment."

!!!, Raúl Hernández Garrido: "El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar."

Sing yer heart out for the lads, Roy Williams: "The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?"

Woyzeck, Georg Büchner: "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!"

Brown Buffalo, Carlos Morton: "Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation."

La tragèdia de l’home, Imre Madách: "És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar."

Ira, Aleix Aguilà: "No formem part de res. Ni d'una ciutat en runes."

Moby Dick, James Armstrong: "Better sleep with a sober cannibal than a drunken Christian"

The Countess Cathleen, W. B. Yeats: "What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep."

The Playboy of the western world, J. M. Synge: "If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth"

Cock-a-doodle dandy, Sean O’Casey: "When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it."

Brother Ry, Steven Owad: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged."

A very modern marriage, Arthur M. Jolly: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is"

Life is mostly straws, Richard Manley: "This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel"

The brief wondrous life of Oscar Wao, Junot Díaz: "Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass"

El lector por horas, José Sanchis Sinisterra: "Los hijos son los mensajeros de la muerte, de nuestra propia muerte."

Recto/verso, Carlos Rehermann: "Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás"

Llàstima que sigui una puta, John Ford: "¿he de ser el pare del poti-poti mal entaforat al teu corrupte vendre de bastard?"

The homecoming, Harold Pinter: "he had her up there for two hours and he didn't go the whole hog"

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair."

Tecnociència i narrativa: notícia d’una vella amistat, Jordi Font-Agustí: "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic"

Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari, Pere Gallardo-Torrano: Interessant i exhaustiu repàs de les principals creacions literàries i cinematogràfiques que han abordat la influència de la tecnociència damunt la societat.

La literatura catalana d’especulació científica i tecnològica de laRenaixença a la Guerra civil, A. Munné-Jordà: mentre arreu neixia el gènere de ciència ficció tal i com el coneixem actualment (als voltants del 1938), "aquí estàvem per altres guerres"

Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa delsegle XIX, Jordi Lamarca: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat."

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà: "Quan un món sorgeix, un altre en desapareix"

El rayo que no cesa: l’electromagnetisme a la literature i el cinema, Manuel Moreno: "el quotidià havia deixat de ser fascinant"

A l’ombra de Los Álamos: gènesi de l’era nuclear a la literatura i elcinema, Jordi José: Dilemes morals i dubtes bioètics per un creixement científic que tendeix a moure's únicament per interessos: belicistes, econòmics... però gairebé mai humanitaris.

Informàtica-ficció, Miquel Barceló: De com la intel·ligència artificial derivà en els robots i els androides en l'imaginari humà.

Bella del señor, Albert Cohen: "¡Lo que necesito yo es una existencia ajetreada, rica en discusiones y estratagemas! ¡En fin, un poco de vida antes mucha muerte!"

Némesis, Philip Roth: "haces lo correcto, una vez y otra y otra, haces lo que es debido sin cesar. Tratas de ser una persona complaciente, y ocurre esto. ¿Dónde está el sentido de la vida?"

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett: "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future"

El inmortal, Jorge Luis Borges: "Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte."

El muerto, Jorge Luis Borges: "hombre del suburbio de Buenos Aires, [...] un triste compadrito sin más virtud que la explotación del coraje"

Los teólogos, Jorge Luis Borges: "En materia teológica no hay novedad sin riesgo"

Historia del guerrero y de la cautiva, Jorge Luis Borges: "Sin embargo, a los dos les arrebató un ímpetu secreto, un ímpetu más hondo que la razón, y los dos acataron ese ímpetu que no hubieran sabido justificar"

Biografía de Tadeo Isidoro Cruz (1829-1874), Jorge Luis Borges: "Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario"

Emma Zunz, Jorge Luis Borges: "Creía tener con el Señor un pacto secreto, que lo eximía de obrar bien, a trueque de oraciones y devociones"

La casa de Asterión, Jorge Luis Borges: I que ridícul que ens apareix l'heroi Teseo després de matar un monstre que de monstre només en tenia l'aparença exterior i que tant desitjava la mort.

La otra muerte, Jorge Luis Borges: "modificar el pasado no es modificar un solo hecho; es anular sus consecuencias, que tienden a ser infinitas. Dicho sea en otras palabras, es crear dos historias universales."

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges: "Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud"

La leyenda de Inverglass, Jon López de Viñaspre: "Apretó los dientes para que no le cayera de los ojos la tristeza"

Kantuta, Jon López de Viñaspre: "Tal vez el ser social, el que vive según le dictan, está más escindido de su natural camino que el que se realiza a su manera"

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre: "No hemos sido nunca espectadores de la vida"

Balada del tirolés atípico, Jon López de Viñaspre: "Descubrir un baúl cargado de miedo, de mucha delicadeza, de intenciones loables y buenas formas, un arcón lleno de ilusiones no materializadas, de sueños traicionados, amores no vividos y deudas pendientes con uno mismo o con los demás"



24 de maig 2012

Cuaderno de dirección teatral, Agapito Martínez Paramio

Recull de frases, idees i reflexions sobre el procés de muntatge d’una obra de teatre.

Brook: “el director siempre es un impostor, un guía nocturno que no conoce el terreno, y, no obstante, carece de elección; ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.” (11) I aquesta és la meva intenció: recórrer el camí i, si aconsegueixo que algú em segueixi, doncs molt millor.

Es fundamental que el director se anticipe al alubión de interrogantes que el equipo de colaboradores con los que va a trabajar le planteará en el proceso de ensayos.” (11) Un consell que tan de bo hagués seguit en el moment d’aixecar Tu i Jo. Perquè les qüestions textuals sí que les vaig preveure, el ritme de l’obra, les particions argumentals, les intencionalitats dels actors… això ho vaig anar assimilant i solucionant amb certa comoditat perquè naixien d’un text molt paït i molt treballat, uns personatges que, en aquell moment, ningú coneixia tan bé com jo. Ara bé, la distribució escènica, els moviments damunt l’escenari i, sobretot, les preguntes sobre il·luminació (l’angle, la intensitat de les llums) i la músics, van ser totalment inesperades i intentades de ser solucionades tan bé com vaig saber. Que sempre és millorable.

El director de escena como el de una orquestra debe controlar, planificar y dosificar la ejecución de una composición de manera que se mantenga dentro de los límites que ha fijado su percepción.” (18) El director com algú que té una idea molt clara i delimitada de com ha de ser l’obra i acotant les accions dels actors per assolir-la.
La creació de l’obra com una lluita entre allò tancat i allò obert, els moviments, el text, les interioritats, molt delimitades o bé més lliures; entre la invenció i la convenció; seguir els patrons clàssics o trencar-los; entre l’emoció i la raó, l’expressió de sentiments a raig o la voluntat de reflexió que pot ser menys emotiva i més freda.

Stanislavski recomena als directors tres àrees de perfeccionament personal: la del sentiment (“fomenta su imaginación y fantasía sin perder de vista la realidad” (20)), la de la voluntat (“impulsa la disposición de los estímulos, la búsqueda personal” (21)), i la del raonament (“examina la realidad para aumentar su capacidad de análisis” (21)).

Tres classes de directors:
  1. El director creador, preocupat “por implantar y generar un mundo propio sobre el escenario […] su estilo viene señalado por la intensidad de su impulso.” (24)
  2. El director pedagog o guia. “Paciente y metódico, ordena y explora con los actores los fundamentos interpretativos para profundizar en los motivos, los complejos ocultos y los impulsos de los personajes.” (24)
  3. El director coordinador. “Ejerce una dictadura benevolente, como en una democracia, todos comparten la necesidad de que los ensayos germinen a partir del acuerdo, pero en última instancia sus propias decisiones son las que configuran el rumbo a seguir.” (25)

I em sorprenc reconeixent-me en aquesta darrera categoria, en el “dictador benevolent” que escolta totes les propostes, però acaba escollint la que més li convenç a ell. Per això mateix, en el  moment de composar la música de Tu i Jo, vaig donar unes pautes molt generals als compositors sobre quina mena de peces volia i, quan me les enviaven, les escoltava i pràcticament mai eren allò desitjat de manera que demanava que les canviessin tornant-los una mica bojos. És molt complicat definir en paraules la música que hom imagina. La distància que ens separava, amb els músics, el fet que només haguessin pogut veure un parell d’assaigs de l’obra, encara ho feia tot més difícil. Al final, després de múltiples correus electrònics i incomptables trucades, vam assolir allò cercat (allò que cercava jo, clar, el dictador poc benevolent).

Cada espectáculo trastoca el sistema de roles y de preparación afectando al siguiente proyecto.” (27) Parlant amb gent d’altres àmbits, una de les coses que comenten és com, de vegades, l’experiència, el coneixement previ d’una disciplina, limita la creativitat. En tant que coneixem les dificultats de realització, ja siguin tècniques, logístiques, de producció… ens auto-imposem uns límits, ens tallem les ales perquè som conscients de les futures traves. Això provoca un detriment de l’evolució creativa. De vegades, cal ser eixalabrat, ignorar els impossibles i intentar-ho tot. El temps i la realitat ja s’encarregaran d’aturar-nos els peus. Però si hem pogut avançar un pas més tot això que haurem guanyat.

Si se deja hablar a un texto, lo más seguro es que no emita sonido alguno” (27)

Molt interessant, el cant a la modestia realista: “hay que seleccionar, analizar y ordenar los materiales disponibles para elaborar la mejor obra posible.” (31) No tot hi té cabuda. No podem pretendre dir i mostrar tot en una mateixa obra. No es pot ser minimalista, però alhora simbòlic i barroc i funcionalista i antiestructuralista i agitador i innovador i costumista i irònic i surrealista i realista i i i… cal escollir, destriar, decantar-se per uns camins i deixar els demés una mica més al marge.

Funcions del quadern de direcció: “aclarar y definir ideas, guiar y señalar la orientación, estimular la búsqueda y la investigación y servir de diario en el proceso de trabajo.” (33) A Tu i Jo, el quadern de direcció no existia, eren més aviat anotacions al marge del text. Sí que, al llarg dels assaigs, vam produir una certa regulació i les entonacions es marcaven amb bolígraf mentre que els moviments (caminar, asseure’s, estirar-se) es marcaven amb llapis, però les acotacions foren molt limitades. Amb El penya-segat (abans de la interrupció) semblo començar pel final. Com que el text es va aprenent damunt l’escenari i per escenes, les notes, quan n’hi ha, són posteriors a l’assaig, mai prèvies. A més, ha aparegut la creació del diari d’assaigs que sí que permet una estructuració, una ordenació personal sobre les accions realitzades aquell dia i mostrar els següents passos a seguir.

Nuestra mente debe conducirnos hacia objetivos concretos, pero sin perder de vista la globalidad.” (33) Hem de cuidar els detalls, les mínimes accions, cada entonació, gest, rèplica, però sempre dintre del context global de l’obra. El que importa és el resultat final: la suma de tots aquests petits instants. Tan important és el moviment sota la manta de la DONA com l’asseure’s cansat damunt la cadira de l’HOME, com el ritme del diàleg entre ells o la potència de la llum en el moment que sona la nana. Tots ells conformen la realitat única i col·lectiva que és Tu i Jo.

“Muchos montajes intentan decir tanto que su propia abundancia impide obtener nada de ellos.” (34) La saturació d’informació, d’idees, de contingut, no implica necessàriament una major qualitat, sinó una major quantitat. I res més.

Exacte: “nadie debe sentir que el barco va a la deriva” (34) que el nostre projecte està perdent força i que les coses s’estan torçant. “Para eso está el cuaderno de dirección, para señalar la ruta y los objectivos hacia los que debemos encaminar nuestra nave.” (34)

Por un lado el cuaderno nos permite mirar hacia atrás y recapitular después de cada navegación sobre nuestros aciertos y errores.” (35)

Consells per a l’elaboració del quadern de direcció:

  1. Apunta todo lo que te parezca interesante reflejar […]
  2. No valores tus notas todavía […]
  3. Registra palabras sueltas y frases breves […] esquematiza, sintetiza, realiza croquis, ideogramas, dibujos […]
  4. No temas contradecirte. El cuaderno sirve para aclarar y ese proceso implica dudas y vacilaciones […]
  5. Repasa y esclarece tus ideas […]
  6. Comprométete con tu cuaderno” (37) és a dir, escriu i escriu.

Hi ha dos períodes en la feina del director, segons Meyerhold: “el primero comprenderá su trabajo individual y el segundo el realizado con el actor y el equipo técnico.” (38) Després d’una lectura inicial de Tu i Jo, de veure que el text sencer era excessiu, carregós, i decidir que fragmentaríem i afegiríem música a l’obra, em vaig tancar en un bar gironí al qual no he tornat i suposo que no hi tornaré mai més perquè ni  musicalment ni estètica era del meu gust, i amb unes cerveses al davant vaig reorganitzar el text. Unes dues hores llargues de productivitat em donaren el resultat final i les pautes musicals. Setmanes després, de la vintena llarga de peces musicals que vaig demanar, vam passar a les 16 definitives. Convertir idees en realitat requereix estar disposat a fer aquesta mena de sacrificis.

Mostra d’algunes de les fases del desenvolupament escènic:

  1. El trabajo con el actor” (38) És a dir, la lectura del text, l’anàlisi del contingut, però també algunes sessions preparatòries, algunes improvitzacions i un intent d’aprofundir i perfeccionar els personatges. Una part que, confesso, no vam tenir temps de fer adequadament amb Tu i Jo perquè només disposàvem de 3 mesos per muntar l’obra. Ara, amb El penya-segat, ho estem intentant, però no resulta fàcil.
  2. La puesta en escena” (38) Noció general de moviments, d’imatges. Anàlisi de les atmosferes i del ritme de l’obra i allò que ells n’hi diuen “composición final” (38) consistent en la “composición visual [i la] composición auditiva” (38). Una vegada més, punts que vam saltar-nos amb Tu i Jo i que caldria tenir molt presents amb El penya-segat.
  3. El montaje” És a dir, posar en ordre les escenes que s’han treballat individualment. Una estratègia que ja he comentat  que em va costar una mica d’acceptar amb El penya-segat i que, no cal dir-ho, no vam seguir amb Tu i Jo. Perquè aquella obra va ser bastida linialment. Primer la primera escena, la més llarga i a la qual hi vam dedicar, originàriament, més estona i esforços, i després les altres dues.
Però el que convé subratllar d’aquesta tercera part és el que ells anomenen “montaje de la mirada del espectador” (38), com l’espectador ha de percebre l’obra. Això vol dir abandonar l’escenari i observar l’obra des de platea, des de diferents punts de vista però, també, intentar pensar com ho veurà aquell espectador extern a l’obra, aquella persona que no en coneix res, que veurà per primera vegada aquella coreografia, aquells personatges. Convé pensar quina sensació li provocarà i això, amb Tu i Jo, sí que ho vam fer. Sovint, en els moments de relax, ens plantejàvem com veurien els espectadors als nostres personatges, quina impressió en rebrien d’ells, si els veurien com a avis amb alzheimer, com a afectats d’alguna demència senil, com a persones incoherents i, potser, inverosímils. Aquest era un dubte que ens sovintejava i que ens va empènyer a fer un assaig general amb públic, una vintena de coneguts que van veure l’obra una setmana abans de la seva estrena a Vic i ens van mostrar les seves opinions, les seves crítiques, els seus dubtes sobre els moviments dels personatges, sobre la veu… una ajuda inestimable que ens va permetre anar a Vic amb una mica més de seguretat.
  1. El ajuste de todos los elementos del montaje” (38) El moment màgic que, per primera vegada, s’ajunta l’escenografia, que ja feia temps que utilitzàvem, el vestuari, la il·luminació i la música. La primera visió conjunta de l’obra.
  2. Estreno. Relación del montaje con el público” (38) Veure com la gent rep l’obra, quines parts funcionen, quines provoquen emocions, quiens deixen indiferents… assegut al costat de l’escenari, a l’estrena de Vic, fent les funcions d’apuntador, observava d’esbiaix les reaccions del públic. Recordo com els nervis del principi van desaparèixer quan l’obra va anar avançant però van tornar, i amb molta més força, al final, quan vaig ser conscient que aquell moment s’estava acabant i que arribava l’hora d’encarar la reacció del públic, el moment de la veritat, el resultat de tres mesos de feina.

Brook: “realizo cientos de bocetos del decorado y de los movimientos, pero no pasa de ser un ejercicio porque sé que no tomaré en serio nada de todo eso al día siguiente.” (39) és la idea que en el moment de l’assaig tot es modifica, comencem amb una idea inicial i tot es va capgirant a mesura que passen els dies, apareixen nous elements, hi ha idees que veiem que no funcionen, plantejaments que cal variar… per això Brook conclou “la preparación es necesaria para desecharla.” (39)

Craig: cal invertir molt temps estuadiant el text i planificant el projecte perquè “no deberás dudar acerca de la impresión que quieres crear, y tu tarea se circunscribirá a estudiar la mejor manera sobre cómo despertar esa impresión.” (40) I aquesta sembla ser la clau: trobar la millor manera de mostrar una impressió. Potser el problema està en arribar a aquesta impressió perquè d’un text en neixen moltes, d’impressions, moltes coses a dir o mostrar per tenir una sola idea general. Clar que es pot generar una sensació concreta a través de l’escenografia, del vestuari, de la música, però aquest concepte abstracte d’impressió sembla defugir-me. Encara resultarà que sóc molt més empirista o realista del que m’imaginava. Jo que sóc tan somiatruites.

Els temes que apareixen al text “determinan la estructura narrativa y formal de la obra.” (47) L’existencialisme, el pas del temps, els records confusos… van marcar la realitat de Tu i Jo. Ara, enfrontant-me a uns temes semblants, perquè El penya-segat també està plagat d’existencialisme, del pes del pas del temps, de records confusos, la imatge és completament diferent i els personatges tenen més espai de moviment, malgrat estar, en realitat, captius arran del penya-segat.

Aunque todas las historias hayan sido ya narradas la tuya todavía interesará al público si tu punto de vista es sincero y singular.” (48) Però constato tant amb Tu i Jo com amb El penya-segat, que són obres eminentment textuals, que el meu interès rau en comunicar aquell text que, inevitablement, sobrepassa la resta. Convindria equiparar muntatge escènic i text. Convindria mostrar tant com es diu. Aquí és on peco d’ignorant. Bé, aquí i a molts més llocs, clar.

Proposta pràctica: utilitzar la paraula “com” per expressar de què tracta una obra. Ex. Romeo i Julieta:“de cómo el amor juvenil es aniquilado por la vieja sociedad” (49)
Tu i Jo: com la vellesa esdevé una espera caòtica a vegades, insulsa d’altres, de la mort.
El penya-segat: com afrontem el final del camí.

El director compone la misma obra para causar una impresión determinada.” (61)

Los leitmotiv son estribillos temáticos, melódicos o visuales que se van renovando para provocar cierta tonalidad, efecto de familiarización o sentido rítmico.” (68) A El primer amor, Pere Arquillué repetia “va dir” amb el mateix to de veu greu i diferenciat de la resta del monòleg marcant, clarament, un ritme. A Tu i Jo, la germana de la DONA és mencionada en nombroses ocasions per marcar certa sensació de continuitat. Ara bé, l’abús dels leitmotivs pot ser avorrit, insultant per l’espectador atent que ja està seguint i entenent l’obra i que no necessita de constants suports. Així, en cinema, per exemple, el fet d’associar una música a un personatge, diguem-ne Indiana Jones, fa que n’acabem farts de la melodia en qüestió que anticipa cada una de les aparicions del personatge.

Interessant el concepte del distanciament. Proposar que l’espectador no entri a l’obra, no en formi part, no s’identifiqui amb els personatges, sinó que se’n separi. Ja sigui per rebuig o per tenir pensaments oposats, però que hi hagi un conflicte real entre espectador i actor. Una separació premeditada. L’espectador que observa fredament, sense involucrar-se, pot ser més racional respecte allò que se li proposa, pot accedir-hi a través del cap i no del cor. I aquest potser és un dels reptes de El penya-segat. Defugint l’emotivisme, cercar la comprehensió.

“En toda narración el espectador se ve obligado a realizar deducciones, dado que hay una serie de hechos que no se le presentan de manera explícita” (75) I aquí és on es pot jugar amb les expectatives de l’espectador, aquí és on se’ls pot fer creure quelcom que no és cert; també és aquí quan obrim la interpretació de l’obra. Tot allò no dit pot agafar un valor afegit per l’espectador. Per cada un d’ells un de diferent i, per tant, el debat pot ser generat. Així, en El casament, la manipulació de l’espectador hi té cabuda.

El espectador intenta de manera activa conectar los hechos mediante la causa y el efecto.” (77) Però, i si Hume tenia raó i no existeix el principi de causalitat? I si trenquem aquesta connexió? I si fem teatre quàntic? Basat en el principi d’indeterminació, presentat en múltiples estats simultàneament, impossible de definir quelcom perquè, un cop observat, ja ho hem modificat, ja n’hem fet una lectura personal.

Obras contemporáneas, como las de Pinter, Beckett, Bernhard o Müller, dejan abierto el final para que el público especule y se interrogue sobre lo que sucederá en el futuro.” (80) O sobre allò que acaba de passar damunt l’escenari, quin sentit tenia tot plegat, què volien dir els actors, on els conduïen les seves accions.

“Todo espacio comprende un significante, el lugar concreto situado ante mi, tal y como lo percibo, y un significado, lo sugerido y lo implícito en el significante.” (81) És a dir, la paret de caixes de sabates de Tu i Jo i allò que poden significar, ja siguin uns nínxols, com suggereix Albert Lladó a La Vanguardia o bé unes barreres, un obstacle que nosaltres mateixos ens imposem, o bé l’absurd dels nostres esforços, les nostres il·lusions (recordem que a l’obra, s’intenten catalogar i classificar unes caixes de sabates que, en realitat, són totes blanques i idèntiques) davant la realitat concreta i única de la mort.

Obres no normatives: “A medida que el teatro se siente dispensado de la obligación de contar historias, las obras comienzan a concebirse como una arquitectura de intenciones.” (107) I encara més, “la dramaturgia abierta se instala sobre la ruptura y la fragmentación del tiempo, del espacio y de la causalidad.” (107) La causalitat sí que és trencada conscientement a Tu i Jo; l’espai no tant. Però sí que són valors tractats com a fàcilment fragmentables.

La obra no narrativa busca promover la participación del público para que mediante la descomposición y la discontinuidad active sus mecanismos internos y reconstruya lo que ve.” (107) L’obra no cal que sigui senzilla per a l’espectador, l’acció no té perquè ser evident: al públic no se l’ha tractar d’idiota i donar-li tot mastegat.

“La forma asociativa [de mnutar una obra] indaga en nuestra conciencia escondida […] Intentar romper estos filtros [de moral, de codis de comportament] liberando el lenguaje, la lógica y el contenido de su creación.” (124)

Se destruyen las unidades de tiempo, espacio y causalidad reclamando una percepción más abierta, que guarda una serie de reminiscencias con el pensamiento oriental o con la física moderna.” (125) Tot condueix al Teatre Quàntic.

Kantor: “Las formas abstractas, al no recordarnos nada, actúan directa y perfectamente, ya que alcanzan nuestro subconsciente; esto significa que el espectador los siente en lugar de distinguirlos y analizarlos objetivamente.” (131)

Importància del llenguatge no verbal: 90% de la informació que rebem diàriament. Només el 10% és verbal. Per això “algunos directores sólo pasan a trabajar con el texto cuando ese código silencioso parece dominado. Con ello buscan que la calidad de la interpretación no verbal redunde luego sobre la palabra. Suprimen un factor automático como la palabra para expandir y enriquecer lo corporal.” (145-6) I no sembla una mala idea: per ampliar una obra de text, començar primer amb silencis. Les connotacions significatives, culturals, socials de les paraules ja tindran temps a sorgir.

És agradable veure que no anava tan errat en el moment de dirigir Tu i Jo: “El director realiza toda una seria de anotaciones para recoger el sentido preciso que desea que el actor aplique a cada frase. Esas acotaciones se ejecutan en el propio texto.” (150)

Punts a tenir en compte pel que fa als actors:

  1. La diversidad de su cuerpo […]
  2. La orientación de su cuerpo en el espacio […]
  3. Sus posturas […]
  4. Su actitud […]
  5. Sus desplazamientos y su ocupación en el espacio […]
  6. Su mímica facial y gestual como expresión de sentimientos […]
  7. La expresión vocal.” (150-1)

Sus espacios vacíos [de Racine], situados en cualquier parte, son tan indefinidos como los territorios de Beckett. En sus obras una mujer y un hombre se encuentran frente a frente. Su diálogo esá desnudo. No hay cadáveres, nobles o viles, amontonados en el escenario, tan sólo dos seres humanos, constreñidos a una temible lucidez, a una verdad de introspección y expresión que resultan futiles.” (171) Vet aquí el que buscava amb Tu i Jo. Vet aquí el que cerco en El penya-segat: dues persones universalitzables en un terreny neutral, buit, atrapats pel llenguatge.

Strehler: “la manera más fecunda de enfrentarse al trabajo es la de ponerse en igualdad frente al texto dramático y preguntarse cuales pueden ser las imágenes, los sonidos y los movimientos capaces de transformar ese texto en un poderoso acto de comunicación estética, emotiva e intelectual.” (171)

El objetivo social de la atención sonora es guiar la atención del espectador.” (195) Així ho volíem fer a Tu i Jo, marcant les diferents accions i ajudant a contextualitzar-les.

Chéjov: “es una impresión errónea que los ensayos de una obra deben comenzar por la primera escena y proseguir en sucesión consecutiva; esto es debido a la costumbre y no se inspira en la necesidad creadora.” (212) Soluciona, així, el dilema que va aparèixer en els primers assaigs de El penya-segat. I conclou: “seria mejor empezar por las escenas que expresan la sustancia de la obra para continuar después con aquellas otras de importancia secundaria.” (212) I no sembla un mal consell. Reforçar aquells moments claus i que els secundaris serveixin, després, per ajudar-los a sostenir-se, crosses que els mantenen enlairats.
____________
Agapito Martínez Paramio, Cuaderno de dirección teatral (Ñaque)
començat_ 18/02/12  /  acabat_ 26/02/12