Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artaud. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Artaud. Mostrar tots els missatges

20 d’oct. 2014

Entrada 200

Per celebrar l'entrada número 200 de Fitxes de Lectura, un recull de les frases més emblemàtiques, interessants, representatives o simplement curioses d'aquestes primeres 200 crítiques. (mentrestant, treballant en les properes 200!)

8 contes de nadal, Pere Calders: “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”

Rèquiem per una monja, William Faulkner: “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”

La vida sexual deCatherine M., Catherine Millet: No deixa de ser una biografia insulsa que desitja ser provocadora, escandalosa, trencadora però que no arriba ni a fer-nos pessigolles.

La història del senyorSommer, Patrick Suskind: “Deixeu-me en pau!”

Indian Summer, Rodolf Sirera: “és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.”

Pudor de cremat, Joan Iborra: Ens fan créixer les ganes de llegir l’obra, inconscients que tot plegat acabarà sent una decepció.

El mite de Sísif, Albert Camus: “Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.”

L’hora dels adéus, Narcís Comadira: “un futur trist
un futur que no és pas cap futur
que és el passat
un passat que no passa”

Ulysses, James Joyce: “Do fish ever get seasick?”

Laura a la ciutat delssants, Miquel Llor: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments."

Life of Pi, Yann Martel: “which story do you prefer? Which is the better story, the story with animals or the story without animals?”

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán: “El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir.

Ubu Roy, Alfred Jarry: “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.”

The Music of Chance, Paul Auster: “The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.”

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos”

Teoría de la novela, Georg Lukacs: La literatura de diversión ofrece todas las características exteriores de la novela, pero en su esencia, no está ligada a nada, no descansa sobre nada y carece, por consiguiente, de toda significación.”

Adiós a la razón, Paul Feyerabend: “¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia?”

Cat on a hot Tin roof, Tennessee Williams: “What is the victory of a cat on a hot tin roof? — I wish I knew… Just staying on it, I guess, as long as she can…”

The milk train doesn’t stop here anymore, Tennesse Williams: “has it ever struck you, Connie, that life is all memory except for the one present moment that goes by you so quick you hardly catch it going?”

Joan Endal, Josep M. Folch i Torres: “en el seu intern s’anava sentint estranger a casa seva.”

La meva familia i altres animals, Gerald Durrell: “La majoria de persones som hipocondríaques i sovint ens entretenim queixant-nos, però la Lougarètzia hi tenia dedicació exclusiva.”

Atomised, Michel Houellebecq: “As a teenager, Michel believed that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had been wrong. What conferred dignity on people was television.”

Madame de Sade, Yukio Mishima: “hablo de un tiempo en que la gente sencilla se aburre con su virtud y comienza a exigir parcelas de perversión.”

Nación Prozac, Elizabeth Wurtzel: “una mañana te despiertas con el miedo de que vas a seguir vivo.”

El tragaluz, Antonio Buero Vallejo: “No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!”

El sueño de la razón, Antonio Buero Vallejo: “Un país al borde del sepulcro… cuya razón sueña.”

El professor de música, Isabel-Clara Simó: “sor Àngela havia arribat a Déu a través del foc que havia encès entre les seves cuixes aquell mestre foraster que sabia tant de música.

Chicken Soup with Barley, Arnold Wesker: “I don’t believe in the right to organize people. And anyway I’m not so sure that I love them enough to want to organize them.”

Roots, Arnold Wesker: “Time drag heavy. She do that. Time drag so slow, I get to thinkin’ it’s Monday when it’s still Sunday.

I’m talking about Jerusalem, Arnold Wesker: “language isn’t any use! Because we talk about one thing and you hear another.”

Botxenski i companyia, Josep Maria Fonalleras: “ja no hi cap dona al món que des d’ara em farà creure que el blanc és groc.”

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann: “Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.”

La filosofia de Nietsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann: “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.”

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietsche, Thomas Mann: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.”

Freud i l’avenir, Thomas Mann: “La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.”

All that fall,  Samuel Beckett: “What kind of a country is this where a woman can’t weep her heart out on the highways and byways without being tormented by retired bill-brokers!”

Act without words I, Samuel Beckett: Aquest personatge que intenta abastar la garrafa, no deixa de ser el nostre reflex.

Act without words, II, Samuel Beckett: Mentrestant, tot resta igual, la monotonia dels nostres dies.

Krapp’s last tape, Samuel Beckett: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.”

Rough for theatre I, Samuel Beckett: “have you not heard it enough? The same old moans and groans from the craddle to the grave.”

Rough for theatre II, Samuel Beckett: “Shit! Where’s the verb?”

Embers, Samuel Beckett: “if you hate it why don’t you keep away from it? Why are you always coming down here?”

Rough for radio I, Samuel Beckett: “When one is alone is all alone.”

Rough for radio, II, Samuel Beckett: “Tomorrow, who knows, we may be free.”

Words and music, Samuel Beckett: “Do we mean love, when we say love?”

Cascando, Samuel Beckett: “No more stories… all false… this time… it’s the right one.”

Play, Samuel Beckett: “So he was mine again. All mine. I was happy again. I went about singing […] then I began to smell her off him again.”

Film, Samuel Beckett: “Esse est percipi

The old tune, Samuel Beckett: That’s how it goes, the young pop off and the old hang on.”

Come and go, Samuel Beckett: “appart from colour differentiations three figures as alike as possible

Breath, Samuel Beckett: Beckett tradueix un acte tan humà, tan important, però alhora tan ignorat i involuntari com és respirar, en llenguatge escènic.

Eh Joe, Samuel Beckett: “Anyone living love you now, Joe?… Anyone living sorry for you, now?”

Not I, Samuel Beckett: “mouth on fire... stream of words [...] no idea of what she’s saying.”

That Time, Samuel Beckett: “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.”

Footfalls, Samuel Beckett: “strongest at floor level, less on body, least on head.”

Ghost Trio, Samuel Beckett: El nen mira la figura i nega condescendentment amb el cap abans de marxar. Deixant la figura sola, en aquesta habitació plena de fantasmes.

…but the clouds, Samuel Beckett: “close-up of woman’s face reduced as far as possible to eyes and mouth

A piece of monologue, Samuel Beckett: “thirty thousand nights. Hard to believe so few.”

Rockaby, Samuel Beckett: “all in black
best black
sat and rocked
rocked
till her end came
in the end came.”

Ohio Impromptu, Samuel Beckett: els dos homes resten en silenci, mirant-se l’un a l’altre, intentant compartir la solitud extrema.

Quad, Samuel Beckett: Una proposta visual i simbòlica, la de Beckett, que ens pot fer plantejar la impossibilitat d’actuar diferentment de com ens pertoca, o bé adonar-nos de l’estandardització de la nostra societat en la qual tots ens movem al mateix ritme, al mateix so, que poser ens creiem idividuals, diferents (ens deixen tenir un color i un so propis) però que en realitat som incapaços de defugir el gran engranatge que ens empeny.


Catastrophe, Samuel Beckett: Metateatre: mostrar la preparació d’una escena amb el director, la ajudant de direcció, el protagonista i el tècnic de llum.

Nacht und traüme, Samuel Beckett: Una acció breu, senzilla, però mostrada enginyosament: el desdoblament de la personalitat en el moment de somiar.

What Where, Samuel Beckett: “I am alone.
                                                            In the present as where I still.
                                                            It is Winter.
                                                            Without journey.
                                                            Time passes.
                                                            That is all.
                                                            Make sense who may.
                                                            I switch off.”

Cuaderno de dirección teatral, Agapito Martínez Paramio: Brook: “el director siempre es un impostor, un guía nocturno que no conoce el terreno, y, no obstante, carece de elección; ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.”

El teatre contemporani, Mercè Saumell: “la nova tecnologia ha influït i pot influir fins a límits insospitats en les possibilitats de l’escena futura. El gran repte, però, és que l’ús que se’n faci no eclipsi el factor humà, l’emoció i els sentiments, que des de sempre han nodrit el teatre.”

El teatro y su doble, Antonin Artaud: “Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.”

Història natural, David Nel·lo: “allò que aleshores l’Anna no podia imaginar ni en somnis era que amb el temps acabaria tenint un fill i que el pare d’aquell fill seria el suicida que es llençava contra els cotxes del barri.”

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.”

La sensualidad pervertida, Pío Baroja: “Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.”

Mil cretins, Quim Monzó: “no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència”

Rosencrantz and Guilderstern are dead, Tom Stoppard: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.”

The long and the Short and the Tall, Willis Hall: “you put a bloke in uniform and push him oversees and he’s a different bloke to what he was before.”

Humanisme de l’altre home, Emmanuel Lévinas: “darrere la malenconia de l’etern escolament de les coses, de l’il·lusori present d’Heràclit, hi ha la tragèdia de la inamobilitat d’un passat inesborrable que condemna la iniciativa a no ser més que una continuació.”

Rayuela, Julio Cortázar: “La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.”

Each his own wilderness, Doris Lessing: “These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.”

Yes and after, Michael Hastings: “You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.

Nus, Joan Casas i Fuster: “els silencis em fan angúnia

Conversations in Bolzano, Sándor Márai: “Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.”

When we were bad, Charlotte Mendelson: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.”

Croades, Michel Azama: “durant la missa molts soldats continuaven purificant la ciutat marxant sobre els milers de cadàvers, esclafant caps de criatures contra les pedres. Va ser un dia de gran eufòria cristiana.”

Pedra de Tartera, Maria Barbal: “Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.”

La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset: “Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.”

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater: “No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.”

La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!”

The Subterraneans, Jack Kerouac: “What’s in store for me in the direction I don’t take?”

El gran Aleix, Joan Puig i Ferrater: “ramat de velles eugues famolenques i de pollines xardoroses!”

Pic, Jack Kerouac: “Life ain’t happy, and then it’s happy, and goes on like that till you die, and you don’t know why and can’t ask nobody but God, and He don’t say nothin.”

La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà: Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura.

The Bonfire of the vanities, Tom Wolfe: “Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?”

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas: “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?”

El espacio vacío, Peter Brook: “Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.”

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.”

L’àngel d’hora en hora, Miquel de Palol: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.”

Integration, Sherman Alexie: “What are you thinking? The girls always asked Jon. But John knew the girls really wanted to tell John what they were thinking.”

Looking for the general, Madison Smartt Bell: Amb aquestes onze pàgines ja n’he tingut més que suficient.

Orno and Marshall, Ethan Canin: Un breu fragment de novel·la que apunta a bastantes direccions i deixa el regust interessant de voler-ne saber més.

Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera: “Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.”

The Revenant, Edwidge Dandicat: “They’ve been attacking us for years, slowly invading our culture, tainting it with theirs.”

Burning Mary, Tom Drury: “Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.”

Birthday Boy, Tony Earley: Bon estil narratiu, pèssim contingut.

The Speed of sperm, Jeffrey Eugenides: Un text curiós, amb alguns elements esporàdics de brillantor, però fluix en general.

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen: “Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.”

Apples, David Guterson: A partir d’aquí, només puc imaginar-me cap a quin forat d’avorriment i estúlticia deriva East of the mountains, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment.

Something called Crab deluxe, David Haynes: “And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point

Slips of love, Allen Kurzweil: “like so many couples living in cities where housing is in short supply, we resided together in body, but not in soul. Neither she nor I could afford to move out.”

The giant of Cape Cod, Elizabeth McCracken: “these are the two truths of tourists: they walk slowly and they must record their slow progress down the street.”

Agnes of Iowa, Lorrie Moore: “I lived that. Why should I want to write about it?”

Farewell, Fae Myenne Ng: El dubte ara (una altra vegada) és saber si la selecció dels fragments les marquen els propis autors o si bé ho fan els editors de Granta. Més que res per saber a qui culpar.

Maximum security, Robert O’Connor: “He was caught in a reality so fierce that it could not tolerate fantasy.”

Moscow, Idaho, Chris Offutt: “Anything was better than prison, even moving graves in Idaho

A fan letter, Stewart O’nan: “Sometimes love doesn’t take much. You just have to be there when it shows up.” 

The driving child, Mona Simpson: “Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.”

Xmas, Jamaica Plain, Melanie Rae Thon: “Talking heads spit the news again and again –there was no reason to listen– tomorrow exactly the same things would happen, and still everyone would forget.”

Future Shock, Kate Wheeler: “The only good thing about old age is nobody cares about you anymore. So you can say and do exactly as you please. That’s the ticket. You’ll all find out. You’ll all forgive me, one day.”

La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca: “Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.”

Del inconveniente de haber nacido, E. M. Cioran: “Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en neustra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.”

Niebla, Miguel de Unamuno: “Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?”

Sistema de la agresión, Sade: “No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.”

El teatre per dins, Santiago Rusiñol: “L teatre és com la vida: fa riure, fa plorar, agrada, no agrada, no segons els que ho escriuen, sinó segons els que ho escolten.”

Fugaç, Josep Maria Benet i Jornet: “Trobem fàcil parlar de les coses desagradables i ens fa vergonya parlar de la bellesa.”

Couples, John Updike: "I've never understood why people are so shocked when somebody sleeps with his best friend's wife. Obviously, his best friend's wife is the one he sees most of."

Marburg, Guillem Clua: "La gent té necessitat de creure en miracles, encara que en el fons sàpiga que no són veritat."

Indigneu-vos!, Stéphane Hessel: "Una democràcia veritable necessita una premsa independent."

L’avare, Molière: "Il aime l'argent, plus que réputation, qu'honneur et que vertu"

La direcció dels actors, Jaume Melendres: "L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge."

Infantillatges, Raymond Cousse: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos."

The Lay of the land, Richard Ford: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon."

The Wave, Morton Rhue: "Why are you doing this if you know it's stupid? Why are you part of it?"

L’individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz: "Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament"

L’amor propi: de l’individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro: "L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic."

Individu i reforma educativa davant el tercer mil·leni, Lluís Alegret: "Tota educació sigui religiosa sigui  laica o establerta per l'Estat és una imposició que té com a coartada els valors de la moralitat."

L’individu en la societat anarquista, Antonio Blanco: "ser governat significa ser: observat, inspeccionat, espiat, dirigit, legislat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, mesurat, sopesat, censurat i instruït per persones que no tenen el dret, els coneixements ni la virtut necessaris per això."

L’educació de l’individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino: "Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte."

L’individualisme i l’individu en el temps de la globalització, Bernat Castany: "Tothom viu experiències, però poca experiència n'extreu"

Com ens veiem davant del tercer mil·leni?, Marta Doltra: "Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció."

Existència individual i psicologia educadora, Albert Llorca: "els sistemes educatius contemporanis no són vies d'alliberament, sinó un refinat sistema de control al servei de la dominació capitalista"

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès:  "La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors"


Individu i educació a l’època d’internet i la postmodernitat, Gonçal Mayos: "Ja sigui per imposició violenta i sagnant, al llarg de la història l'home individual sempre ha viscut amb un intermediari entre ell i la complexa, inacabable, realitat."

Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur."

L’individu en la psicoanàlisi del segle XX, Manuel Satué: "Si els homes no pensessin tant en el món del més enllà es preocuparien més per a millorar el món immediat"

El soldat fanfarró, Plaute: "Quina desgràcia tan gran per a un home ser tan formós"

El mètode Grönholm, Jordi Galceran: "No busquem un bon home que sembli un fill de puta. El que necessitem és un fill de puta que sembli un bon home"

Freedom, Jonathan Franzen: "Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena."

Vacants, Lluïsa Cunillé: "Després de la música el silenci és el més definitiu que hi ha."

The Invisible man, H. G. Wells: "he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy"

Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos), Antonio de Paco: "En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..."

Call center, Marc Angelet: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos!”

Plastilina, Marta Buchaca: "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado."

The Rabbit and the Tiger, Leah Franqui: "Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?"

La mort de Danton, Georg Büchner: "Ja n'hi ha prou d'una societat que s'apropia les vestidures de l'aristocràcia morta i li hereta la lepra"

L’avenir és llarg, Louis Althusser: "En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets."

Els fets, Louis Althusser: "Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors"

Leonce i Lena, Georg Büchner: "Què no són capaços de fer, els homes, per avorriment? Estudien per avorriment, resen per avorriment, s'enamoren, es casen, es reprodueixen per avorriment, i acaben morint-se d'avorriment."

!!!, Raúl Hernández Garrido: "El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar."

Sing yer heart out for the lads, Roy Williams: "The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?"

Woyzeck, Georg Büchner: "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!"

Brown Buffalo, Carlos Morton: "Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation."

La tragèdia de l’home, Imre Madách: "És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar."

Ira, Aleix Aguilà: "No formem part de res. Ni d'una ciutat en runes."

Moby Dick, James Armstrong: "Better sleep with a sober cannibal than a drunken Christian"

The Countess Cathleen, W. B. Yeats: "What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep."

The Playboy of the western world, J. M. Synge: "If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth"

Cock-a-doodle dandy, Sean O’Casey: "When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it."

Brother Ry, Steven Owad: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged."

A very modern marriage, Arthur M. Jolly: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is"

Life is mostly straws, Richard Manley: "This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel"

The brief wondrous life of Oscar Wao, Junot Díaz: "Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass"

El lector por horas, José Sanchis Sinisterra: "Los hijos son los mensajeros de la muerte, de nuestra propia muerte."

Recto/verso, Carlos Rehermann: "Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás"

Llàstima que sigui una puta, John Ford: "¿he de ser el pare del poti-poti mal entaforat al teu corrupte vendre de bastard?"

The homecoming, Harold Pinter: "he had her up there for two hours and he didn't go the whole hog"

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair."

Tecnociència i narrativa: notícia d’una vella amistat, Jordi Font-Agustí: "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic"

Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari, Pere Gallardo-Torrano: Interessant i exhaustiu repàs de les principals creacions literàries i cinematogràfiques que han abordat la influència de la tecnociència damunt la societat.

La literatura catalana d’especulació científica i tecnològica de laRenaixença a la Guerra civil, A. Munné-Jordà: mentre arreu neixia el gènere de ciència ficció tal i com el coneixem actualment (als voltants del 1938), "aquí estàvem per altres guerres"

Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa delsegle XIX, Jordi Lamarca: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat."

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà: "Quan un món sorgeix, un altre en desapareix"

El rayo que no cesa: l’electromagnetisme a la literature i el cinema, Manuel Moreno: "el quotidià havia deixat de ser fascinant"

A l’ombra de Los Álamos: gènesi de l’era nuclear a la literatura i elcinema, Jordi José: Dilemes morals i dubtes bioètics per un creixement científic que tendeix a moure's únicament per interessos: belicistes, econòmics... però gairebé mai humanitaris.

Informàtica-ficció, Miquel Barceló: De com la intel·ligència artificial derivà en els robots i els androides en l'imaginari humà.

Bella del señor, Albert Cohen: "¡Lo que necesito yo es una existencia ajetreada, rica en discusiones y estratagemas! ¡En fin, un poco de vida antes mucha muerte!"

Némesis, Philip Roth: "haces lo correcto, una vez y otra y otra, haces lo que es debido sin cesar. Tratas de ser una persona complaciente, y ocurre esto. ¿Dónde está el sentido de la vida?"

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett: "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future"

El inmortal, Jorge Luis Borges: "Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte."

El muerto, Jorge Luis Borges: "hombre del suburbio de Buenos Aires, [...] un triste compadrito sin más virtud que la explotación del coraje"

Los teólogos, Jorge Luis Borges: "En materia teológica no hay novedad sin riesgo"

Historia del guerrero y de la cautiva, Jorge Luis Borges: "Sin embargo, a los dos les arrebató un ímpetu secreto, un ímpetu más hondo que la razón, y los dos acataron ese ímpetu que no hubieran sabido justificar"

Biografía de Tadeo Isidoro Cruz (1829-1874), Jorge Luis Borges: "Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario"

Emma Zunz, Jorge Luis Borges: "Creía tener con el Señor un pacto secreto, que lo eximía de obrar bien, a trueque de oraciones y devociones"

La casa de Asterión, Jorge Luis Borges: I que ridícul que ens apareix l'heroi Teseo després de matar un monstre que de monstre només en tenia l'aparença exterior i que tant desitjava la mort.

La otra muerte, Jorge Luis Borges: "modificar el pasado no es modificar un solo hecho; es anular sus consecuencias, que tienden a ser infinitas. Dicho sea en otras palabras, es crear dos historias universales."

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges: "Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud"

La leyenda de Inverglass, Jon López de Viñaspre: "Apretó los dientes para que no le cayera de los ojos la tristeza"

Kantuta, Jon López de Viñaspre: "Tal vez el ser social, el que vive según le dictan, está más escindido de su natural camino que el que se realiza a su manera"

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre: "No hemos sido nunca espectadores de la vida"

Balada del tirolés atípico, Jon López de Viñaspre: "Descubrir un baúl cargado de miedo, de mucha delicadeza, de intenciones loables y buenas formas, un arcón lleno de ilusiones no materializadas, de sueños traicionados, amores no vividos y deudas pendientes con uno mismo o con los demás"



29 de juny 2012

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski

Després de la lectura d'Artaud i el seu teatre de la crueltat, estic encuriosit pels plantejaments d'en Grotowski. Un director que, només començar el llibre, Inês Castel-Branco ens diu que “un dia de principis de 1970” (9) anuncià que no volia dirigir més espectacles. “No ho fa per caprici ni per por de l’èxit” (10), afegeix, sinó perquè “la seva recerca ja no cap dins les fronteres del teatre; necessita anar més enllà.” (19)
Comencem, doncs, aquest viatge cap al més enllà.

Peter Brook diu que per a Grotowski “el teatre és un instrument antic i bàsic que ens ajuda únicament amb un drama, el drama de la nostra existència.” (10) Exacte.

Grotowski va a contracorrent. Quan tots defensen el recurs a les noves tecnologies, ell parla d’un teatre pobre, sense escenografia ni vestuari especial, efectes sonors o de llums […] En temps de noves avantguardes, diu que se sent a la rereguarda del teatre, que vol tornar als orígens […] Quan es fa internacionalment conegut, ho abandona tot.” (11) És normal que se’l defineixi sovint com a Messies, com a gurú que no té por d’anar contracorrent per fer allò que creu encertat.

Interessant: com si anticipés la moderna teoria del decreixement, Grotowski utilitza la via negativa: “reducció, negació, desaprenentatge, desteatralització […] Avançava cap el grau zero del teatre.” (11) Tot eliminant elements sobrers, tècniques actorals imposades…

Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.” (16)

No li preocupava l’existència d’una vida després de la mort, sinó que volia viure plenament l’ara i aquí.” (25) I encara més: “no tenia nostàlgia d’un passat mitificat, però cercava els fonaments, l’origen.” (25) Exacte: només existeix el present, però això no vol dir que haguem d’ignorar el passat. Hi ha masses coses dolentes (i algunes poques de bones) en ell per no tenir-lo en compte.

En un espectacle, la seu del muntatge està en la percepció de l’espectador; en l’Art com a Vehicle [una de les etapes de creació marcades per Grotowski], la seu del muntatge està en els actuants, els artistes que fan.” (48)

Sobre la improvisació:”potser una vegada aquesta paraula va significar alguna cosa. Avui no és res més que una paraula pretenciosa que serveix com a substitutiu del treball.” (67) I, massa sovint, és així.

El paper del director: “com a director, podria optar per fraternitzar amb tots els membres del grup fins a un punt extrem, fins a les llàgrimes i les confessions exhibicionistes.” (70)  diu Grotowski, i ràpidament afegeix: “estaria equivocat. […] El que he de fer és crear entre ells i jo un camp de comunicació creativa.” (70) Més enllà de l’amistançament, de la fraternalització, trobar maneres d’incitar, compartir la creació.
Per altra banda, continua Grotowski, hi ha un altre mode de direcció, el director domador, que és aquell que “sempre sap què fer per endavant.” (71) El que no permet la creació, sinó que només busca la recreació d’allò que ell cerca. “Hi ha actors a qui aquest tipus de director agrada molt. Els allibera de la responsabilitat de crear.” (71) Esdevenen autòmats capaços de reproduir gestos, emocions apreses però incapaços d’aportar-hi res de nou, d’evolucionar. En obres més físiques, rituals, com les de Grotowski, aquesta faceta creativa de l’actor és molt important. En creacions de text, tot i que limitats o encaminats per les paraules existents, també ho hauria de ser.

Sobre la nuesa a l’escenari: “En el teatre es ven i es compra intimitat humana […] Hem de flagel·lar els venedors ambulants i fer-los fora del temple.” (72) Reclama Grotowski fent un paral·lelisme amb el cristianisme. Opina que l’actor “es desvesteix en públic per cobrir la seva manca de sinceritat com a actor, és a dir, com a ésser humà.” (73) el provocar per provocar, mostrar, despullar pel valor mercantil de la carn humana, convé ser desterrat del teatre. I del cinema. I de la vida en general.

Sobre la distribució de l’espai: “les relacions espacials són importants només si són part integrant de l’estructura de la producció. Si aquesta coherència interna no existeix, totes les exploracions en l’espai de la producció es redueixen a pretextos per alliberar-nos dels nostres deures veritables.” (74) De res serveix innovar en la distribució dels espectadors respecte l’escenari, en tenir-los drets, en moviment (pensem en moltes de les produccions de la Fura dels Baus, per exemple) si no aporta res a l’obra. De fet, parlant del s Baus, concretament del seu Títus Andrònicus, el moment final, el sopar col·lectiu en una plataforma alçada (ressons del Doctor Faust de Grotowski del 1963!) no només reuslta innecessari i injustificat, sinó que esdevé un acte segregacionista: únicament uns quants privilegiats (aparentment guanyadors de concursos, en realitat alguns membres d’una elit econòmica/social) poden pujar a la taula i degustar el sopar que s’ha estat cuinant durant tota la funció. La resta d’espectadors, mentrestant, s’ho miren des de baix estant. En principi potser amb certa enveja. Però, després, amb cinisme quan aquest grup selecte esdevé part de l’obra i veiem en les seves cares incòmodes el limitat plaer d’allò que prometia tant. Si aquesta era la intenció de la Fura, si volien criticar la distinció de classes, si volien humiliar a aquells que es creuen per damunt, doncs llàstima, perquè hauria pogut ser una molt bona gesta si hagués estat feta d’altra manera.

Sobre la participació dels espectadors: “el teatre laboratori busca un espectador/testimoni, però el testimoniatge de l’espectador és possible únicament si l’actor acompleix un acte autèntic. Si no hi ha acte autèntic, ¿què hi ha per testimoniar?” (75) Aquest és el gran dubte. Aquest és el gran repte a assolir. I aquí és on, precisament, els crítics hi volen llegir un dels motius pels quals Grotowski decidií abandonar la direcció convencional de teatre i endinsar-se als boscos, i crear accions performatives de caire ritual. És aquest descontentament per la manca de veritat, d’autenticitat dels actors el que el fa cercar noves maneres de treballar. Convençut que hi ha una veritat que encara no ha assolit. No seré jo qui li digui que aquesta Veritat no existeix.

Tots som el producte de la trobada de la nostra tradició amb les nostres necessitats.” (78)

Sobre els deixebles: “no vull deixebles. Vull companys d’armes.” (80) No desitja seguidors fidels que no es qüestionin res, sinó persones amb esperit crític que puguin utilitzar les seves idees per crear productes nous, diferents, fins i tot que el contradiguin.

Sobre el teatre: “el que trobem és més un automatisme cultural que no pas una necessitat. La gent amb cultura sap que ha d’anar al teatre […] no hi va pel teatre, sinó per una obligació cultural.” (82) I només cal mirar al nostre voltant quan estem en una platea plagada d’espectadors per comprovar que això és així. La qüestió és saber si nosaltres mateixos també formem part d’aquests esnobs culturals o si responem a la crida del teatre per altres motius.

Potser la desgràcia de l’home contemporani rau en el fet que va abandonar la recerca de la felicitat per anar a la recerca del plaer.” (86)

Sobre la relació amb els actors: “entre l’actor i jo tenia lloc un drama íntim. Buscàvem la sinceritat i la revelació, que no requereix l’ús de paraules.” (91)

Sobre el llenguatge: “no hauríem d’escoltar els noms que es donen a les coses; ens hauríem de submergir en l’escolta de les coses mateixes. Si escoltem els noms, el que és essencial desapareix i només queda la terminologia.” (95) Les paraules com a obstacles reals a la nostra comprehensió absoluta de les coses.

Sobre el teatre de text: “no tinc cap interès en el teatre de text, perquè està basat en una versió falsa de l’existència humana.” (96) I, afegeix: “Stanislavski va dir una vegada: “les paraules són el cim de les accions físiques”. Però resulta que el llenguatge parlat és tan sols un pretext.” (96)

Quan un director es troba amb dificultats en el seu treball amb els actors, va a la recerca d’efectes una mica sensacionalistes, convençut que és l’única manera de salvar el seu espectacle.” (106) I així és com molts justifiquen (mai públicament, clar) escenes de nudisme, sexualitat, violència… innecessàries.

Què és el teatre laboratori? “És un lloc on espero poder ser fidel a mi mateix.” (119) Allunyat d’entreteniments formals, de recerques sistemàtiques del gest o l’entonació perfectes, és un lloc en el qual ser un mateix.

De tant en tant ens rebel·lem, però només per salvar les aparences. Fem rebombori, armem un escàndol —no gaire violent, per regla general, perquè no comprometi la nostra posició social, suficientment banal per ser acceptat pels altres amb simpatia.” (126) Per exemple, afegeix Grotowski, ens emborratxem fins a quedar inconscients.

No ens estimem, ja no ens estimem a nosaltres mateixos; odiant als altres intentem guarir aquesta mancança d’amor.” (126)

Stanislavski estava interessat a posar en escena textos teatrals: com es poden produir obres sense trair les intencions de l’autor ni l’experiència humana de l’actor.” (128) I en aquest segon punt, en l’experiència humana de l’actor, és on més flaqueja la meva mancada direcció teatral. A Tu i Jo ens en vam sortir com vam poder; amb El penya-segat, on els actors tenen formació clàssica, costa més. Hi ha més dubte. Necessiten saber més coses dels seus personatges. Però per més que jo els hi expliqui, encara no sé com fer-los-hi veure.

“Es treballa durant anys per saber més, per adquirir més habilitats, però al final no s’ha d’aprendre sinó a desaprendre.” (132) És a dir, oblidar tot allò après, totes les constriccions culturals, tots els ritus i convencions socials que hem anat aprenent al llarg dels anys i ser sincers amb nosaltres mateixos. Com  a persones. Com a individus humans. No com  a membres de l’engranatge social.

La sinceritat no és possible si ens amaguem darrere els vestits, idees, signes, efectes escènics, conceptes intel·lectuals, gimnàstica, soroll, caos.” (137) I abans ja ens havia dit: “la sinceritat comença allà on estem indefensos.” (137)

El talent com a tal no existeix, només la seva absència.” (141)

El teatre de les Fonts [segona etapa creativa de Grotowski] és una investigació sobre el que pot fer l’ésser humà amb la pròpia solitud (al costat de l’altre, o dels altres).” (158) I afegeix: “Estem tan sols en la multitud que cerquem qualsevol il·lusió per vèncer la solitud. Ens trobem, fem veure una amistat que no existeix, fem veure desigs que no existeixen realment.” (160)

Sobre el “moviment que és repòs.” (161): “Normalment, no ets mai on ets perquè en la teva ment ja estàs en el lloc al qual et dirigeixes.” (162) Convé canviar el nostre ritme, aturar la nostra precipitació i deixar que el cos es mogui sense moure’s, lentament, sense un objectiu marcat. Quan això passa, t’adones que “comences a estar allà on estàs.” (162) Clar que per a alguns, afegeix Grotowski, resulta més complicat, perquè tenen més energia, són més viscerals. Cal que primer cremin tota aquesta energia sobrera, que corrin, saltin, deixin actuar al seu cos i, després, ja podran aturar-lo. Quan estiguin  saciats.

Sobre el Teatre de les Fonts: “el projecte està orientat vers les accions que precedeixen les diferències i per aquest motiu abraça persones amb tradicions i tècniques llunyanes entre elles.” (165) Perquè aquest és el punt més important d’aquest teatre de les Fonts: vol anar a l’estat original, primari, previ a la cultura, a la socialització de l’individu, al llenguatge que tot ho classifica i categoritza, amb la voluntat de trobar les accions reals, humanes, iguals i compartides per tothom independentment dels seus origens. És a dir, vol mostrar l’home com a membre de la comunitat humana, no com a part d’una cultura establerta que no deixa de ser un artifici arbitrari i convencional. “El punt de partida són sobretot preferències personals, però no les preferències d’una tradició específica.” (165-6)

Sobre la imitació: “Les nostres vides són, en gran part, tan sols una imitació de la vida dels altres.”  (166) Repetim accions, paraules, pensaments. Conscientment o de manera inconscient, però ho fem constantment. Ara bé, “si demanem a algú d’imitar simplement la persona que l’està guiant en aquella acció —Fes-ho!— es produeix un xoc enorme.” (166) No ens agrada ser forçats a imitar, ens costa.

Sobre la llibertat: “Treballo, no per fer cap discurs, sinó per engrandir l’illa de llibertat que porto en mi; la meva obligació no és fer declaracions polítiques sinó forats a la paret.” (176) I afegeix: “les coses que estaven prohibides abans de mi haurien de ser permeses després de mi; les portes que estaven tancades amb dues voltes de clau haurien de ser obertes.” (176)

Sobre la vida: “Tota la vida és un complex fenomen de contrapesos.” (177) Així, davant la obsessio dels futuristes per les màquines, ell afirma que “quan les màquines dominen cerca, per contra, el que és viu.” (177) Es tracta de ser crític, de preguntar-se si la vida que tenim ens satisfà: “l’art, la cultura o la religió (en el sentit de les fonts vives, no en el sentit d’Esglésies, que sovint són tot el contrari), tot això són maneres de no estar satisfet.” (177) I conclou: “No, aquesta vida no és suficient.” (177) Per això demana que actuem, que fem alguna cosa, que superem aquesta mancança. “No es tracta del que manca en la imatge que es té de la societat, sinó del que ens manca en la manera de viure la vida.” (177) Exacte. Les societats poden variar, les nostres percepcions d’elles també, allò realment compartit és com vivim la nostra vida, l’única realitat de la qual podem estar segurs. I j a és ben poca cosa, aquesta certesa.

Sobre l’art: “L’art és profundament rebel. Els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veribables fan la rebel·lió.” (177) Però convé no equivocar-se ni caure en l’anarquia d’idees i accions. “L’art com a rebel·lió consisteix a crear el fait accompli que fa retrocedir els límits imposats per la societat.” (177-8)
L’art ha estat sempre l’esforç de confrontar-se amb la insuficiència i, per aquest mateix fet, l’art ha estat sempre complementari de la realitat social.” (178)
Però el que importa és que sigui una activitat continuada, no un acte temporal que desapareix.

Sobre el mercantilisme del teatre: “Els directors de teatre i els professors d’interpretació que fan de puta en les arts, s’interessen en aquest tipus de recerca [d’eines a través de les quals assolir la veritat, l’expressió autèntica] perquè pensen que potser es podria utilitzar tot això per fer-se un xou.”(187)

Sobre l’essència: “L’essència m’interessa perquè res en ella no és sociològic. És el que vas rebre dels altres, el que no prové de l’exterior, el que no és après.” (197) La consciència pertany a l’essència. Per això, “si fas un acte en contra de la consciència, sents remordiments.” (197) En canvi, “si infringeixes el codi moral ets sents culpable i és la societat la que parla dins teu.” (197)

Sobre els modes d’acció: “Es tracta de ser passiu en l’acció i actiu en la mirada (al contrari del que és habitual). Passiu: ser receptiu. Actiu: estar present.” (198)

Havia intentat callar, mossegar-me la llengua durant aquest capítol anomenat Performer. Havia intentat ignorar tots els “teacher” (195), “outsider” (195), “doing” (196)… però ja no puc més. Quan a la pàgina 199 apareix “don’t improvise, please!” ja no em puc mantenir callat per més estona. A veure. Anem per parts. El senyor Grotowski és Polonès. Sí que va viatjar molt, que va estar als Estats Units durant molts anys, però és polonès, per tant, hem de suposar que la seva llengua materna és el polonès. Seguim: aquest capítol és el recull d’una conferència que ell va fer (no se’ns especifica on) però que va ser publicada per primera vegada a la revista Art Press de Paris el maig del 1987. Això potser no vol dir res, però podria voler dir que, en tant que és el primer lloc on apareix, potser és a causa del lloc on es va fer la conferència. És a dir, sembla lògic que si el text d’una conferència es publica primer a Paris, la conferència hagi tingut lloc a París. Però com que no en tenim cap certesa, no cal precipitar-se. Se’ns diu que aquesta traducció catalana està basada “en la versió definitiva: la traducció anglesa de Thomas Richards, revisada per Grotowski” (201). D’acord. Sembla encertat utilitzar la versió més acurada. Ara bé, si la versió era en anglès, quin criteri ha seguit la traductora per decidir quines paraules deixar en anglès i quines no? És que Grotowski les va pronunciar en anglès enmig del seu discurs? Doncs que ens ho especifiquin. Perquè si no és així, cal que parlem de “teacher” quan el mot “mestre” o fins i tot “ensenyant” el tradueix fidelment? Cal dir “doing” per afegir-hi al costat, i també en cursiva, “el fer”? I, sobretot, cal la fraseta sobre la improvisació en anglès? Jo crec que no.
Però seguim…

Sobre l’Stanislavski: “no es va ocupar ni de teatre experimental ni de les avantguardes; va conduir un treball sòlid i sistemàtic sense ofici.” (203)

Als joves directors que estan preparant el seu primer o segon espectacle, els pot ser favorable tenir davant seu una data fixada per a l’estrena, amb un període d’assaig relativament curt; per exemple, de dos mesos i mig.” (204-5) Vet aquí el que passà amb Tu i Jo. I afegeix Grotowski, “si no, poden acabar malgastant el temps.” (205) I aquesta és la gran por que sobrevola El penya-segat, projecte en pausa momentània.

Sobre la comercialització del teatre: “com és possible estudiar Stanislavski durant dos o tres anys i preparar una escena en quatre setmanes (tal com es fa sovint en aquests departaments [d’art dramàtic a algunes universitats americanes])?” (206) I afegeix: “Stanislavski no ho hagués acceptat mai. Per ell, el període mínim de treball sobre un espectacle era de diversos mesos, i l’estrena només tenia lloc quan els actors estaven preparats.” (206) Aquesta precipitació, promoguda per un sistema mercantil, fa que les estrenes professionals només concedeixin un parell de mesos als assaigs, que els directors, mercenaris de l’escena, siguin escollits per una productora, que els actors siguin forçats a actuar sense tenir temps de conèixer els seus personatges, “no tenen la possibilitat de trobar alguna cosa que sigui una descoberta alhora artística i personal. No poden. Per sortir-se’n, han d’explotar el que ja saben fer i que els ha donat èxit —i això va en contra de la creativitat.” (205) Per això massa sovint veiem a certs actors fent els mateixos papers, recorrent als mateixos gestos, a les mateixes entonacions.

Sobre l’Art com a vehicle (la tercera etapa de creació): Tal i com ja hem apuntat abans, “en un espectacle, la seu del muntatge està en la percepció de l’espectador; en l’Art com a Vehicle, la seu del muntatge està en els actuants, els artistes que fan.” (213)
Sobre la creació d’espectacles: “En certa manera aquesta totalitat (el muntatge) apareixia no a l’escenari, sinó en la percepció de l’espectador. La seu del muntatge era la percepció de l’espectador. El que l’espectador copsava en el muntatge planejat, mentre que el que els actors feien és una altra història.” (216) I aquesta feina, diu Grotowski, aquest “muntatge en la percepció de l’espectador, no és el deure de l’actor sinó del director.” (216) Però això era abans, quan treballava en el teatre representatiu. “En canvi, quan parlo de l’Art com a Vehicle, em refereixo a un muntatge la seu del qual no està en la percepció de l’espectador, sinó en els actuants.” (216)

Sobre la creativitat: “La creativitat és alhora la vida, l’espontaneïtat, alguna cosa completament personal i, al mateix temps, el rigor, l’estructura, la precisió.” (237)

Sobre els actors: “L’actor ben entrenat és l’actor que porta a terme el seu acte psíquic amb el seu cor, i l’actor mal entrenat és l’actor que il·lustra el seu acte psíquic amb el cos.” (238-9) És a dir, no n’hi ha prou amb fer-ho veure, cal viure-ho. Cal ser aquell personatge (com es veia, per exemple, a Los hijos se han dormido)

Sobre el futur: “el que quedarà després de mi no pot ser de l’ordre de la imitació sinó de la superació.”
(251) com ja s’havia comentat anteriorment, no es tracta d’imitar al mestre, sinó de superar-lo.

Una obra “és actual no perquè doni compte de l’actualitat sinó perquè hi respon i, responent-hi, indica alguna possibilitat d’ultrapassar-la.” (267) Crear peces actuals no vol dir omplir el teatre d’andròmines electròniques, de projeccions innecessàries i d’efectes visuals. Fer una obra actual és ser capaç de copsar la realitat present, els convenis socials que hem acceptat i, potser, intentar desballastar-los, mostrar-los despullats, ridículs, absurds.
_____________
Jerzy Grotowski, Teatre i més enllà (Fragmenta editorial)
començat_ 12/03/12  /  acabat_ 2/04/12