Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris murakami. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris murakami. Mostrar tots els missatges

20 d’oct. 2014

Entrada 200

Per celebrar l'entrada número 200 de Fitxes de Lectura, un recull de les frases més emblemàtiques, interessants, representatives o simplement curioses d'aquestes primeres 200 crítiques. (mentrestant, treballant en les properes 200!)

8 contes de nadal, Pere Calders: “val més anar fent i no creure-se’ls de res.”

Rèquiem per una monja, William Faulkner: “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”

La vida sexual deCatherine M., Catherine Millet: No deixa de ser una biografia insulsa que desitja ser provocadora, escandalosa, trencadora però que no arriba ni a fer-nos pessigolles.

La història del senyorSommer, Patrick Suskind: “Deixeu-me en pau!”

Indian Summer, Rodolf Sirera: “és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.”

Pudor de cremat, Joan Iborra: Ens fan créixer les ganes de llegir l’obra, inconscients que tot plegat acabarà sent una decepció.

El mite de Sísif, Albert Camus: “Un home és més un home per les coses que calla que no per les que diu.”

L’hora dels adéus, Narcís Comadira: “un futur trist
un futur que no és pas cap futur
que és el passat
un passat que no passa”

Ulysses, James Joyce: “Do fish ever get seasick?”

Laura a la ciutat delssants, Miquel Llor: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments."

Life of Pi, Yann Martel: “which story do you prefer? Which is the better story, the story with animals or the story without animals?”

Los existencialismos: claves para su comprensión, Pedro Fontán: “El hombre no deja de proyectarse jamás, nunca vive pura y exclusivamente del presente, sino que vive siempre del pretérito hacia el porvenir.

Ubu Roy, Alfred Jarry: “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.”

The Music of Chance, Paul Auster: “The money was responsible for his freedom, but each time he used it to buy another portion of that freedom, he was denying himself an equal portion of it as well.”

El burro de Sancho y el gato de Schrödinger, Luis González de Alba: “Dios no solamente juega a los dados con el mundo, sino que a veces los arroja donde no podamos verlos”

Teoría de la novela, Georg Lukacs: La literatura de diversión ofrece todas las características exteriores de la novela, pero en su esencia, no está ligada a nada, no descansa sobre nada y carece, por consiguiente, de toda significación.”

Adiós a la razón, Paul Feyerabend: “¿Podemos confiar en nuestros expertos, en nuestros físicos, filósofos, senadores y educadores? ¿Saben ellos de qué hablan, o simplemente quieren multiplicar su propia y mísera existencia?”

Cat on a hot Tin roof, Tennessee Williams: “What is the victory of a cat on a hot tin roof? — I wish I knew… Just staying on it, I guess, as long as she can…”

The milk train doesn’t stop here anymore, Tennesse Williams: “has it ever struck you, Connie, that life is all memory except for the one present moment that goes by you so quick you hardly catch it going?”

Joan Endal, Josep M. Folch i Torres: “en el seu intern s’anava sentint estranger a casa seva.”

La meva familia i altres animals, Gerald Durrell: “La majoria de persones som hipocondríaques i sovint ens entretenim queixant-nos, però la Lougarètzia hi tenia dedicació exclusiva.”

Atomised, Michel Houellebecq: “As a teenager, Michel believed that suffering conferred dignity on a person. Now he had to admit that he had been wrong. What conferred dignity on people was television.”

Madame de Sade, Yukio Mishima: “hablo de un tiempo en que la gente sencilla se aburre con su virtud y comienza a exigir parcelas de perversión.”

Nación Prozac, Elizabeth Wurtzel: “una mañana te despiertas con el miedo de que vas a seguir vivo.”

El tragaluz, Antonio Buero Vallejo: “No se vive de la rectitud en nuestro tiempo. ¡Se vive del engaño, de la zancadilla, de la componenda…!”

El sueño de la razón, Antonio Buero Vallejo: “Un país al borde del sepulcro… cuya razón sueña.”

El professor de música, Isabel-Clara Simó: “sor Àngela havia arribat a Déu a través del foc que havia encès entre les seves cuixes aquell mestre foraster que sabia tant de música.

Chicken Soup with Barley, Arnold Wesker: “I don’t believe in the right to organize people. And anyway I’m not so sure that I love them enough to want to organize them.”

Roots, Arnold Wesker: “Time drag heavy. She do that. Time drag so slow, I get to thinkin’ it’s Monday when it’s still Sunday.

I’m talking about Jerusalem, Arnold Wesker: “language isn’t any use! Because we talk about one thing and you hear another.”

Botxenski i companyia, Josep Maria Fonalleras: “ja no hi cap dona al món que des d’ara em farà creure que el blanc és groc.”

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann: “Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.”

La filosofia de Nietsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann: “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.”

Introducció per a una festa musical dedicada a Nietsche, Thomas Mann: “els seus amics es planyien que no podia tenir un bon final aquell que no parava de serrar la branca damunt de la qual s’asseia.”

Freud i l’avenir, Thomas Mann: “La vida és el mite, la vida com a repetició històrica, que en l’antiguitat es visqué així.”

All that fall,  Samuel Beckett: “What kind of a country is this where a woman can’t weep her heart out on the highways and byways without being tormented by retired bill-brokers!”

Act without words I, Samuel Beckett: Aquest personatge que intenta abastar la garrafa, no deixa de ser el nostre reflex.

Act without words, II, Samuel Beckett: Mentrestant, tot resta igual, la monotonia dels nostres dies.

Krapp’s last tape, Samuel Beckett: “just been listening to that stupid bastard I took myself for thirty years ago, hard to believe I was ever as bad as that.”

Rough for theatre I, Samuel Beckett: “have you not heard it enough? The same old moans and groans from the craddle to the grave.”

Rough for theatre II, Samuel Beckett: “Shit! Where’s the verb?”

Embers, Samuel Beckett: “if you hate it why don’t you keep away from it? Why are you always coming down here?”

Rough for radio I, Samuel Beckett: “When one is alone is all alone.”

Rough for radio, II, Samuel Beckett: “Tomorrow, who knows, we may be free.”

Words and music, Samuel Beckett: “Do we mean love, when we say love?”

Cascando, Samuel Beckett: “No more stories… all false… this time… it’s the right one.”

Play, Samuel Beckett: “So he was mine again. All mine. I was happy again. I went about singing […] then I began to smell her off him again.”

Film, Samuel Beckett: “Esse est percipi

The old tune, Samuel Beckett: That’s how it goes, the young pop off and the old hang on.”

Come and go, Samuel Beckett: “appart from colour differentiations three figures as alike as possible

Breath, Samuel Beckett: Beckett tradueix un acte tan humà, tan important, però alhora tan ignorat i involuntari com és respirar, en llenguatge escènic.

Eh Joe, Samuel Beckett: “Anyone living love you now, Joe?… Anyone living sorry for you, now?”

Not I, Samuel Beckett: “mouth on fire... stream of words [...] no idea of what she’s saying.”

That Time, Samuel Beckett: “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.”

Footfalls, Samuel Beckett: “strongest at floor level, less on body, least on head.”

Ghost Trio, Samuel Beckett: El nen mira la figura i nega condescendentment amb el cap abans de marxar. Deixant la figura sola, en aquesta habitació plena de fantasmes.

…but the clouds, Samuel Beckett: “close-up of woman’s face reduced as far as possible to eyes and mouth

A piece of monologue, Samuel Beckett: “thirty thousand nights. Hard to believe so few.”

Rockaby, Samuel Beckett: “all in black
best black
sat and rocked
rocked
till her end came
in the end came.”

Ohio Impromptu, Samuel Beckett: els dos homes resten en silenci, mirant-se l’un a l’altre, intentant compartir la solitud extrema.

Quad, Samuel Beckett: Una proposta visual i simbòlica, la de Beckett, que ens pot fer plantejar la impossibilitat d’actuar diferentment de com ens pertoca, o bé adonar-nos de l’estandardització de la nostra societat en la qual tots ens movem al mateix ritme, al mateix so, que poser ens creiem idividuals, diferents (ens deixen tenir un color i un so propis) però que en realitat som incapaços de defugir el gran engranatge que ens empeny.


Catastrophe, Samuel Beckett: Metateatre: mostrar la preparació d’una escena amb el director, la ajudant de direcció, el protagonista i el tècnic de llum.

Nacht und traüme, Samuel Beckett: Una acció breu, senzilla, però mostrada enginyosament: el desdoblament de la personalitat en el moment de somiar.

What Where, Samuel Beckett: “I am alone.
                                                            In the present as where I still.
                                                            It is Winter.
                                                            Without journey.
                                                            Time passes.
                                                            That is all.
                                                            Make sense who may.
                                                            I switch off.”

Cuaderno de dirección teatral, Agapito Martínez Paramio: Brook: “el director siempre es un impostor, un guía nocturno que no conoce el terreno, y, no obstante, carece de elección; ha de guiar y aprender el camino mientras lo recorre.”

El teatre contemporani, Mercè Saumell: “la nova tecnologia ha influït i pot influir fins a límits insospitats en les possibilitats de l’escena futura. El gran repte, però, és que l’ús que se’n faci no eclipsi el factor humà, l’emoció i els sentiments, que des de sempre han nodrit el teatre.”

El teatro y su doble, Antonin Artaud: “Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.”

Història natural, David Nel·lo: “allò que aleshores l’Anna no podia imaginar ni en somnis era que amb el temps acabaria tenint un fill i que el pare d’aquell fill seria el suicida que es llençava contra els cotxes del barri.”

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.”

La sensualidad pervertida, Pío Baroja: “Ha visto uno tanto inútil, tanto imbécil, tanto cínico y egoista progresar en la vida, que uno se resiste a creer que la inutilidad, la imbecilidad, el cinismo o el egoismo le hayan impedido a uno hacer su camino.”

Mil cretins, Quim Monzó: “no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència”

Rosencrantz and Guilderstern are dead, Tom Stoppard: “half of what he said meant something else, and the other half didn’t mean anything at all.”

The long and the Short and the Tall, Willis Hall: “you put a bloke in uniform and push him oversees and he’s a different bloke to what he was before.”

Humanisme de l’altre home, Emmanuel Lévinas: “darrere la malenconia de l’etern escolament de les coses, de l’il·lusori present d’Heràclit, hi ha la tragèdia de la inamobilitat d’un passat inesborrable que condemna la iniciativa a no ser més que una continuació.”

Rayuela, Julio Cortázar: “La vida, como un comentario de otra cosa que no alcanzamos, y que está ahí al alcance del salto que no damos.”

Each his own wilderness, Doris Lessing: “These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.”

Yes and after, Michael Hastings: “You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.

Nus, Joan Casas i Fuster: “els silencis em fan angúnia

Conversations in Bolzano, Sándor Márai: “Because there is nothing quite as dangerous as a man who will not yield to despotism.”

When we were bad, Charlotte Mendelson: “the scent of her hair always makes him think of having sex underneath a piano.”

Croades, Michel Azama: “durant la missa molts soldats continuaven purificant la ciutat marxant sobre els milers de cadàvers, esclafant caps de criatures contra les pedres. Va ser un dia de gran eufòria cristiana.”

Pedra de Tartera, Maria Barbal: “Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.”

La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset: “Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.”

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater: “No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.”

La dama enamorada, Joan Puig i Ferrater: “fillet! Jo no hi havia pensat, en el teu cor!”

The Subterraneans, Jack Kerouac: “What’s in store for me in the direction I don’t take?”

El gran Aleix, Joan Puig i Ferrater: “ramat de velles eugues famolenques i de pollines xardoroses!”

Pic, Jack Kerouac: “Life ain’t happy, and then it’s happy, and goes on like that till you die, and you don’t know why and can’t ask nobody but God, and He don’t say nothin.”

La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà: Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura.

The Bonfire of the vanities, Tom Wolfe: “Why was it that these days all the little girls were dressed like ladies and their mothers were dressed like teenage brats?”

El mal de Montano, Enrique Vila-Matas: “qué será de nosotros cuando, al fracasar el humanismo del que ya sólo somos funámbulos desequilibrados de su rota y antigua cuerda, desaparezca la literatura?”

El espacio vacío, Peter Brook: “Cuando atacamos a Beckett por su pesimismo, nos convertimos en personajes de Beckett atrapados en una de sus escenas.”

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.”

L’àngel d’hora en hora, Miquel de Palol: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.”

Integration, Sherman Alexie: “What are you thinking? The girls always asked Jon. But John knew the girls really wanted to tell John what they were thinking.”

Looking for the general, Madison Smartt Bell: Amb aquestes onze pàgines ja n’he tingut més que suficient.

Orno and Marshall, Ethan Canin: Un breu fragment de novel·la que apunta a bastantes direccions i deixa el regust interessant de voler-ne saber més.

Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera: “Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.”

The Revenant, Edwidge Dandicat: “They’ve been attacking us for years, slowly invading our culture, tainting it with theirs.”

Burning Mary, Tom Drury: “Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.”

Birthday Boy, Tony Earley: Bon estil narratiu, pèssim contingut.

The Speed of sperm, Jeffrey Eugenides: Un text curiós, amb alguns elements esporàdics de brillantor, però fluix en general.

How he came to be nowhere, Jonathan Franzen: “Having visited North Carolina as a child, he saw no harm in claiming, as an adult, that he’d also been to South Carolina. After all, he had no memory of either state.”

Apples, David Guterson: A partir d’aquí, només puc imaginar-me cap a quin forat d’avorriment i estúlticia deriva East of the mountains, el llibre del qual se n’ha extret aquest fragment.

Something called Crab deluxe, David Haynes: “And so these people come on [on TV] and they talk about things such as men having sex with teenage boys, and women who like to whip men with cats-o’-nine-tails, and Oprah and Ricky nod and shake their heads, and they may get a disgusted look on their faces, but that look –their approbation or condemnation– is really beside the point

Slips of love, Allen Kurzweil: “like so many couples living in cities where housing is in short supply, we resided together in body, but not in soul. Neither she nor I could afford to move out.”

The giant of Cape Cod, Elizabeth McCracken: “these are the two truths of tourists: they walk slowly and they must record their slow progress down the street.”

Agnes of Iowa, Lorrie Moore: “I lived that. Why should I want to write about it?”

Farewell, Fae Myenne Ng: El dubte ara (una altra vegada) és saber si la selecció dels fragments les marquen els propis autors o si bé ho fan els editors de Granta. Més que res per saber a qui culpar.

Maximum security, Robert O’Connor: “He was caught in a reality so fierce that it could not tolerate fantasy.”

Moscow, Idaho, Chris Offutt: “Anything was better than prison, even moving graves in Idaho

A fan letter, Stewart O’nan: “Sometimes love doesn’t take much. You just have to be there when it shows up.” 

The driving child, Mona Simpson: “Life is a long time, and good-for-nothing men are always abundant, plenty to pick from, like weed flowers.”

Xmas, Jamaica Plain, Melanie Rae Thon: “Talking heads spit the news again and again –there was no reason to listen– tomorrow exactly the same things would happen, and still everyone would forget.”

Future Shock, Kate Wheeler: “The only good thing about old age is nobody cares about you anymore. So you can say and do exactly as you please. That’s the ticket. You’ll all find out. You’ll all forgive me, one day.”

La zapatera prodigiosa, Federico García Lorca: “Las mujeres les gustan a los hombres, pero todos los hombres no les gustan a todas las mujeres.”

Del inconveniente de haber nacido, E. M. Cioran: “Las noches en que hemos dormido son como si no existieran. Sólo permanecen en neustra memoria aquellas en que no hemos pegado un ojo.”

Niebla, Miguel de Unamuno: “Todos estos sucesos cotidianos, insignificantes; todas estas dulces conversaciones con que matamos el tiempo y alargamos la vida, ¿qué son sino dulcísimo aburrirse?”

Sistema de la agresión, Sade: “No hay nada tan bárbaro y tan ridículo como haber asociado el honor y la virtud de las mujeres a la resistencia que oponen a los deseos que han recibido de la naturaleza.”

El teatre per dins, Santiago Rusiñol: “L teatre és com la vida: fa riure, fa plorar, agrada, no agrada, no segons els que ho escriuen, sinó segons els que ho escolten.”

Fugaç, Josep Maria Benet i Jornet: “Trobem fàcil parlar de les coses desagradables i ens fa vergonya parlar de la bellesa.”

Couples, John Updike: "I've never understood why people are so shocked when somebody sleeps with his best friend's wife. Obviously, his best friend's wife is the one he sees most of."

Marburg, Guillem Clua: "La gent té necessitat de creure en miracles, encara que en el fons sàpiga que no són veritat."

Indigneu-vos!, Stéphane Hessel: "Una democràcia veritable necessita una premsa independent."

L’avare, Molière: "Il aime l'argent, plus que réputation, qu'honneur et que vertu"

La direcció dels actors, Jaume Melendres: "L'actor és un forat negre que, després d'haver absorvit com a persona una immensa quantitat d'energia, la retorna a l'univers en forma de personatge."

Infantillatges, Raymond Cousse: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos."

The Lay of the land, Richard Ford: "It's why I hate men my age. We all emanate a sense of youth lost and tragedy-on-the-horizon."

The Wave, Morton Rhue: "Why are you doing this if you know it's stupid? Why are you part of it?"

L’individu i la comunitat: maneres de pensar la pertinença, Manuel Cruz: "Ens ha tocat de viure en un segle en el qual es corre tan de pressa i es pensa tan lentament"

L’amor propi: de l’individu il·lustrat al postmodern, Ramon Alcoberro: "L'amor propi per als catòlics és pagà, per als comunistes resulta insolidari i per als kantians és la quinta essència del subjectivisme moral. Només veient qui l'ataca, és bastant inevitable que, en conseqüència, ens caigui simpàtic."

Individu i reforma educativa davant el tercer mil·leni, Lluís Alegret: "Tota educació sigui religiosa sigui  laica o establerta per l'Estat és una imposició que té com a coartada els valors de la moralitat."

L’individu en la societat anarquista, Antonio Blanco: "ser governat significa ser: observat, inspeccionat, espiat, dirigit, legislat, regulat, inscrit, adoctrinat, sermonejat, controlat, mesurat, sopesat, censurat i instruït per persones que no tenen el dret, els coneixements ni la virtut necessaris per això."

L’educació de l’individu al tercer mil·leni, Josep Lluís Camino: "Per desgràcia, actualment s'ensenya per a avaluar i s'estudia per a aprovar, ja s'ha aconseguit intrumentalitzar el coneixement i la cultura, que es contempla com un producte."

L’individualisme i l’individu en el temps de la globalització, Bernat Castany: "Tothom viu experiències, però poca experiència n'extreu"

Com ens veiem davant del tercer mil·leni?, Marta Doltra: "Qui demana que el govern restringeixi el comportament de les persones "pel seu bé"? Generalment, els que no sofreixen la restricció."

Existència individual i psicologia educadora, Albert Llorca: "els sistemes educatius contemporanis no són vies d'alliberament, sinó un refinat sistema de control al servei de la dominació capitalista"

La intel·ligència intuïtiva, Ramon Marquès:  "La intel·ligència ètica o capacitat per a distingir entre el bé i el mal depèn dels nostres propis valors. Cada un de nosaltres hi veu amb el color del vidre dels seus propis valors"


Individu i educació a l’època d’internet i la postmodernitat, Gonçal Mayos: "Ja sigui per imposició violenta i sagnant, al llarg de la història l'home individual sempre ha viscut amb un intermediari entre ell i la complexa, inacabable, realitat."

Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur."

L’individu en la psicoanàlisi del segle XX, Manuel Satué: "Si els homes no pensessin tant en el món del més enllà es preocuparien més per a millorar el món immediat"

El soldat fanfarró, Plaute: "Quina desgràcia tan gran per a un home ser tan formós"

El mètode Grönholm, Jordi Galceran: "No busquem un bon home que sembli un fill de puta. El que necessitem és un fill de puta que sembli un bon home"

Freedom, Jonathan Franzen: "Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena."

Vacants, Lluïsa Cunillé: "Després de la música el silenci és el més definitiu que hi ha."

The Invisible man, H. G. Wells: "he caught a glimpse of a most singular thing, what seemed a handless arm moving towards him, and a face of three huge, indeterminate spots on white, very like the face of a pale pansy"

Alguien silbó (y despertó a un centenar de pájaros dormidos), Antonio de Paco: "En este lugar no hay hombres. Tan sólo animales. Animales desesperados por sobrevivir..."

Call center, Marc Angelet: "¿las mujeres barbudas pueden ser teleoperadoras? ¡Por supuesto que si! Mientras sepan hablar... ¿Los enanos pueden ser teleoperadores? O eso, ¡o se dedican a destruir anillos mágicos!”

Plastilina, Marta Buchaca: "no había pensado qué le diría a mi hijo, que te diría a ti... no lo había ensayado. Y ¿sabes qué? Que es una putada no haber ensayado."

The Rabbit and the Tiger, Leah Franqui: "Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?"

La mort de Danton, Georg Büchner: "Ja n'hi ha prou d'una societat que s'apropia les vestidures de l'aristocràcia morta i li hereta la lepra"

L’avenir és llarg, Louis Althusser: "En realitat em proposo, tot al llarg d'aquestes associacions de records, mantenir-me estrictament en els fets; però les al·lucinacions també són fets."

Els fets, Louis Althusser: "Em va ensenyar a pensar, i sobretot que es podia pensar d'una manera diferent del que pretenien els nostres professors"

Leonce i Lena, Georg Büchner: "Què no són capaços de fer, els homes, per avorriment? Estudien per avorriment, resen per avorriment, s'enamoren, es casen, es reprodueixen per avorriment, i acaben morint-se d'avorriment."

!!!, Raúl Hernández Garrido: "El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar."

Sing yer heart out for the lads, Roy Williams: "The white working class. You think it was an accident we are all as thick as shit?"

Woyzeck, Georg Büchner: "Si jo fos un senyor de barret i rellotge, i portés monocle, i sabés parlar bé, ja ho crec que en fóra, de virtuós!"

Brown Buffalo, Carlos Morton: "Wake up Stupid America! We're the cockroaches infesting your cities, crawling upside your minds. We'll survive your racist laws, clubs and shotguns, electrified fences and vigilantes. Try and nuke us with your atom bomb, but we'll still be here because we eat maíz that protects us from radiation."

La tragèdia de l’home, Imre Madách: "És el vell conte dels enamorats: cadascú creu que ha descobert la vera passió, i pensa que abans d'ell ningú no sabia estimar."

Ira, Aleix Aguilà: "No formem part de res. Ni d'una ciutat en runes."

Moby Dick, James Armstrong: "Better sleep with a sober cannibal than a drunken Christian"

The Countess Cathleen, W. B. Yeats: "What is the goal of praying? father says God and the Mother of God have dropped asleep."

The Playboy of the western world, J. M. Synge: "If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth"

Cock-a-doodle dandy, Sean O’Casey: "When you hear anything or see anything suspicious, give it no notice, unless you know how to deal with it."

Brother Ry, Steven Owad: "I do hate to be rude, but for the moment you will have to shush yourself. Your boy and I are conversationally engaged."

A very modern marriage, Arthur M. Jolly: "I've never been shot before. I don't know what the procedure is"

Life is mostly straws, Richard Manley: "This morning I saw the profile of Hegel in the schmear of my bagel"

The brief wondrous life of Oscar Wao, Junot Díaz: "Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass"

El lector por horas, José Sanchis Sinisterra: "Los hijos son los mensajeros de la muerte, de nuestra propia muerte."

Recto/verso, Carlos Rehermann: "Equiparar futuro con adelante es tan arbitrario como sería equiparar pasado con adelante o futuro con atrás"

Llàstima que sigui una puta, John Ford: "¿he de ser el pare del poti-poti mal entaforat al teu corrupte vendre de bastard?"

The homecoming, Harold Pinter: "he had her up there for two hours and he didn't go the whole hog"

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair."

Tecnociència i narrativa: notícia d’una vella amistat, Jordi Font-Agustí: "l'actual divorci entre literatura i tecnociència és, en bona mesura, una lamentable herència d'aquells romàntics que, malgrat el mestratge de Goethe, van fer del menyspreu de la ciència i la tecnologia un posat estètic"

Utopies: del somni tecnocientífic al malson totalitari, Pere Gallardo-Torrano: Interessant i exhaustiu repàs de les principals creacions literàries i cinematogràfiques que han abordat la influència de la tecnociència damunt la societat.

La literatura catalana d’especulació científica i tecnològica de laRenaixença a la Guerra civil, A. Munné-Jordà: mentre arreu neixia el gènere de ciència ficció tal i com el coneixem actualment (als voltants del 1938), "aquí estàvem per altres guerres"

Imatges, paisatges i figures darwinianes a la novel·la anglesa delsegle XIX, Jordi Lamarca: "prefereixo ser una mona perfeccionada que un Adam degenerat."

La química: amors i desamors literaris, Xavier Duran i Escribà: "Quan un món sorgeix, un altre en desapareix"

El rayo que no cesa: l’electromagnetisme a la literature i el cinema, Manuel Moreno: "el quotidià havia deixat de ser fascinant"

A l’ombra de Los Álamos: gènesi de l’era nuclear a la literatura i elcinema, Jordi José: Dilemes morals i dubtes bioètics per un creixement científic que tendeix a moure's únicament per interessos: belicistes, econòmics... però gairebé mai humanitaris.

Informàtica-ficció, Miquel Barceló: De com la intel·ligència artificial derivà en els robots i els androides en l'imaginari humà.

Bella del señor, Albert Cohen: "¡Lo que necesito yo es una existencia ajetreada, rica en discusiones y estratagemas! ¡En fin, un poco de vida antes mucha muerte!"

Némesis, Philip Roth: "haces lo correcto, una vez y otra y otra, haces lo que es debido sin cesar. Tratas de ser una persona complaciente, y ocurre esto. ¿Dónde está el sentido de la vida?"

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett: "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future"

El inmortal, Jorge Luis Borges: "Ser inmortal es baladí; menos el hombre, todas las criaturas lo son, pues ignoran la muerte."

El muerto, Jorge Luis Borges: "hombre del suburbio de Buenos Aires, [...] un triste compadrito sin más virtud que la explotación del coraje"

Los teólogos, Jorge Luis Borges: "En materia teológica no hay novedad sin riesgo"

Historia del guerrero y de la cautiva, Jorge Luis Borges: "Sin embargo, a los dos les arrebató un ímpetu secreto, un ímpetu más hondo que la razón, y los dos acataron ese ímpetu que no hubieran sabido justificar"

Biografía de Tadeo Isidoro Cruz (1829-1874), Jorge Luis Borges: "Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario"

Emma Zunz, Jorge Luis Borges: "Creía tener con el Señor un pacto secreto, que lo eximía de obrar bien, a trueque de oraciones y devociones"

La casa de Asterión, Jorge Luis Borges: I que ridícul que ens apareix l'heroi Teseo després de matar un monstre que de monstre només en tenia l'aparença exterior i que tant desitjava la mort.

La otra muerte, Jorge Luis Borges: "modificar el pasado no es modificar un solo hecho; es anular sus consecuencias, que tienden a ser infinitas. Dicho sea en otras palabras, es crear dos historias universales."

Deutsches Requiem, Jorge Luis Borges: "Morir por una religión es más simple que vivirla con plenitud"

La leyenda de Inverglass, Jon López de Viñaspre: "Apretó los dientes para que no le cayera de los ojos la tristeza"

Kantuta, Jon López de Viñaspre: "Tal vez el ser social, el que vive según le dictan, está más escindido de su natural camino que el que se realiza a su manera"

El clan de los Benasperi, Jon López de Viñaspre: "No hemos sido nunca espectadores de la vida"

Balada del tirolés atípico, Jon López de Viñaspre: "Descubrir un baúl cargado de miedo, de mucha delicadeza, de intenciones loables y buenas formas, un arcón lleno de ilusiones no materializadas, de sueños traicionados, amores no vividos y deudas pendientes con uno mismo o con los demás"



28 de jul. 2014

South of the Border, West of the Sun, Haruki Murakami

"Until I moved to Tokyo to go to college, I was convinced everyone in the whole world lived in a simple-family home with a garden and a pet, and commuted to work in a suit." (4) Diu Hajime emmarcant-nos el seu espai vital però, mostrant, també, una realitat molt més important: en un moment o altre de la seva vida, cada individu pensa que el món és únicament tal i com és la minúscula porció del món que ell coneix. N'hi ha que ho descobreixen abans que no és així, n'hi ha que no ho descobreixen mai.

En un mes carregat de la nostàlgia dels aniversaris no realitzats (els vint anys de la mort de..., els vint anys de l'aparició del disc de...) la preciosista descripció dels amors adolescents de Hajime ens transporta, inevitablement, al passat propi. Als primers petons. Als primers dubtes. Els primers intents d'amor... amb només dos capítols, la prosa fluïda de Murakami ens sedueix i ens prepara pel dolor que, inevitablement, s'apropa: "A person can, just by living, damage another human being beyond repair." (25)

"What we needed were not words and promises but the steady accumulation of small realities." (29)

A vegades, la realitat precedeix la ficció i ens veiem a nosaltres mateixos retratats en un text. Llavors, la sorpresa del que passarà potser s'esvaeix, però la força del fet, el pes dels records i les emocions que genera, augmenten. Aquest és el cas de l'escampament de les cendres que la reapareguda Shimamoto fa en el riu allunyat on la porta en Hajime. No per previsible, l'acte perd força emotiva.

"How nice it would have been if the plane hadn't taken off" (110) confessa Shimamoto els seus sentiments i, alhora, mostra el seu dolor. Quan el passat esdevé un condicional, acostuma a ferir-nos de veritat.

"Once she got out of the car and was gone, my world was suddenly hollow and meaningless" (110)

De la desolació de la solitud brillantment expressada en el capítol 13 (la Shimamoto ha desaparegut i en Hajime no sap com seguir amb la seva vida. Estima la seva dona, les seves filles, té una bona feina... però no hi és ella) a la tristesa infinita de la idea de la "hysteria siberiana" (155): quan, de sobte, la rutina del teu món t'asfixia i necessites fugir tot i saber que no hi ha escapatòria possible, que al teu voltant només hi ha el buit i el no-res. Quan vol, Murakami fereix amb les idees. Però quin dolor tan agradable!

Més enllà de l'amor inabastable, sobresurten els fantasmes del passat que ens persegueixen. El record d'una vida que no hem viscut. El dolor d'un futur que no hem tingut. I això és el més impressiona d'aquest llibre, el que més commou i que ens acompanyarà durant més temps.
_____________
Haruki Murakami, South of the Border, West of the Sun (Vintage Books)
començat_ 19/04/14  /  acabat_ 21/04/14

5 de febr. 2014

Freedom, Jonathan Franzen

Quan treballava a la Llibreria Geli de Girona (quan aquest país encara es preocupava per canviar les pessetes per euros), Les correccions era un llibre que tenia constantment damunt el taulell i que em mirava amb molt d'interès. Dia rere dia pensava en comprar-lo i llegir-lo, però ja se sap que massa sovint els llibreters són els que menys temps tenen per llegir. Toquen molts llibres, n'estan al corrent dels diferents arguments i els comentaris dels clients, però no en poden llegir ni una cinquena part dels que voldrien. Al final, doncs, vaig marxar de la Geli, de Girona, i de Catalunya, sense llibre. Ara, milions d'anys després i gràcies una vegada més a les botigues de Charity escoceses, tinc un llibre d'en Franzen entre les mans. Dotze anys després, però més val tard que mai.

Primer dilema interessant: en Joey, el fill d'en Walter i la Patty, els planteja, amb onze o dotze anys, que ell no pensa anar a dormir fins que ells no hi vagin perquè tots som iguals. És a dir, qüestiona la diferència entre adults i nens (o joves) i, per tant, l'autoritat d'uns damunt dels altres. Al final, sembla que l'únic que accepta com a solució és que els adults són els que tenen els diners. I qui té els diners, té el poder. En l'estira i arronsa pel poder, sempre guanya qui té la paella pel mànec. I això, avui en dia, vol dir qui té la major capacitat econòmica.

Les primeres pàgines, aquest capítol anomenat Neighbours, inevitablement (i no per això negativament) recorda a llibres dels suburbis americans com Couples, de John Updike. Les crítiques veïnals, les relacions d'aparença, les constants insinuacions sexuals, la perillosa tendència a l'alcoholisme de les mares avorrides...

Franzen explica brillantment aquests moments de ràbia en els quals veus, saps, que una injustícia està sent comesa, però que socialment (o políticamet com en aquest cas) es fa el possible per a amagar-la. Fins i tot, acusar a la víctima d'una violació d'haver comès un error i que, potser, en part, era culpa seva: "sometimes the best thing is to learn your lesson and make sure you never get in the same position again" (50). Aquest és el consell que dóna en Ray a la Patty, la seva filla de 17 anys que acaba de ser violada. Quan els poders fàctics i socials poden més que els personals.

És interessant veure com canvia l'estil narratiu per adaptar-se a la història explicada. No es tracta d'un canvi radical (frases més curtes/llargues, tipologies diferents...) però sí que es percep. Així com el primer capítol recordava a Updike, aquest segon capítol (el diari de la Patty suggerit per la seva psicòloga) recorda al Murakami de Norwegian Wood, encara que només sigui per l'acció que transcorre en residències d'estudiants. De sobte, passem d'una història adulta a una narració de dubtes i conflictes post-adolescents.

"There are few things harder to imagine than other people's conversations about yourself." (146) Pot ser que en puguis intuïr el to general (de crítica, de burla...) però l'exactitud de les seves paraules sempre s'escaparà a la teva comprensió.

Tercera part del llibre (encara que no estigui marcada així) en la qual posem més atenció damunt en Richard. A la primera, vèiem la parella Patty/Walter. A la segona, coneixíem millor a la Patty. Ara ens endinsem en el món d'en Richard. Una mica com van fer a la primera temporada de Skins, en la qual cada episodi tenia un protagonista principal al voltant del qual girava la història.

Parlant del MP3, Richard afirma: "it's great that a song now costs exactly the same as a pack of gum and lasts exactly the same amount of time before it loses its flavour and you have to spend another buck" (212) Però no ho diu com a crítica, sinó com a quelcom positiu: "I think it's good for the honesty of rock and roll and good for the country in general that we can finally see Bob Dylan and Iggy Pop for what they really were: as manufacturers of wintergreen Chiclets" (212)

"Integrity's a neutral value. Hyenas have integrity, too. They're pure hyena." (245)

I ara, emmarcat dins el capítol anomenat 2004, és hora de conèixer una mica més a en Joey, el fill de la Patty i en Walter que es va emancipar d'ells i va anar a viure amb els veïns.

Següent part, següent protagonista: en Walter i la seva estranya feina de crear una mena de santuari d'ocells tot aliant-se amb magnats del carbó.
Quan van a sopar en un restaurant de mala mort amb Lalitha, la seva treballadora amb qui la tensió sexual va en augment, la consciència ecològica els fa mirar cínicament el menú perquè "between the horrors of bovine methane, the lakes of watershed-devastating excrement generated by pig and chicken farms, the catastrophic overfishing of the oceans, the ecological nightmare of farmed shrimp and salmon, the antibiotic orgy of dairy-cow factories, and the fuel squandered by the globalisation of produce, there was little he could ever order in good conscience besides potatoes, beans and freshwater-farmed tilapia." (325). I si féssim un exercici semblant amb els menús de molts dels restaurants que freqüentem, potser deixaríem d'anar-hi.

"The country that minutely followed every phoney turn of American Idol while the world went up in flames seemed to Walter fully deserving of whatever nightmare future awaited it." (334) Una interessant variació de la idea que cada país té la tele que es mereix en la qual s'hi afegeixen les conseqüències futures d'aquesta ingesta continuada de televisió.

"You may be poor, but the one thing nobody can take away from you is the freedom to fuck up your life whatever way you want to." (383) Aquest és el principi de llibertat que hauria d'existir. És el que Franzen diu que va incomplir Clinton intentant prohibir les armes i que li va fer perdre les eleccions. És la llibertat que, en realitat, només és un miratge de llibertat.

Les referències musicals són freqüents en el llibre: Wilco, Sonic Youth... i ara surt "the suddenly hot band Bright Eyes, fronted by a gifted youngster named Connor Oberst" (389) i és inevitable viatjar a aquest any 2004 en el qual està ambientada l'acció i recordar amb quina força Bright Eyes va entrar a la meva vida. Com m'acompanyava en els meus viatges de més d'una hora i trenta minuts que separaven Galashiels d'Stirling. Com I'm wide awake it's morning va obrir un nou camí musical i va donar esperances a una dècada tan trista. Per sort, aviat el van acompanyar The National, el Turn the bright lights de Interpol, Cat Power, Four Tet, Calexico, Malcolm Middleton... i el món, novament, va tenir raó de ser. Encara que només fos durant uns anys.

"Just because a person isn't making a good use of her life, it doesn't stop her life from passing. In fact, it makes her life pass all the quicker." (398) El maleït temps, el nostre principal enemic, que no perdona a ningú, que ens devora a tots cruelment i salvatge. I l'únic que ens queda és fer com els grans poetes i adonar-nos que hem d'evitar que en el moment de morir haguem de donar una resposta negativa a la pregunta sobre si ha valgut la pena la nostra vida.

Franzen sorpren, novament, fent reaparèixer el text autobiogràfic  escrit per la Patty (Mistakes were made) que configurava la segona part del llibre. Destrament, la Patty deixa el text damunt del llit d'en Richard per dir-li tot allò que no gosa dir-li cara a cara. I, certament, amb aquest gest el text prèviament llegit agafa un nou valor. Tant que m'adono que Freedom m'ha atrapat. Que, després del començament dubitatiu, del principi de frustració i decepció que m'havia generat, el text ha anat creixent dins meu (perdó per la traducció literal anglesa però no ho sé explicar d'altra manera) i començo a gaudir-lo de debò.

Parlant de la necessitat que les parelles es barallin ("people have fights when they love each other but still have actual complete personalities and are living in the real world" (416)) resulta impossible no pensar en el dia que una amiga que acabava de trencar amb la seva parella després de 10 anys junts expressava el mateix sentiment, el mateix error que van cometre ells. Recordar això i imaginar-te a en Franzen parlant sobre aquest mateix tema amb un amic/amiga és inevitable. Potser busquem similituds en les vides dels altres per a no sentir-nos tan sols. Potser senzillament resulta que tots tenim unes vides massa semblants.

Després de l'anècdota escatològica d'en Joey d'haver de recuperar el seu anell de casament d'entre els seus excrements, una molt bona afirmació: "this wasn't the person he'd thought he was, or would have chosen to be if he'd been free to choose, but there was something comforting and liberating about being an actual definite someone, rather than a collection of contradictory potential someones." (459). Sí. Perquè ara, "he was the person who'd handled his own shit to get his wedding ring back." (459) És a dir, que és capaç de fer el que sigui necessari.

"Nothing disturbs the feeling of specialness like the presence of other human beings feeling identically special" (472-3)

I en Walter explota. Després de tota una vida de callar i aguantar patacades, és normal que ho faci. I, lògicament, ho fa en el pitjor moment, en el discurs d'inauguració de la nova fàbrica: "it's a perfect world, isn't it? It's a perfect system, because as long as you've got your six-foot-wide plasma TV, and the electricity to run it, you don't have to think about any of the ugly consequences." (514)

Bona parta del llibre, sobretot les històries del fill i els seus negocis venent ferralla a Iraq, baixen el llistó i transformen el llibre en una mena de fulletó (perdó), com un serial televisiu de múlptiples personatges. Per sort, quan Franzen l'encerta, l'encerta molt i les petites llacunes s'obliden ràpidament. Per això, quan les darreres pàgines s'omplen de bellesa, de converses no mantingudes, de tensió i mirades... Freedom s'acaba deixant un bon regust de boca. Potser no és l'obra mestra que buscava, potser no genera tantes preguntes ni crítiques com desitjava, però certament és un llibre de pes digne de ser llegit. I això no es pot dir de tots els llibres que conformen aquestes fitxes de lectura.
__________________
Jonathan Franzen, Freedom (Harper Collins)
començat_  5/10/13  /  acabat_  15/11/13