Encuriosit,
començo la primera lectura d’en Fonalleras més enllà dels seus articles als
diaris. Clar que imagino que aquests texts periodístics poden deixar entreveure
què és el que m’espera en aquest llibre, però és millor no fer pressuposicions.
Comença
el llibre amb una cita d’en J.D. Salinger i no sé si és pel fet de veure el seu
nom, pel fet d’haver-me evocat el seu record o si perquè en realitat s’hi
assembla, però el començament del primer conte, la manera de descriure l’acció
m’hi recorda, a en Salinger. I això sempre és una cosa bona.
Llàstima
que al cap de poques pàgines apareix una d’aquelles frases nauseabundes,
innecessàries, que provoquen mal de panxa. Quan apareix la Bet, l’amiga de la
germana i en Robert és presentat com a vagabund i no com a germà seu, en
Fonalleras sembla tenir la necessitat d’aclarir el següent: “La Bet es va
posar a riure, perquè va saber de seguida que en Robert no era un vagabund.”
(12) Una puntualització que es podria, s’hauria, d’haver fet d’altres, i
millors, maneres.
Malgrat
aquesta frase, el primer conte “Els Cardozo aprenen a ballar” és
interessant. La història és explicada saltant en el temps i en els records,
mostrant com una acció present, el casament de la Bet, porta tot de records a
l’Helena, qui havia sigut la seva cunyada, dama d’honor del casament del la Bet
amb el seu germà Robert i ara convidada a aquest nou casament. Un acte que
realitza en secret perquè les coses no van acabar bé entre la Bet i en Robert,
perquè quan en Robert morí, ella ni tan sols va anar a l’enterrament, perquè la
família Cardozo és una família hermètica, plena de records i de manies.
“La
síndrome de Pickwick” ens situa en un lloc inconcret (tot i que al cap de
quatre ratlles esdevé fàcil conjecturar que es tracta d’un ascensor aturat) a
un home i una noia. Ell inicia una conversa fent tot un seguit de preguntes i
reflexions estrambòtiques i ella li mig segueix la corrent perquè en un espai
tan estret no pot fer-hi gaire més. Així, aquest individu xerraire ens mostra
com la seva afició és anotar tot allò que considera interessant en una llibreta
i que, en referència a la noia amb qui està ara parlant, té anotades les
característiques de la roba estreta que
portava un dia que van coincidir en un concert. Ella aguanta estoicament la
descripció de la vetllada d’aquest personatge que resulta cada vegada més
preocupant.
Una
vegada més, el ressò d’en Salinger es pot sentir al llarg de tot el conte, de
tota l’acció sense acció que sembla córrer paral·lela al conte “Un dia
perfecte per als peixos plàtan”, en el qual l’espai tancat, impossible
d’escapar-ne, és un avió i també es produeix una
conversa/monòleg/reflexió-en-veu-alta d’un dels personatges vers l’individu que
té al costat.
“El
gerani del relleix”, el conte més breu de moment, ens mostra una turbulenta
història d’amor narrada pel seu protagonista des de la cornisa d’un 83è pis on
s’ha hagut d’amagar per por de ser sorprès pel promès de la seva amant, un
mafiós armat. Una història senzilla però ben narrada, un repàs a tota una
relació amorosa en quatre línies i un desenllaç tens.
“Mitxi”
és un altre conte curt que mostra molts elements en comú amb els altres contes
apareguts fins ara: un Lancia, un ginlèmon, uns pantalons curts... ens situem
minuts abans de l’actuació de la narradora. Ens informa com es guanyava la vida
ensenyant el cul fins que un avi la va apadrinar i la va portar als teatres. I
ara, després de canviar de representant, de parella i d’hàbits, ha tret un disc
i canta a pavellons. Potser professionalment li va bé perquè molta gent l’ha
anat a veure, però la seva vida rere l’escenari dista molt d’anar bé. Però no
se’ns permet saber-ne més: la criden a l’escenari i el conte s’acaba.
“En
Ballvé va tocar-li el clatell” sembla tancar aquesta trilogia de contes
breus i entrelligats. Aquí, aquest Ballvé del títol arriba a un casino a jugar
i es troba amb l’Àlex (el mateix nom, potser la mateixa noia, que s’ha quedat
tancada a l’ascensor). Ells dos havien tingut una relació amorosa i ara no sap
molt bé com apropar-s’hi. Per la seva banda, l’Àlex veu arribar en Ballvé i no
vol parlar amb ell, però acaben parlant. Ell li retreu que l’enganxés a la coca,
que ara en Mitxi (sí, el del conte anterior) el té ben collat, i ella li diu
que no és culpa seva i que ara està amb en Gerard, el francès que fugia de la
policia fa dos contes. Arribats a aquest punt, el joc de noms, de personatges,
de característiques semblants podria fer-nos creure que es tracta tot d’una
mateixa història explicada des de diferents angles, però el fet de mostrar en
Botxenski amb múltiples caràcters, tan aviat com a doctor en nutrició, com a
propietari d’una sala de ball, com a mafiós, com a propietari del casino... ens
fa pensar que no és així, que la coincidència de noms i característiques només
són una clucada d’ull de l’autor vers l’espectador, però que cada personatge és
ell mateix, malgrat compartir elements amb d’altres. Com cada individu és un
mateix, malgrat assemblar-se al seu veí.
“Ella
llegia l’Oggi” és un conte ràpid. Més llarg que els anteriors, però de
narrativa lligada, de frases continuades (“un tigre ferotge, en posició de
combat, un tigre que saltava sobre unes herbes, un tigre de la selva que tenia
cara de tigre que està a punt de queixalar un antílop” (49)) que n’acceleren
la lectura. Ens mostra el recull d’impressions d’un turista que, des de la
platja, observa la gent i s’interessa, particularment, per dues italianes. N’analitza
els moviments, n’estudia i categoritza les accions i, en certa manera, es
lamenta de només haver-les pogut estudiar durant 10 dies perquè 10 dies no són
suficients per a conèixer-les. Les italianes no fan pas res d’especial, només
prenen el sol, es banyen, flirtegen amb altres banyistes, però la crònica
detallada que se’ns ofereix aquí enalteix aquestes accions quotidianes. I
aquesta és, de fet, la major virtut d’aquest conte.
“Els
plecs delitosos de Na Margarida o ¿per què em tornen boig les teves aixelles
quan, després de despullar-te, livingrumeges, ufanosa, sense fer cas de les
meves súpliques, amb la tele apagada, tota nua, matant formigues?” És una
història breu, brevíssima, volgudament reiterativa en quant a l’escriptura, que
ens mostra una reflexió del narrador sobre la seva parella, la Margarida, i
sobre les relacions que mantenen. A partir d’aquí, cadascú en pot buscar el seu
simbolisme, els seus missatges ocults. Jo encara estic intentant entendre a què
es refereix en Fonalleras quan diu “quan m’aturo a l’Estació de Servei, amb
la certesa d’estar rebent la benzina de l’eternitat” (56).
“Nit
de plaer al ferrocarril” mostra la dicotomia entre la vida normal,
tranquil·la, pausada, d’un directiu d’una casa d’estores perses, que viu en una
caseta blava, d’un barri tranquil, amb la seva dona i el seu fill ros (que això
se’ns remarca molt) per una banda, i la bogeria, el desenfrè d’una nit de
viatge en tren per motius de negoci, per l’altra. Al tren hi fa de tot; es
droga, beu, enganya la seva dona amb altres dones i gairebé altres homes...
mentrestant, la seva dona també l’està enganyant amb un amic comú. I ell ho
sap. I no diu res.
L’endemà, tot torna a la normalitat. Al seu
davant només hi ha la caseta blava en el barri tranquil, amb la seva dona i el
seu nen ros.
En aquesta
història, com en moltes d’altres anteriors, Fonalleras utilitza el mot “etcètera”
(59) per mostrar que no tot el que passa ens és explicat, però la veritat és
que resulta bastant desgradable, visualment lleig i sonorament poc reeixit.
“Naufragi”
fa reviure aquella època en la qual podies entrar als obradors de les fleques a
comprar els croissants acabats de fer de matinada, quan tornaves d’una nit de
festa i et venia de gust esmorzar abans d’anar a dormir amb el sol ben sortit.
Potser és així com s’ha d’entendre aquest conte que comença amb una oferta d’esnifar
coca per part d’en Botxenski, continua amb unes copes amb els amics i acaba amb
el protagonista sortint del pis de la desconeguda que li ha venut els croissants
quan ja són les vuit del matí.
“A
Rwanda no hi ha dinosaures” és un conte fluix, com els dos o tres darrers,
que mostra una expedició sense solta ni volta a buscar dinosaures a Rwanda. Una
expedició de cinc persones (“un aventurer, en Zòbel; una noia pràctica i
eficaç, la senyoreta Nàdia; un cuiner fornit i valent, l’Schneider; i un home
de negocis atrevit i milionari, en Joel. Només faltava un pensador, en Botxenski),
de les quals només en torna, una, en Botxenski.
“Nòria”
és obscur, cruel, misteriós, simbòlic, fins i tot. Amb l’excusa d’explicar un
viatge a la nòria, es dissecciona el món per, de sobte, trasbalsar-ho tot. El
viatge en nòria només atreu a un 60% del públic, però quan aquest viatge esdevé
una experiència de vida o mort, quan de totes les cadires de l’atracció només
una pot quedar plena i les demés han de ser buidades abocant els seus ocupants
al buit des del punt més enlairat, l’interès per la nòria creix, perquè als
homes sembla que ens agrada patir, sembla que si no hi ha dolor, no podem
gaudir.
“Muntanyes
russes” torna a ser fluix. És una breu història d’amor, d’un encarregat
enamorat de la seva secretària que cada dia va amb un noi alt i ros diferent. Amb
l’excusa d’acompanyar-la a correus, l’encarregat aconsegueix finalment
convidar-la a sopar. I ella li diu d’anar a sopar a la fira i acaben pujant a
la muntanya russa i l’encarregat acaba vomitant el sopar i oblidant-se d’ella.
Fins aquí correcte. El final, però, és fàcilment mal interpretable: “va
entendre per què, a pesar de la seva semblança, cada vegada el noi alt i ros
era un noi alt i ros diferent dels altres, i va arribar a la conclusió, mentre
repassava amb tranquil·litat els estats dels comptes, que la Gertrudis anava
massa de pressa.” (76) Pot ser una reflexió genèrica sobre la manera d’actuar
de la noia, però també una reflexió de gènere sobre el fet que ella, per ser
dona, anava massa de pressa. Arribats a aquest punt, no sabria dir per quina de
les dues es decantaria l’autor.
“El paradís
dels pastissers” planteja la possibilitat d’aturar els astres amb el poder
de la ment i, entre ells, també la Terra. Fer-ho implica manipular el temps,
aturar-ne el seu pas. Un fet que per alguns produeix avorriment, pels
pastissers i pels carnissers (que, segons la història no tenen prou temps per a
fer la seva feina) és una benedicció.
“Termodinàmica”
ens introdueix als pensaments d’un presentador de conferències d’un ateneu.
Aquest presentador ha escoltat conferències de tots tipus i, ara, que n’està
escoltant una sobre termodinàmica, el cap li fuig, mira al voltant de la sala,
veu una noia a la tercera fila que també sembla no escoltar i estar mirant-lo;
veu també al bidell de l’ateneu que està nerviós per tancar i anar a casa... i
repassa fragments de la seva vida lligats amb les diferents conferències. I es
maleeix per haver acceptat ser presentador, i desitjaria no ser allà assegut,
al costat del conferenciant, sinó al costat de la noia de la tercera fila. I s’imagina
que la conferència s’acaba i la convida a sopar i passen la nit junts. Però tot
són somnis amb els ulls oberts: encara està a la conferència i la tortura
sembla que no acabarà mai.
“Jeune
fille jaune” és la història d’un trencament amorós. Ens mostra com l’home
deixat es divideix en dos: aquell que no pot oblidar la noia i aquell que
continua amb la seva vida. L’un vol seguir bevent per oblidar, l’altre paga i
marxa del bar. L’un somieja i s’oblida de menjar i de dormir, l’altre li posa
el pijama i el posa al llit. I tot envoltat per un cromatisme delimitat, el
color groc esdevé un element palpable de la història i del seu desenllaç: “ja
no hi cap dona al món que des d’ara em farà creure que el blanc és groc.” (87)
“La
desolació d’en Botxenski” és una nova història de trencament amorós. En aquesta
ocasió, ambientat durant la 2a Guerra Mundial, és l’amor entre un soldat francès
i una infermera anglesa; comparteixen un petó i, des de llavors, s’envien
cartes. Al cap dels anys, quan es tornen a veure, la guerra i el seu amor s’han
acabat.
“Venjança”
és això: l’història d’una venjança. Comença de manera interessant, un amic
prenent-li la parella a l’altre i com el lladre-de-parelles es constipa i passa
un dia al llit, després una setmana, i mesos i anys, tants que perd la nòvia,
la feina, tot. Fins aquí, bé. El problema està quan se’ns vol justificar el per
què està al llit: resulta que aquest malalt imaginari cada dia llegeix el diari
que la seva mare li passa per sota la porta i, el primer que en llegeix, és l’horòscop
que, des de fa anys, li recomana no sortir de casa. D’acord, ja no cal que la
història continuï, ja l’hem entès, la venjança de l’amic és molt enginyosa. No
cal allargar-la. Però en Fonalleras ho allarga i fa que la història acabi sent
previsible i avorrida. Una llàstima, la veritat.
“Immer
still” desconcerta. Continua amb els desenganys amorosos, però tot el rerefons,
tot el realisme màgic que l’envolta, costa d’ubicar-la. Es tracta d’una parella
d’edats diferents que decideixen marxar a passar uns dies a la capital. Ella
marxa primer i ell s’hi afegirà dos dies després. Però ell no ho fa. Sorpresa,
ella el truca i no el troba. Truca a tots els amic i ningú sap res. Cancel·la
el viatge i torna a casa per trobar-se un missatge d’ell dient-li que la deixa,
que se’n va a Tòquio. Passen els anys i ella no en sap res d’ell. Troba noves
parelles, busca l’amor per altres bandes fins acabar amb el psicòleg que la visitava
i en aquest moment és quan rep una carta d’ell explicant-li-ho tot. Una
explicació que, tanmateix, genera més dubtes perquè sembla barrejar realitat i
ficció, acabant amb la conclusió que malgrat no estar bé on està, ha decidit
callar i aguantar.
“Un
savi empresonat o Noves aventures d’en Botxenski” tanca el llibre amb un
somriure. És una història surrealista de ciència ficció. Una expedició de la
terra, amb savis i mercenaris que els protegeixin, arriba a un indret de la
galàxia que no se’ns especifica i són capturats per uns gegants. Uns gegants
que són ben bé com els humans. Tenen els mateixos vicis i les mateixes virtuts
i les persones de l’expedició passen a ser les seves joguines. En Fonalleras
ens vol mostrar la visió diferent de dos personatges, el professor i en
Botxenski, un dels mercenaris, i ho fa mostrant les seves diferents reflexions.
Però el llenguatge emprat pels dos no resulta convincent. En Botxenski no és
tan mercenari com ens el presenten i, per tant, el recurs falla. De totes
maneres, és un conte interessant, amb molts elements còmics, com la primera
tarda d’en Botxenski a la casa dels gegants que recorda la història de l’home
minvant de Hable con ella de l’Almodóvar o, més recentment (i aquesta
vegada sense les connotacions sexuals que tant Almodóvar com Fonalleras han
proposat) el vídeo de la cançó “Aniversari” dels Manel; o la partida de
parxís que els fan jugar els gegants en la qual els homes són les fitxes.
Una bona
manera d’acabar un llibre desigual que havia començat bé però que, enmig, conté
uns quants contes fluixos i, potser fins i tot, innecessaris.
__________
J. M. Fonalleras, Botxenski i companyia (Empúries)
començat_ 17/01/12 / acabat_ 23/01/12
