L'aplec del Remei, Josep Anselm Clavé

Estrenada el 30 de desembre de 1858 al Liceu... em pregunto quantes obres catalanes s’estrenen al Liceu actualment? Segurament més de les que em penso... però la desconfiança sempre és més llaminera. 

“Que ditxosos serem aquell dia
  que entre els dos formarem un sol cos!
  Si llavors no morim d’alegria,
  podrem dir que no maten els goigs!”

En Giménez apareix enamorat de la noia que ha vist a la nit i reclama ajuda a en Calauet per trobar-la. I què li respon en Calauet? “en aquesta terra / Qui té maldecaps, se’ls passa.” I afegeix davant la insistència d’en Giménez: “si tens pa sec, fes-te sopes!” És una veritable llàstima que haguem perdut la costum, i el coneixement, d’utilitzar frases fetes. Es pot dir tant amb tan poques paraules!

Un farcit primer acte que ressona a jocs d’embolics amorosos Shakesperians. D’enganys i traicions, de personatges amb plans ocults que utilitzen l’amor i la seducció per fer caure als enemics. A més, també hi veiem la interessant dialèctica plurilingüe que ens anunciava Albert Arriba al pròleg: no només el català dels habitants de Caldes i el castellà d’algun dels hostes, sinó també l’andalús caló d’en Giménez que ens té constantment recurrent a les notes a peu de pàgina per acabar-lo d’entendre del tot. Ves a saber com s'ho van fer els espectadors per entendre'l durant la funció. Tot i que potser no cal entendre'l paraula per paraula sinó que el seu valor còmic fa comprensible el seu missatge general.

Resulta curiós el comentari d’Arriba afirmant que “els anys cinquanta del segle xix van ser una època de glòria per a l’andalusisme, el qual va gaudir d’una enorme popularitat a Catalunya tant a través de les cançons i dels balls amb arrel andalusa, com de les sarsueles o «juguetes líricos» del mateix caire, que sovint van esdevenir grans èxits en els escenaris barcelonins.” Davant d'afirmacions com aquesta, no puc evitar preguntar-me: què ha passat? Per què i per culpa de qui s’ha enrarit tant la relació Andalusia/Catalunya? A qui li interessa? Qui n'està traient benefici? El rèdit electoral de la lluita fraticida entre els dos territoris deu ajudar tant a uns com als altres. Ja se sap que en política, quan no en saben més, quan no poden aportar res més, tots recorren a l'insult a l'oponent per guanyar més vots. I els votants hi acaben caient de quatre potes una i altra vegada. L'exilit xinès m'ha impedit votar en totes i cadascuna de les moltíssimes eleccions que hi ha hagut a Catalunya i a Espanya en aquests últims 5 anys. A ningú li interessa que els emigrats poguem votar perquè saben que mai votarem el partit al poder perquè segurament ell té gran part de la culpa que encara haguem d'estar fora perquè a casa nostra no hi tenim cabuda, ni laboral ni social ni de cap mena. I al principi potser feia certa ràbia, però veient la lamentable evolució (més aviat involució) del país, ja ni m'afecta.

En el segon acte la gran bola de neu es fa més i més gran i tot s’embolica fins a extrems inimaginables. El triangle amoròs entre Don Saldoni, en Nan i la Tuietes esdevé un pentàgon amb la presència de dos pretendents més: en Giménez i en Pere Pau. Una qüestió de faldilles amb tots els seus ets i uts.

I a vegades fa més gràcia llegir-ne aquestes trifulques, d’altres no tant. Depèn de l’humor que tinguem aquell dia. Avui, jo no estava d’humor.

_______________

Josep Anselm Clavé, L'aplec del Remei (Arola Editors)

començat_ 5/6/20 //  acabat_ 6/6/20

Que rebentin els actors, Gabriel Calderón

"La història d'una persona sempre és la història de moltes persones" ens diu Gabriel Calderón.  I afegeix: "Tots sols, no som res." I té raó. Les nostres accions, els nostres comentaris, no són mai en el buit sinó que afecten a d'altres. Amb major o menor intensitat, per descomptat. Amb més o menys consciència del fet. Però ho fan. Pensem, sinó, què passa quan, de sobte, inesperadament, veiem algú que feia anys que no veiem. O ens apareix (com m'ha passat aquesta setmana) el seu nom per alguna xarxa social i dediquem uns instants a xafardejar la seva vida. Aquesta persona ha fet una vida aliena a nosaltres. Però en algun moment, vam tenir un contacte. I això perdura. Ara, tampoc cal donar-li més transcendència a aquest fet o acabaríem impossibilitats d'acció per por de ferir als demés.

"Tots lluitem, de manera més o menys encertada per dues coses
Per ser feliços
O bé perquè els altres siguin tan infeliços com nosaltres."

Fa mandra tenir a un actor que ens faci de guia i ens vagi dient constantment on som. La conversa entre l'Antoni i l'Anna (avi i neta) està bé, les paraules de l'Antoni ressonen amb força, fins que arriba en Josep i ens diu que "ara sí, anem cap al present". Cal? On som, de campament escolar i el monitor ens ha de guiar? Som tan estúpids que no ho entendríem? No som prou pacients per esperar a que les coses s'aclareixin per elles mateixes al llarg de l'obra?
Està clar que, segons en Calderón, no.

"El temps és còmplice i acaba fent que els dubtes es converteixin en veritats."

"Totes dues sabem que la veritat i el passat són relatius. No nego que hi hagi una veritat, no nego que hi hagi un passat, el que estic dient és que és nostre."

Perdó per la reiteració, però de veritat que són una llàstima aquests comentaris constants que ens van indicant cap a quin moment temporal ens movem. Si es vol fer una obra fragmentada temporalment, es fa amb totes les conseqüències. No afegint-hi un personatge pont/frontissa que ens agafi de la maneta per anar amunt i avall (en aquest cas, endavant i endarrere). Això ens fa més petits. Més idiotes.

No recordo exactament com es feia a la novel·la The time travellers' wife de l'Audrey Niffenegger, però els viatges temprals també n'eren la clau del text i no recordo sentir-me guiat tota l'estona. Però potser m'equivoco, la vaig llegir (i gaudir fins a un punt inesperat, fins i tot fins a copiar-ne idees per la meva obra La cuina) fa molts anys. Abans de la primera fitxa de lectura, és a dir, un mínim de 9 anys i mig, que segur que en són més.

Resulta interessant que una de les principals fonts de conflicte del text sigui la manera com els personatges s'anomenen entre ells. No em diguis sogra, no em diguis mama, no em diguis avi... ningú vol acceptar el seu rol dintre la família. Com si acceptar-ne l'etiqueta volgués dir acceptar-ne les responsabilitats.

"Us heu cregut que la vida és aquesta mena de pau mentre espereu la garrotada final."

Fins quan es pot allargar un secret? En Gabriel Calderón ho fa més de 100 pàgines i 15 escenes. al principi, les referències al secret són més subtils, més passatgeres, però, a mesura que avança l'obra, són més directes i persistents. I a la taula de nadal parada amb tots els membres d'aquesta família trencada (ideològicament però també físicament perquè la meitat estan morts) sembla que el secret ha de sortir. El pacte entre en Jordi, la Graciela i l'Antoni, s'ha d'explicitar d'una vegada per totes.
Però tampoc.

"Hi ha tantes veritats com persones."

Pot estar bé el recurs d'aturar el temps just quan els persontages marxen un a un però s'acaba fent pesat. La predicció que tornarà a produïr-se un discurset amb el comiat d'un nou personatge li treu la gràcia.

Tot i això, tot i aquestes qüestions formals del text que m'han irritat lleugerament, en conjunt es tracta d'un text interessant. Ferèstec i dur en certes ocasions, crític i cabrejat, també; però d'altres innocent i fantasiós. Apelant a la nostra capacitat d'anular el judici i d'acceptar les regles d'aquest joc amb salts temporals. Hi haurà qui ho farà, hi haurà qui no. D'aquesta elecció en dependran els aplaudiments que dedicarem al final de l'obra.
_______________
Gabriel Calderón, Que rebentin els actors (Arola editors)
començat_ 25/5/20  //  acabat_ 27/5/20

Sol, solet, Àngel Guimerà

Quanta informació de l'obra ha de desvetllar un pròleg? Fins on pot dir el/la proleguista sense afectar l'experiència lectora?
Llegint el pròleg d'en Toni Sala, la sensació és que està dient un xic de massa. Que desvetlla relacions familiars i secrets que potser ens agradaria descobrir a nosaltres amb la lectura.
Llegint el text, però, agraeixo algun d'aquests desvetllaments d'en Sala. La seva referència al fill pròdig per mostrar com és rebut en Bernabé i com això fa despertar les enveges de l'Hipòlit és de gran ajuda per entendre més ràpidament la relació entre els dos germans.
L'estranya (malaltissa?) relació de la Munda amb l'Hipòlit i en Jon, amb la insistència d'en Pau Trits pel mig, també ens ha quedat ben dibuixada i llegint, llegint, l'entenem molt millor. Sobretot al final del primer acte. Un d'aquells finals climàctics que ens deixen entreveure l'arribada d'una nova tormenta, que serà encara més forta que aquesta primera tronada.

 "Jo sempre he tingut la màxima de que, els pares, el mal el tenen d'anar a fer fora de casa."

Les relacions humanes són un misteri. A vegades connectem amb persones amb qui no tenim res en comú, com si per algun estrany mecanisme ens complementéssim mútuament i, en canvi, no trobem connexió amb aquelles amb qui ho compartim tot. Si a més hi afegim el desig sexual pel mig, el misteri es multiplica. Per què la Munda se sent atreta per en Jon al principi d'una manera tan folla que fa embogir l'Hipòlit? És per la novetat que representa en Jon? Pel seu caràcter ferèstec? O únicament per posar gelòs a l'Hipòlit. I això em porta a la gran pregunta: per què la Munda és incapaç de desenganxar-se de l'Hipòlit? Per què pot afirmar: "Digue-m'ho tot, digue-m'ho; no em fa res que em maltractis", o bé "Sí, sí, Hipòlit, sí; pega'm, pega'm"?

I el final no decepciona. Remou la consciència. Ens posa en tensió. I, malgrat tenir un punt catàrsic, no és eufòric perquè roman un dubte que ens perseguirà fora del teatre: el fill, aquest element tan simbòlic com real que torna la vida a en Jon, que el fa, per fi, arrelar-se i sentir-se part d'una família (és a dir, d'una comunitat, d'una societat), és realment d'en Jon?
________________
Àngel Guimerà, Sol, solet (Arola editors)
començat_ 13/5/20 // acabat_ 16/5/20

L'huracà, Carme Montoriol

Durant moltes dècades un dels passatemps principals de les classes mitjanes i treballadores ha estat observar les vides fàtues de la burgesia. Mirar amb enveja les seves festes luxoses i exagerades, els seus grans actes exhibicionistes de riquesa i poder mentre cercaven una doble sensació: l'emmirallament/admiració però també la trista satisfacció de veure que els rics també ploren. Que en les seves festes orgiàstiques, les navalles corren amb gran força i ningú se'n salva de les crítiques i burles dels demés.
La primera escena d'aquesta obra n'és una mostra ben clara. Un ball burgès de luxe amb l'excusa de l'aniversari de la protagonista. Un moment perfecte per fer ostentació de riquesa i poder però, també, i per l'esquena, el moment de les converses en veu baixa, de les insinuacions i les crítiques. I aquest cop la víctima principal n'és la Joana, l'amfitriona, i la seva relació (en el terme més ampli del mot) amb el seu fill.

"I ara us sembla que, quan tindreu el fill, no desitjareu res més i gaudireu del present. Doncs no: voldreu que el temps voli perquè posi la primera dent, i, després, perquè digui papà i mamà; perquè camini; perquè es guareixi, si està malalt; perquè vagi a escola; perquè hagi passat els examens; perquè acabi la carrera... la qüestió és empènyer els anys. De vegades em pregunto si, inconscientment, no tendim al repòs definitiu." 

"No semblem adonar-nos dels sentiments, fins que les paraules espeteguen."

I amb aquestes paraules temem el gir incòmode que agafa en Rafel. Ens veiem a venir que el seu amor incondicional per la seva mare aviat transcendirà a amor edipià. I no sabem si les volem sentir, aquestes coses. Els éssers humans som animals que ens anem socialitzant amb els anys a base de cops de cultura, tradició i disciplina. I en altres casos també religió i ortodòxia, però per sort això ja no ve imposat de sèrie sinó que és una elecció personal. I en aquest acte d'amansiment de la fera que som quan neixem, hi ha certs comportaments que no hi són acceptats. L'incest n'és un. No sé si cal que ho sigui, d'acceptat, (personalment no ho considero necessari, que ho sigui) però el que sí que està clar és que és mal vist i ens incomode. La relació afectiva entre dos adults en edat de consentiment mutu ens provoca mal d'ulls tan bon punt sabem que hi ha una relació familiar pel mig. És estrany, ens fa angúnia fins i tot, és antinatural, tot i que potser en el món natural passa molt més freqüentment del què pensem. Paradoxes del fet de ser humans.

Masses vegades tinc la sensació (i corregiu-me si m'equivoco) que hi va haver una època en què les obres literàries mostraven personatges plans, on els bons eren bons i els dolents eren dolents i on al final arribàvem a un casament o a un assassinat/suïcidi. Una mica, només una mica, aquesta és la sensació que he tingut amb aquesta obra. Els personatges no són totalment plans, mostren algunes petites corvatures i una lleugera evolució personal, però la sensació hi és i això fa que la conclusió de l'obra resulti bastant previsible. Que no té per què ser una cosa dolenta. Però tampoc té per què ser bona.
____________
Carme Montoriol, L'huracà (Arola Editors)
començat_ 2/5/10  // acabat_ 3/5/10

A tots els que heu vingut, Marc Rosich

"Que t'enganyi l'home, mira... tira que te va. Ja entra en el contracte. Que et decebin les filles, alabatsigadéu... és llei de vida i tal dia farà un any. Però que t'enganyi el pare... El pare... de tot i de tots. Collons. És molt fort. A partir d'ara... què?" Aquesta és la gran pregunta que es va fer el catalanisme de pa sucat amb oli convergent quan el seu déu Pujol els va caure del pedestal. "Ara què?" I ni en el somni més surrealista, ni en la nit més etílica de Ratafia i Calisay s'haurien pogut imaginar tot el que va venir després, i el que encara ha de venir: en Mas i la seva crida messiànica d'escoltar la Veu del poble mentre fingia buscar una independència que mai va voler. I en Puigdemont que els va sortir més eixelabrat del què s'esperaven (o havia mostrat ser a Girona quan n'havia estat alcalde convergent cent per cent). I en Torra que no sap ni què es fa i ERC que combrega les bromes que arriben de l'Espanya socialista-podemita incapaç de gestionar una pandèmia anunciada i omplint el carrer de militars i convertint als ciutadans en delators dels altres ciutadans... ciència ficció de la més trista que hi pugui haver perquè els afectats resulta que són reals i que som nosaltres.

Partint, doncs, d'aquest moment trencador per les tietes de bé de ciutat, aquesta Magda s'endinsa en el món oníric/rememoratiu de Cinco horas con Mario i ens explica com se li va morir l'home i com va viure l'arribada d'en Pujol -el déu tot poderós- al govern.

"JANA: Volem obrir una tenda de cupcakes.
MAGDA: « Cap» què?
JANA: Són magdalenes, però en anglès.
MAGDA: Que no es poden fer en català?"

És necessària l'auto-crítica. La capacitat de mirar-nos i reconèixer els nostres errors. Riure's dels nostres defectes tal i com ens recorda/adverteix en Martí Sales al pròleg amb la cita inicial d'en Wilder ("Si vols dir-li a la gent la veritat/ sigues divertit o et mataran"). I aquest text en té molts, de moments divertits, moltes bromes necessàries contra l'estupidesa col·lectiva que ens ha tocat viure. Però té altres elements (la casualitat massa casual de la coneixença passada entre en Rafa i la Clara; l'omnipresència de la Núria Feliu...) que a mi, personalment, no m'agraden. Al món hi ha qui gaudia amb les Teresines i els qui no les podíem veure. I, puntualment, he tingut una mica aquesta sensació. Puntualment. D'altres, m'he deixat seduir per "aquest espetarrant bodegó crepuscular amb corifeu de pubilles a contrapeu."
_______________
Marc Rosich, A tots els que heu vingut (Arola Editors)
començat_ 1/5/20 //  acabat_ 2/5/20

Moro com a país, Dimitris Dimitriadis

"Aquell any no es va quedar embarassada cap dona." Comença a raig aquesta obra/monòleg/confessió fent-me pensar, inevitablement, en el millor Saramago. A partir d'aquí, un extens allau de paraules i pensaments que combinen l'elegància lèxica més culte i refinada amb les idees i expressions més baixes i barroeres en un més que interessant joc d'equilibris.

I el problema no és que cap dona quedés embarassada, amb les conseqüències de pèrdua de població que implica, sinó que això va acompanyat d'una guerra perduda de tots contra tots de la qual els savis afirmen que només se'n pot sortir matant el país. Els polítics, clar, s'afanyen a reclamar respecte a l'herència històrica del país (a algú li sona això de "este virus lo venceremos unidos", un altre clam a una herència històrica d'un país que reclama que li apliquin l'eutanàsia ja?), però, per sort, ningú se'ls creu. Per fi s'han empoderat i decideixen com a ciutadans adults i no com les criatures infantilitzades que els governs desitgen que siguem.

"En aquells instants res no era més vague que la paraula esperança, ni res més obscur que el seu significat."

Es pot imaginar un món privat de bellesa i raonament? "A totes les biblioteques els diàlegs platònics van desaparèixer, (...) en els fragments de música mai no se sentia el violí, els projectors de cinema ja no deixaven passar la llum, (...) les novel·les es van reduir als seus diàlegs i les obres de teatre a les seves acotacions." Terrorífic! Un Fahrenheit 451 encobert.

I quin final més ferotge! Quina genial explosió de ràbia, bilis i odi. Quantes veritats compartides tan ben dites en veu alta. Que necessàries. I quantes vegades he pensat exactament el mateix que aquesta protagonista! Quantes vegades l'odi al país on em va tocar nèixer m'ha fet exclamar-me! Quantes vegades n'he fugit! I, de fet, encara a hores d'ara en sóc un fugitiu. Un exiliat voluntari que, a 10 mil quilòmetres de distància l'observa (més del què hauria) amb perplexitat sense poder-me creure que ho puguin fer pitjor, fins que arriba un nou dia i se superen...

"Aquest país és necròfil, gerontòfil, copròfil, sodomita, puta, macarra, assassí."

"Aquest país és la nostra pesta, ens matarà, ens destruirà. (...) Com cony resistim aquí dins, com cony no ens hem tornat bojos encara amb aquest gos, aquest garrot, aquesta forca... amb els seus botxins oficials que fan discursos oficials en cerimònies oficials davant d'altres botxins oficials (...) que se'n vagin a la puta merda, no puc suportar res més d'aquesta pàtria, d'aquest país, res més, res, l'odio, l'odio, oh, oh, t'odio, t'odio, t'odio."

_______________
Dimitiris Dimitriadis, Moro com a país (Arola editors)
començat_ 30/4/20 //  acabat_ 30/4/20

El coratge de matar, Lars Norén

Les relacions entre pares i fills (ambdós del sexe masculí) en el món del teatre i la literatura acostumen a ser fredes, distants, de poques paraules compartides, d'incomprensió i de masses retrets no pronunciats. Aquesta obra no en podia ser una excepció.

El Pare s'instal·la a casa del fill, no sabem per què, no sabem quant s'hi estarà, i el Fill no sap com afrontar-ho. De fet, tampoc no sap com viure: té la casa buida, no té menjar, les llums del passadís foses, les moquetes aixecades, està pràcticament sempre tancat a casa...
Mica en mica anem descobrint, lleugerament, detalls de les seves vides. Com el pare va acabar fent de cambrer tota la seva vida perquè no el van deixar estudiar. Com el fill ha seguit la mateixa carrera segurament per inseguretat... fins que arriba la Radka, l'amiga/parella del Fill i aquesta intrusa fa que el pare esdevingui més amable, d'entrada. Que el fill parli més. Que els coneguem a tots plegats una mica més. Amb totes les pors i dolors remoguts que això comporta. Amb totes les ambigüitats i mitges tintes. Totes les mentides mig amagades i totes les veritats no pronunciades.

"La veritat és que no sabia si estaves borratxo o si eres un malalt mental, i encara no ho sé, tot i que has deixat de beure."

La segona escena és esfereïdora. Incòmode. De difícil llegir i m'imagino que de molt mal observar. Però completament necessària per conduïr-nos al desenllaç de la tercera escena. Un desenllaç que, d'altra banda, ja se'ns havia introduït des del primer moment i no ens sorprèn. De fet, s'espera. I axò sap greu perquè fa que el tancament de l'obra no sigui tan reeixit com tota la tensió que s'ha anat acomulant. Final catàrquic? Potser per algú. Però massa previsible. Llàstima.
______________
Lars Norén, El coratge de matar (Arola editors)
començat_ 15/4/20  //  acabat_ 16/4/20

El futur, Helena Tornero

"La confiança és molt important. Si tens confiança, sembla que tens poder. Si sembla que tens poder, sembla que tens diners. Si sembla que tens poder i diners, la gent s'aparta del teu camí i et deixa passar." Amb aquesta teoria, no gens descabellada, la Diana pretén creuar mitja Europa amb un cotxe robat i un desconegut d'origen magrebí al seu costat traginant una motxilla sospitosa a l'esquena i que només té documents d'identitats falsos. Què pot anar malament?

Però més enllà d'aquests petits elements d'innocència en el text, el plantejament d'aquesta mena de Road movie i la manera de posar-la a escena amb actors extres fent comentaris per ajudar a fabricar la història i amb els propis personatges principals trencant la quarta paret per esclarir algun que altre raonament, resulten molt agradables de llegir. Vull dir que tinc ganes de veure què els passa a la Diana a en Halim. Vull saber quin paper tindrà la Dona Sueca i l'Home Elegant dins l'obra. I, per descomptat, també m'interessa esbrinar quin és aquest "impacte" cap al qual tota l'obra es dirigeix fent un compte enrere.

"Només hi ha dues opcions: la via del decreixement o la via de la barbàrie. O deixem de créixer o ens matem entre tots."

Malauradament, tot i el ritme interessant i l'evolució ben trobada d'aquesta relació entre en Halim i la Diana, puntualment l'autora peca de mestretites, de voler alliçonar una mica massa als espectadors tot oferint-nos un grapat d'informació que una cerca ràpida a Google (per aquells que hi podeu accedir, o bé un Baidu per aquells que estem a l'altra banda de la Gran Muralla Digital Xinesa) ens pot proporcionar ràpidament. És aquella sensació que, amb l'excusa que en Halim no parla bé la nostra llengua, que no pertany a la nostra cultura occidental, omplim el text de dades que tampoc no aporten res més que això: respostes del Trivial.

"Les paraules «mai més» i «per sempre» no haurien d'existir."

I són aquesta mena de frases, en el seu context concret de mort, les que m'arriben amb més força. Clar que hi ha un punt de cursileria final, d'optimisme massa optimista per aportar un final feliç a una història que potser no el reclamava, però no importa. Avui, en aquest present, aquesta obra m'ha semblat interessant. M'ha recordat, i molt (i perdó per l'auto-referència) a Bugaderies Iqbal i m'ha fet replantejar-me'n alguns paràgrafs. Però no és per això que l'he assaborit. Tampoc sabria concretar-ne el per què, però ho he fet.
_______________
Helena Tornero, El futur (Arola editors)
començat_ 13/4/20  //  acabat_ 14/4/20

Body sushi, Francesc Meseguer

Ostres.
Fa dos dies desconeixia l'existència d'en Francesc Meseguer. Arran de l'obra d'en Carnevali, més aviat de la coincidència temporal en l'any de programació al TNC, vaig llegir el seu nom per primera vegada i no en vaig fer gaire més cas.
Ara, he trobat aquest text entre les obres confinades que el Coronavirus ens fa arribar, el mateix que acompanyava al d'en Carnevalli aquella temporada del 16/17 del TNC i m'ha agradat. I això em passa poques vegades.
La força de les seves paraules, la cruesa que s'amaga rere les seves frases curtes, la tristesa perenne que ressegueix el text ("el teu impuls vital des que vas néixer i per sempre/és un desig/frustrat/per morir") i la contundència de l'últim capítol...

En un principi, la Sònia treu ferro al món del teatre, treu importància a la feina dels actors i a la dels autors i s'agraeix que ho faci. Ja n'estem farts de tanta fatxenderia i estrelleta. N'estem farts d'ínfules de superioritat i d'egos inacabables. Però també m'adono que aquest mecanisme de crítica del fet de fer teatre mentre, de fet, s'està fent teatre, és el mateix que em grinyolava als Insults al públic d'en Handke. Vull dir que el joc està bé per qüestionar la realitat de l'acte (les expectatives en el cas d'en Handke, l'emmascarament, o el "maquillatge" com ell mateix diu, en el cas d'en Meseguer) sempre i quan n'acceptem les seves regles tramposes. I en aquest cas, les accepto.
Em deixo enganyar i m'agrada veure com interactuen aquest Albert i aquesta Sònia, aquests dos prototipus d'individus estàndards que tant bé em representen.
Potser perquè parlen de tot i de res.
Potser perquè diuen allò que vull sentir.
Potser perquè compartim masses coses.

Sigui com sigui, una grata sorpresa. Encantat d'haver-te trobat, Francesc Meseguer.
_____________
Francesc Meseguer, Body sushi (Arola Editors)
començat_ 13/4/20 //  acabat_ 13/4/20

Actes obscens en espai públic, Davide Carnevali

Fa uns quants anys un amic em va convidar a anar al Lliure a veure Seuls d'en Mouawad. No cal dir que vaig acceptar encantat, que el nom d'aquell autor estava per tot arreu aquells dies (per tot arreu del món teatral, s'entén, clar, perquè fora d'aquesta bombolla i de la petita de l'editorial Periscopi era i segueix sent un desconegut) i vaig comprovar que, efectivament, la curiositat mata el gat. Vam aguantar estoicament les primeres hores de l'obra, els monòlegs i més monòlegs i les projeccions sobre projeccions sobre projeccions de projeccions d'ell mateix fins a l'arribada de l'orgia cromàtica final. La pluja de colors que l'autor-actor-director-artista-egòlatre ens va llençar pel damunt mentre nosaltres esperàvem que s'acabessin els pots de pintura de l'Abacus que encara quedaven sobre l'escenari va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència. La crítica que va publicar el meu amic sobre l'obra no en deixava cap dubte i aquell vespre viscut al Lliure és, encara a hores d'ara, una broma recurrent entre nosaltres. Doncs bé, llegint aquest text, aquest encàrrec (un encàrrec!) del TNC tinc la mateixa sensació. Teatre volgudament i grandiloqüentment elitista que queda molt bé dintre la programació i en els cartells i que ens fa omplir la boca i salivar de la cultura tan elevada que tenim. Però que, en realitat, no deixa de ser un gran badall incomestible i una llençada de diners que podrien anar, no sé, per exemple, a ajudar els dramaturgs i autors catalans? Ei, que n'hi teníem molts d'autors catalans en aquesta temporada, no ho nego, hi havia l'Artigau, en Rosich, en Jordi Oriol, en Francesc Meseguer, en Xavier Bobés... però calia fer un encàrrec tan enrevessat i innecessari?

"Perquè el desig, en el fons no és un tenir sense posseir?"

I la sensació és que aquest text reclama d'un manual d'instruccions. Les cites bíbliques finals poden ser una guia i l'epíleg del propi autor una altra. Però no suficients. I les preguntes que no em puc treure del cap són: com s'ho va fer el públic per seguir (ja no dic entendre) l'obra quan la van veure en directe? I, novament, calia fer aquesta mena d'encàrrec? Aquest és el teatre que necessitem al TNC?
_____________
Davide Carnevalli, Actes obscens en espai públic (Arola editors)
començat_ 8/4/20  // acabat_ 9/4/20 

Orsini, Aleix Aguilà

Comença l'obra amb la sensació creixent de ràbia, d'angoixa, de desassossec. I no sabem per què encara, però aquest augment exponencial del malestar m'agrada.

"No podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

I aquesta és la sensació que tinc massa sovint: quan vam viure la farsa de la independència interrompuda immediatament pels mateixos que ens l'havien promès, quan vam viure les pallisses de l'1 d'octubre, quan vam veure la incapacitat de tirar endavant la famosa "voluntat d'un poble", però també recentment, quan hem vist com un país mirava amb arrogància com la Xina emmalaltia i afirmava sense cap mena de vergonya ni sentit comú que Espanya tenia un sistema sanitari dels millors del món i que, per tant, cap virus l'atacaria tan vehementment com ho havia fet amb la Xina, quan ens hem trobat fugint d'Àsia per la por a aquest enemic invisible i hem retornat temporalment a aquest país de pandereta que no ens deixa fugir convençuts que arribàvem a un territori sa per adonar-nos, per sort a temps de fugir, que estava més podrit que el país d'on havíem fugit, doncs el pensament és aquest: no ens prendreu el somriure (i qui diu somriure diu ganes de viure, de seguir endavant). Ara tenim l'odi, la ràbia, però això també passarà i ens quedarà el somriure i ens en riurem a les vostres cares mentre vosaltres seguiu lluitant per un maleït escó.
Per molt que us en cardeu de nosaltres, per molt que la nostra vida us importi una puta merda, no ens prendreu les il·lusions. Aquesta serà la vostra derrota.

"Aquesta és la realitat. La que a ningú agrada. Mai ens l'ensenyaran en aquest teatre. És lletja, cruel, injusta. No ven, no omple butaques."

La introducció ens parlava de jocs de miralls, d'atemptats anarquistes contra la burgesia catalana més naftelinada i quan comencem a llegir l'obra i veiem un casament elitista al capdamunt del Cadí no enenem de què ens parlaven. A mesura que el text s'engresca, creiem que parlen d'independència, que aquesta ràbia i angoixa, aquest dia important, és la falsa declaració d'independència, però llavors parlen d'un atemptat i em perdo i encara més quan la Victòria introdueix el conflicte de classes, però potser és precisament llavors quan, paradoxalment, recuperem lleugerament el camí. No ho sé. Quan el drama evoluciona i els protagonistes passen a ser actors, personatges ("no es pot discutir amb personatges") el mirall sembla fer-se evident, la burgesia també i el Liceu i la bomba Orsini del títol i i i... i em pregunto si em convenç. Si aquest entrar i sortir de la realitat, aquest estira-i-arronsa entre persones i personatges i temps històrics (amb un transexual o transvestit o persona amb confusió de gènere afegit que no s'acaba d'entendre què aporta a l'obra), si tot plegat em convenç.
I crec que no.
M'agraden els diàlegs. M'agraden la majoria de reflexions del text. Però aquest batibarreig històric m'avorreix. Qüestions de gust.
____________
Aleix Aguilà, Orsini (Arola Editors)
començat_ 2/4/20 // acabat_ 3/4/20  

The Playboy of the Western World, J. M. Synge

"Anyone who has lived in real intimacy with the Irish peasantry will know that the wildest sayings and ideas in this play are tame indeed, compared with the fancies one may hear in any little hillside cabin in Geesala, or Carraroe, or Dingle Bay." (71), adverteix Synge. És hora de comprovar si aquest avís segueix sent vigent cent anys després.

"On the stage one must have reality, and one must have joy; and that is why the intellectual modern drama has failed, and people have grown sick of the false joy of the musical comedy, that has been given them in place of the rich joy found only in what is superb and wild in reality." (72) Està clar que aquesta crítica no ha envellit ni un sol dia. Si no, només cal mirar la majoria d'obres en cartell ara mateix en els teatres que hom pugui tenir més a prop. Gairebé segur que bona part d'elles són comèdies blanques (blanquíssimes, fregant l'albinisme més preocupant) i musicals. I no podem acceptar l'explicació que tenim el teatre que ens mereixem. Tenim el teatre que ens deixen tenir. El cas Llibert n'és un clar exemple. Laurent Muhleisen comentava a la xerrada "Els dramaturgs contemporanis també construeixen Europa" del passat 27 de maig al TNC que hi ha països on el teatre és íntegrament governanmental i que, per tant, només s'estrenen les obres aprovades per l'estat, és a dir, aquelles que no qüestionen la realitat geo-política de l'estat, aquelles que es mostren d'acord amb la praxi política dels partits al poder. A la resta, les obres que mostren que hi ha altres realitats, que el país no va tan bé com ens volen fer creure, no se'ls dóna veu. En el nostre país, malauradament, cada vegada anem més cap aquest model de teatre coartat. Potser no es mostra clarament, potser no es parla d'ideologies, ni de censura, però les dificultats econòmiques imposades per exemple per l'augment de l'IVA cultural i l'impagament de les subvencions, està reduïnt bastant el nombre d'obres que poden arribar a ser representades.

L'obra comença de manera peculiar: una granja obre les seves portes a un desconegut que hi arriba a la nit confessant que està escapant de la policia perquè ha matat el seu pare. Peculiar perquè és inverossímil al nostre entendre, la por vers els fugitius de la llei forma part del nostre bagatge cultural, però hem de recordar la introducció que ofereix aquesta edició on s'explica que la policia és vista com un element repressiu britànic a ulls dels pagesos irlandesos. No hauria d'estranyar, doncs, que s'hi oposin, que abracin a qualsevol que fuig d'ells, encara que sigui un parricida.

Les noies de la comunitat no triguen en anar a casa de la Pegeen a veure aquest hoste inesperat i Synge aprofita per mostrar-nos un ventall de personatges pintorescos i graciosos que immediatament idealitzen i analitzen l'assassí. "I never seen to this day a man with a looking glass held to his back. Them that kills their fathers is a vain lot surely" (96) és només una mostra dels seus comentaris divertits.

"Oh, it's a hard case to be an orphan and not to have your father that you're used to, and you'd easy kill and make yourself a hero in the sight of all." (104)

És divertit que nosaltres (els lectors/l'audiència), sapiguem que en Christy no ha matat al seu pare i que, per tant, és, en paraules del seu pare, un covard. Gràcies a aquest coneixement previ privat als personatges de l'obra, quan Michael and Shawn eviten barallar-se amb ell per l'amor de Pegeen, és inevitable que ens faci gràcia la seva por ridícula. Una recurrent estratègia dramàtica ben utilitzada.

"If it's a poor thing to be lonesome it's worse, maybe, go mixing with the fools of earth" (126)

I aquesta sembla ser, a grans trets, la principal conclusió d'aquesta obra carregada de girs inesperats: els camperols són gent estranya, tan bon punt estimen a algú perquè creuen que ha matat al seu pare, com l'odien perquè resulta que el pare no està mort i llavors el volen penjar perquè resulta que ha acabat matant al pare (aquest cop sí) davant seu: "there's a great gap between a gallous story and a dirty deed" (129)
I, al final, quan l'estranger se'n va i els camperols poden recuperar la tranquil·litat de les seves vides (les ressonàncies camussianes són inevitables), se senten alleugerits de poder tornar a fer allò que saben fer millor: beure i queixar-se: "I've lost the only Playboy of the Western World" (131) es lamenta Pegeen.
_____________
J. M. Synge, The Playboy of the Western World (Penguin)
començat_ 24/01/14  /  acabat_ 31/01/14

Infantillatges, Raymond Cousse

"Què sap un nen de punts i comes? Què sap un nen de senyals d'admiració, interrogació, punts suspensius...?" (5) comença el seu pròleg Pep Cruz mostrant un dubte molt més important: el dubte sobre el llenguatge i el nostre aprenantge d'ell. El dubte sobre què vol dir parlar, però també sobre com podem pretendre transcriure, és a dir, fixar en símbols, les nostres paraules. Oberta la veda als dubtes lingüístics que esdevenen metafísics i ens fan plantejar la realitat de la nostra realitat (els millors), començo la lectura d'aquesta obra que fa anys (tants com 20 o 25, fa vertígen comptar-los) vaig veure representada per un amic en un espai de creació i experimentació ja desaparegut.

Dubto de la correcció de la traducció oferta per en Pep Cruz. Ho sento. Segur que es tracta de prejudicis, però hi busco errors i crec que n'hi trobo quan diu: "jo espiava sempre per entre les cortines i un dia que espiava per entre les cortines ho he vist tot." (13) Aquest "ho he vist tot" en un present atemporal em sobta. Ignoro si és correcte gramaticalment, si pertany a algun arcaisme acceptat de la llengua o a alguna varietat dialectal reconeguda, però el que està clar és que auditívament no ho sembla i les paraules sovint són correctes o no per l'harmonia del seu so, per la melodia que ajuden a construir. M'hauria decantat per "ho vaig veure tot".

Els records són sempre un tema molt confús, difícil de catalogar i de discernir: mai sabem si allò que recordem de debò va passar tal i com ho recordem o si el pas del temps ha modificat el nostre record per adaptar-lo a la nostra idea d'aquell record. Quan els records són explicats per un nen... encara són més caòtics, més embrollats. I si hi afegim uns tocs de surrealisme i teatre de l'absurd, tenim el text de Cousee: un deliciós viatge a un món possible que no té per què existir.

La sordidesa de texts clàssics és impressionant: "quan estaven més contents [els de vuitè] era quan amb en Marcel els hi fèiem pesigolles a la titoleta amb la llengua als lavabos." (34) Un fet d'agrair en la nostra època d'insipidesa. En la qual es diu "cul" i "merda" al TNC (Terra de Ningú) i la gent s'escandalitza.

És molt curiós veure les fotos del muntatge que estrenà Flotats al Poliorama perquè s'allunyen molt de la versió minimalista que jo havia vist (a la prehistòria de la meva adolescència) en la qual només hi havia una caixa amb rodes damunt l'escenari. Flotats sembla que va apostar per un decorat molt més expressionista, més a l'estil Dr. Caligary, en el qual sobresurten l'edifici de l'escola i de la carnisseria. Considero que no feia falta. Suposo que s'havia de justificar el pressupost del muntatge, però ve al cap El primer amor de l'Arquillué i el seu brillant minimalisme i els entriquells d'en Flotats encara semblen més superflus.

"Això són paraules" (94) Acaba l'obra. I potser és l'únic que importa, les paraules. Res més té sentit. Un bon text que potser ha envellit una mica perquè s'aferra sovint a fets molt innocents que avui ja no tenen la mateixa rellevància però que conserva encara molta part del seu valor transgressor. Perquè a través de la mirada d'un infant, Cousse ens mostra l'absurditat del nostre món d'adults. I això sí que no envelleix mai.
_____________
Raymond Cousee, Infantillatges (Pòrtic)
começat_ 21/08/13  /  acabat_ 21/08/13