Descrivint els origens de la Laura: “barcelonina òrfena d’un no ningú mal pianista, mal pintor, bon fabricant de castells a l’aire.” (pàg. 21) I és important el fet dels “castells a l’aire” pel contrast amb la realitat ferrenya d’uns vilatans que només toquen de peus a terra.
Descrivint Barcelona: “Passar un quant temps sense veure la Barcelona amarga per a una noia pobra i malavinguda amb la mediocritat de la vida quotidiana; no veure l’esclat dels rics, no petjar més la pols oliosa de greix de motors d’automòbil, d’automòbils dels altres! No veure passejar la gent ben vestida, mentre que ella duu a contracor la roba aprofitada, al costat de la cosina i de la tia, amb les quals visqué des que se li va morir el pare.” (22) La Barcelona classista, la Barcelona vista amb ulls de pobra, de ràbia, d’enveja… no trigarà en canviar i esdevenir la Barcelona somiada i enyorada d’aquell que no se sent bé allà on està.
Amb poques pàgines, Llor ja mostra la diferència camp/ciutat, home/dona. I ja veiem que la Laura, a Comarquinal (Vic), no hi estarà bé, que se li farà petita.
Diferències entre Barcelona i Comarquinal: “els camps de patates renegrides per la tardor que comença, els turons nus, calcinats, el doble rengle de xiprers que duen al cementiri i les teluries roges. Quatre capellans amb el baix dels pantalons de vellut blanc de pols, passegen per la carretera del pont, sota el tel de boira de la tarda provinciana, en aquella hora fina que a Barcelona comencen a resplendir els aparadors, mentre els salons de te encenen els llums i els músics eixorden el públic amb els esgarips d’unes cançons de negres que a tothom agraden i ningú no entén.” (24) I sobresurt la crítica als amants de la cultura com a quelcom elitista, fatxenda, que es preocupen més per estar al dia que no pas per saber què significa allò que asseguren que els agrada. Tants anys després, i ben poques coses han canviat…
Descrivint la primera impressió de la família: “La Laura s’adona d’un rengle d’ulls, iguals, que la fixen insistentment, una mica esparverats. La família. Són ulls rodons, de color d’acer, que fiblen; miren terriblament tristos, seriosos, mentre la cara somriu amb falagueria.” (25) Genial descripció de la hipocresia de poble, de la que et mira de dalt a baix i se’t menja amb la mirada però que manté una rialla clavada als llavis perquè això és el que pertoca.
Descrivint a la Teresa, la cunyada: “L’abric de la Teresa, recte, sever, desprèn una bona olor de pomes guardades a la calaixera, olor de fadrina assenyada.” (25)
Els primers neguits de la Laura: “Sols dues coses m’han fet mala impressió d’ençà que sóc casada, i totes dues d’avui: la boira d’aquesta terra, una boira humida que sol venir cada vespre i cobreix tot el Pla vuit mesos de l’any, l’altra ha estat la rebuda que m’ha fet la germana d’en Tomàs. Té quaranta anys, però és com si en tingués quatre-cents.” (30) I, amb ells, nosaltres també comencem a intuïr des d’on sorgiran els problemes, comencem a veure, també, el valor simbòlic d’aquesta boira espessa que tot ho cobreix, que tanca els ulls, que priva de veure més enllà, que manté al poble allunyat de la resta de món, que té engabiada a la Laura.
Descrivint a la Teresa: “Em sembla que, tret de la mica dels deures religiosos, els seus delers no van pas més enllà dels fogons al cove de la roba.” (30)
Descrivint la boira: “la boira, amb les seves flonjors humides, preserva la ciutat d’influències estranyes, perquè vegeti entre els seus sants morts i vius; perquè dormiti recollida en ella mateixa i no se li escapin els bons ni els mals pensaments. Els campanars, malgrat l’aparent deler d’alliberar-se, regalimen oprimits dins la boira subtil com els somriures dels habitants de Comarquinal.” (38)
Descrivint els desitjos amagats dels homes de Comarquinal: “A dins les alcoves amargues algun marit, quan torna, encara evoca la il·lusió de les sedes acolorides, les mitges impalpables i les turgències de la forastera, tot contemplant amb ulls enyorats el posat de la muller adormida.” (39) Elles, les dones de Comarquinal, no es poden comparar amb la bellesa insinuant i sensual de la Laura!
La primera trobada d’en Tomàs amb la Laura: “tanmateix, així com en Tomàs havia sabut trobar al mercat una euga, una parella de bous i un cavall modèlics, aquell dia va semblar-li que es trobava al davant d’un exemplar de dona, d’aquella mena de dones que ell no estava acostumat a tractar ni a Comarquinal ni a les festes majors per tal com les aristòcrates estiuejants eren inaccessibles, guardades rera una xarxa de minyons clenxinats, de parla sud-americana aigualida per un llevat de barcelonisme acusador.” (42)
Descrivint el primer acte sexual un cop arribats a Comarquinal: “Aviat senten que en Tomàs baixa amb cops de peu triomfals. La Laura es queda acotxada una altra estona. Les llàgrimes li pugen als ulls, sense més ni més, per un sentiment d’humiliació, com una persona que ha estat ofesa sense haver-ho merescut.” (44)
I comencen a créixer les diferències entre la parella. Se’ns mostra com ell vol presumir de dona, la vol lluir a la vista de tots per provocar enveges i fer que la gent parli, mentre ella només desitja estar amb ell i que ell la estimi.
Descrivint el model de dona ideal de l’època: “la teva mare sabia més de comptes que d’anar a passeig.” (62) La mestressa de casa, resignada, que tira endavant la masia, que manté l’economia familiar i la casa neta i que no es regala ni un sol segon per a ella mateixa.
La gent de Barcelona: “La gent desconeguda que topeu no té interès a saber qui sou, ni on aneu, ni quants diners teniu a la butxaca.” (63) És a dir, que es pot gaudir de l’anonimat, sense crítiques ni mirades de retret.
Comarquinal és el retrat d’una burgesia revellida, mal pensada, crítica amb els veïns, interessada en el safareig i l’escàndol. D’aparença pulcra i refinada, religiosos, bondadosos, però en el fons sent mal carats, mal educats i uns reprimits sexuals (com mostra el fet que l’oncle d’en Tomàs s’ajup a espiar les cuixes de la Laura per sota la taula).
De consells en tenen molts. Però tots són per preservar la decència de la família. Per tenir la dona tancada a casa cuidant el mas i per no gastar un sol cèntim.
Descripció de la Teresa: “La Teresa ha heretat els elements autèntics de les virtuts pairals de la raça i el seny de les bones mestresses de Muntanyola: paciència i abnegació per a sofrir les vel·leitats dels marits i dels hereus, seny ordenador, capacitat per a saber-se imposar al servei sense crits, bona memòria per a recordar les coses que hi ha a cada pam quadrat de la casa.” (72) Por. Por que aquests siguin els valors, que les dones hagin de ser “abnegades” i aguantar tot el que facin els marits i els hereus. Però no s’acaba aquí, continua la descripció de la Teresa dient: “no podent esmerçar la seva virtut de resignació i de respecte a la divinitat d’un marit o d’un hereu, la Teresa va aplicar-la en una adoració muda, a una obediència passiva a la voluntat del germà. Perquè li plaïa de sotmetre’s, amb una mena de terror deliciosa, a la tirania o al capritx d’en Tomàs per cal com era el germà, l’hereu i un home. Ella s’anul·lava, es feia fonedissa davant qualsevol manament d’ell, per despòtic que fos.” (72) Increïble. I més increïble com intenta adoctrinar a la Laura en aquests hàbits alienadors.
Maneres de pensar d’en Tomàs: “Les dones, se us ha de tenir acotades amb la regna, si no, feu com els cavalls i…” (80)
Descripció de com la Laura veu a en Tomàs un cop caigut el vel de la novetat: “un home que beu i menja de gust, barrejant-ho tot, sense percebre la diferència de sabor i de matisos d’allò que s’empassa. Obre la boca per rosegar com si remugués. La Laura li veu el menjar a dintre, informe, li veu les cavitats del nas, els porus entresuats. Amb la sabata ferrada ha arraconat la catifa i la trepitja sense adonar-se’n; li veu el front, magnífic, llis de cap senyal de pensament, els dits untosos de greix del gallet de l’escopeta amb què ha entretingut el seu oci de senyor // rural, matar per la diversió de matar ocells innocents que, un cop morts, l’amo reagala a les masoveres, agraïdes.” (80-81)
I és en aquest punt que la Laura s’adona que no estima aquest home i que tampoc ho ha fet mai, “que ell i ella han sofert l’embriaguesa dels sentits.” (81) I és precisament ara que el seu embaràs dóna els primers senyals.
Descripció de com s’estén la xafarderia que la Laura s’entén amb en Pere: “la xarxa es nuà, subtil, de tertúlia a tertúlia, del cafè al casino. Els llums del saló de la vídua del notari Torroella van ser vistos encesos fins tard de moltes nits. El venerable doctor Grau se senyà tres vegades, horripilat. La nova es va estendre pel capítol catedralici, arribà fins als graons del tron episcopal.” (135) Com una riuada imparable, la notícia, falsa, s’escampa per tot Comarquinal.
Descripció de la vetlla de la difunta madrona: mostra de les xafarderies a cau d’orella, dels mals pensaments, de l’estancament i l’ofec d’aquesta gent que tot ho miren i tot ho critiquen. L’aire és tan carregat, que la Laura se sent defallir i fuig al carrer a intentar respirar. I, en comptes, es troba amb en Pere vora el riu i ell se li declara i li besa la galta.
Crítica de la Teresa al comportament de la Laura: “Ja veus on ens ha dut el teu modernisme, aquelles rialles!, els vestits!, el desvergonyiment de lluir els braços i les cames per fer l’estrangera! Gràcies a Déu, fins ara no ens hi havíem trobat mai a casa nostra. Ni la mare ni l’àvia no llegien gaire de pressa, però els hauria caigut la cara de vergonya si haguessin pogut pensar que, anys a venir, una de les mestresses de Muntanyola es passaria la vida ajaguda amb flors al pit i un llibre a les mans, com una dona de món.” (155) On vas a parar! Això mai! Una dona que llegeix a casa! Quin pecat més gran! Perquè es veu que a ulls de la Teresa no hi ha res pitjor que intentar ser feliç, gaudir dels petits plaers, de la lectura, del temps, dels somnis. Ella que havia estat educada per a ser una esclava, per a obeir i no tenir ni un segon pels seus plaers, no ho pot concebre. Ella que es mor de gelosia perquè és ella qui voldria estar amb en Pere, però no sap com fer-ho perquè malgrat tenir 40 anys de l’amor no en sap res.
Els mals vénen de Barcelona, perquè allí els nens neixen menys sans, amb la pell groga i empiocats, diu la filla de l’enterramorts. La moral a Barcelona és molt més laxa, el comportament més arrauxat.
Descripció del buit creat entorn de la Laura quan torna a Comarquinal després de l’exili estiuenc a les Aulines: “la vídua del notari Torroella li oferí un somriure molt distret quan va passar-li pel costat; les seves filles varen saludar-la amb cara d’espantades. La família Vilella li girà francament la cara, puix que des que tenien un sant a la família no els era possible relacionar-se amb persones de vida escandalosa. La Ventura, la mitja senyora recollida a casa de l’oncle Llibori, cada vegada que la veia li manifestava un menyspreu tan ple de dignitat que hauria fet riure la Laura si hagués tingut prou bon humor.” (170)
Descripció de la vida que li espera a la Laura a Comarquinal: “Esperar Tots Sants, menjar les llaminadures que li posen al plat, com la mainada, boira i més boira, Nadal, la Quaresma, Pasqua, la festa major estantissa, sentir els roncs d’en Tomàs les nits que es queda a casa, el seu alè de tabac negre quan l’abraça, acompanyar el rosari de Teresa, sentir contar anècdotes obscenes més o menys dissimulades de vicaris i majordones, sofrir les vexacions d’un grup de santedat formal; revellir-se, morir…” (171)
El pecat no comès per la Laura la condueix al purgatori, a l’aïllament i, mentrestant, les males veus de Comarquinal fan la seva feina i escampen i multipliquen allò que no ha fet. Però les crítiques també acaben per ser avorrides, insulses, un cop passada la novetat i convè trobar-ne de noves, per això els veïns dels Muntanyola canvien la crítica a la Laura per la crítica al senyor Tomàs i a la Teresa per mantenir-la tancada i fer-li passar misèries. De sobte, els butxins de la Laura esdevenen víctimes de les crítiques i això sí que no ho pot tolerar el senyor Tomàs, ell que és una persona tan orgullosa. Així que força a la Laura a posar-se el millor i més sensual vestit i a anar amb la Teresa i ell al casino a lluïr-se. Conscient que això vol dir retrobar en Pere de cal notari. Però l’orgull ferit pot més que la gelosia.
Descripció de l’origen dels mals de Comarquinal (segons el pare Ferro Vell): “Prou sé que és difícil frenar les males llengües. I no és que la gent d’aquí sigui pitjor que l’altre; la repressió ens fa com un llevat d’hipocresia i ens fa ser més amables i dissimulats. Ens ve d’aquest fons de sexualisme mal reprimit…” (202) Per a ell, la culpa de tot, com també havia dit Freud anys abans, ens ve del sexe i, més concretament, de la manca de sexe. La mala gent de Comarquinal ho són per les seves mancances sexuals, com demostra la Teresa que si ja era seca d’entrada, esdevé dolenta a mesura que creix el seu desig sexual no correspost vers en Pere.
Descripció d’en Pere quan deixa de ser un ideal i esdevé home: “Aquest home és en Pere, el Pere de carn i ossos, no el Pere de les Aulines. I el veu, enardit per la passió, que no és pas aquell que venia cada tarda a la sala i li parlava dels núvols, dels estels i dels marges florits amb veu simple, que acaronava l’ibis brodat de la cortina i li recollia els papers de música amb unció. S’ha transformat en un ésser instintiu, enrogit, anhelós, la boca cruel com un conquistador al punt que va a assaborir la venjança, un amo que venç. Sent el gest egoista, veu el rostre de prop, la roentor de l’alè contra la seva boca, uns // punts negres, minúsculs, als porus del nas, la lleu suor del front, un emboirament animal als ulls, com els ulls d’en Tomàs, en moments com aquell, els ulls inflamats de l’oncle darrera les ulleres verdes, el reflex d’ulls de la Teresa quan avui parlava del Pere adolescent…” (212-213) Mostra del caràcter idealista de la Laura, del fet que ella s’enamora de la idea de l’amor, de la llibertat, de la felicitat, però acaba topant-se amb la feréstega realitat.
Descripció de la imatge que té el poble de la Laura: “és la forastera indesitjable, la barcelonina sarnosa, una pobra, una perduda, una carn mísera! Carn mísera, que els ullets dels homes de les Aulines valoraven amb mirades de ramader al mercat, carn venuda a canvi de vestits i de brillants a un amo voluble, que ho pot comprar tot amb els seus diners; carn que ha sentit l’escalfor de les mans impúdiques d’un mig sant amb les ulleres verdes, que maleí el fill i ha deixat morir la filla per conveniències mercantils; carn que ha sofert la pressió de les mans d’un home amb egoisme d’amat, carn que conté una ànima abandonada de Déu…” (214)
I la Laura aconsegueix fugir de la presó que és Comarquinal, de les males llengües, de la boira opressora, i es tanca en un convent per a intentar ser feliç.
I creu que s’hi apropa, a la felicitat, fins que comença a mirar més enllà de les parets, fins que comença a dubtar de la bondat de les seves companyes, fins que s’adona que mai podrà ser feliç perquè ella sempre desitjarà molta més llibertat i felicitat de la que podrà obtenir en aquest món.
__________
Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants (Edicions 62)
començat_ 7/07/11 / acabat_ 19/07/11
__________
Miquel Llor, Laura a la ciutat dels sants (Edicions 62)
començat_ 7/07/11 / acabat_ 19/07/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada