Existeix un vincle comú entre tots els personatges de l’obra. Malgrat semblar criatures estranyes completament diferents entre elles, mica en mica observem que comparteixen una característica: més enllà del seu descontentament amb la vida i el món que els envolta (que, desenganyem-nos, tots ho compartim en algun moment o altre), ells estan buscant. Busquen un camí, una sortida, una explicació, una nova vida... el que sigui, però busquen. I això és el que els fa més interessants. Poques vegades resulta interessant de seguir les peripècies d'algú que ja ha trobat, que únicament va fent amb allò que té sense buscar ni cobejar res més. Per això ens avorreixen els documentals sobre les vides dels famosos un cop superada la morbositat de veure com viuen. Observar el plaer i la calma dels demés no ens aporta res. Només ràbia i enveja.
Malgrat no conèixer l’autor, malgrat estar escrit en un castellà estàndard, es nota un deix argentí a l’obra que la firma final de “Buenos Aires, noviembre 2006” confirma. Potser és que la invasió del teatre argentí a Catalunya és tan gran que ja podem associar aquest país a algunes obres, pot ser que hi he identificat alguns elements que, inconscientment (més que res perquè no acustumo a pensar en el teatre argentí) relaciono amb el teatre argentí. Aquests punts de meta-realisme, els de bogeria psico-analitzada encara que no explícitament, el de converses que, ben pensat, un català no tindria. Que no té per què ser dolent, però que no les tindríem. Igual que no ens trauríem una pistola de la butxaca enmig d’una baralla de bar. I potser per això hi ha alguns punts en què l’obra s’enrevessa innecessàriament i deixa d’interessar-me. Potser...
_____________
Emiliano Pastor Steinmeyer, Ríanse del hipopótamo (dintre de Textos Teatrales Marqués de Bradomín)
començat_ 7/1/18 // acabat_ 10/1/18
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada