Els angles morts, Borja Bagunyà

I finalment començo Els angles morts. Feia temps que buscava el temps o, més concretament, el moment anímic adequat. La dolçor de boca de L'aigua que vols me l'ha propiciat. No n'he volgut llegir masses crítiques per no fer-me'n cap idea prèvia, però n'he vist tants comentaris positius que em costa endinsar-m'hi sense certes esperances. A veure.

M'agraden els llibres que saben combinar allò que tradicionalment es coneix com a alta literatura (sigui el que sigui) amb comentaris barroers i potser fins i tot de mal gust; ser capaços de tocar el cel i l'infern, com feia en Bolaño o en Cortázar. Així, en Bagunyà ens mostra, ja d'entrada dues comparatives que, de tan ben trobades, fan fàstic: "La Magda era una dona particularment obscena, però de la manera com són obscens els gargalls de tabac escopits a terra o les àvies que es graten el pitram." I també, parlant de l'halitosi d'en Mundet: "allò devia tenir alguna relació amb aquell alè de penis brut, o d'habitació amb cadàver."

No cal dir que l'escena del lavabo és summament divertida. L'absurditat de fer confluir en un camerot dels germans Marx a tota la florinata acadèmica de la universitat intentant rentar-se les dents o arrencar-se restes de menjar enganxades a les dents envoltats per la ferum de femta d'algú que fa poc que ha anat de ventre, té un toc T. S. Elliott sublim.

"Contràriament a un estat d'opinió característicament universitari, les ínfules no eren el signe d'una superioritat sinó d'una falta lamentable d'intel·ligència."

"L'estesa de granges de proximitat, envasos industrials i marques de menjar a domicili deia alguna cosa sobre la societat contemporània, però l'Antoni no sabia ben bé què."

Hi ha tants moments en el text que et fan pensar, "ostres, no sabia que això es deia així!", o bé, "que ben trobada aquesta descripció". Per exemple, quan explica que la Sesé està tan enfeinada que en Morella ni la veu per casa: "Feia dies que la Sesé s'havia convertit en un rastre d'objectes fets servir" preciós. I encara segueix: "una mena de silueta buida que en Morella es dedicava a omplir inductivament i que apuntava a una activitat que sempre passava en alguna altra banda."

I toca parlar de les notes a peu de pàgina. Per descomptat. Tal i com va fer en David Foster Wallace a The Infinite Jest, les notes a peu de pàgina esdevenen llargues parrafades, pàgines i pàgines d'explicacions que, pel motiu que sigui, l'autor no ha volgut incloure dintre del fil narratiu. Però que, si hi ha haguessin estat, tampoc no haurien fet cap nosa. Com si hi hagués certa voluntat d'editar el text, de retallar-ne l'extensió, i aquesta fos una de les millors opcions per retallar tot preservant.

"Si la imaginació estava tan plena de monstres era simplement perquè els homes s'havien passat tots aquells milers d'anys negociant amb el món, provant de desactivar-lo, emparaulant-lo."

"Caure rebentats al sofà no és cap manera d'estar junts (...) sinó d'estar separats de la mateixa manera." Els vespres compartits davant dels dos canals de tele ocasionalment eren maneres d'estar junts, de compartir històries... Caure rendits amb els mòbils o tablets a les mans és aïllar-nos encara més.

L'explicació de l'exposició organitzada per l'Olivier al Santa Mònica amb ballarins llençant-se una i altra vegada contra un matalàs és un encertadíssim retrat del modernisme absurd i de postal que fa anys que omple Barcelona. El mateix Bagunyà critica, per mitjà de l'Olof, el fet que a Barcelona en realitat no hi passa res. Hi va haver-hi genialitats en èpoques passades (Gaudí, Dalí, Miró...) però fa anys que no hi passa res. Només aparences. "Tot radical i alternativíssim, cosa que a l'Olivier li devia provocar la mena d'estremiment masturbatoriocerebral dels messies, els ungits i els salvapàtries". I sobre els assistents a aquests actes: "Al seu voltant seguia girant una corrua de pretensió i autopromoció: americanes cares que mostraven braços estratègicament tatuats, gent que només parlava d'altra gent, més famosa, amb qui havia coincidit feia un parell de dies; bigotis d'actor porno dels setanta, camises irònicament hawaianes. (...) Tots satisfets de l'èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels <<projectes >>, les <<iniciatives>> i les <<col·laboracions>>".

Apareix la nota 17, sobre la mala dicció d'en Morella i com va anar a un foniatre per aprendre a impostar millor la veu a classe i, de sobte, es personifica un narrador. Ens afirma que ell havia escoltat en Morella i em fa qüestionar si el narrador de tot el text pot ser un alumne d'en Morella. Un narrador omniscient, clar, que no només ens diu què veu sinó també què pensen els personatges (o què pensa el narrador que pensen els personatges). Potser. Potser es tracta de múltiples narradors.

"És curiosa la manera com els animals (i les criatures) faciliten la manifestació de tendreses i cursileries que costen tant de mostrar a qualsevol altra persona."

"La mena d'evidències que a un alumne de primer o de segon [de carrera] li semblen descobertes inigualables i exercicis d'una lucidesa extrema, però que, en realitat, no passen de la mena d'observacions que, als trenta, ja són tòpics de sobretaula". I són aquests llocs comuns els que m'estan agradant més del llibre. La manera que connecta i descriu tan encertadament tants i tants pensaments compartits. I poder tornar a recordar que no estic (estem) sol(s) al món. 

I s'acaba el llibre. El sabia llarg i se m'hi ha fet. També perquè han passat moltes coses pel mig, ho reconec (tornada a la feina, buscar un pis nou, organitzar un trasllat, canviar de pis...), però també perquè en alguns moments la lectura no m'ha cridat tant com ho hauria hagut de fer. O com, en el fons, esperava que faria. Però l'esgotament físic és un mal aliat i potser d'aquí un temps em torno a topar amb aquest llibre i el devoro en un parell de setmanes i em sembla meravellós i no només un text molt interessant i completament necessari dins la literatura catalana contemporània, com ha estat aquesta primera lectura.

S'acaba el llibre i respon a la pregunta sobre qui és el narrador del text i això et deixa amb una sensació inesperada de tancament. Perquè realment m'esperava que seria un d'aquells llibres que senzillament s'acaben sense més, que no té per què ser una mala cosa, ans al contrari, però sí que a vegades et deixen amb una estranya sensació d'insatisfacció, de coitus interruptus. I de tant en tant ens ve de gust que les coses quedin ben lligades.

______________

Borja Bagunyà, Els angles morts (Edicions del Periscopi)

començat_ 16/6/23 // acabat_ 13/11/23   

Crave, Sarah Kane

Ostres la Sarah Kane. N'havia sentit bones referències. Un bon amic com en Xavier Pàmies està involucrat amb el que diuen que és una molt bona producció del text, Dic "diuen" no pas perquè ho dubti sinó perquè jo no ho he pogut gaudir per motius geogràfics, que Xangai abans quedava més a prop, però arran del coronavirus ens hem allunyat més. Sigui com sigui, ja era hora que pogués entrar al món de la Kane.

"In a lay-by on the motorway going out of the city, or maybe in, depending on which way you look, a small dark girl sits in the passenger seat of a parked car. Her elderly grandfather undoes his trousers and it pops out of his pants, big and purple (...) And when she cries, her father in the back seat says I'm sorry, she's not normally like this."

Aquesta és la cruesa que buscava, aquest és el dolor i la decadència social que imaginava que em trobaria en aquest text. És agradable quan les expectatives es compleixen. Últimament, en Bolaño, l'Albee i la Kane han estat a l'altura. La Solà, no tant...

"There's something very unflattering about being desired when the other person is so drunk that can't see."

"M - Why do you drink so much?
B - The fags aren't killing me fast enough."

I de tant en tant sembla que ens perdem, que els diàlegs siguin totalment incoherents, desconnexos els uns dels altres, les temàtiques tan variades i les frases tan inverosímils que ens quedem descol·locats, però llavors enfilem un parell de rèpliques ben trabades i el text et torna a atrapar. El dolor esdevé tan evident, la ràbia, la frustració, que no importa la fragmentació de la seva exposició. I, entremig, aquestes boniques mini narracions, aquests microrelats tan preciosistes i carregats de significat i maldat: "A small girl became increasingly paralysed by her parents' frequently violent rows. Sometimes she would spend hours standing completely still in the toilet, simply because that was where she happened to be when the fight began. Finally, in moments of calm, she would take bottles of milk from the fridge or doorstep and leave them in places where she may later become trapped. Her parents were unable to understand why they found bottles of sour milk in every room in the house."

Són aquestes imatges que perduren les que m'han fascinat del text. Aquestes ampolles de llet passada escampades per la casa com a metàfora de la por, el dolor, la violència i la infantesa robada.

Un tema recurrent en el text, i que potser marca el final, si és que n'hi ha cap de final massa clar, és la sensació de ràbia contra la vida, l'inconvenient d'haver nascut del què es queixava en Cioran. Algun dels protagonistes ho afirma en algun moment demanant haver nascut morta, d'altres ho reclamen com a solució al seu dolor present. I aquest "happy and free" que clou l'obra sembla encaminat cap a la mateixa idea. Un final que és un començament que és un final.

_____________

Sarah Kane, Crave
començat_ 8/2/21  //  acabat_ 8/2/21

Kentukis, Samantha Schweblin

Curiós plantejament: una societat on tothom vol un Kentuki, aquesta mena de Tamagochi interactiu. Aquesta curiosa joguina que et permet escollir entre tenir-ne una, com a mascota, companyia, amistat, o observador de la teva vida o bé "ser" un Kentuki. Ser la persona que està a l'altra banda del món i que un algoritme informàtic t'ha connectat amb l'animaló en qüestió i a través del qual només pots veure, sentir i moure't però no comunicar-te verbalment. Una mena de Webcam, com quan tots els adolescents estaven enganxats als xats i parlaven amb desconneguts que a vegades veien i d'altres no. Potser la solitud intrínseca a l'individualisme ponderant actual és la que ens empeny a buscar refugi en aquests companys falsos. Potser l'avorriment? No ho sé. Però el plantejament em sembla completament plausible. El món que dibuixa totalment possible.

Vaig arribar a aquest llibre de casualitat. En Yannick Garcia demanava per Twitter alguna recomanació de lectura d'un matí per esbravar-se una mica entre feixugues traduccions i algú va recomenar aquest llibre. Jo no és que estigués traduint res en aquests moments però sí que em venia de gust un entreteniment després d'en Bolaño i la semi-decepció (es pot dir que es tracta d'una decepció quan de fet ja t'ho esperaves, que no estaria a l'altura de les expectatives?) del Canto jo i la muntanya balla. Els demés llibres que van recomenar eren massa pedants o feixucs per fer la feina que havien de fer. I el plantejament d'aquest semblava interessant. De fet les primeres pàgines són interessants. Potser fins i tot els primers capítols, però arriba un moment que cansa. Que dóna la sensació d'estar llegint una novel·leta d'aventures per adolescents. Que els múltiples personatges no m'aporten res i les diferents històries no deixen de ser anècdotes amb més o menys gràcia. I no cal dir que d'això de lectura d'un matí, res de res. 

Per sort el final del text, aquest tancament gairebé una per una de les connexions dels Kentukis agafa una foscor tenebrosa interessant. La maldat inherent de l'ésser humà acaba sortint i la crueltat s'accentua. Esparvera la història de la nena veneçolana segrestada en un petit poble de Brasil que, un cop alliberada gràcies al Kentuki, descobrim que li espera un futur pitjor. O el darrer capítol amb l'exhibició artística de la vida de l'Alina que ens incomoda i fereix amb la mateixa intensitat. 

Un bon final per un llibre que havia començat bé però que perd pistonada a mig camí. Potser la reconversió en un conte curt, més condensat, sense la inserció innecessària d'alguns dels Kentukis que no ens aporten res, el faria un text més interessant. Mentrestant, veig com se'n van acumulant les traduccions i edicions arreu del món... sobre els gustos dels demés, jo no m'hi posaré.

____________

Samantha Schweblin, Kentukis

començat_ 15/1/21 // acabat_ 8/2/21

Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà

Des de la distància, notícies poques, poquíssimes de Catalunya. En part per voluntat pròpia, en part per la gran muralla digital xinesa. Però d'entremig d'aquest rierol de notícies vàries, la majoria d'elles tristes i tenyides de virus, el nom d'aquesta novel·la sembla repetir-se. No sé per què. No sé en referència a què, però ho fa. I la començo amb aquesta certa esperança que no em defraudi, que mantingui el llistó alt que ha marcat en Bolaño. Sé que demano molt. Però comença bé. Molt bé, de fet. Donant veu als núvols com a narradors del primer capítol. Parlant en un llenguatge naturalista que recorda obres passades i s'allunya del pesat ciutadanisme (i capital-isme) que sembla ser imperatiu. 

"És difícil de fer versos i de contemplar la virtut que s'amaga dins de totes les coses, quan els nens ploren amb aquella estridència de garrí escorxat que t'accelera el cor encara que no ho vulguis." 

"Les estovalles blanques són tan boniques que no s'hi pot menjar a sobre".

Solà sorprèn amb aquestes frases encertades i preciosistes, poètiques, fins i tot, combinades amb expressions més vulgars i escatològiques com tota l'aventura de les bruixes anant a pixar i a cagar a les creus dels morts a la muntanya i a fer-se petonejar el cul pel diable. Uns fragments que recorden molt al to fosc que sovint prenia Pa negre (si més no la seva versió cinematogràfica perquè el llibre no l'he arribat a llegir mai). 

"No m'estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire. I beuen aigua d'aquest riu. I contemplen cada dia la bellesa que fa mal a l'ànima d'aquestes muntanyes mitològiques." 

"Els de ciutat vivim tots aigualits" 

Potser ho justificarà més endavant però el capítol en castellà de la palomita que es troba amb l'Hilari, d'entrada, no té cap raó de ser. De fet, sobra. Distreu. Trenca el ritme del text. Fins ara només el joc de descobrir qui parlava trencava el text perquè Solà respon la pregunta massa ràpidament i de manera massa clara i òbvia, és a dir, seguint les directrius de les obres adreçades al gran públic: tractant al lector d'infant. Però aquest capítol en castellà ho ha fragmentat tot. Per què hi és? No puc deixar de preguntar-me. Serà tota la resta de novel·la en castellà? Què ha passat? S'ha activat un traductor automàtic del Kindle? Tot menys seguir el fil del text. I això és un problema.

L'últim capítol em transporta als millors moments de Canciones de amor a quemarropa i això és un gran viatge. S'agraeix després d'algunes pàgines dubitatives i d'algun moment de pensar "voleu dir que n'hi ha per tant"? Deixa un bon regust de boca, aquest final, però també el deix de tristesa de pensar en el pobre Oriol, un personatge que, per cert, apareix bastant atzarosament i poc justificat cap al final del text. Però aquest final trist i bucòlic i bonic i esperançador fa que perdonem aquests detalls. 

Ara, no n'hi ha per tant. De debò. No n'hi ha per tant.

_____________

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama)

començat_ 31/12/20  // acabat_ 13/1/21