Tierra sin primavera, Lluís Capdevila

Sorprèn, només d'entrada, el canvi de to d'aquest text. De l'optimisme expansiu de La festa major de Gràcia, passem a la foscor i la ràbia de les paraules de la Abuela. Una molt bona manera d'analitzar el mateix problema des de dues perspectives tan contraposades.

"Mañana Dios dirá... No, Dios no dirá nada. Dios está ciego y sordo y no nos ve ni nos oye a los pobres. Se ha pasado a los ricos y les bendice la tripa podrida y el podrido corazón."

Paraules de ràbia que busquen alimentar l'odi en el nen perquè, com molt bé diu i repeteix l'àvia: "el miedo engendra el odio" i l'odi és el que necessitem per venjar totes les injúries que rebem avui.

"Cada uno tiene su verdad, su verdad para uso personal, que ha creado de un amasijo de mentiras."

Que terrible aquest general Palmiro i els seus ministres que tant ens fa pensar en un altre famós general que campà per Espanya durant masses anys. "A los pueblos les convienen ministros decorativos, ministros para los bailes de palacio y las procesiones, ministros que no estén aquejados de la grosera y funesta manía de trabajar." I quin refugi humorístic que ens donen aquests personatges ridículs després de personatges terribles com el de l'àvia que ha d'enganyar al seu net fent-li creure que el seu pare vés a saber on és, o el dels presoners que reben pallisses diàries mentre esperen ser fusilats només per haver pensat diferent que el règim. Quina merda d'anys. Quina merda de societat. I quina merda quan ens sentim que encara hi som tan a prop. Per no dir immersos completament en el mateix femer.

Ai pobre General Palmiro, d'idees boges esbojarrades que primer vol que els turistes creguin que el país és molt alegre i té l'absurda idea de fer que tothom porti nassos postissos fins i tot els dirigents, militars, religiosos i ell mateix. No cal dir que el pla és un gran fracàs i únicament provoca que el poble deixi de témer-lo per passar a enriure's d'ell i això tothom sap que és un gran problema pels dictadors. No cal haver llegit a Maquiavel per saber que tot líder ha de generar por al poble si vol ser escoltat. Però aquest General Palmiro té més d'Ubú rei que del Príncep d'en Maquiavel. Com a mostra, la seva següent idea brillant: suspendre la primavera per evitar que el poble canti i estigui massa content. Ridícul i absurd. Però tan proper als polítics que hem tingut i que seguim tenint, que ja no ens fa ni gràcia.

"Nunca hubo en nuestro país tanta moralidad como ahora. Ni tanta prostitución y pornografía como ahora."

I, malgrat tot, l'optimisme. En Lluís Capdevila devia ser una persona plena d'il·lusió malgrat l'exili. L'esperança que la dictadura serà derrotada, que la primavera tornarà (literalment perquè en Palmiro l'havia prohibit) i la gent tornarà a ser lliure i els ocells tornaran a cantar. I és bonic somiar. Llàstima que ja fa massa que sabem que només és això: un somni. I els somnis, somnis són.
_________________
Lluís Capdevila, Tierra sin primavera (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 6/4/20

Jody Rolled the bones, Richard Yates

Per aquells que vam fugir del servei militar com la pesta (que en realitat era, per molta defensa que algú en vulgui fer d'aquell empresonament forçat acompanyat de l'obligació d'aprendre a fer servir armes) resulten molt estranyes, potser fins i tot incomprensible, aquesta mena d'hitòries de militars on els sergents imposen les seves regles, trepitgen als soldats, humilien a aquells que no obeeixen... Per descomptat que hi ha mil textos i pel·lícules que ho mostren a la perfecció, que en les nostres vides de civils també ens hem trobat accions comparables (mestres, encarregats... que exerceixen dictatorialment el seu fals poder sobre nostre) però és inevitable tenir la sensació que l'empatia absoluta queda reservada per aquells que han viscut l'experiència de primera mà. Que els demés ens hi podem apropar, que podem entendre-ho, però que hi ha elements que semblen formar part d'un acudit privat (d'un dolor callat) al qual no hi podem accedir.

"If excellence is easy to admire it is hard to like." (50) és el defecte d'aquest Reese que, clarament, rebujtava ser del gust de la seva companyia. Però "respect without affection can't last long -not, at least, where the sentimentality of adolescent minds is involved." (50) És el que Maquiavel remarcava del seu príncep, que cal que els seus súbdits li tinguin por però que no l'odiïn perquè l'odi pot generar revoltes mentre que la por genera obediència. És el que intenta practicar el PP des de fa unes dècades (remontem-nos a en José María Aznar i els seus atacs etarres a l'estació d'Atocha de Madrid), amb major o menor èxit.

Un conte sobre un individu dedicat a la feina que al final és destituït precisament per la seva dedicació. Com si es tractés d'un John Keating de l'exèrcit, la seva callada passió per l'exèrcit el fa ser mal vist pels seus superiors. Però aquí no hi ha pujades a les taules al crit de Whitman i el seu Oh Capità, el meu capità. En un món on els trepes són els que triomfen, en una societat organitzada al voltant de la gana ferotge d'aquell que no té escrúpols (i noti's que ja fa estona que no es parla únicament de l'exèrcit), la dignitat no hi té cabuda.
La solitud d'aquell que sent passió per la seva feina i li acaben impedint que la porti a terme.
_______________
Richard Yates, Jody Rolled the bones (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 26/09/14  /  acabat_ 26/09/14

!!!, Raúl Hernández Garrido

Oferir diferents espais d'acció, diferents possibilitats d'ubicar als personatges és un encert per part de Raúl Hernández Garrido. Ens mostra que aquesta obra no passa en un lloc concret sinó que pot passar en múltiples localitzacions. És a dir, que pot ser universalitzable i això, personalment, sempre ho he trobat un encert. L'anècdota del moment i del lloc pot estar bé, està clar que és extremadament popular i apreciada, però si una obra defuig encertadament un temps i un espaic concrets, adquereix un altre estatus molt més elevat.

"Controlamos la difusión de las noticias" (3) afirma Iglesias, aquest executiu cínic que es nega a mirar més enllà del "procediment" que vol establir. Que ignora la revolta dels treballadors i afirma sense vergonya que "no hubo ayer". És a dir, igual que Orwell a 1984, sap perfectament que si esborrem el passat, controlem el present.

I, de sobte, l'acció es concreta. A través d'un joc d'adoptar diferents personalitats per assajar com poden anar les entrevistes que estan a punt de dur a terme aquests dos personatges enigmàtics, se'ns introdueix el tema de l'obra: la censura de l'himne nacional en el partit de la final de la copa del rey entre el barça i l'atlétic de Bilbao. És a dir, la censura que TVE va fer de la xiulada a un himne amb el qual cap dels dos equips s'identifica. De sobte, l'obra agafa dimensions polítiques. Pot una televisió pública deixar de mostrar un acte ciutadà? Però, per l'altra banda, pot una televisió pública, mostrar crítiques a la monarquia? Fins on arriba la llibertat d'expressió?

"En televisión lo importante es cómo se transmiten las señales, y no el valor de las señales en sí." (14) És a dir, la primacia de l'estil per damunt del contingut: una mostra clara de la superficialitat dels nostres temps, del pas de l'informació a l'infotainment, de la parcialitat a la imparcialitat més absoluta.

El joc de les fitxes  prosegueix intercanviant constantment les personalitats dels dos personatges per mostrar els possibles camins a seguir per enfonsar al treballador. Com si es tractés d'un joc d'escacs entre dos experts en el que allò important ja no és qui guanya sinó trobar una manera entre els dos d'acabar una partida que ja està més que sentenciada d'entrada. En aquest sentit, Iglesias es mostra molt més professional: "no puedes mezclar lo personal con el procedimiento" (20) "Si yo no hubiera cedido tanto, no habrías llegado tan lejos. Estáte más atento a los errores del otro." (20)

"La verdad es lo que nosotros digamos" Afirma Vega deixant-se endur per l'emoció del seu paper temporal d'entrevistador i dient una frase més pròpia de l'Iglesias. Una mostra que el poder pot pujar al cap de les persones i convertir-los en cínics. Una mostra del que els passa a molts editors de premsa: fa tant que estan dient la seva mentida que ja es pensen que s'ha convertit en veritat.

"Debes pensar lo que dices antes de decir lo que piensas." (23) És la resposta que Iglesias li dóna a Vega quan es queixa d'estar en un país lliure i de poder dir el que vulgui. És un país lliure. Sí. Sempre i quan diguem i pensem allò que es vol des del govern.

"Sé duro contra ellos, pero dales libertades" (29) sembla que Iglesias parafrasegi Maquiavel quan afirmava que el príncep havia d'infondre temor als seus súbdits però no tant com perquè es rebelin. En aquest cas, Hernández Garrido afirma que cal fer creure al poble que són lliures i que viuen en una democràcia per aconseguir que ni tan sols es plantegin què signifiquen aquestes paraules. Brillant cinisme.

"El objetivo de un buen jefe es que el subordinado desee hacer lo que se le ordena, incluso sin que se le llegue a ordenar." (30)

"La opinión pública piensa lo que dicen los periódicos." (36) segueix lluïnt-se Iglesias. Però, malauradament, quanta raó té.

I així, entre cinisme i atacs personals, veiem que cap dels dos personatges és innocent, que tots dos guarden molts secrets que no convenen que se sàpiguen i que estan més que contents buscant aquest boc expiatori al damunt del qual fer recaure totes les culpes i que, a més, els servirà d'exemple persuari vers els demés treballadors. Una mostra més de la cultura de les excuses i les acusacions que sembla prevaldre en aquest país.

Un text cínic, cruel i sincer que sap perfectament començar des d'allò universal i centrar-se en un tema concret per universalitzar-lo novament. Una lectura àgil però profunda que ens fa qüestionar (entre d'altres temes) què significa realment la llibertat d'expressió.
_____________
Raúl Hernández Garrido, !!! (text seleccionat pel Cimientos Play Development Program)
començat_ 07/01/14  /  acabat_ 07/01/14
 

Ubu roi, Alfred Jarry

Fa anys (tants com 16) al teatre de Girona es va representar Ubú president dels Joglars. Convertint l’Ubú rei en un Jordi Pujol delirant, necessitat d’amor i fama, recordo que va ser una d’aquelles obres que, mentre les mires, desitges que no s’acabin, que continuïn per sempre. La recordo divertida, cínica, cruel quan calia. I jo (o el meu jo adolescent), en vaig sortir entusiasmat.

Aquest va ser el meu primer contacte amb el personatge d’Ubú rei.

Els anys i una visita a França em van permetre aconseguir el text en la seva versió original i, malgrat el meu francès inexistent, m’animo a llegir-lo. A conèixer (o a retrobar) aquest personatge “qui représentait tout le grotesque que fût au monde” (com ens diuen a la contraportada).

Només de començar, veiem que Ubú és feliç tal i com està (més per mandra que per res més, segurament) i que és la seva dona qui l’apreta a desitjar més, qui l’anima a matar a tothom que convingui per poder arribar a ser rei. I ell, com que és així de poca-pena, cedeix i fins i tot s’acaba convencent que és idea seva.

Ubú és constantment ridiculitzat per l’autor: “Vous empestez, Père Ubu. Vous ne vous lavez donc jamais?” (18) li pregunta el Capitaine Bordure.

Més endavant, quan s’explica el seu pla per assassinar el rei enverinant-li el menjar, el mateix capità Bordure el torna a homiliar assegurant que ell no s’estaria de punyetes i que li tallaria el cap al rei deixant en evidència a Ubú i fent que tota la comitiva exclami “oui! Voilà qui est noble et vaillant.” (23)

Pobre Ubú, un home que fa pudor, que és un covard i té somnis de grandesa… la història promet.

Ubú mata el rei i s’autocorona rei i, llavors, aconsellat pel capità Bordure, comença a donar or als subdits, és a dir, compra la seva obediència. I ho fa descaradament, sense subtilesa, donant-los l’or tot dient: “promettez-moi de bien payer les impôts.” (35) És a dir, jo ara us dono xavalla, però a canvi vosaltres m’heu de pagar els vostres impostos mes rere mes.

De moment Ubú té bons consellers, però la seva estupidesa augura el seu fracàs. Un governant, com digué Maquiavel, ha de dominar als seus súbdits, els ha de tenir atemorits perquè la por genera obediència (la por controlada, clar, perquè l’excés de por, d’opressió, deriva en revolta). Ubú els vol comprar i això només pot generar avarícia i ganes de tenir més diners. I, a la llarga, traïció.

I comença la bogeria d’Ubú: convoca a tots els nobles a parlar i amb el cap ben alt els diu “J’ai l’honneur de vous announcer que pour enrichir le royaume je vais faire périr tous les Nobles et prendre leus biens.” (41) Perquè, ara que és rei, Ubú ha perdut el nord i només pensa en agafar els diners de tothom. Primer mata tots els nobles per quedar-se la seva riquesa i després mata als advocats perquè també n’espera poder treure alguna cosa. I quan la Mère Ubú s’exclama “Eh! Que fais-tu, Père Ubu? Qui rendra maintenant la justice?” (46), ell respon tot convençut: “Tiens! Moi. Tu verras comme ça marchera bien.” (46) Perquè aquesta és una característica dels arrogants, dels suberbis: estan convençuts que no necessiten de ningú més que ells mateixos.

Després, mata als encarregats de les finances i de cobrar impostos i diu que no hi ha cap problema, que ell mateix s’encarregarà d’anar a cobrar els impostos, però no s’adona que havent matat als rics, pocs impostos podrà cobrar.

Va a la primera casa a recollir els impostos. És la casa d’uns pagesos pobres i ell els diu que li paguin, però ells no tenen res. En aquest punt se’ns mostra una mica més el caràcter risible d’Ubú i com tothom se’n riu d’ell. Ubú, intentant espantar al pagès, li diu: “écoute-moi bien, sinon ces messiers te couperont les oneilles. Mais, vas-tu m’écouter enfin?” (48) i el pagès, dignament, li respon: “Mais Votre Excellence n’a encore rien dit.” (48)

Bordure parla amb Ubú i li intenta fer veure que no està actuant correctament: “Depuis cinq jours que vous étes rois, vous avez commis plus de meurtres qu’il n’en faudrait pour damner tous les saints du Paradis. Le sang du roi et des nobles crie vengeance et ses cris seront entendus.” (50) Però la resposta d’Ubú és fer-lo presoner acusat de traïció. Així d’encegat està Ubú.

La seva ceguera és tan gran, de fet, que instaura nous impostos: un sobre el casament, un altre sobre la mort… però això encara no li proporciona les rendes que ell desitja. “L’impôt sur les mariages” diu la Mère Ubu, “n’a encore produit que 11 sous, et encore le Père Ubu poursuit les gens partout pour les forcer à se marier.” (53)

I s’acaba l’acte tercer amb Ubú anant a la guerra a lluitar contra els russos que l’han amenaçat de venjar els assassinats que ell ha comès. Però la seva marxa cap a la guerra no és la d’un digne mandatari, sinó ben bé el contrari. A causa de la seva gasivitat, el seu cavall ja no té forces per a carregar-lo i ell ha de buscar un altre animal que el pugui traginar perquè considera que un rei no pot anar a la guerra a peu.

I així, acció rera acció, veiem la misèria d’aquest patètic rei, el que davant d’un ós que els ataca dins d’una cova, s’enfila paret amunt i deixa que els seus companys el matin mentre ell resa un pare nostre però que, un cop mort l’ós, afirma que l’ha matat ell amb les seves pregàries.

I el que és curiós, és que tan egoista és Père Ubu com Mère Ubu. Ella també busca joies i riqueses, també anhela el poder tant o més que ell.

És divertit el moment que ell es queda adormit i apareix ella i, aprofitant-se de la foscor, es fa passar per un espectre i li parla bé de la seva dona, és a dir, d’ella mateixa: “Monsieur Ubu, votre femme est adorable et délicieuse, elle n’a pas un seul défaut.” (82) Però no s’acaba aquí. Ella li diu que la seva dona mai li ha estat infidel i ell no n’està sorprès: “”Je voudrais bien voir qui pourrait être amoureux d’elle. C’est une harpie!” (82)

I són aquests comentaris cínics, combinats amb la crítica directa a l'individu assedegat de poder que no deixa de ser un beneit sense coneixement, els que fan de l'obra un text més que recomenable. I ara, en èpoques de grisor política, més que mai.
_______________
Alfred Jarry, Ubu Roy (Librio)
començat_ 26/07/11  /  acabat_ 27/07/11