Dinou, Ferran Joanmiquel

Al pròleg, el mateix Ferran Joanmiquel ens explica com va néixer aquest text. Com, arran d'un curs de teatre amb un grup d'estudiants d'E.S.O i batxillerat, van crear un text col·lectiu. I es nota. Les primeres escenes són més jovenils, innocents, senzilles, fins i tot. Les converses, les situacions, són més previsibles i molt ancorades a una franja d'edat. Però, en algun punt imprecís, el text agafa certa volada i les reflexions pugen de to o, si volem, de profunditat. Segueixen parlant els mateixos adolescents, però ara estan més encertats i resulta més interessant.

"Si no ho recordo, és que no ha passat?"

"Tot hauria de ser més senzill. La gent gran es complica massa la vida" diu el GERMANET. I té tota la raó. Ens compliquem massa la vida. Les estructures socials, els engranatges que fan girar els nostres dies ens hi obliguen. I quan intentem simplificar-la, quan busquem maneres de viure menys complicades (o menys absurdes, que moltes vegades ve a ser el mateix), no ens ho permeten. Heu provat mai de viure en un altre país perquè Catalunya (o Espanya) us oprimeix? Perquè heu sentit que l'herba és més verda fora? Perquè heu vist que som dels pocs països on els bancs ens cobren comissions per tenir (i beneficiar-se de) els nostres diners? Perquè heu vist que els sous a l'estranger són millors? Perquè heu vist que les condicions laborals a molts d'altres països són més bones, més humanes? Perquè heu vist que es pot viure i no només sobreviure?... si ho heu fet i heu comés l'error de tornar al vostre país per allò que la terra crida, que els amics les famílies i demés... haureu vist les grans trabes que us posen: des de no reconèixer les carreres fetes a l'estranger a no acceptar els vostres títols (perquè aquí pequem de titolítits) i no donar-vos feina passant per no voler ingressar els vostres diners perquè diuen que venen tacats de sang, quan són més nets que els d'aquí.

I l'obra acaba plantejant un gran misteri, confonent a l'espectador i marcant clarament la divisió entre el que semblen dos textos paral·lels: la primera part més adolescent, superficial, de sortir de festa, fumar porros i enganyar a la parella, i una segona part més reflexiva, amb dubtes més punyents i preguntes pregones. No cal dir quina de les dues parts m'ha agradat més.

____________

Ferran Joanmiquel, Dinou

començat_ 28/1/2023  // acabat_ 28/1/2023 

Riu Gener, Ferran Joanmiquel Pla

En una ciutat inhòspita, un conjunt d'individus intenten seguir endavant. Una filla que fa de puta per poder seguir ajudant a la seva mare amb alzheimer; una parella gai de jugadors de bàsquet d'un equip a la deriva incapaç de mantenir-se a la primera divisió, i l'entrenador de l'equip a qui la dona l'acaba de deixar i el poc prestigi que tenia s'esfuma amb el descens de l'equip.
I, entremig, un cocodril mil·lenari que ha despertat després d'hivernar durant segles per culpa de la seguera que està patint la ciutat. Un personatge més de l'obra que dóna esperança i il·lusió temporal a la ciutat i als turists. Fins que esdevé passat de moda i tothom l'oblida.

Personatges ferits que, malgrat tot, segueixen endavant. Intenten adaptar-se a les circumstàncies i seguir endavant: "Com a màxim, les persones podem aspirar a fer com l'aigua, entrenador. L'aigua no té forma, s'adapta al medi i va obrint camí amb paciència. Fins que és el medi el que s'acaba adaptant a l'aigua. Les persones hauríem de ser com l'aigua, entrenador, no hauríem de tenir forma." (94-5) Potser mancats de forma (del cos empresonador de l'ànima que deien els clàssics) la nostra res cogitans podria ser més flexible i imposar-se més i millor. De fet, tots els nostres plans funcionen a la perfecció en el nostre cap, el món s'adapta als nostres pensaments, els nostres interlocutors reaccionen encertadament als nostres comentaris, quan només són pensaments. Tan bon punt ho volem convertir en accions, és a dir, quan els hi donem forma... les coses van d'una altra manera.

Tot i l'excés lingüístic d'algunes converses, la floritura d'algunes de les frases dels diferents personatges que fa que l'obra perdi versemblança puntualment, l'ambient i les sensacions creades per en Ferran Joanmiquel són encertades, tristes i reals alhora, amb un final agredolç ben trobat.
_____________
Ferran Joanmiquel Pla, Riu Gener (Els llibres de l'apuntador)
començat_ 14/09/15  /  acabat_ 14/09/15