"No podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."
I aquesta és la sensació que tinc massa sovint: quan vam viure la farsa de la independència interrompuda immediatament pels mateixos que ens l'havien promès, quan vam viure les pallisses de l'1 d'octubre, quan vam veure la incapacitat de tirar endavant la famosa "voluntat d'un poble", però també recentment, quan hem vist com un país mirava amb arrogància com la Xina emmalaltia i afirmava sense cap mena de vergonya ni sentit comú que Espanya tenia un sistema sanitari dels millors del món i que, per tant, cap virus l'atacaria tan vehementment com ho havia fet amb la Xina, quan ens hem trobat fugint d'Àsia per la por a aquest enemic invisible i hem retornat temporalment a aquest país de pandereta que no ens deixa fugir convençuts que arribàvem a un territori sa per adonar-nos, per sort a temps de fugir, que estava més podrit que el país d'on havíem fugit, doncs el pensament és aquest: no ens prendreu el somriure (i qui diu somriure diu ganes de viure, de seguir endavant). Ara tenim l'odi, la ràbia, però això també passarà i ens quedarà el somriure i ens en riurem a les vostres cares mentre vosaltres seguiu lluitant per un maleït escó.
Per molt que us en cardeu de nosaltres, per molt que la nostra vida us importi una puta merda, no ens prendreu les il·lusions. Aquesta serà la vostra derrota.
"Aquesta és la realitat. La que a ningú agrada. Mai ens l'ensenyaran en aquest teatre. És lletja, cruel, injusta. No ven, no omple butaques."
La introducció ens parlava de jocs de miralls, d'atemptats anarquistes contra la burgesia catalana més naftelinada i quan comencem a llegir l'obra i veiem un casament elitista al capdamunt del Cadí no enenem de què ens parlaven. A mesura que el text s'engresca, creiem que parlen d'independència, que aquesta ràbia i angoixa, aquest dia important, és la falsa declaració d'independència, però llavors parlen d'un atemptat i em perdo i encara més quan la Victòria introdueix el conflicte de classes, però potser és precisament llavors quan, paradoxalment, recuperem lleugerament el camí. No ho sé. Quan el drama evoluciona i els protagonistes passen a ser actors, personatges ("no es pot discutir amb personatges") el mirall sembla fer-se evident, la burgesia també i el Liceu i la bomba Orsini del títol i i i... i em pregunto si em convenç. Si aquest entrar i sortir de la realitat, aquest estira-i-arronsa entre persones i personatges i temps històrics (amb un transexual o transvestit o persona amb confusió de gènere afegit que no s'acaba d'entendre què aporta a l'obra), si tot plegat em convenç.
I crec que no.
M'agraden els diàlegs. M'agraden la majoria de reflexions del text. Però aquest batibarreig històric m'avorreix. Qüestions de gust.
____________
Aleix Aguilà, Orsini (Arola Editors)
començat_ 2/4/20 // acabat_ 3/4/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada