Pedres a la butxaca, Kaouther Adimi

Ignoro com va arribar aquest llibre a les meves mans, però me n'alegro que hi sigui. Ara que torno a ser un estranger en un país estrany, que a vegades m'assalta (poques, ho confesso) "l'enyor" que comenta la Kaouther Adimi, especialment en aquesta merda d'època de pandèmia que ens manté presoners d'aquesta immensa gàbia d'or que és la Xina i penso en què he deixat enrere, un llibre així em parla més directament que mai. Els dubtes de pertànyer i no pertànyer, de tornar a casa i veure que no és casa teva, però alhora tampoc podent sentir-te a casa al nou país d'acollida... 

"No es fan amics de debò, d'adult, en una ciutat estrangera." I aquesta premissa que havia set tan certa durant els gairebé 14 anys que he viscut en ciutats estrangeres, de cop s'ha trencat. Momentàniament. Ara és l'hora dels adéus. I retornen les paraules de la Carson McCullers: "The way I need you is a loneliness I cannot bear." 

"Els somnis, a París, es fan miques." 

La gran virtut d'aquest text és la inserció puntual de records de l'Alger que contrasten amb la realitat present de la protagonista o que bé en reforcen els motius rere les seves accions i decisions. Descobrim una noia jove a l'Alger que se sent presonera, que odia a aquells que l'obliguen a viure en un món tan gris. Algú que necessita fugir, viure diferent. I com la puc arribar a entendre! 

I una altra virtut és el seu cinisme. Comentar, criticar amb mala folla, però amb un sentit de l'humor constant. Com la visita al lloc per fer-se la pedicura: "tinc la sensació d'entrar en un cupcake immens o a la vagina d'una fada. Tots són mobles roses, lluentons blaus i perfum ambiental ensucrat." O bé: "Els exèrcits haurien d'estar formats només per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques sagnants i violentes del que han estat fins ara." 

I que n'és de trist el tema del llibre, i que recurrent i extremadament present resulta encara a molts llocs del món. Catalunya inclosa? Em temo que, en un menor grau, encara sí. La pressió que senten sobretot les dones per casar-se potser no és tan extrema però ha derivat cap a la pressió per tenir fills, que és un altre constrenyiment social imposat. Pel que diu Kaouther Adimi a l'Alger és terrible, fins al punt d'afirmar que sortien amb les amigues a buscar "marit tal com d'altres busquen sabates". La dona no casada és menystinguda, escarnida públicament. A la Xina, aquesta pressió també es manté avui en dia. I aquella dona que arriba als 30 soltera és considerada un fracàs pels pares. Per això encara hi ha els mercats de casaments pactats de cada diumenge al People Square de Xangai. Per això no és gens inhabitual que es pactin casaments entre famílies. O que les meves companyes de feina comentin quines de les nostres alumnes (nenes de 5 anys) tenen fusta de ser bones mullers. Terrible. 

"Durant molt de temps, em vaig pensar que ser adult era fer afirmacions sense vacil·lar. M'imaginava que un dia, com per miracle, els meus dubtes s'esvairien perquè m'havia tornat adulta." 

I la Clothilde, la dona del parc, a mesura que avança la novel·la es va convertint més en la veu murria de la saviesa: "Les persones com nosaltres no es fan mai adultes. Encara que et casessis, continuaries sempre plena de dubtes." I afegeix posant el dit a la nafra: "Es pot ser dos i estar sola. Es pot estar molt sol en parella." I aquests dies de comiat, de buidor, de veure com algú tan important per mi marxa de Xangai, ho entenc massa bé. 

Hi ha alguns paràgrafs, pocs afortunadament, que el text recorda (o respira o fa pensar en)  El diari de la Bridget Jones. I això no tindria per què ser dolent, però sí que trenca el to més cínic i murri i crític de la resta del llibre que és el que m'estava agradant més. D'altres, la crítica visceral a la realitat de ser dona, tant a París com a Alger, fa feredat. I això se li ha d'agrair a l'autora.

______________

Kaouther Adimi, Pedres a la butxaca (Edicions del Periscopi)

començat_  10/10/21 // acabat_ 12/10/21

La festa major de Gràcia, Lluís Capdevila

Llegir aquest text sobre uns exiliats catalans a França, tancats en un pis petit a l'espera que passi tot i puguin retornar a la seva vida normal, en un moment de confinament (mal confinament, tot sigui dit), és inevitable comparar-lo amb les nostres situacions presents. No ben bé la meva perquè per primera vegada a la vida la fortuna sembla haver-se posat al meu costat i, de moment, hem pogut esquivar el maleït virus, primer fugint a temps de la Xina i, després, tornant-hi just abans que la pandèmia arribés a Catalunya. Però sí la vida d'amics i família que es troben tancats a l'espera. Alguns amb més il·lusió que d'altres, a qui els dies se'ls fan llargs i les nits eternes. Tots, però, esperant poder tornar a la vida normal. Somiant en recuperar aquelles petites bestieses que feien que la vida tingués sentit i que  donàvem tant per fetes que ja ni les valoràvem. En un any com aquest que s'està suspenent tot: festivals de música, el festival d'Edimburg (impossible pensar en retornar a Edimburg a l'agost i trobar-la buida!), la Patum i suposo que aviat també començaran a caure les festes majors més primerenques, doncs la il·lusió d'aquest Senyor Daniel de voler celebrar la festa major de Gràcia malgrat les circumstàncies és un exemple a seguir. És el que afirmaven a Orsini: "no podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

"Que indignes fórem si oblidéssim els nostres morts i no sabéssim fer justícia als seus botxins!"

I aquesta és la idea que hem de preservar un cop el viurs hagi marxat: tots els nostres morts (i a hores d'ara pràcticament tothom en tenim un -o més d'un- de massa proper per quedar-nos indiferents) no poden ser oblidats. Tots els errors, totes les aberracions comeses pels polítics (TOTS els polítics de TOTS els partits) i les mans negres de l'ÍBEX-35 que els mouen com els titelles que són, no poden ser oblidats. I per descomptat que en Capdevila parlava d'una altra guerra en aquest sainet optimista malgrat el desori; clar que ell parlava d'un altre tipus d'exili molt més cruel i sanguinari que aquest nostre abraçats per Netflix i demés, pero així com no es pot escriure mai des del buit sinó que tenim la petjada d'allò que vivim i hem viscut, tampoc es pot llegir des del buit i sembla que tot allò que cau a les meves mans aquests dies està infectat d'aquest maleït virus que ens té aturats, als afortunats, i desesperats als demés.
Quina merda de temps que ens ha toca viure, també. I quina merda de gestió que n'han fet els nostres polítics.
No ho oblidem mai.
_________________
Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 3/4/20

Sunrise, Cao Yu

Segona obra de la trilogia formada per Thunderstorm, Sunrise i The Wilderness, considerada com a clàsics del teatre xinès modern. Aquí, Cao Yu presenta la història de la Chen Bailu, una noia culta del camp que ha caigut en una espiral de corrupció i degradació a la ciutat.
Vivint en un hotel de luxe de la ciutat, és mantinguda principalment per un banquer adinerat i d'altres homes que la sedueixen. Exercint la prostitució en principi amb orgull, amb la convicció d'estar-se guanyant la vida més honradament que els altres perquè, tal i com ella afirma, no roba a ningú sinó que guanya diners sacrificant el seu cos. Semblant (tot i que per motius diferents) al sacrifici de la Bess a Breaking the waves d'en Lars von Trier. Una ho feia per amor, l'altre per reconeixement social.

La vida de la Chen Bailu consisteix en una festa decadent constant amb visites continuades a la seva habitació de tota mena de personatges de la "burgesia" xinesa: banquers, vidues riques, professors... un seguit d'individus decadents, egoistes i obsessionats pels diners. Un retrat fidedigne d'una època, d'una societat en davallada, que mostra el clar salt que va fer Cao Yu entre Thunderstorm i Sunrise. Així com a la primera obra es va concentrar en el drama individual amb moltes semblances a textos d'en Tennessee Williams (malauradament aquesta obra la vaig llegir el 2010 arran del meu primer viatge a la Xina i, per tant, no en tinc cap fitxa de lectura), en aquesta segona peça es concentra en la societat. Els personatges esdevenen arquetipus d'individus, les accions reflexes de comportaments socials condemnats a la tragèdia. Però la humanitat és tossuda, l'entropia és més present que el que molts volen creure i, malgrat estar caient al pou, la humanitat segueix endavant, ferma en els seus no-principis ni escrúpols i incapaç de canviar per voluntat pròpia. Ens cal una empenta externa i no sempre l'apreciem. En aquest cas, l'impulsor del canvi és en Fang Dasheng un amic/parella de la Chen Bailu que arriba del camp i li diu que es casi amb ell. De sobte, el conflicte camp/ciutat, valors/societat pren força. La Chen Bailu topa amb el seu passat i es replanteja la seva vida i comença a mirar malament a tots aquells que es passen les nits a la seva habitació bevent, fumant i jugant a Mahjong. L'exemple clar d'aquest canvi s'observa quan apareix l'Shrimp, una nena a qui l'estan obligant a prostituir-se i a qui la Chen Bailu amaga temporalment a la seva habitació. Quan l'intenta salvar, en realitat és a ella mateixa a qui s'intenta salvar. Vol tornar a sentir empatia, a preocupar-se pels demés, a ser persona, en definitiva. Lluny del món dominat pels diners, les traïcions i les enemistats.

En el segon acte, l'acció es trasllada del luxe corromput de l'habitació de la Chen Bailu a la putrefacció real i moral d'un prostíbul de baixa qualitat. Aquí ens topem amb la brutícia i la sordidesa que les capes de maquillatge i mobiliari car no ens deixaven veure a la primera escena. Aquí veiem la realitat de la tragèdia. Aquí forcen a la Shrimp a prostituir-se i no ens sorpren que alguns dels clients habituals d'aquest indret siguin els mateixos que havíem conegut a l'habitació de la Chen Bailu. I cal aquest contrast tan ferotge i tan visual entre les dues escenes per fer-nos adonar de la insensatesa de tot plegat. Tal i com es queixa un dels personatges secundaris, res té sentit, cap individu neix tan tocat i enfonsat com la societat l'acaba enfonsant.

I, al final, arriba l'esperada arribada del sol després del sacrifici de la Chen Bailu (nou paral•lelisme amb la Bess de Breaking the waves), el començament d'una nova vida, d'una nova manera d'entendre el món més humana i fraternal. Simbolitzada amb la cançó que canten els treballadors sota la finestra de la Chen Bailu, la fugida de la vida individualista vers la col•lectivitat, la cooperació. "The sun rises and the darkness is left behind."
___________________
Cao Yu, Sunrise (Echo of Classics)
Començat_  16/01/16/  acabat_ 21/01/16