Un tret al cap, Pau Miró

 "És pitjor arriscar-te a un tret al cap o dur sempre una pistola invisible a la nuca?" pregunta la Mònica Terribas al pròleg. I ja veig que aquest text m'agradarà. De fet cap text d'en Pau Miró m'ha decepcionat. Sorprèn que no sigui més venerat.

I quina gran diferència entre el pròleg d'en Sergi Belbel a Fairfly amb aquest de la Mònica Terribas. El primer parlava de l'obra, de la seva teatralitat, fins i tot afirmava que era un fenomen escènic... Aquest, en canvi, ens parla del periodisme com a ofici, de la perversió del ram i, només puntualment ens remet a l'obra d'en Pau Miró.

"Com vols obtenir beneficis sense forçar una mica l'ètica?"

 

"És la teva droga. Problemes, problemes i més problemes. Sembla que no puguis viure sense problemes. Aquesta addicció a estar amoïnats." I tots coneixem a gent així. I fins i tot la tenim a dintre casa nostra.

 

"La condició humana és així. Quan algú cau, els altres se'n riuen."

 

Havia començat 'obra amb molta il·lusió i l'acabo una mica a rodolons. Entro i surto de la història d'aquesta periodista, la seva germana malalta i la jove periodista que les traeix. Conflicte generacional? Lluita per la supervivència? I al final totes són perdedores.

 

L'Enrico Ianniello descriu molt bé a la nota del final del text què sento o com interpreto els textos d'en Pau Miró: "I, com sempre, als textos de Pau Miró, no només hi trobo una anàlisi poètica i informada de la societat i dels temps confusos que vivim a través de personatges alhora indefensos i combatius. Retrobo, sobretot, un amor infinit cap al teatre." Malgrat el que jo considero que acostuma a ser una renúncia al teatre, les projeccions que omplen les representacions d'en Miró (vegis Un refugi indie i el final de l'obra projectat mentre els protagonistes s estiren a mirar la 'pel·lícula' ), l'amor al teatre. 

_____________

Pau Miró, Un tret al cap
començat_ 19/01/2023 // acabat_ 26/01/2023

 

Fairfly, Joan Yago i La Calòrica

Un dels motors del text (o de la relació entre els personatges, amb les seves feines) és la idea de voler canviar el món. Constantment repeteixen aquesta idea i s'hi posicionen amb major o menor vehemència. I els entenc. En algun moment, molts de nosaltres hem volgut canviar el món, o hem pensat ingènuament que fins i tot ho podríem arribar a fer. Que les nostres accions servirien per alguna cosa, les nostres petites revoltes conduirien cap a un món millor... Fins i tot en un moment de Tu i Jo els dos avis es posen de peus i criden: "tu i jo hauríem d'haver canviat el món!" I el text d'en Joan Yago ens demostra perfectament com estem lligats de mans i peus i que inútils que són les nostres lluites. 

En Sergi Belbel afirma al pròleg que aquest text pertany a la categoria de "fenomen". El compara amb El mètode Gronholm d'en Galceran i fa pujar les expectatives. Potser és un error perquè el text està bé, la idea és interessant, el retrat generacional, les frustracions d'uns treballadors, estan molt ben dibuixades. Els entramats lamentables que regeixen el món empresarial, també. El format linial de l'obra està molt ben trobat i el ritme és bo. Però d'aquí a dir-ne "fenomen"... Vull dir que potser sóc jo que estic desconnectat però no sento que se'n parli massa d'aquesta obra. I en canvi sí que veig com altres obres de La Calòrica (com per exemple Els ocells) estan retornant amb gran èxit als teatres. I de sobte recordo que fa bastants anys vaig tenir l'oportunitat de veure i gaudir un altre fenomen de La Calòrica, Sobre el fenomen de les feines de merda al Tantarantana i, recordant el seu estil i to, penso que, posada en escena, aquest text també deu guanyar.

____________

Joan Yago i La Calòrica, Fairfly

començat_ 17/01/2023 // acabat_ 18/01/2023