Slaughterhouse-Five, Kurt Vonnegut

 El llibre "is so short and jumbled and jangled, Sam, because there is nothing intelligent to say about a massacre."

Lentament, més per les meves circumstàncies vitals que no pas pel text, vaig entrant al llibre i recordant que n'és de bo en Vonnegut.

"Among the things Billy Pilgrim could not change were the past, the present, and the future."

Molt interessant la idea de mirar pel·lícules bèl·liques en marxa enrere: de sobte els que bombardegen passen a ser una mena de mags que sobrevolen per espais incendiats apagant els focs i recollint-ho tot en bombes. "Over France, though, German fighters came up again, made everything and everybody as good as new." Fins i tot explica com els operaris desmonten les bombes i n'extreuen els minerals que les fan explotar: "the minerals were then shipped to specialists in remote areas. It was their business to put them into the ground, to hide them cleverly, so they would never hurt anybody ever again."

"I think you guys are going to have to come up with a lot of wonderful new lies, or people just aren't going to want to go on living."

I ressonen les reflexions d'en Cioran quan en Billy diu que odia a la seva mare pel fet d'haver-lo tingut, quan ell no havia volgut mai viure; i també quan mira amb enveja el ferit en estat vegetal en un llit i s'exclama: "how nice - to feel nothing, and still get full credit for being alive."

I no he dit res dels Tralfamadorians ni dels viatges temporals del protagonista, perquè malgrat ser part inherents de la novel·la, les interpreto més com a recursos estilístics que com a realitats narratives. I potser perquè no m'hi fan cap nosa, sinó que aporten més capes de possible significat al text.

"The master of ceremonies asked people to say what they thought the function of the novel might be in modern society, and one critic said, "To provide touches of color in rooms with all-white walls"." I això era cert a l'època que el llibre va ser escrit i també ho era a la meva joventut. Recordo quan entràvem a casa dels amics i solíem dedicar una estona a mirar els llibres que tenien exposats, i amb alguns coincidíem, i amb d'altres ens plantejàvem si de debò podríem ser amics... Però amb el temps els llibres han anat marxant de les llibreries de les cases i ara la majoria dels pisos estan buits, impersonals, monòtons.

I acabo un llibre que m'ha trobat en un moment d'incerteses i viatges i que he trigat molt a entrar-hi i que, en alguns moments, he decidit continuar llegint més pel bon record dels altres llibres llegits d'en Vonnegut que no pas pel plaer que em provoca aquest. I, tanmateix, l'acabo amb cert bon regust de boca i content de no haver-lo abandonat. 

__________ 

_______________

Kurt Vonnegut, Slaughterhouse-five

començat_ 1/2/24  // acabat_ 31/8/24

Infinite jest, David Foster Wallace

Per on començar? 

Per la família Incandenza? 

Aquesta mena de família Glass (dels Glass d'en Salinger) que no són tan superdotats intel·lectualment, però gairebé. Amb la qual comparteixen els mateixos patrons d'antisocialitat i els mateixos dubtes i converses. 

Centrar-me, potser, en el que semblava ser el protagonista del llibre, en Hal, únicament per la costum cronològica que ens fa pensar que el primer que surt al llibre n'és el seu protagonista?

Parlar de les addiccions?

Del Quebec?

Del tennis?

De la Lady Pshychosis?

Del vocabulari incandescent del text?

De l'esfereïdora cinematografia del pare Incandenza?

Buf!

La magnitud de l'obra (la literal i la figurada) és tan gran que resulta impossible atacar-la només des d'una banda. Cal abordar-la a l'engròs, per tots bandes i sense pietat, assumint, com ja havia fet en Vonnegut al Breakfast of Champions, que tots els elements del text (i això també inclou les notes al peu de pàgina inacabables que confesso que no les he llegides totes), tots els seus personatges, tot allò que surt en algun moment, és igual d'important. I això és molt.

Hi pot haver una descripció de l'estupidesa humana millor que l'explicació de l'aparició de les vídeo-trucades i el seguit de pors estètiques i abusos comercials que generen? Si no fos perquè, anys després que en Foster Wallace ho escrivís, ho hem viscut en major o menor grau, el text seria divertidíssim. Ara, és una agra sàtira sobre la nostra estupidesa.

“Almost nothing important that ever happens to you happens because you engineer it.”

“How is there freedom to choose if one does not learn how to choose?”

I aquesta frase retrona a l'Escola de Frankfurt. Hi sentim una de les seves premisses bàsiques: com podem ser lliures si en el fons només podem escollir què comprar però mai podem escollir  no comprar.  

De sobte un dels comentaris més freqüents sobre el llibre ressona dins meu quan m'enfronto a pàgines i pàgines d'accions confuses, personatges terciaris i addiccions múltiples: però aquí ningú ha editat aquest llibre abans de publicar-lo? Coi, que quan m'havien de publicar Tu i jo l’editor em va estar discutint fins a l’última coma, qüestionant-me l’ordre d’alguns adjectius que ell era incapaç d’entendre que estaven davant del nom amb tota la mala fe del món.

Però d'altres vegades és precísament aquesta llibertat estilística i temàtica la que fa interessant el llibre. Aquesta anarquia de personatges i arguments que, de tant en tant, ens porten un somriure als llavis quan ens retrobem amb els nostres favorits. En el meu cas, en Marathe i l'Steeply per una banda, i tots els adolescents de l'escola de tennis que em recorda, i molt, a The broom of the System, per l'altra. 

Quina arma més terrorífica aquest vídeo que atrapa tan fortament als seus espectadors que s'obliden fins i tot de viure. Algú ha dit jocs d'ordinador i joves addictes? Algú ha dit cases d'apostes i ludòpates? Algú ha dit Netflix? 

I clar, “who can study the Entertainment while detached?” Qui pot saber què hi ha realment al vídeo que el fa tan addictiu sense mirar-lo perquè tothom qui el mira s’hi queda enganxat?

I què dir-ne d’aquest element implantat al cervell que, en accionar un botó, ens proporciona un plaer immens i inimaginable? Una eina que provoca la mort de tots els ratolins que han fet servir per testar-la, uns animals que prefereixen el plaer proporcionat pel botó que no pas menjar, beure o follar. I que terrible quan els científics d’en David Foster Wallace descobreixen que hi ha centenars de joves canadencs, fills de famílies estables, sense problemes socials ni res per l’estil que poguessin ajudar a entendre la seva decisió, que estan més que disposats a sotmetre’s a la implantació d’aquest xip cerebral per tal d’experimentar aquest plaer malgrat la consciència que implica una posterior mort inaturable. Què diu això de les nostres societats del benestar? Què diu això de les il·lusions que “sabem” transmetre a les noves generacions? Doncs això.

“It’s weird to feel like you miss someone you’re not even sure you know.”

“It is not that Orin Incandenza is a liar, but that I think he has come to regard the truth as constructed instead of reported.” I, a vegades, quan perdo temps al metro repassant les notícies als diaris (gran error, ho sé!) em plantejo què se n’ha fet de la veritat? Això i també quina merda de periodisme sensacionalista ens ha quedat en aquest país que he deixat enrere que pràcticament tots els diaris acaben sent pamflets sensacionalistes a favor de la idea del partit (o el grup) que els paga més diners. A vegades, viure a la Xina i no poder accedir a cap mena de notícia pot ser un descans. Si més no, m’estalvia moltes enrabiades.

I de sobte apareix l’expedient, per dir-ne d’alguna manera, de la Molly Notkin (personatge que asseguraria que no hem conegut abans o que, en cas d’haver-ho fet, ha sigut breument i de manera tangencial) i tot canvia. Conclusions a les que havia arribat, o que havia intuït de manera purament deductiva i basades amb escasses explicacions, ara són explicades abastament. Ara es parla obertament de la cinta temible, d’aquesta pel·lícula anomenada Infinite Jest. Se’ns diu quin és el seu contingut, qui la protagonitza... i una certa sensació d’alleugeriment o, potser fins i tot, de satisfacció em recorre el cos. Tot aquest camí fet fins ara, les 5.000 pàgines llegides i les 50.000 sub-històries i definicions detalladíssimes, per fi han conduït a algun lloc.

“Hal finds he rather envies a man who feels he has something to explain his being fucked up, parents to blame it on.”

“Are they words if they’re only in your head, though?” Es qüestiona l’hospitalitzat Don Gately després d’haver rebut un tret a l’espatlla. Gran pregunta entremig d’aquest llarg i oníric monòleg o diàleg amb una aparició en somnis que, sobretot per les circumstàncies d’en Gately, recorden els pensaments d’en Johnny a Johnny got his gun.

“I’d felt for almost a week as if I needed to cry for some reason but the tears were somehow stopping just millimeters behind my eyes and staying there.”

“Newly sober people are awfully vulnerable to the delusion that people with more sober time than them are romantic and heroic, instead of clueless and terrified and just muddling through day-by-bay like everybody else in AA is”. I a vegades no és únicament una qüestió d’alcohol. També creiem que alguns amb poder (econòmic o polític, o ambdós) tenen alguna idea clara, un camí delimitat que seguiran passi el que passi. I si hi afegim ànsies de poder, agendes personals i avarícia malaltissa doncs venen al cap els noms de molts i moltes que, des de l’1 d’octubre del 2017 no estan fent més que riure’s de nosaltres. Per no dir res de l'aberració de les mascaretes mèdiques confiscades a l'hospital d'Igualada... vergonya és poc.

“We are all dying to give our lives away to something, maybe. God or Satan, politics or grammar, topology or philately –the obect seemed incidental to this will to give oneself away, utterly.”

“It occurred to him that if he died everybody would still exist and go home and eat and X their wife and go to sleep.”

I s’acaba.

Amb un viatge lisèrgic, amb un moment de sadisme ocular i dolor inimaginables, s’acaba la broma. I queden molts fronts oberts. I queden moltes preguntes per respondre. Però la principal és: m’ha agradat? Doncs no ho sé. Té elements molt interessants, reflexions molt encertades, paràgrafs divertits, però també hi ha pàgines i pàgines insuportables. De difícil lectura i d’escàs interès que només les toleres per la il·lusió de les bones que han de venir. I que venen. Però potser no prou. I potser descobreixo que en el duel (totalment personal i subjectiu i segurament només explicable per factors personals, per haver-los conegut a tots dos al mateix moment quan un pre-amic em va dir si els teníem quan treballava a la Geli) entre en David Foster Wallace i en Joanathan Franzen, és el segon qui guanya.

____________________

David Foster Wallace, The Infinite Jest 

començat_ 29/6/18 // acabat_ 30/11/19

Breakfast of Champions, Kurt Vonnegut

“She taught us to be impolite in conversation not only about sexual matters, but about American and famous heroes, about the distribution of wealth, about school, about everything.” I potser això és el que faria més falta. Que es deixessin de tantes bestieses a les escoles, que no omplissin les hores dels nens amb classes d’emprenedoria i negocis i obtenció de capital, sinó que els mostressin a ser sincers. Clars. Directes. A qüestionar-se les coses i a no deixar que ningú els dicti què es pot dir/pensar i què no. I, si una cosa no està bé, poder-ho dir encara que no sigui políticament correcte fer-ho… però clar, és molt més fàcil adoctrinar als nens per a ser màquines d’obtenció de poder (és a dir, de diners i prou) que no pas intentar convertir-los en persones. I tampoc no interessa a ningú. Si no em creieu, llegiu el currículum escolar de qualsevol nen. Sí, el que ve dictat pel govern i que els professors han de seguir tant si volen com si no. Si hi trobeu cap èmfasi en la faceta humanística de la criatura que ja té més de 8 anys, m’ho dieu.

“The things other people have put into my head, at any rate, do not fit together nicely, are often useless and ugly, are out of proportion with one another, are out of proportion with life as it really is outside my head.”

 “This book is a sidewalk strewn with junk, trash which I throw over my shoulders as I travel in time back to November eleventh, nineteen hundred and twenty-two.”

Benvinguts a un país on l’home està plagat de preguntes, on la bandera nacional no pot apropar-se al terra, on el seu motiu està en grec antic encara que ningú el parli ni l’entengui, on hi ha una piràmide partida amb un ull brilliant al capdamunt en els bitllets de banc, on es diu que la vida hi va començar el 1492 quan, en realitat, “that was simply the year in which sea pirates began to cheat and rob and kill them.” Benvinguts a un país tan absurd com el nostre però molt més poderós.

Hi ha una virtut en els detalls petits (estúpids per molta gent, però apassionants per d’altres) que em fascina. David Foster Wallace n’era un geni. Vonnegut també m’ho està mostrant:＂Sparky could no wag his tail –because of an automobile accident many years ago, so he had no way of telling other dogs how friendly he was.”Aquestes coses m’emocionen. I m’és igual que els demés ho entenguin o no.

“He looked so much like a Chinaman that he had taken to dressing like a Chinaman.”

Part de la gràcia d’algunes distopies com aquesta és que et mostren coses reals, actuals, i te les expliquen. Aquí Vonnegut ho fa pràcticament amb tot perquè, com afirma cap al final del llibre, la seva intenció era la d’escriure un llibre on tots els personatges i totes les coses fossin igual d’importants. I això implica contextualitzar-ho tot. Així, ens explica els Estats Units, els noms de marques, alguns insults, el tamany normal dels penis, les vagines… I ho fa de manera freda, descriptiva, brillant: “Excuse me, I have to take a leak. This was a way of saying that the speaker intended to drain liquid wastes from his body through a valve in his lower abdomen.”

“Almost all the messages which were sent and received in his country, even the telepathic ones, had to do with buying or selling some damn thing.” I si hi afegim els vídeos de gats i gossos, els power points amb frases nyonyes i les notícies falses sobre la independència, el mal que està fent Catalunya al món, i les bel·leitats del govern i la policía espanyoles, ja tenim pràcticament tota la comunicació digital d’avui en dia.

“I had given him a life not worth living, but I had also given him an iron will to live. This was a common combination on the planet Earth.” Exacte, la maleïda combinació d’una vida infructuosa, innecessària, insatisfactòria i l’obligació de viure-la tant sí com no.

“The planet was being destroyed by manufacturing processes, and what was being manufactured was lousy, by and large.”

“In the interest of survival, they trained themselves to be agreeing machines instead of thinking machines. All their minds had to do was to discover what other people were thinking, and then they thought that, too.” I aquí parla en referència a les dones, però està clar que no es tracta d’un fet particular d’un sol grup sinó que, malauradament, és generalitzat. Combinat amb la hipocresia del moment i l’ambició de millorar social i econòmicament.

“Fascism was a fairly popular political philosophy which made sacred whatever nation and race the philosopher happened to belong to.”

“I had come to the Arts Festivals incognito” ens diu l’autor en primera persona. “I was there the watch the confrontation between two human beings I had created.” I ressonen les converses de l’Unamuno real amb l’Unamuno personatge a Niebla. I les de Milan Kundera amb ell mateix.

I aquesta presència constat de l’autor és, potser, una de les virtuts del llibre. Les explicacions constants, fora de personatge i de ficció que omplen d’ironia les pàgines.

“As I approached my fiftieth birthday, I had become more and more enraged and mystified by the idiot decisions made by my countrymen. And then I had come suddenly to pity them, for I understood how innocent and natural it was for them to behave so abominably, and with such abominable results: they were doing their best to live like people invented in story books. This was the reason Americans shot each other so often: it was a convenient literary device for ending short stories and books.” I fa por de com s’arriba a apropar a la realitat. I en Vonnegut afegeix: “Why were so many Americans treated by their government as though their lives were as disposable as paper facial tissues? Because that was the way authors customarily treated bit-part players in their made-up tales.” I quina és la solució que hi troba l’autor davant d’aquesta farsa en què s’ha convertit les nostres vides? “Once I understood what was making America such a dangerous, unhappy nation of people who had nothing to do with real life, I resolved to shun storytelling. I would write about life. Every person would be exactly as important as any other.” Cada acció igual d’important. Per descomptat que això provocarà el caos i la confusió però “let others bring order to chaos. I would bring chaos to order.” Potser així, seguint el pensament d’en Vonnegut, veuríem que “there is no order in the world around us, that we must adapt ourselves to the requirements of chaos instead.”

“Most of the conversation in the country consisted of lines from television shows, both present and past.” Un fet que tots hem vist i patit, des de les frases recurrents d’en Buenafuente en els seus primers programs i que tots repetíem sempre que podíem, a la invasió de frases de l’APM, que no cal dir fins a quin punt ha modificat el llenguatge dels darrers anys, fins al punt que la gent es podria dividir entre el que entenien la referència i els feia gràcia i els que no.

I per què es decideix l’autor a irrompre dintre d’aquesta novel·la? Doncs perquè (seguint l’explicació del propi autor) així com Tolstoi va alliberar als seus criats quan va complir els 50 anys i en Thomas Jefferson els seus esclaus, ell es proposa “set at liberty all the literary characters who have served me so loyally during my writing career.” I quina redempció més gran que aquesta hi pot haver? Alliberar-se dels fantasmes (encara que auto-creats) que ens han estat perseguint tota la vida.

_____________

Kurt Vonnegut, Breakfast of Champions 

començat_ 2/6/17  /  acabat_ 30/6/17

       

Cat's cradle, Kurt Vonnegut

“All of the true things I am about to tell you are shameless lies.” És la primera frase del Books of Bokonon, la Bíblia dels bokononistes, aquesta religió que em fa llegir amb tanta atenció les primeres pàgines del llibre. Una religió que conduirà gran part de les accions dels protagonistes del llibre mostrant-nos, alhora, la insensatesa de moltes de les nostres creences.

“Anyone unable to understand how a useful religion can be founded on lies will not understand this book.” Es perdrà la ironia, el cinisme, la sàtira… I tot per  què? Per conservadorisme? Per respecte a una religió tan inventada com la bokononista?

“My soul seemed as foul as smoke from burning cat fur.”

Mai m’han interessat els arbres geneològics. No sé per què, però és així. Ara bé, reconec com rascant en el passat d’una família podem arribar a conclusions increïbles, a deduccions inesperades però que, de cop, es mostren plausibles. Moments d’aquells de dir: “ara ho entenc!” I això, en certa mesura és el que fa el narrador del text: amb l’excusa d’escriure un llibre sobre on eren els creadors de la bomba atòmica el dia que va ser llençada, anem coneguent a tota la família al seu voltant i el trencaclosques es va resolent.

“Re-search means look again, don’t it? Means they’re looking for something they found once and it got away somehow, and now they go to re-search for it?” I si ens aturéssim a analitzar la meitat de les paraules que fem servir segons aquest mètode, ens sorprendríem dels significats “equivocats” que els hi estem donant. L’encant del llenguatge. El primer sistema de mentides que els pares passen als seus fills.

“Sometimes I think that’s the trouble with the world: too many people in high places who are stone-cold dead.”

La ironia del joc del Cat’s cradle, aquest joc del cordill a les mans (que de fet ignoro si té traducció al català tot i que segurament sí perquè una cosa que estic descobrint darrerament és que els humans ens repetim estiguem on estiguem, que els nens juguen a jocs semblants, a vegades fins i tot exactament el mateix, tant a Barcelona, Londres, com Shanghai) és que, de fet, no hi ha cap gat ni cap cuna. Tal i com diu en Newt: “A cat’s cradle is nothing but a bunch of X’s between somebody’s hands, and little kids look and look and look at all those X’s… (…) No damn cat, and no damn cradle.” Aquest és el problema. No és estrany que els nens es tornin bojos si els enganyem constantment.

La bogeria de la religió representada pel Bokonisme que segueix les paraules d’un cantant de Calipso que afirma que tot el que diu és mentida i que, a més, els seus ensenyaments no estan acabats sinó que poden ser modificats constantment. Però potser millor un cantant que un John Smith qualsevol que veu ovnis, o un hippy descabellat que menja pedres o…

“Man is vile, and man makes nothing worth making, knows nothing worth knowing.”

“Maturity (…) is a bitter disappointment for which no remedy exists, unless laughter can be said to remedy anything.”

L’expedició del protagonista a San Lorenzo, aquesta illa utòpica on es va crear el Bokonisme (pràcticament al mateix temps que va ser prohibida perquè tothom sap que una religió perseguida és més apreciada), ens permet conèixer a una sèrie de personatges estrambòtics que, d’una manera o altra, van moure’s entorn d’en Hoenikker.

“What can a Thoughtful Man Hope for Mankind on Earth given the Experience of the Past Million Years?” Aquest és el títol del 14è llibre de Bokonon. Un llibre curt, de només una paraula i un punt final: “Nothing.” Molt bé, Vonnegut.

Quina arma més terrorífica l’Ice-nine. Aquest element que congela tots els líquids que toca i que, per tant, té la potencialitat d’acabar amb la vida a la terra si mai arriba a entrar en contacte amb un riu, perquè el riu es congelaria, i faria congelar tot els seus afluents, i congelaria els llacs i pantans que s’alimenten d’ells i, al final, congelaria el mar i els oceans… una mort lenta però previsible. La humanitat està condemnada a l’auto-destrucció.

I quina millor manera d’acabar el llibre que amb la darrera frase del llibre de Bokonon escrita pel propi Bokonon? “If I were a younger man, I would write a history of human stupidity; and I would climb to the top of Mount McCabe and lie down on my back with my history for a pillow; and I would take from the ground some of the blue-white poison that makes statues of men; and I would make a statue of myself, lying on my back grinning horribly, and thumbing my nose at You Know Who.”  

_____________

Kurt Vonnegut, Cat's Cradle

començat_ 18/4/17  /  acabat_ 25/5/17