Infinite jest, David Foster Wallace

Per on començar? 

Per la família Incandenza? 

Aquesta mena de família Glass (dels Glass d'en Salinger) que no són tan superdotats intel·lectualment, però gairebé. Amb la qual comparteixen els mateixos patrons d'antisocialitat i els mateixos dubtes i converses. 

Centrar-me, potser, en el que semblava ser el protagonista del llibre, en Hal, únicament per la costum cronològica que ens fa pensar que el primer que surt al llibre n'és el seu protagonista?

Parlar de les addiccions?

Del Quebec?

Del tennis?

De la Lady Pshychosis?

Del vocabulari incandescent del text?

De l'esfereïdora cinematografia del pare Incandenza?

Buf!

La magnitud de l'obra (la literal i la figurada) és tan gran que resulta impossible atacar-la només des d'una banda. Cal abordar-la a l'engròs, per tots bandes i sense pietat, assumint, com ja havia fet en Vonnegut al Breakfast of Champions, que tots els elements del text (i això també inclou les notes al peu de pàgina inacabables que confesso que no les he llegides totes), tots els seus personatges, tot allò que surt en algun moment, és igual d'important. I això és molt.

Hi pot haver una descripció de l'estupidesa humana millor que l'explicació de l'aparició de les vídeo-trucades i el seguit de pors estètiques i abusos comercials que generen? Si no fos perquè, anys després que en Foster Wallace ho escrivís, ho hem viscut en major o menor grau, el text seria divertidíssim. Ara, és una agra sàtira sobre la nostra estupidesa.

“Almost nothing important that ever happens to you happens because you engineer it.”

“How is there freedom to choose if one does not learn how to choose?”

I aquesta frase retrona a l'Escola de Frankfurt. Hi sentim una de les seves premisses bàsiques: com podem ser lliures si en el fons només podem escollir què comprar però mai podem escollir  no comprar.  

De sobte un dels comentaris més freqüents sobre el llibre ressona dins meu quan m'enfronto a pàgines i pàgines d'accions confuses, personatges terciaris i addiccions múltiples: però aquí ningú ha editat aquest llibre abans de publicar-lo? Coi, que quan m'havien de publicar Tu i jo l’editor em va estar discutint fins a l’última coma, qüestionant-me l’ordre d’alguns adjectius que ell era incapaç d’entendre que estaven davant del nom amb tota la mala fe del món.

Però d'altres vegades és precísament aquesta llibertat estilística i temàtica la que fa interessant el llibre. Aquesta anarquia de personatges i arguments que, de tant en tant, ens porten un somriure als llavis quan ens retrobem amb els nostres favorits. En el meu cas, en Marathe i l'Steeply per una banda, i tots els adolescents de l'escola de tennis que em recorda, i molt, a The broom of the System, per l'altra. 

Quina arma més terrorífica aquest vídeo que atrapa tan fortament als seus espectadors que s'obliden fins i tot de viure. Algú ha dit jocs d'ordinador i joves addictes? Algú ha dit cases d'apostes i ludòpates? Algú ha dit Netflix? 

I clar, “who can study the Entertainment while detached?” Qui pot saber què hi ha realment al vídeo que el fa tan addictiu sense mirar-lo perquè tothom qui el mira s’hi queda enganxat?

I què dir-ne d’aquest element implantat al cervell que, en accionar un botó, ens proporciona un plaer immens i inimaginable? Una eina que provoca la mort de tots els ratolins que han fet servir per testar-la, uns animals que prefereixen el plaer proporcionat pel botó que no pas menjar, beure o follar. I que terrible quan els científics d’en David Foster Wallace descobreixen que hi ha centenars de joves canadencs, fills de famílies estables, sense problemes socials ni res per l’estil que poguessin ajudar a entendre la seva decisió, que estan més que disposats a sotmetre’s a la implantació d’aquest xip cerebral per tal d’experimentar aquest plaer malgrat la consciència que implica una posterior mort inaturable. Què diu això de les nostres societats del benestar? Què diu això de les il·lusions que “sabem” transmetre a les noves generacions? Doncs això.

“It’s weird to feel like you miss someone you’re not even sure you know.”

“It is not that Orin Incandenza is a liar, but that I think he has come to regard the truth as constructed instead of reported.” I, a vegades, quan perdo temps al metro repassant les notícies als diaris (gran error, ho sé!) em plantejo què se n’ha fet de la veritat? Això i també quina merda de periodisme sensacionalista ens ha quedat en aquest país que he deixat enrere que pràcticament tots els diaris acaben sent pamflets sensacionalistes a favor de la idea del partit (o el grup) que els paga més diners. A vegades, viure a la Xina i no poder accedir a cap mena de notícia pot ser un descans. Si més no, m’estalvia moltes enrabiades.

I de sobte apareix l’expedient, per dir-ne d’alguna manera, de la Molly Notkin (personatge que asseguraria que no hem conegut abans o que, en cas d’haver-ho fet, ha sigut breument i de manera tangencial) i tot canvia. Conclusions a les que havia arribat, o que havia intuït de manera purament deductiva i basades amb escasses explicacions, ara són explicades abastament. Ara es parla obertament de la cinta temible, d’aquesta pel·lícula anomenada Infinite Jest. Se’ns diu quin és el seu contingut, qui la protagonitza... i una certa sensació d’alleugeriment o, potser fins i tot, de satisfacció em recorre el cos. Tot aquest camí fet fins ara, les 5.000 pàgines llegides i les 50.000 sub-històries i definicions detalladíssimes, per fi han conduït a algun lloc.

“Hal finds he rather envies a man who feels he has something to explain his being fucked up, parents to blame it on.”

“Are they words if they’re only in your head, though?” Es qüestiona l’hospitalitzat Don Gately després d’haver rebut un tret a l’espatlla. Gran pregunta entremig d’aquest llarg i oníric monòleg o diàleg amb una aparició en somnis que, sobretot per les circumstàncies d’en Gately, recorden els pensaments d’en Johnny a Johnny got his gun.

“I’d felt for almost a week as if I needed to cry for some reason but the tears were somehow stopping just millimeters behind my eyes and staying there.”

“Newly sober people are awfully vulnerable to the delusion that people with more sober time than them are romantic and heroic, instead of clueless and terrified and just muddling through day-by-bay like everybody else in AA is”. I a vegades no és únicament una qüestió d’alcohol. També creiem que alguns amb poder (econòmic o polític, o ambdós) tenen alguna idea clara, un camí delimitat que seguiran passi el que passi. I si hi afegim ànsies de poder, agendes personals i avarícia malaltissa doncs venen al cap els noms de molts i moltes que, des de l’1 d’octubre del 2017 no estan fent més que riure’s de nosaltres. Per no dir res de l'aberració de les mascaretes mèdiques confiscades a l'hospital d'Igualada... vergonya és poc.

“We are all dying to give our lives away to something, maybe. God or Satan, politics or grammar, topology or philately –the obect seemed incidental to this will to give oneself away, utterly.”

“It occurred to him that if he died everybody would still exist and go home and eat and X their wife and go to sleep.”

I s’acaba.

Amb un viatge lisèrgic, amb un moment de sadisme ocular i dolor inimaginables, s’acaba la broma. I queden molts fronts oberts. I queden moltes preguntes per respondre. Però la principal és: m’ha agradat? Doncs no ho sé. Té elements molt interessants, reflexions molt encertades, paràgrafs divertits, però també hi ha pàgines i pàgines insuportables. De difícil lectura i d’escàs interès que només les toleres per la il·lusió de les bones que han de venir. I que venen. Però potser no prou. I potser descobreixo que en el duel (totalment personal i subjectiu i segurament només explicable per factors personals, per haver-los conegut a tots dos al mateix moment quan un pre-amic em va dir si els teníem quan treballava a la Geli) entre en David Foster Wallace i en Joanathan Franzen, és el segon qui guanya.

____________________

David Foster Wallace, The Infinite Jest 

començat_ 29/6/18 // acabat_ 30/11/19

The Corrections, Jonathan Franzen

La fina ironia d'en Franzen (o se'n podria dir cinisme directament?) es mostra ja des del principi. Quan ens presenta a l'Albert i l'Enid, aquesta parella d'avis que no se suporten l'un a l'altre. Però quan van a Nova York a veure al seu fill (no per veure'l realment sinó perquè marxen de creuer des d'allà i aprofiten que són a la ciutat per visitar-lo), el grau d'ironia augmenta sense límits. Aquesta família disfuncional, amb mitges tintes, relacions forçades, aparences... s'assembla tant a qualsevol de les nostres que la tempació és la d'enrogir de vergonya.

"A lack of desire to spend money becomes a symptom of disease that requires expensive medication. (...) The very definition of mental "health" is the ability to participate in the consumer economy."

I, solapadament, anem coneguent millor als diferents personatges. Els avis, l'Enid i l'Albert amb les seves rutines i obsessions, els seus cupons de descompte i el seu parkinson. En Chip, ex professor expulsat per seduir a una alumna, periodista mediocre i pitjor fill. La Denise, potser la més coherent de tota la família perquè n'ha intentat fugir amb més vehemència. I en Gary, el tercer fill, lluitant per no acceptar que està deprimit vivint en una nova família disfuncional pròpia.

"He wondered if he'd reached the age where money excited him more than a beautiful nude blonde engaging in sex acts."

"Never mind what´s going on underneath. As long as we're all civil." I aquesta sembla ser la premisa de moltes de les trobades familiars que el calendari festiu imposa damunt nostre.

"The only guaranteed result of having an affair would be to add yet another disapproving woman to his life."

Una de les virtuts de les novel·les d'en Franzen (i d'en Junot Díaz i d'en David Foster Wallace...) és que anem coneguent els personatges lentament, ens anem endinsant dintre de les seves vides gràcies a fragments del seu passat sense importar quin personatge de l'auca és. Fins al punt que el concepte "protagonista" es difon i passem a tenir un grapat d'individus davant nostre, amb els seus presents, passats i futurs. Les seves pors, alegries i neguits. El perill, però, és que a vegades alguns d'aquests personatges no resulten tan interessants com d'altres i la seva sub-trama, malgrat poder ser curiosa, no ens arriba tant. Serveix per a entendre millor el per què de les accions presents, però no ens interessa de la mateixa manera.

"Everyone's trying to correct their thoughts and improve their feelings and work on their relationships and parenting skills instead of just getting married and raising children like they used to."

És l'excès de teoria, d'idees bones, de paraules boniques però buides que observem diàriament. Són els muntatges xarons que omplen les nostres xarxes socials mostrant-nos un món meravellós; són els missatges cadena que demanen que tots pensem en la pau després de l'atemptat de Barcelona, com si això servís de res, com si els veritables responsables (i propiciadors de l'atemptat), els nostres governants, haguessin de canviar les seves polítiques o deixar de beneficiar-se de la guerra de la por.

"Chip was struck by the broad similarities between black-market Lithuania and free-market America. In both countries, wealth was concentrated in the hands of a few; any meaningful distinction between private and public sectors had disappeared; captains of commerce lived in a ceaseless anxiety that drove them to expand their empires ruthlessly; ordinary citizen lived in ceaseless fear of being fired and ceaseless confusion about which powerful private interest owned which formerly public institution on any given-day; and the economy was fuelled by the elite's insatiable demand for luxury."

I si algú s'hi ha sentit identificat, és perquè nosaltres també hem caigut en el mateix parany.

I quina és la diferència entre els dos països? El grau de cobertura que donen a la seva violència i dominació. Res més. "In America the wealthy few subdued the unwealthy many by means of mind-numbing and soul-killing entertainments and gadgetry and pharmaceuticals, whereas in Lithuania the powerful few subdued the unpowerful many by threatening violence."

Perfecte descripció del que intuiïm que sent un individu amb alzheimer. És a dir, per aquells que l'hem observat d'aprop, reconeixem la mirada perduda de l'Albert, el passar una i altra vegada la mà per la corretja que el té lligat a la cadira amb la il·lusió, en cada nou intent, que aquest cop sí que podrà deslligar aquest estrany cinturó que sembla haver-se entortolligat amb la cadira. O bé les paraules de por, les queixes que tothom li vol fer mal, que en aquesta presó hi ha gent que va per ell... Sí. Potser en realitat ells no ho viuen així, però, des de fora, realment és com ho veiem i ho patim.

I la sensació final després de tants d'anys d'arrossegar aquest llibre (no l'objecte físic sinó la imatge que m'ha acompanyat des que el vaig veure davant meu gairebé un any seguit en el mostrador de la Geli) és que ja era hora de llegir-lo i quina sort haver-ho pogut fer finalment.
_________________
Jonathan Franzen, The Corrections
començat_ 20/7/17  /  acabat_ 6/9/17

Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler

Quatre amics. Quatre vides diferents. Alguna més vàlida que l'altra? Segurament no, però, tot i això, sí que la vida de l'estrella del rock ens enlluerna més, tant a nosaltres com a lectors com als demés protagonistes de la novel·la. "Me pregunto qué sentiría uno al tocar el cuerpo de esa mujer, al estar con alguien tan bello, y luego sacudí la cabeza, me sacudí todas esas imágenes de encima y volví al lado de Lee, contento y orgulloso de él." (26) Massa sovint, allò en què s'ha convertit un amic, la visió que d'ell en tenen els desconeguts, pot modificar la manera com el veiem.

"¿Qué curioso, me dije entonces, lo mucho en común que tenían nuestras vidas y lo poco que se parecían, aunque los dos veníamos del mismo rinconcito del planeta." (26) El moment que et comences a plantejar quant falta perquè aquells que un dia foren els teus amics (primordialment a causa d'una qüestió geogràfica) passin a ser simples coneguts amb qui intercanviar-se alguna salutació discreta.

"Me pregunté entonces si la fama sería eso: un montón de desconocidos con cámaras y esa ceguera que sigue a un retrato inesperado." (31)

Tal i com ha jo feren Jonathan Franzen (a Freedom) i Junot Díaz (a The Brief Wondrous Life of Oscar Wao), Butler cedeix cada capítol a un personatge perquè ens mostri la seva realitat des del seu punt de vista i  amb les seves pròpies paraules. Potser sí que en el primer moment no ens convenç: ens agrada el personatge d'en Henry i de cop haver-lo d'abandonar per conèixer en Lee, ens fa una mica de mandra. Però un cop superada aquesta reticència inicial, el recurs funciona. Un exercici narratiu que, quan està ben fet, permet mostrar els móns interiors dels diferents personatges de manera molt més directa i, per tant emotiva. Les paraules, les entonacions, les reflexios, la interpretació que del món fa cadascú, és diferent. Plasmar això en paper és posar un mirall davant la societat.

"Llevar tanto tiempo casado con alguien, ser la mejor amiga de alguien durante tantos años es algo muy raro, porque las contadas ocasiones en las que esa persona te sorprende te parecen lo más increíble del mundo." (140)

Personatges realistes, propers, que mostren les esquerdes del seu passat comú: com en Kip no es porta bé amb cap d'ells, especialment amb en Ronny a qui deixa per idiota i en Lee a qui, segurament, enveja; com en Henry i la Beth havien estat junts i separats durant força temps, el suficient perquè ella tingués una història amb en Lee; l'amor no tancat que la Beth sent per en Lee; l'avorriment d'en Ronnie que n'està fart que tothom es pensi que està trist...

"Deja la puerta de casa abierta en la gran ciudad, y te despertarás sin muebles ni ropa. Deja la puerta abierta aquí, y aparecerá un coyote esperando a que le des algo." (152) reflexiona en Lee quan retorna a casa després d'haver trencat la seva relació amb la Chloe. No hi ha res com a casa, afirma. I té raó. Sempre i quan trobis ell lloc que és "casa".

"No sabria distinguir entre el amor, la soledad, la añoranza y la debilidad." (154)

"Lo más seguro es convertirse en una isla. Convertir tu casa en un baluarte contra la basura y la fealdad del mundo. ¿Cómo, si no, vas a estar seguro de nada?" (189) reflexiona en Henry després que en Lee li hagi confessat que està enamorat de la Beth. Traït pel seu millor amic, se sent atacat i ferit i pensa en com aïllar-se de tot el mal latent que l'envolta.

"América, diría yo, consiste en gente pobre tocando música y en gente pobre compartiendo comida y en gente pobre bailando aún cuando llevan una vida tan desesperante y tan deprimente que ya ni debería haber sitio para la música o para algo de comida extra, cuando no deberían quedarles energías ni para bailar." (270)

Sensació d'amistat. Amistat autèntica, perduda i retrobada, com el moment que en Lee s'adona que l'única manera que podrà tornar a ser amic d'en Herny és fent alguna ximpleria junts i comença a llenar ous als cotxes que passen fins que un conductor s'atura, treu una pistola i li dispara a la cama. Un acte estúpid amb conseqüències doloroses però que, realment, funciona i l'amistat entre els dos es reestableix.
Perquè això sí que ho té aquest llibre, sap generar sensacions reals, despertar records, emocions, de moments que ja hem viscut. Una de les virtuts que Italo Calvino atribuïa als clàssics en el seu article de Por qué leer a los clasicos.

"La palabra "melancolía" puede sonar dramática, pero a veces es la más ajustada." (307) 

"Y se ríen y se asombran de nosotros, de dos hombres adultos, de dos amigos cubiertos de sangre que dicen cosas como: "te quiero, tío" o "respira hondo, colega"." (333) Perquè d'això va, en el fons, aquest libre, més enllà dels dubtes vitals que semblen anar lligats al fet de passar dels trenta anys, dels amors i els desamors, casaments i divorcis, feines i fracasos, fills i maternitat, il·lusions trencades i camins no seguits, Canciones de amor a quemarropa és una història sobre l'amistat. Sobre la solitud de qui no té amics, sobre les pors de qui està sol i sobre el sentit que pot tenir la vida quan s'està ben acompanyat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Oh, amigos míos, que vaig publicar a Revista de Letras)
______________
Nickolas Butler, Canciones de amor a quemarropa - Libros del Asteroide
començat_ 16/10/14  /  acabat_ 21/10/14

The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, Junot Díaz

Al pròleg, divertit i informatiu, Díaz introdueix el concepte de Fukú, una maledicció originada a la República Dominicana que s'escampa per tot el món. Algunes veus afirmen que JFK va ser-ne una de les seves víctimes famoses. I Díaz informa al lector sobre el fet que aquest llibre no és res més que la narració d'una història de Fukú, per tant, ja d'entrada se'ns avisa de la maledicció que amaga aquest llibre que, d'altra banda, el mateix títol ja ens la insinua.

Amb el pas del temps, mentre Oscar s'engreixa cada vegada més i esdevé més i més estrany, hi ha quelcom de clar sobre d'ell: "couldn't have passed for Normal if he'd wanted to." (21) Així de peculiar era. I en una època de blancor i estandardització, és un plaer poder llegir sobre algú diferent.

"He realised his fucked-up comic-book-reading, role-playing-game-loving, no-sports-playing friends were embarrassed by him" (29)

Tal i com Jonathan Franzen fa a Freedom, el segon capítol d'aquest llibre té un protagonista completament diferent: la germana de l'Oscar. El lector la pot conèixer, saber què pensa i què sent... començant per una molt bona escena en el bany que recorda remotament a la inesborrable escena del bany de Zooey de J. D. Salinger, però en aquest cas, Díaz l'utilitza per mostrar una realitat molt més empírica que els dilemes existencials de Salinger: el càncer de pit de la mare d'Oscar. "And it's in that bathroom where it all begins. Where you begin" (54)

"That's white people for you. They lose a cat and it's on all-points bulletin, but we Dominicans, we lose a daughter and we might not even cancel an appointment at the salon." (66)

Les semblances (estructurals, clar) entre aquest llibre i Freedom d'en Franzen van en augment: en tots dos ens trobem amb una família, la nostra atenció és enfocada sobre un dels membres de la família i llavors en el següent caràcter passem a conèixer millor a un altre membre de la família alhora que anem enrere en el temps per intentar entendre una mica més per què són tal i com són en el present. Per aquest motiu es pot llegir "Mistakes were made", l'auto-confessió escrita per la Patty en el llibre d'en Franzen i en el llibre de Díaz hi ha "The three Heartbreaks of Belicia Cabral 1955-1962" (77)

Des de bon principi resulta bastant clar que les notes a peu de pàgina afegides per l'autor només eren pel benefici del lector més que per afegir informació imprescindible per entendre la història. Però a la página 87, Díaz ho fa completament evident quan es dirigeix directament als seus lectors potencials: "Maria Montez was the original J.Lo (or whatever smoking caribeña is the number-one eye-crack of your time". Els lectors esdevenen part directa, i explícita, del procés d'escriptura d'aquest llibre tal i com també ho féu Unamuno a Niebla, o Kundera a bona part de les seves obres.

"Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass" (100)

I, de sobte, resulta evident. Hi havia quelcom de familiar a les primeres pàgines del llibre. Alguna cosa que romania entre línies en el primer capítol però que retorna en les memòries de Belicia Cabrales: l'herència directa del Realisme Màgic. Tal i com García Márquez ho féu a Cien años de soledad, la realitat es barreja (complementa/modifica) amb aparicions místiques. Un exemple clar ens el mostra la marató de pregàries de La Inca: "so furious and so unrelenting, in fact, was La Inca's pace that more than a few women suffered shetoot (spiritual burnout) and collapsed, never again to feel the divine breath of the Todopoderoso on their neck" (145)

En el quart capítol retornem a Amèrica, a l'Oscar i la Lola, però ara a través d'un narrador anònim. Qui és aquest dominicà que decideix anar a viure amb l'Oscar per poder-lo vigilar? Qui és aquest Yunior?

"In a better world I would have kissed her over the ice trays and that would have been the end of all our troubles. But you know exactly what kind of world we live in." (194)

A través d'en Yunior, aquest personatge cínic, obsessionat pel sexe, infidel de naixement, coneixem el primer intent de suïcidi de l'Oscar. I també que no serà el darrer. Oscar està deprimit i cansat de la seva vida. És evident que només és qüestió de seguir llegint abans que assoleixi el que busca.

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari (bé, de fet era a Twitter, qui llegeix diaris avui en dia?) que el fet d'utilitzar la segona persona a l'hora de narrar una història la fa molt més íntima. Sembla que el narrador ens parli directament. Un truc ben senzill que no s'utilitza amb massa freqüència. Així, quan la segona part del llibre comença i retornem al punt de vista de la Lola, en les seves paraules directament adreçades a un desconegut "tu", sentim clarament aquesta intimitat.

"If you ask me I don't think there are such things as curses. I think there is only life. That's enough." (205)

És curios el fet que la vida de l'Oscar no s'acaba a través d'un suïcidi directe (tenint en compte els seus intents previs) sinó en un acte indirecte d'auto-assassinat producte de l'amor. El noi que mai ha estat amb una dona, s'acaba sacrificant per amor.

Potser el final del llibre és una mica massa optimista (si es tenen en compte les circumstàncies) i menys cínic com era la tònica general del llibre però, tot i això, en conjunt es tracta d'un bon llibre, una molt bona introducció al món de Junot Díaz.
_______________
Junot Díaz, The Brief Wondrous Life of Oscar Wao (Faber and Faber)
començat_ 03/02/14  /  acabat_ 27/02/14