Fury, Salman Rushdie

En Malik Solanka, un ex-professor d'història que ho deixa tot i se'n va a Nova York a buscar una redempció contra la ràbia que l'envolta i que ell mateix també està sentint. Vol ser maltractat per la ciutat, castigat, purificat... curiós argument per una novel·la plena de submóns.

"When the epoch of analogue (which was to say also the richness of language, of analogy) was giving way to the digital era, the final victory of the numerate over the literate." (81) El món contemporani està regit pels números, no per les paraules. I hem de pagar un preu molt car per aquesta decisió. Per començar, la destrucció de la cultura, de la sensibilitat i, finalment, de la humanitat. Afortunadament tot és cíclic i tard o d'hora (potser el segle que ve) tornarà el temps de les lletres.

"Each marriage that breaks interrogates those that continue to hold." (77) Així com davant d'una defunció o un enterrament, els dubtes existencials semblen inevitables (tot i durar només uns instants, clar, cal amagar la mort sota la catifa i seguir endavant com si res), davant d'una parella trencada, els plantejaments sobre la pròpia relació també ens sobrevenen. "Are we still good? Okay, how good? Are there things you're not telling me? Am I going to wake up one day and you'll say something that makes me realise I've been sharing my bed with an stranger?" (77)

"Who let Charlton Heston out of his cage and then asked why children were getting shot?" (87)

"Human life was now lived in the moment before the fury, when the anger grew, or the moment during -the fury's hour, the time of the beast set free- or in the ruined aftermath of a great violence, when the fury ebbed and chaos abated, until the tide began, once again, to turn." (129) Aquest és el món del qual intenta fugir en Malik. Aquest món ple de fúria que l'està convertint, també a ell, en una persona furiosa a punt d'esclatar en qualsevol moment. Per què cerca fugir de la fúria en un lloc com Nova york on encara n'hi troba més, ni ell mateix no ho sap respondre més enllà de la sensació de voler ser castigat.

"How to defeat the demons of the past when the demons of the future where all around in full cry?"(145)

En el seu intent d'entendre al ser humà, de trobar què és el que va malament amb ell mateix i amb tota la humanitat, en Malik es troba amb "The mechanisation of the human" (182) el fet que l'ésser humà passa a estar constituït per parts intercanviables que els metges s'encarreguen d'afegir, de treure, de netejar, d'abrillantar... en Malik compara l'individu amb un vehicle que pot ser repintat, la tapisseria canviada... "Unhappiness was redefined as physical unfitness, despair as a question of good spinal alignment." (183) L'individu convertit en l'home màquina de La Mettrie (o, fins i tot, en el Mensch Maschine de Kraftwerk) on tots els problemes mentals poden ser arreglats amb un canvi de peces. En el fons, però, que no ens passi per alt, això implica un fet indiscutible: "happiness was selfishness." (183)

En els primers dies del nou mil·leni, quan està ambiantada la història, "human expectations were at the highest levels in human history, and so, therefore, were humans disappointments." (184). En époques d'abundància i somnis de grandesa, els malsons també es multipliquen perquè, tal i com ens va advertir Epicur, només aquell que poc espera, poc es decebrà.

Totes les històries dels Bavurians, els Mogols, Kronos y Cyborgs, tot i recordar l'exercici d'imaginació de les protagonistes de Criaturas Celestiales, s'acaba allartgant en excés i trenca el ritme narratiu assolit. Just quan més ens interessa la vida d'en Malik Solanka.

"In the minds of many adults, the experience on offer in the movie theatres now felt more real than what was available in the world outside." (230-1)

Pàgina rera pàgina, Rushdie va retratant l'estupidesa, la infantilització, vanalització i egoisme de tota una societat. I, per extensió, per l'admiració que els Estats Units genera arreu del món, per bona part de la població humana tal i com ens mostra l'extremisme de Babur, el coronel Filibuster, que està preparan una revolta que acaba sent una dictadura encoberta. Un nou retrat de l'estupidesa humana. De la ràbia que s'apodera de tot i de tothom. El crit d'un individu aïllat que lluita per allunyar aquesta ràbia de dintre seu per adonar-se, finalment, que la ràbia està a tot arreu.
_____________
Salman Rushdie, Fury (Jonathan Cape)
començat_ 13/10/14  /  acabat_ 29/10/14

Doctor Jack-o'-lantern, Richard Yates

En una escola a les afores de Nova York ("to most of the children the city was an awesome, adult place that swallowed up their fathers every day, and which they themselves were permitted to visit only rarely, in their best clothes, as a treat" (4)) una mestra intenta que l'alumne nou s'integri a la classe de quart de primària. Es planteja com ho pot fer per a què els demés companys l'acceptin sense forçar la situació i provocar, precisament, el contrary. S'absté de dir res quan el veu tot sol a l'hora del pati. Fa la vista grossa quan es queda a classe a dinar sol. Intenta no remarcar els seus errors (alguns més grans que els de la resta de companys) i aplaudir públicament els seus encerts... però això només fa que empitjorin les coses perquè el converteix en el favorit de la mestra i, per tant, el separa més dels seus companys.

El dilema sobre l'amistat és apassionant. Quins mecanismes generen l'amistat, l'enceten, per què hi ha gent que connecta de seguida i d'altres, que potser tenen molt en comú, no ho acaben fent mai? I, un cop assolida l'amistat, com es preserva? Durant l'època escolar que veus als amics cada dia és fàcil però, i després? Quan mantenir una amistat suposa realitzar un esforç, acceptar que comporta feina, comporta adaptar la teva vida a la d'algú altre... val la pena preservar-la? Les nostres amistats no literàries (vegis, per exemple, les amistats de Canciones de amor a quemarropa), plenes de vanalitats i estones d'avorriment compartit, mereixen la pena?

I, entremig, Vincent, el nou alumne, omple les parets de l'escola d'insults i, per uns breus instants, sembla guanyar-se l'admiració de dos companys quan els explica que la mestra l'ha pegat amb el regle com a càstig. Perquè a vegades només cal això, un acte absurd, un punt de sorpresa, d'admiració, un "hola" amb un accent graciós, per iniciar una amistat. És el misteri de les relacions humanes en l'època de la sobre-connectivitat i l'excés de comunicació a distància que omple de silenci les taules dels bars més plenes. Però quan els companys descobreixen que, en realitat, no hi ha hagut cap càstig, que la mestra el manté tant entre cotons que no ha gosat aixecar-li la veu pels seus actes, les possibilitats de trobar amics d'en Vincent s'ensorren i es queda més sol que abans. Clar que molts poden pensar que per tenir aquesta mena d'amics que només t'admiren pel teu vandalisme, potser no cal tenir amics, però quan la solitud ataca, oprimeix amb molta força i l'individu aïllat està disposat a qualsevol cosa per pal·liar-la. Sota aquesta perspectiva s'ha de llegir el seu últim acte de rebel·lia. Ara el càstig sí que es preveu que serà monumental i potser els demés el miraran amb bons ulls. Tal i com em va comentar un amic que treballa en un PQPI, un alumne li va dir que era molt millor ser el cabró de la classe que el tonto. Benvinguts a la nostra societat d'aparences i d'immensa solitud.
_____________
Richard Yates, Doctor Jack-o'-lantern (dintre de Eleven Kinds of Loneliness - Vintage Contemporaries)
començat_ 25/09/14  /  acabat_ 25/09/14

The rabbit and the tiger, Leah Franqui

"Sometimes there are rabbits" (3) Li diu en Javier a l'Elena quan ella afirma haver-ne vist un. Interessant manera de mostrar desinterès acompanyada de la següent rèplica: quan l'Elena li pregunta si no la creu, ell respon, "Does it matter?" (3) Exacte. Realment importa el que hem vist o creiem que hem vist? 

Aquest és el punt de partida d'aquesta obra de Leah Franqui, seleccionada pel Cimientos Play Development Program de l'any 2014 que organitza el novaiorquès teatre IATI Theater. El dubte sobre la realitat, sobre allò que ens mostren els sentits, sobre la fantasia i la imaginació.

"I think believe may be humanity's greatest curse" (17)

"Truth is just a toy" (34), "Truth is the enemy of all good stories." (34) Continua sembrant el terreny Franqui per indicar-nos que aquesta obra transgredirà els conceptes establerts de veritat. I aquest fet, la freqüent enemistat entre la veritat i les bones històries, sovint s'olida. Perquè, acceptem-ho, les nostres històries sempre són millors si les engalanem una mica, si les modifiquem. És a dir, quan deixen de ser del tot vertaderes.

"Why do you still need to run to the jungle when you need something?" (47) li pregunta en Javier a l'Elena després que ella ha confessat que la selva que s'imagina, a la qual han arribat perseguint el conill (clares, i buscades referències a Alícia al país de les meravelles) és el jardí de casa del seu avi vist a través dels ulls d'una nena de sis anys. Ella mateixa. Després de saber que és precisament aquest indret de la seva infantesa, aquest racó de la seva ment on ella fuig cada vegada que topa amb algun problema, amb quelcom que li produeix dolor: el seu refugi secret. En aquest cas, el detonant d'aquesta fugida és la mort de l'avi, un més que bon motiu per seguir el conill fins a la selva. Per emular definitivament a Alícia i trencar, així, la sensació Donnie Darko que s'estava apoderant de l'obra.

"You don't know what living means if dying doesn't mean anything" (60). Reminiscències heideggerianes: utilitzar la mort com a motor per la vida, com a justificació, fins i tot. En tant que morim, viure.

"Do you know how hard it is to miss someone who never existed in the first place?" (61) Per exemple, enyorar la vida que no hem viscut, el present que no hem tingut perquè vam escollir malament durant el passat... els espectres derridians que no ens volen abandonar.

El final, amb la voluntat de concretar el problema, de justificar-lo, fins i tot, perd una mica de força i interès. No convenç el fet que l'Elena escapi de la selva gràcies a la seva decisió de no creure-hi més i que tot retorni a la normalitat com si fos un conte de fades, un somni, o una reproducció de les obsessions i deliris que tenen lloc dintre del seu cap. Resulta curiós veure que es produeix un cas a l'inversa del de la Dorothy al Mag D'oz en el qual ella retornava a casa seva quan decidia creure fortament. D'acord. Es podria psiconalitzar el final i dir que l'Elena, marxant de la selva, abandona definitivament la infantesa, esdevé més forta, s'allunya definitivament dels aliats de la infantesa, dels indrets segurs on fugia i decideix enfrontar-se cara a cara amb la realitat: el funeral del seu avi. També. Però el que està clar és que la sensació final de l'obra no és tan positiva com la inicial.

_______________

Leah Franqui, The rabbit and the tiger

començat_ 06/12/13  /  acabat_ 06/12/13