Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges

17 de nov. 2026

Tarsius, Lara Díez Quintanilla

Al pròleg la Lara Díez ja ens diu que es tracta d'un text sobre joves adreçat als joves... i el llenguatge juvenil, aquests bro, literal, PEC i demés ho confirmen. Ara bé, va arribar l'obra als joves? És a dir, hi van anar joves al TNC a veure-la? O va ser només un projecte que queda bonic sobre el paper i que omple d'orgull les butxaques de productors i politicastres? I, en cas de tenir audiència jove, van entrar-hi o van sentir la vergonya aliena que sents quan ets jove i un pare o familiar es fa el modern?


La història de la primera trobada de la Marta i en Roger, el seu intent frustrat de relació sexual narrat pels seus pensaments, em fa entrar de ple a l'obra. Reconec que fins aquest punt em mostrava rehaci i m'entretenia en reflexions sobre el llenguatge utilitzat i la necessitat real d'afegir un personatge que parli en castellà però aquí m'ha atrapat la Lara Díez. El joc dramàtic em sembla divertit i en vull saber més.

"Que la meva vida no només fos haver de sobreviure."


"Y si volviéramos... ens reconeixeríem pel carrer?" Pregunta la Tània després que tots s'han sincerat i, inevitablement, bé al cap les escenes finals de The Breakfast Club on en Brian formula una pregunta semblant després que un grup tan heterogeni i tan separat per les circumstàncies vitals i socials hagin compartit tantes emocions. I quan s'arriba a aquest moment, si s'hi arriba mai, és meravellós. Tant és que no hi hagi continuïtat, que l'endemà ens creuem pel carrer i ni ens saludem, el moment que hem compartit ha estat real, genuí. I això no té preu. Jo ho vaig viure a València l'any 2001 a la trobada d'escriptors arran de la Nit de les Lletres Catalanes, i encara me'n recordo com si fos ahir.

I del llistat final de coses per les quals valen la pena viure que se'ns demana al principi de l'obra, doncs en comparteixo moltes, moltíssimes. I m'imagino com de bé deu funcionar això al teatre llegint els missatges que han posat els espectadors.

"Acabar un dinar d'amics, sopant junts perquè no vols separar-te mai." I quin plaer quan això passa. I quant temps fa que no em passa.

Quina sorpresa tan gran aquesta obra! L'he començat amb cert recel perquè de casualitat (vaig agafar totes les obres de teatre noves que vaig trobar a la biblioteca del poble) l'aproximació i el públic al qual va dirigit era molt semblant a les dues últimes obres llegides (La festa i Dopamina), les primeres pàgines m'ha deixat bastant indiferent però quan hi he entrat, hi he entrat de cap i sense reserves. A part que els tarsius, juntament amb els emús, són uns dels animals que més gràcia em fan. Una gran experiència. 
___________
Lara Díez Quintanilla, Tarsius
començat_ 08/10/26 // acabat_ 09/10/26

10 de nov. 2026

Dopamina, Daniela Feixas Conte

"No t'ensenyen a parlar de sexe, oi? Venen a fotre't la típica xerrada a segon de la ESO quan ja portes anys veient porno i rebent fotopolles per Insta. Et parlen dels embarassos no desitjats, de les malalties de transmissió sexual... Però no et parlen del plaer. Així que no se't fa estrany no sentir-ne."


I aquest és un dels grans temes que apareixes sempre en els claustres quan arriba el moment de fer les xerrades o el taller o el curs o el que sigui d'educació sexual: massa poc i massa tard. De què serveix parlar-ne quan fan 4t d'ESO, com he viscut jo aquest any? Ja anem tard, el mal ja està fet, els patrons de conducta agressius i erronis ja estan assimilats d'altres bandes. 

Dopamina és una peça breu que recull dos personatges de La festa i, malauradament, també frases dites a l'anterior obra. I per què malauradament? Doncs perquè això fa que perdem l'interès. Ja ho hem llegit, per què ho hem de tornar a llegir? Quantes línies es repeteixen? Això ja ho hem llegit, o no? I aquestes distraccions ens allunyen d'un text altrament necessari. 
____________
Daniela Feixas Conte, Dopamina
començat_ 29/09/26 // acabat_ 01/10/26

21 d’oct. 2026

La dansa de la venjança, Jordi Casanovas

La tensió entre la parella es viu des del primer segon. En Jordi Casanovas sap mostrar el malestar latent entre els dos a través dels seus diàlegs. Ningú ho diu, però ho veiem; palpem el malestar. Cada vegada que la Clàudia li demana a en Roger que la deixi marxar i l'altre li diu que no l'està retenint, se'ns posen els pèls de punta.


"Tota la nostra relació es limitava a acompanyar el nano a una o altra activitat. A planejar sortides amb ell. A tenir-lo entretingut". I que a prop que arriben a sonar aquestes paraules!

"Converteixes l'agressivitat I l'odi en paraules. Però l'agressivitat i l'odi encara hi són. Tens l'habilitat de destil·lar la violència fins a aconseguir que ja no sembli violència." I quantes vegades m'he sentit a dir retrets semblants?

Peça molt interessant i pertinent. Quan l'he començat no sabia cap on em duria en Casanovas, però sabia que seria un viatge interessant. I, una vegada més, no m'ha decebut. 
__________
Jordi Casanovas, La dansa de la venjança
començat_ 15/09/2026 // acabat_ 15/09/2026

12 d’oct. 2026

Llibert, Gemma Brió Zamora

N'havia sentit a parlar, de Llibert; havia sentit que era una obra dura i absolutament necessària; que malgrat estar un bon temps en cartellera va arribar el dia que no era rentable fer-la i van pesar més els imperatius econòmics que els morals, i vaig pensar: Merda de món. Ara per fi m'hi apropo.

Començar-la és pur vertígen. L'escena post-video de família feliç que espera fill/família que té complicacions al part i tota una vida que canvia, és d'alta intensitat. I d'alta volada. La insistència de l'Ada, aquest Jo que és un nosaltres, en saber qui està parlant amb ella ens ubica com a espectadors però també ens reforça l'estat de pèrdua immens on es troba ella.


"Ara als pediatres tampoc se'ls paguen les hores extres, forma part del complot de la Generalitat contra la infància: han decidit no pagar les hores extres ni dels mestres ni dels pediatres, és com la política del fill únic a la Xina, però encara més recargolada... a la catalana."


El primer acte és un esvoranc molt fons d'emocions caigudes i de preguntes de mal fer però totalment necessàries: "teniu alguna possibilitat d'evitar que en Llibert visqui aquesta vida tan poc digna?" I, sense adonar-me'n, em remou els records del naixement del meu primer fill: també va estar ingressat una bona temporada a la Vall d'Hebron per naixement prematur. Tampoc deglutia ni sabíem què tenia, només que havíem d'esperar. Tothom ens deia que érem afortunats perquè no estava en una incubadora i que a la Vall d'Hebron eren pro contacte pell a pell i això era meravellós. I en el moment no ho vam valorar tant, malgrat fer-ho. Amb la distància, quina gran fortuna vam tenir. El procés rutinari d'agafar la Ronda de Dalt, aparcar i anar a pasar el dia a la Vall d'Hebron també em resulta molt familiar. I aquelles hores parlant amb pares i mares que a vegades se'n sortien, a vegades no però potser els quedava un dels bessons encara viu i havien de seguir perseverant per ell... Merda de vida.

Després ve la gran pregunta: una vida de paràlisi i mort cerebral és una vida que cal ser viscuda? És a dir, en Llibert ha de morir? És la gran pregunta i la protagonista en té la resposta clara però en Vicent s'hi resisteix. I qui no ho faria! Per què, com es comenta a l'obra, I si resulta que després millora? Com el podràs mirar als ulls sabent que vas estar a punt de matar-lo?

I en un país on l'eutanàsia no és legal, com es mata un fill? Se l'ha de deixar morir lentament amb tot el dolor i patiments que això implica. Per desgràcia no ets un gat, li diu la protagonista, perquè als gats terminals se'ls sacrifica perquè no pateixin. A les persones terminals, no. Una vegada més: merda de vida.

Una gran obra. Llegint-ne els comentaris posteriors sobre el muntatge i, sobretot, la música en directe, em fa ràbia haver-me-la perdut. Però me n'alegro que hagi estat als teatres. És molt necessària. 
__________
Gemma Brió Zamora, Llibert
començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026

29 de set. 2026

Tortugues, la desacceleració de les partícules, Clàudia Cedó

Començo la lectura amb les paraules d'en Xavier Pàmies gravades a foc: "és un text finíssim". Que em va dir quan parlàvem d'assaltar la Flyhard amb un text nou després de la lectura de L'any que vam viure sense Internet. Que volia dir-me que cap dels meus textos era tan fi. I segur que tenia raó. És un savi, en Pàmies, sempre té raó, Ara ho vull comprovar.


No cal dir que davant una tasca així, inevitablement filo més prim que ho faria amb d'altres textos, i que no ho faríeu vosaltres? I aixeco la cella un parell de cops a les primeres pàgines i fins i tot desvio la vista en algunes frases de parella però... mica en mica... entro en el joc proposat per la Clàudia Cedó i trobo molt enginyoses les interaccions entre els personatges presents i passades; el bon ús de l'espai reduït i l'astuta posada en escena. Vull dir que, quan l'autora explicita que "tots quatre conviuen en temps diferents" és segons després que nosaltres, els lectors/espectadors ens n'adonem en un moment, seguint el lèxic de l'obra, d'eureka. De sobte, tot el que hem llegit fins aquest moment canvia radicalment perquè entenem els diferents moments temporals i les paraules i, sobretot, les accions, agafen nous significats. I aquestes fites, són victòries textuals.

"Potser al final es tracta d'envoltar-nos de persones que vagin a la nostra velocitat i així poder mirar-los als ulls, mentre la resta passa per darrere mig transparent, com els pals elèctrics del costat de l'autopista quan anem en cotxe, que semblen fantasmes,"


I ara, que em trobo més sol que mai, que no només tinc un ritme sinó també una cadència i unes angoixes i interessos diferents a tothom qui m'envolta, aquesta idea ressona amb més força.

I entenc en Pàmies. Veig la finor que em deia ell, perquè la Cedó hauria pogut omplir el text de frases com l'anterior que només ens regala a l'epíleg, I haurien encaixat perfectament en el text, però hauria passat a ser una altra obra. Una obra de text més clàssica, més feixuga. I està clar que això no li interessava. I acaba expressant les mateixes idees i qüestions sense l'excés de Verbàlia que a vegades ens agrada tant de posar-hi.
_______________
____________
Clàudia Cedó, Tortugues, la desacceleració de les partícules
començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026

 

1 de març 2023

Dinou, Ferran Joanmiquel


Al pròleg, el mateix Ferran Joanmiquel ens explica com va néixer aquest text. Com, arran d'un curs de teatre amb un grup d'estudiants d'E.S.O i batxillerat, van crear un text col·lectiu. I es nota. Les primeres escenes són més jovenils, innocents, senzilles, fins i tot. Les converses, les situacions, són més previsibles i molt ancorades a una franja d'edat. Però, en algun punt imprecís, el text agafa certa volada i les reflexions pugen de to o, si volem, de profunditat. Segueixen parlant els mateixos adolescents, però ara estan més encertats i resulta més interessant.


"Si no ho recordo, és que no ha passat?"


"Tot hauria de ser més senzill. La gent gran es complica massa la vida" diu el GERMANET. I té tota la raó. Ens compliquem massa la vida. Les estructures socials, els engranatges que fan girar els nostres dies ens hi obliguen. I quan intentem simplificar-la, quan busquem maneres de viure menys complicades (o menys absurdes, que moltes vegades ve a ser el mateix), no ens ho permeten. Heu provat mai de viure en un altre país perquè Catalunya (o Espanya) us oprimeix? Perquè heu sentit que l'herba és més verda fora? Perquè heu vist que som dels pocs països on els bancs ens cobren comissions per tenir (i beneficiar-se de) els nostres diners? Perquè heu vist que els sous a l'estranger són millors? Perquè heu vist que les condicions laborals a molts d'altres països són més bones, més humanes? Perquè heu vist que es pot viure i no només sobreviure?... si ho heu fet i heu comés l'error de tornar al vostre país per allò que la terra crida, que els amics les famílies i demés... haureu vist les grans trabes que us posen: des de no reconèixer les carreres fetes a l'estranger a no acceptar els vostres títols (perquè aquí pequem de titolítits) i no donar-vos feina passant per no voler ingressar els vostres diners perquè diuen que venen tacats de sang, quan són més nets que els d'aquí.

I l'obra acaba plantejant un gran misteri, confonent a l'espectador i marcant clarament la divisió entre el que semblen dos textos paral·lels: la primera part més adolescent, superficial, de sortir de festa, fumar porros i enganyar a la parella, i una segona part més reflexiva, amb dubtes més punyents i preguntes pregones. No cal dir quina de les dues parts m'ha agradat més.
____________
Ferran Joanmiquel, Dinou
començat_ 28/1/2023  // acabat_ 28/1/2023 

14 de febr. 2023

The Bus, Stanislav Stratiev


 Em comunica una amiga que es presenta a un càsting d'una obra a Londres, me l'envia i em trobo amb aquest text d'un autor búlgar que desconeixo amb personatges-caràcter i un autobús que no va enlloc (o va al lloc equivocat). Mica en mica entro al text i em sorprenc veient, momentàniament, que comparteix la idea amb el primer text que estic escrivint pel projecte 12x12 (escriure 12 obres de teatre en 12 mesos): tal i com passava a l'Ángel exterminador, uns personatges resten presoners en un lloc obert. Ells són presoners del bus que no els porta mai on ha d'anar, els meus personatges (si més no un d'ells) són presoners d'un jardí. 


Sobresurt ben aviat la constatació de l'egoisme humà: malgrat trobar-se junts en una situació complicada i que sembla potencialment perillosa, són incapaços de col·laborar entre ells i segueixen només lluitant pels seus interessos personals. La humanitat. Sorprèn com hem pogut aguantar tant de temps sense extingir-nos. 

"Luck always deserts you sooner or later."

"When a woman looks like a burnt bun, they talk about how good the cream inside is."


"What's the use of staying alive if love is dead?" 


Els viatgers de l'autobús proven totes les opcions per convèncer al conductor de parar i no acabar caiguent per un penya-segat. Van a parlar amb ell, l'intenten seduir amb música, amb la noia jove... Fins que arriben a la conclusió que si li donen els tres pans que volia comprar potser s'atura. I aquí comença el discurs sobre el comunisme, per què jo he de donar més que un altre. És a dir, si tots donen la meitat del pa que tenen, per què aquell que n'ha comprat 2 n'ha de donar 1 i un altre que n'ha comprat 1 només en dona mig? El gran dilema sobre ser capaços d'entendre la vida com un esforç comú i no una lluita individual de tots contra tots. I aquesta és la incògnita que desperta el text: estem tan enllotats que som incapaços de sacrificar una mica d'allò nostre pel bé col·lectiu? Som els llops d'en Hobbes a punt d'atacar-nos salvatjament? I aquesta és la gràcia de la peça. 

Al final la meva amiga no es va poder presentar al càsting. Però em va regalar un text interessant.

_____________
Stanislav Stratiev, The Bus
començat_ 12/01/2023 // acabat_ 26/1/2023

6 de febr. 2023

Un tret al cap, Pau Miró


 "És pitjor arriscar-te a un tret al cap o dur sempre una pistola invisible a la nuca?" pregunta la Mònica Terribas al pròleg. I ja veig que aquest text m'agradarà. De fet cap text d'en Pau Miró m'ha decepcionat. Sorprèn que no sigui més venerat.

I quina gran diferència entre el pròleg d'en Sergi Belbel a Fairfly amb aquest de la Mònica Terribas. El primer parlava de l'obra, de la seva teatralitat, fins i tot afirmava que era un fenomen escènic... Aquest, en canvi, ens parla del periodisme com a ofici, de la perversió del ram i, només puntualment ens remet a l'obra d'en Pau Miró.


"Com vols obtenir beneficis sense forçar una mica l'ètica?"

 

"És la teva droga. Problemes, problemes i més problemes. Sembla que no puguis viure sense problemes. Aquesta addicció a estar amoïnats." I tots coneixem a gent així. I fins i tot la tenim a dintre casa nostra.

 

"La condició humana és així. Quan algú cau, els altres se'n riuen."

 

Havia començat 'obra amb molta il·lusió i l'acabo una mica a rodolons. Entro i surto de la història d'aquesta periodista, la seva germana malalta i la jove periodista que les traeix. Conflicte generacional? Lluita per la supervivència? I al final totes són perdedores.

 

L'Enrico Ianniello descriu molt bé a la nota del final del text què sento o com interpreto els textos d'en Pau Miró: "I, com sempre, als textos de Pau Miró, no només hi trobo una anàlisi poètica i informada de la societat i dels temps confusos que vivim a través de personatges alhora indefensos i combatius. Retrobo, sobretot, un amor infinit cap al teatre." Malgrat el que jo considero que acostuma a ser una renúncia al teatre, les projeccions que omplen les representacions d'en Miró (vegis Un refugi indie i el final de l'obra projectat mentre els protagonistes s estiren a mirar la 'pel·lícula' ), l'amor al teatre. 

_____________

Pau Miró, Un tret al cap
començat_ 19/01/2023 // acabat_ 26/01/2023

 

1 de febr. 2023

Fairfly, Joan Yago i La Calòrica

Un dels motors del text (o de la relació entre els personatges, amb les seves feines) és la idea de voler canviar el món. Constantment repeteixen aquesta idea i s'hi posicionen amb major o menor vehemència. I els entenc. En algun moment, molts de nosaltres hem volgut canviar el món, o hem pensat ingènuament que fins i tot ho podríem arribar a fer. Que les nostres accions servirien per alguna cosa, les nostres petites revoltes conduirien cap a un món millor... Fins i tot en un moment de Tu i Jo els dos avis es posen de peus i criden: "tu i jo hauríem d'haver canviat el món!" I el text d'en Joan Yago ens demostra perfectament com estem lligats de mans i peus i que inútils que són les nostres lluites. 


En Sergi Belbel afirma al pròleg que aquest text pertany a la categoria de "fenomen". El compara amb El mètode Gronholm d'en Galceran i fa pujar les expectatives. Potser és un error perquè el text està bé, la idea és interessant, el retrat generacional, les frustracions d'uns treballadors, estan molt ben dibuixades. Els entramats lamentables que regeixen el món empresarial, també. El format linial de l'obra està molt ben trobat i el ritme és bo. Però d'aquí a dir-ne "fenomen"... Vull dir que potser sóc jo que estic desconnectat però no sento que se'n parli massa d'aquesta obra. I en canvi sí que veig com altres obres de La Calòrica (com per exemple Els ocells) estan retornant amb gran èxit als teatres. I de sobte recordo que fa bastants anys vaig tenir l'oportunitat de veure i gaudir un altre fenomen de La Calòrica, Sobre el fenomen de les feines de merda al Tantarantana i, recordant el seu estil i to, penso que, posada en escena, aquest text també deu guanyar.
____________
Joan Yago i La Calòrica, Fairfly
començat_ 17/01/2023 // acabat_ 18/01/2023

18 d’abr. 2022

Philadelphia, Here I Come!, Brian Friel

"Fidelity to the native place is a lethal form of nostalgia" Ens diu Seamus Deane a la introducció. I massa sovint em temo que té raó. Ens obcequem pensant i volent creure que el nostre país (o en el cas dels catalans, el nostre no país dintre d'un altre país) és el millor del món, quan només cal creuar un parell de fronteres per veure'n totes les mancances. Tots els enganys patrocinats per bancs i polítics, tot el victimisme i la feina per fer. Però malgrat tot, la terra ens crida d'una manera més visceral, menys irracional i costa deslliurar-se'n. 

L'escena del sopar amb el pare on es mostra amb ironia com n'és d'incapaç de mostrar cap mena d'afecte cap al seu fill, em recorda, malgrat les diferències, el sopar del personatge d'en Vincent Gallo a Buffalo 66 amb el seu pare. I també les poques vegades que m'he trobat sol amb el meu, de pare. Frases curtes, recorrents i incomoditat. Diferents generacions, diferents vides i diferents maneres de gestionar les emocions.

Resulta també molt ben trobat el recurs de posar dos personatges representants del protagonista: la seva part pública, la que tots veiem, i la part privada, que només ell veu i sent. I òbviament, és aquesta part privada la que ens diu més veritats i posa més en contrast certes actituds i comentaris. L'altra, la pública, té massa feina amb les convencions socials per poder ser ell mateix. Seria una mica el mateix recurs que vaig utilitzar a El pis del pare amb la presència del pare mort que només els espectadors poden sentir però que és qui s'encarrega de dir les veritats. Està clar que crear és recrear.

L'obra, que pel títol semblava que havia de ser un cant cap a la llibertat de la fugida i la possibilitat d'escapar d'un espai que ens oprimeix, acaba sent un reclam al pare. Un intent de recuperar aquell únic moment de felicitat compartida molts anys enrere junts en una barca. Ara que el protagonista marxa del seu país (i no sap si hi podrà tornar mai) voldria que el seu pare mostrés alguna mena d'emoció. Que li mostrés que el trobarà a faltar, el que fos. Però res. El pare es manté en la seva vida rutinària i el seu perpetu silenci. 

I la darrera nit abans de marxar és la més llarga de totes. Totes les meves darreres nits abans de fugir han estat especials: la tormenta terrible que semblava aturar el món el dia que fugíem cap a Escòcia, la nit que van tallar la llum al poble i ens vam quedar al pub local esperant que els generadors d'emergència s'exhaurissin, o el darrer sopar davant de la llar de foc abans de venir a la Xina. En el cas d'en Gar, és una nit d'insomni i nervis, de converses no començades i records que es vol emportar. I només, per un breu instant, el pensament fugisser de si marxar és la millor opció. I, al seu voltant, el silenci del pare que tampoc pot dormir però no sap com expressar l'estima cap al seu fill. 

______________

Brian Friel, Philadelphia, Here I Come!

començat_ 2/3/22 // acabat_ 11/4/22

10 de juny 2021

Elepé, Carlos Be

Existeix un to despreocupat, de nit de festa per Malasaña, de moments d'abraçades col·lectives i cançons xarones cantades a viva veu. Jo vaig arribar al pis de calle Pez massa tard, ho reconec, quan les energies nocturnes ja començaven a flaquejar considerablement, però en vaig poder entrellucar aquestes estones, aquests matins de diumenge que jo havia de baixar a treure el cotxe aparcat al carrer i em creuava amb els que encara no havien acabat la nit, o aquelles converses de borratxos amb cambrers de fora de Madrid que volien convidar-nos sí o sí a l'últim gin tònic per mostrar la bondat de la capital. I no feia falta que ho fes, la veritat, Madrid ja ens havia captivat. La seva nit ens havia subjugat i les seves possibilitats ens havien enamorat. Que llunyana, trista, egocèntrica i de postaleta que es veia Barcelona al seu costat...
 
Estones de plaer nocturn compartit que, comparades amb les nits al Joy's, el pub local que durant tants anys va ser com una segona casa per tants de nosaltres, fa que siguin de més bon imaginar. En Carlos Be el sap retratar perfectament aquest moment màgic. Capturar en una petita ampolleta de records i obrir-ne el tap lleugerament perquè la seva olor ens hi transporti inevitablement. Però, per sort, Elepé no s'atura aquí, en aquest viatge divertit i nostàlgic, a les cançons de la Rocío Jurado, en Raphael o el gran Tino Casal i l'ambient canellesc no-binari de l'Almodóvar, sinó que també ofereix moments de reflexions més greus, els matins de la ressaca, el dia després, quan ens adonem que, efectivament, no som res, que la nostra existència és tan contingent i innecessària que un cop ja no hi siguem ningú s'enrecordarà de nosaltres. 

"La vida es una discoteca y el presente no se puede cambiar por el futuro ni por el pasado." 

I amb aquesta introducció al dolor del temps passat, descobrim l'admiració de l'Àngel per la Lucía: un amor d'infantesa cap a ella, una cantant famosa de nena. I amb això, la comèdia es mou decididament cap a la tragicomèdia i el text m'agrada més. 

"El futuro oculta trampas y solo te das cuenta cuando caes de bruces en ellas."
 

I aquest text també té la virtut de mostrar algunes d'aquestes trampes. La tristesa del pas del temps, dels amors perduts i els desenganys. Com alguns amics es queden pel camí perquè els excessos ja ho tenen això, que fan neteja i com, a vegades, malgrat assolir el somni estem més sols i perduts que mai. 
______________
Carlos Be, Elepé (disponible a la pàgina web d'en Carlos Be)
començat_ 8/6/21  // acabat_ 8/6/21

16 de març 2021

Crave, Sarah Kane

Ostres la Sarah Kane. N'havia sentit bones referències. Un bon amic com en Xavier Pàmies està involucrat amb el que diuen que és una molt bona producció del text, Dic "diuen" no pas perquè ho dubti sinó perquè jo no ho he pogut gaudir per motius geogràfics, que Xangai abans quedava més a prop, però arran del coronavirus ens hem allunyat més. Sigui com sigui, ja era hora que pogués entrar al món de la Kane.

"In a lay-by on the motorway going out of the city, or maybe in, depending on which way you look, a small dark girl sits in the passenger seat of a parked car. Her elderly grandfather undoes his trousers and it pops out of his pants, big and purple (...) And when she cries, her father in the back seat says I'm sorry, she's not normally like this."

Aquesta és la cruesa que buscava, aquest és el dolor i la decadència social que imaginava que em trobaria en aquest text. És agradable quan les expectatives es compleixen. Últimament, en Bolaño, l'Albee i la Kane han estat a l'altura. La Solà, no tant...

"There's something very unflattering about being desired when the other person is so drunk that can't see."

"M - Why do you drink so much?
B - The fags aren't killing me fast enough."

I de tant en tant sembla que ens perdem, que els diàlegs siguin totalment incoherents, desconnexos els uns dels altres, les temàtiques tan variades i les frases tan inverosímils que ens quedem descol·locats, però llavors enfilem un parell de rèpliques ben trabades i el text et torna a atrapar. El dolor esdevé tan evident, la ràbia, la frustració, que no importa la fragmentació de la seva exposició. I, entremig, aquestes boniques mini narracions, aquests microrelats tan preciosistes i carregats de significat i maldat: "A small girl became increasingly paralysed by her parents' frequently violent rows. Sometimes she would spend hours standing completely still in the toilet, simply because that was where she happened to be when the fight began. Finally, in moments of calm, she would take bottles of milk from the fridge or doorstep and leave them in places where she may later become trapped. Her parents were unable to understand why they found bottles of sour milk in every room in the house."

Són aquestes imatges que perduren les que m'han fascinat del text. Aquestes ampolles de llet passada escampades per la casa com a metàfora de la por, el dolor, la violència i la infantesa robada.

Un tema recurrent en el text, i que potser marca el final, si és que n'hi ha cap de final massa clar, és la sensació de ràbia contra la vida, l'inconvenient d'haver nascut del què es queixava en Cioran. Algun dels protagonistes ho afirma en algun moment demanant haver nascut morta, d'altres ho reclamen com a solució al seu dolor present. I aquest "happy and free" que clou l'obra sembla encaminat cap a la mateixa idea. Un final que és un començament que és un final.

_____________

Sarah Kane, Crave
començat_ 8/2/21  //  acabat_ 8/2/21

22 de febr. 2021

The Zoo Story, Edward Albee

Llegir Edward Albee mai decepciona. Els professors universitaris de Who's afraid of Virginia Woolf de tant en tant encara retornen al meu cap. O l'ambient que van generar, o les sensacions que em van despertar, o com em va agradar poder compartir una estona amb ells. I d'això es tracta, coi! De sentir, de gaudir, de compartir... I aquest text crec que em provocarà el mateix. Sé que em provocarà el mateix. 
I sorprèn veure amb la facilitat que ho fa. Amb el llenguatge tan planer i la poquissima acció que passa. Però que bo que és. I que petit em fa sentir quan recordo que jo vaig escriure La cuina que té un plantejament pràcticament idèntic: uns diàlegs entre desconeguts en un parc. Però que bé que soluciona el text ell i que esquerdat que està el meu text que fins i tot dies abans d'estrenar-lo a Nova York ni els actors ni el director n'havien entès el final. 


"When you're a kid you use the [pornographic] cards as a substitute for a real experience, and when you're older you use real experience as a substitute for the fantasy." 


"I don't like to use words that are too harsh in describing people. I don't like to. But the landlady is a fat ugly, mean, stupid, unwashed, misanthropic, cheap, drunken bag of garbage." 

"I don't talk to many people (...) but every once in a while I like to talk to somebody, really talk." I això és precisament el què fa en Jerry. I en Peter li segueix la corrent. Potser perquè ell també està sol. Potser perquè malgrat tenir el que sembla una vida de somni amb una casa gran, dona, fills gats i periquitos, ell mateix confessa que va cada diumenge a passar la tarda al parc per estar sol, que ell volia nens i no nenes, que els gats i els periquitos van ser una imposició de la seva dona i les seves filles... És a dir, que està sol i se sent menystingut. 

Genial. Divertit, sense estridències, amb pinzellades cultistes i moltes preguntes sobre què vol dir ser persones i sobre com som com a societat. Potser sense el final amb baralles i ganivet en mà seria com viure un conte del millor Salinger (com trobo a faltar sentir l'emoció que vaig sentir llegint els 9 contes per primera vegada), potser aquest desenllaç és el que menys m'agrada del text, però no prou com per fer-me canviar d'idea sobre la bellesa del text. 

_______________

Edward Albee, The Zoo Story 

començat_ 16/1/21 // acabat_ 16/1/21


10 de febr. 2021

L'eclipsi, Paco Zarzoso

"La sort de no parlar a ningú és que t'escolta tothom... el fracàs de parlar amb tothom és que no t'escolta ningú..."

I en aquesta època de debats polítics carents de sentit i de propostes pseudopolítiques destinades a engreixar les butxaques d'uns mentre s'oblida la polis, que em reafirmen amb la meva felicitat d'estar-ne lluny, ben lluny de tot plegat, aquesta frase ressona amb més força.

"Al segle passat, els éssers humans érem un ramat de bèsties... i saps en què ens hem transformat al XXI? Doncs en un ramat de zombis... de zombis confosos que deambulen d'una banda a l'altra, els uns altius i els altres resignats... però zombis... zombis borrosos que hem acabat desdibuixant la història."

Zombis ridículs que ens arrosseguem, que anem sempre de pressa per arribar a la feina que la tenim a l'altra banda de la ciutat i ens creuem cada dia a la grisor del metro amb els cinc cents altres zombis que viuen a l'altra banda de la ciutat però treballen a la nostra banda... Zombis sense criteri que correm a mirar l'última sèrie de Netflix que ens diuen que hem de mirar, que correm a posar al crit al cel quan el veí ens diu que cal fer-ho però callem quan les injustícies ens exploten a la cara...

Un casament lèsbic en un cementiri; un enterramorts comunista que vol portar la mòmia d'en Lènin al seu cementiri per iniciar la revolució; un fotògraf amb pedaç de pirata a l'ull que havia estat parella d'una de les núvies; un pare/sogre propietari d'una gran cadena hotelera; un germà de la núvia que és un artista alcohòlic a qui el futur sogre de la seva germana vol salvar de la misèria encarregant-li 600 retrats que no ha de signar; una dona morta i un amant també mort que s'apareixen al cementiri... i segurament algun personatge més que em deixo. Una amalgama de gent, d'emocions i, sobretot, diàlegs grandiloqüents. Perquè sembla que un cop ens hem allunyat del realisme, ja tot és possible.

"No oblideu que la sensualitat és passat indefinit, la sexualitat present continu, i l'amor futur imperfecte..."

I poc després l'Olaf, l'enterramorts comunista, reapareix disfressat de Lènin i afirma: "No oblideu que l'aristocràcia és passat indefinit, la burgesia present continu, i el proletariat futur perfecte."

En algun moment de la vida, certes lectures m'havien empetitit. El seu tsunami lingüístic, la seva allau cultural i les múltiples referències que jo era completament incapaç de copsar, m'enfonsaven tot posant en relleu la meva ignorància. Ara, passats els anys, molts per cert, això ja no em passa. I no pas perquè conegui totes les referències del món, presents i passades o perquè em meravelli el cabdal lingüístic grandiloqüent, sinó perquè he après a veure què s'hi amaga al darrere. A destriar el gra de la palla. A vegades hi ha una bona història, uns personatges interessants, unes accions atractives i totes les filigranes posteriors no ens han de distreure... d'altres, no hi ha res. Rere el gran embolcall de colors, no s'hi amaga res de valor. Aquesta obra d'en Zarzoso se situa en un terme mig. Hi ha moments que corre el perill de quedar-se en l'embolcall lluent que ens fascina però només ens empatxa i, d'altres, en canvi, transpira una història que podria ser interessant. Sobretot si l'acabéssim d'entendre...

_____________

Paco Zarzoso, L'eclipsi

començat_ 6/6/20 //  acabat_ 9/6/20

30 de maig 2020

Que rebentin els actors, Gabriel Calderón

"La història d'una persona sempre és la història de moltes persones" ens diu Gabriel Calderón.  I afegeix: "Tots sols, no som res." I té raó. Les nostres accions, els nostres comentaris, no són mai en el buit sinó que afecten a d'altres. Amb major o menor intensitat, per descomptat. Amb més o menys consciència del fet. Però ho fan. Pensem, sinó, què passa quan, de sobte, inesperadament, veiem algú que feia anys que no veiem. O ens apareix (com m'ha passat aquesta setmana) el seu nom per alguna xarxa social i dediquem uns instants a xafardejar la seva vida. Aquesta persona ha fet una vida aliena a nosaltres. Però en algun moment, vam tenir un contacte. I això perdura. Ara, tampoc cal donar-li més transcendència a aquest fet o acabaríem impossibilitats d'acció per por de ferir als demés.

"Tots lluitem, de manera més o menys encertada per dues coses
Per ser feliços
O bé perquè els altres siguin tan infeliços com nosaltres."

Fa mandra tenir a un actor que ens faci de guia i ens vagi dient constantment on som. La conversa entre l'Antoni i l'Anna (avi i neta) està bé, les paraules de l'Antoni ressonen amb força, fins que arriba en Josep i ens diu que "ara sí, anem cap al present". Cal? On som, de campament escolar i el monitor ens ha de guiar? Som tan estúpids que no ho entendríem? No som prou pacients per esperar a que les coses s'aclareixin per elles mateixes al llarg de l'obra?
Està clar que, segons en Calderón, no.

"El temps és còmplice i acaba fent que els dubtes es converteixin en veritats."

"Totes dues sabem que la veritat i el passat són relatius. No nego que hi hagi una veritat, no nego que hi hagi un passat, el que estic dient és que és nostre."

Perdó per la reiteració, però de veritat que són una llàstima aquests comentaris constants que ens van indicant cap a quin moment temporal ens movem. Si es vol fer una obra fragmentada temporalment, es fa amb totes les conseqüències. No afegint-hi un personatge pont/frontissa que ens agafi de la maneta per anar amunt i avall (en aquest cas, endavant i endarrere). Això ens fa més petits. Més idiotes.

No recordo exactament com es feia a la novel·la The time travellers' wife de l'Audrey Niffenegger, però els viatges temprals també n'eren la clau del text i no recordo sentir-me guiat tota l'estona. Però potser m'equivoco, la vaig llegir (i gaudir fins a un punt inesperat, fins i tot fins a copiar-ne idees per la meva obra La cuina) fa molts anys. Abans de la primera fitxa de lectura, és a dir, un mínim de 9 anys i mig, que segur que en són més.

Resulta interessant que una de les principals fonts de conflicte del text sigui la manera com els personatges s'anomenen entre ells. No em diguis sogra, no em diguis mama, no em diguis avi... ningú vol acceptar el seu rol dintre la família. Com si acceptar-ne l'etiqueta volgués dir acceptar-ne les responsabilitats.

"Us heu cregut que la vida és aquesta mena de pau mentre espereu la garrotada final."

Fins quan es pot allargar un secret? En Gabriel Calderón ho fa més de 100 pàgines i 15 escenes. al principi, les referències al secret són més subtils, més passatgeres, però, a mesura que avança l'obra, són més directes i persistents. I a la taula de nadal parada amb tots els membres d'aquesta família trencada (ideològicament però també físicament perquè la meitat estan morts) sembla que el secret ha de sortir. El pacte entre en Jordi, la Graciela i l'Antoni, s'ha d'explicitar d'una vegada per totes.
Però tampoc.

"Hi ha tantes veritats com persones."

Pot estar bé el recurs d'aturar el temps just quan els persontages marxen un a un però s'acaba fent pesat. La predicció que tornarà a produïr-se un discurset amb el comiat d'un nou personatge li treu la gràcia.

Tot i això, tot i aquestes qüestions formals del text que m'han irritat lleugerament, en conjunt es tracta d'un text interessant. Ferèstec i dur en certes ocasions, crític i cabrejat, també; però d'altres innocent i fantasiós. Apelant a la nostra capacitat d'anular el judici i d'acceptar les regles d'aquest joc amb salts temporals. Hi haurà qui ho farà, hi haurà qui no. D'aquesta elecció en dependran els aplaudiments que dedicarem al final de l'obra.
_______________
Gabriel Calderón, Que rebentin els actors (Arola editors)
començat_ 25/5/20  //  acabat_ 27/5/20

23 d’abr. 2020

El coratge de matar, Lars Norén

Les relacions entre pares i fills (ambdós del sexe masculí) en el món del teatre i la literatura acostumen a ser fredes, distants, de poques paraules compartides, d'incomprensió i de masses retrets no pronunciats. Aquesta obra no en podia ser una excepció.

El Pare s'instal·la a casa del fill, no sabem per què, no sabem quant s'hi estarà, i el Fill no sap com afrontar-ho. De fet, tampoc no sap com viure: té la casa buida, no té menjar, les llums del passadís foses, les moquetes aixecades, està pràcticament sempre tancat a casa...
Mica en mica anem descobrint, lleugerament, detalls de les seves vides. Com el pare va acabar fent de cambrer tota la seva vida perquè no el van deixar estudiar. Com el fill ha seguit la mateixa carrera segurament per inseguretat... fins que arriba la Radka, l'amiga/parella del Fill i aquesta intrusa fa que el pare esdevingui més amable, d'entrada. Que el fill parli més. Que els coneguem a tots plegats una mica més. Amb totes les pors i dolors remoguts que això comporta. Amb totes les ambigüitats i mitges tintes. Totes les mentides mig amagades i totes les veritats no pronunciades.

"La veritat és que no sabia si estaves borratxo o si eres un malalt mental, i encara no ho sé, tot i que has deixat de beure."

La segona escena és esfereïdora. Incòmode. De difícil llegir i m'imagino que de molt mal observar. Però completament necessària per conduïr-nos al desenllaç de la tercera escena. Un desenllaç que, d'altra banda, ja se'ns havia introduït des del primer moment i no ens sorprèn. De fet, s'espera. I axò sap greu perquè fa que el tancament de l'obra no sigui tan reeixit com tota la tensió que s'ha anat acomulant. Final catàrquic? Potser per algú. Però massa previsible. Llàstima.
______________
Lars Norén, El coratge de matar (Arola editors)
començat_ 15/4/20  //  acabat_ 16/4/20

20 d’abr. 2020

El futur, Helena Tornero

"La confiança és molt important. Si tens confiança, sembla que tens poder. Si sembla que tens poder, sembla que tens diners. Si sembla que tens poder i diners, la gent s'aparta del teu camí i et deixa passar." Amb aquesta teoria, no gens descabellada, la Diana pretén creuar mitja Europa amb un cotxe robat i un desconegut d'origen magrebí al seu costat traginant una motxilla sospitosa a l'esquena i que només té documents d'identitats falsos. Què pot anar malament?

Però més enllà d'aquests petits elements d'innocència en el text, el plantejament d'aquesta mena de Road movie i la manera de posar-la a escena amb actors extres fent comentaris per ajudar a fabricar la història i amb els propis personatges principals trencant la quarta paret per esclarir algun que altre raonament, resulten molt agradables de llegir. Vull dir que tinc ganes de veure què els passa a la Diana a en Halim. Vull saber quin paper tindrà la Dona Sueca i l'Home Elegant dins l'obra. I, per descomptat, també m'interessa esbrinar quin és aquest "impacte" cap al qual tota l'obra es dirigeix fent un compte enrere.

"Només hi ha dues opcions: la via del decreixement o la via de la barbàrie. O deixem de créixer o ens matem entre tots."

Malauradament, tot i el ritme interessant i l'evolució ben trobada d'aquesta relació entre en Halim i la Diana, puntualment l'autora peca de mestretites, de voler alliçonar una mica massa als espectadors tot oferint-nos un grapat d'informació que una cerca ràpida a Google (per aquells que hi podeu accedir, o bé un Baidu per aquells que estem a l'altra banda de la Gran Muralla Digital Xinesa) ens pot proporcionar ràpidament. És aquella sensació que, amb l'excusa que en Halim no parla bé la nostra llengua, que no pertany a la nostra cultura occidental, omplim el text de dades que tampoc no aporten res més que això: respostes del Trivial.

"Les paraules «mai més» i «per sempre» no haurien d'existir."

I són aquesta mena de frases, en el seu context concret de mort, les que m'arriben amb més força. Clar que hi ha un punt de cursileria final, d'optimisme massa optimista per aportar un final feliç a una història que potser no el reclamava, però no importa. Avui, en aquest present, aquesta obra m'ha semblat interessant. M'ha recordat, i molt (i perdó per l'auto-referència) a Bugaderies Iqbal i m'ha fet replantejar-me'n alguns paràgrafs. Però no és per això que l'he assaborit. Tampoc sabria concretar-ne el per què, però ho he fet.
_______________
Helena Tornero, El futur (Arola editors)
començat_ 13/4/20  //  acabat_ 14/4/20

16 d’abr. 2020

Actes obscens en espai públic, Davide Carnevali

Fa uns quants anys un amic em va convidar a anar al Lliure a veure Seuls d'en Mouawad. No cal dir que vaig acceptar encantat, que el nom d'aquell autor estava per tot arreu aquells dies (per tot arreu del món teatral, s'entén, clar, perquè fora d'aquesta bombolla i de la petita de l'editorial Periscopi era i segueix sent un desconegut) i vaig comprovar que, efectivament, la curiositat mata el gat. Vam aguantar estoicament les primeres hores de l'obra, els monòlegs i més monòlegs i les projeccions sobre projeccions sobre projeccions de projeccions d'ell mateix fins a l'arribada de l'orgia cromàtica final. La pluja de colors que l'autor-actor-director-artista-egòlatre ens va llençar pel damunt mentre nosaltres esperàvem que s'acabessin els pots de pintura de l'Abacus que encara quedaven sobre l'escenari va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència. La crítica que va publicar el meu amic sobre l'obra no en deixava cap dubte i aquell vespre viscut al Lliure és, encara a hores d'ara, una broma recurrent entre nosaltres. Doncs bé, llegint aquest text, aquest encàrrec (un encàrrec!) del TNC tinc la mateixa sensació. Teatre volgudament i grandiloqüentment elitista que queda molt bé dintre la programació i en els cartells i que ens fa omplir la boca i salivar de la cultura tan elevada que tenim. Però que, en realitat, no deixa de ser un gran badall incomestible i una llençada de diners que podrien anar, no sé, per exemple, a ajudar els dramaturgs i autors catalans? Ei, que n'hi teníem molts d'autors catalans en aquesta temporada, no ho nego, hi havia l'Artigau, en Rosich, en Jordi Oriol, en Francesc Meseguer, en Xavier Bobés... però calia fer un encàrrec tan enrevessat i innecessari?

"Perquè el desig, en el fons no és un tenir sense posseir?"

I la sensació és que aquest text reclama d'un manual d'instruccions. Les cites bíbliques finals poden ser una guia i l'epíleg del propi autor una altra. Però no suficients. I les preguntes que no em puc treure del cap són: com s'ho va fer el públic per seguir (ja no dic entendre) l'obra quan la van veure en directe? I, novament, calia fer aquesta mena d'encàrrec? Aquest és el teatre que necessitem al TNC?
_____________
Davide Carnevalli, Actes obscens en espai públic (Arola editors)
començat_ 8/4/20  // acabat_ 9/4/20 

12 d’abr. 2020

Tierra sin primavera, Lluís Capdevila

Sorprèn, només d'entrada, el canvi de to d'aquest text. De l'optimisme expansiu de La festa major de Gràcia, passem a la foscor i la ràbia de les paraules de la Abuela. Una molt bona manera d'analitzar el mateix problema des de dues perspectives tan contraposades.

"Mañana Dios dirá... No, Dios no dirá nada. Dios está ciego y sordo y no nos ve ni nos oye a los pobres. Se ha pasado a los ricos y les bendice la tripa podrida y el podrido corazón."

Paraules de ràbia que busquen alimentar l'odi en el nen perquè, com molt bé diu i repeteix l'àvia: "el miedo engendra el odio" i l'odi és el que necessitem per venjar totes les injúries que rebem avui.

"Cada uno tiene su verdad, su verdad para uso personal, que ha creado de un amasijo de mentiras."

Que terrible aquest general Palmiro i els seus ministres que tant ens fa pensar en un altre famós general que campà per Espanya durant masses anys. "A los pueblos les convienen ministros decorativos, ministros para los bailes de palacio y las procesiones, ministros que no estén aquejados de la grosera y funesta manía de trabajar." I quin refugi humorístic que ens donen aquests personatges ridículs després de personatges terribles com el de l'àvia que ha d'enganyar al seu net fent-li creure que el seu pare vés a saber on és, o el dels presoners que reben pallisses diàries mentre esperen ser fusilats només per haver pensat diferent que el règim. Quina merda d'anys. Quina merda de societat. I quina merda quan ens sentim que encara hi som tan a prop. Per no dir immersos completament en el mateix femer.

Ai pobre General Palmiro, d'idees boges esbojarrades que primer vol que els turistes creguin que el país és molt alegre i té l'absurda idea de fer que tothom porti nassos postissos fins i tot els dirigents, militars, religiosos i ell mateix. No cal dir que el pla és un gran fracàs i únicament provoca que el poble deixi de témer-lo per passar a enriure's d'ell i això tothom sap que és un gran problema pels dictadors. No cal haver llegit a Maquiavel per saber que tot líder ha de generar por al poble si vol ser escoltat. Però aquest General Palmiro té més d'Ubú rei que del Príncep d'en Maquiavel. Com a mostra, la seva següent idea brillant: suspendre la primavera per evitar que el poble canti i estigui massa content. Ridícul i absurd. Però tan proper als polítics que hem tingut i que seguim tenint, que ja no ens fa ni gràcia.

"Nunca hubo en nuestro país tanta moralidad como ahora. Ni tanta prostitución y pornografía como ahora."

I, malgrat tot, l'optimisme. En Lluís Capdevila devia ser una persona plena d'il·lusió malgrat l'exili. L'esperança que la dictadura serà derrotada, que la primavera tornarà (literalment perquè en Palmiro l'havia prohibit) i la gent tornarà a ser lliure i els ocells tornaran a cantar. I és bonic somiar. Llàstima que ja fa massa que sabem que només és això: un somni. I els somnis, somnis són.
_________________
Lluís Capdevila, Tierra sin primavera (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 6/4/20

9 d’abr. 2020

La festa major de Gràcia, Lluís Capdevila

Llegir aquest text sobre uns exiliats catalans a França, tancats en un pis petit a l'espera que passi tot i puguin retornar a la seva vida normal, en un moment de confinament (mal confinament, tot sigui dit), és inevitable comparar-lo amb les nostres situacions presents. No ben bé la meva perquè per primera vegada a la vida la fortuna sembla haver-se posat al meu costat i, de moment, hem pogut esquivar el maleït virus, primer fugint a temps de la Xina i, després, tornant-hi just abans que la pandèmia arribés a Catalunya. Però sí la vida d'amics i família que es troben tancats a l'espera. Alguns amb més il·lusió que d'altres, a qui els dies se'ls fan llargs i les nits eternes. Tots, però, esperant poder tornar a la vida normal. Somiant en recuperar aquelles petites bestieses que feien que la vida tingués sentit i que  donàvem tant per fetes que ja ni les valoràvem. En un any com aquest que s'està suspenent tot: festivals de música, el festival d'Edimburg (impossible pensar en retornar a Edimburg a l'agost i trobar-la buida!), la Patum i suposo que aviat també començaran a caure les festes majors més primerenques, doncs la il·lusió d'aquest Senyor Daniel de voler celebrar la festa major de Gràcia malgrat les circumstàncies és un exemple a seguir. És el que afirmaven a Orsini: "no podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

"Que indignes fórem si oblidéssim els nostres morts i no sabéssim fer justícia als seus botxins!"

I aquesta és la idea que hem de preservar un cop el viurs hagi marxat: tots els nostres morts (i a hores d'ara pràcticament tothom en tenim un -o més d'un- de massa proper per quedar-nos indiferents) no poden ser oblidats. Tots els errors, totes les aberracions comeses pels polítics (TOTS els polítics de TOTS els partits) i les mans negres de l'ÍBEX-35 que els mouen com els titelles que són, no poden ser oblidats. I per descomptat que en Capdevila parlava d'una altra guerra en aquest sainet optimista malgrat el desori; clar que ell parlava d'un altre tipus d'exili molt més cruel i sanguinari que aquest nostre abraçats per Netflix i demés, pero així com no es pot escriure mai des del buit sinó que tenim la petjada d'allò que vivim i hem viscut, tampoc es pot llegir des del buit i sembla que tot allò que cau a les meves mans aquests dies està infectat d'aquest maleït virus que ens té aturats, als afortunats, i desesperats als demés.
Quina merda de temps que ens ha toca viure, també. I quina merda de gestió que n'han fet els nostres polítics.
No ho oblidem mai.
_________________
Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 3/4/20