The Zoo Story, Edward Albee

Llegir Edward Albee mai decepciona. Els professors universitaris de Who's afraid of Virginia Woolf de tant en tant encara retornen al meu cap. O l'ambient que van generar, o les sensacions que em van despertar, o com em va agradar poder compartir una estona amb ells. I d'això es tracta, coi! De sentir, de gaudir, de compartir... I aquest text crec que em provocarà el mateix. Sé que em provocarà el mateix. 
I sorprèn veure amb la facilitat que ho fa. Amb el llenguatge tan planer i la poquissima acció que passa. Però que bo que és. I que petit em fa sentir quan recordo que jo vaig escriure La cuina que té un plantejament pràcticament idèntic: uns diàlegs entre desconeguts en un parc. Però que bé que soluciona el text ell i que esquerdat que està el meu text que fins i tot dies abans d'estrenar-lo a Nova York ni els actors ni el director n'havien entès el final. 

"When you're a kid you use the [pornographic] cards as a substitute for a real experience, and when you're older you use real experience as a substitute for the fantasy." 

"I don't like to use words that are too harsh in describing people. I don't like to. But the landlady is a fat ugly, mean, stupid, unwashed, misanthropic, cheap, drunken bag of garbage." 

"I don't talk to many people (...) but every once in a while I like to talk to somebody, really talk." I això és precisament el què fa en Jerry. I en Peter li segueix la corrent. Potser perquè ell també està sol. Potser perquè malgrat tenir el que sembla una vida de somni amb una casa gran, dona, fills gats i periquitos, ell mateix confessa que va cada diumenge a passar la tarda al parc per estar sol, que ell volia nens i no nenes, que els gats i els periquitos van ser una imposició de la seva dona i les seves filles... És a dir, que està sol i se sent menystingut. 

Genial. Divertit, sense estridències, amb pinzellades cultistes i moltes preguntes sobre què vol dir ser persones i sobre com som com a societat. Potser sense el final amb baralles i ganivet en mà seria com viure un conte del millor Salinger (com trobo a faltar sentir l'emoció que vaig sentir llegint els 9 contes per primera vegada), potser aquest desenllaç és el que menys m'agrada del text, però no prou com per fer-me canviar d'idea sobre la bellesa del text. 

_______________

Edward Albee, The Zoo Story 

començat_ 16/1/21 // acabat_ 16/1/21

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte

“Hay veces en que el teatro no nace de una idea preconcebida, se impone. Basta una imagen o una frase robada en una conversación deshilvanada para que una nebulosa de palabras se construya en conflicto.” (7) diu molt encertadament Roberto Corte en el pròleg. I, en el meu cas, puc afirmar que sempre (o pràcticament sempre) és així: el text, el conflicte, neix arran d’una frase, d’una imatge, d’una paraula, fins i tot, i va creixent i creixent fins agafar volada pròpia. En Josep Pla amb la seva estructurada i re-meditada escriptura s’estiraria dels cabells. Per sort, jo no sóc en Josep Pla i no m’he de mantenir encorsetat per la raó.

Un pis nou, un sopar d’inauguració, les típiques converses d’uns amics (quatre) que fa temps que no es veuen però que es tenen la suficient confiança per riure-se’n els uns dels altres. Aquest és el plantejament de l’obra. Ara només cal conèixer els personatges i veure de quin peu calcen.

“Todos coleccionamos algo” (38) diu Jorge, el personatge més melòman i sentimental, “la vida consiste precisamente en eso. En apasionarse por alguna cosa. Por cosas materiales que tengan algún valor estético.” (38)

Mica en mica, les reflexions de Jorge van agafant protagonisme i, amb elles, la força dramàtica de l’obra: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.” (72) És ell, també, qui comença a introduir el neguit sobre la ignorància cultural/social, el fet que critiquem sense ni saber de què parlem arran de la visita d’un veí magrebí al pis i la quantitat de tòpics i bromes que en fan Gabi i Celso.

Ressonàncies de Who’s afraid of Virginia Woolf, o potser fins i tot de La cantant calva en aquesta obra de menjador, de converses entre-tallades, d’amics que discoteixen fins al límit de la decadència deixant de banda la correcció política i les bones maneres.

Una peça interessant però que, malauradament, no acaba de penetrar la superfície. En moments concrets sembla rascar la crosta de les emocions i tocar alguna fibra sensible, però de cop s’allunya i retorna a la segura superfície. Una llàstima, la veritat: convé endinsar-nos per dessota la primera capa per descobrir tot el que s’hi amaga al darrere. Encara que ens pugui fer por o mal.
________________
Roberto Corte, Travesía sobre nieve de Bagdad ( deus ex machina teatro)
Començat_ 17/03/13  /  Acabat_ 17/03/13