Que rebentin els actors, Gabriel Calderón

"La història d'una persona sempre és la història de moltes persones" ens diu Gabriel Calderón.  I afegeix: "Tots sols, no som res." I té raó. Les nostres accions, els nostres comentaris, no són mai en el buit sinó que afecten a d'altres. Amb major o menor intensitat, per descomptat. Amb més o menys consciència del fet. Però ho fan. Pensem, sinó, què passa quan, de sobte, inesperadament, veiem algú que feia anys que no veiem. O ens apareix (com m'ha passat aquesta setmana) el seu nom per alguna xarxa social i dediquem uns instants a xafardejar la seva vida. Aquesta persona ha fet una vida aliena a nosaltres. Però en algun moment, vam tenir un contacte. I això perdura. Ara, tampoc cal donar-li més transcendència a aquest fet o acabaríem impossibilitats d'acció per por de ferir als demés.

"Tots lluitem, de manera més o menys encertada per dues coses
Per ser feliços
O bé perquè els altres siguin tan infeliços com nosaltres."

Fa mandra tenir a un actor que ens faci de guia i ens vagi dient constantment on som. La conversa entre l'Antoni i l'Anna (avi i neta) està bé, les paraules de l'Antoni ressonen amb força, fins que arriba en Josep i ens diu que "ara sí, anem cap al present". Cal? On som, de campament escolar i el monitor ens ha de guiar? Som tan estúpids que no ho entendríem? No som prou pacients per esperar a que les coses s'aclareixin per elles mateixes al llarg de l'obra?
Està clar que, segons en Calderón, no.

"El temps és còmplice i acaba fent que els dubtes es converteixin en veritats."

"Totes dues sabem que la veritat i el passat són relatius. No nego que hi hagi una veritat, no nego que hi hagi un passat, el que estic dient és que és nostre."

Perdó per la reiteració, però de veritat que són una llàstima aquests comentaris constants que ens van indicant cap a quin moment temporal ens movem. Si es vol fer una obra fragmentada temporalment, es fa amb totes les conseqüències. No afegint-hi un personatge pont/frontissa que ens agafi de la maneta per anar amunt i avall (en aquest cas, endavant i endarrere). Això ens fa més petits. Més idiotes.

No recordo exactament com es feia a la novel·la The time travellers' wife de l'Audrey Niffenegger, però els viatges temprals també n'eren la clau del text i no recordo sentir-me guiat tota l'estona. Però potser m'equivoco, la vaig llegir (i gaudir fins a un punt inesperat, fins i tot fins a copiar-ne idees per la meva obra La cuina) fa molts anys. Abans de la primera fitxa de lectura, és a dir, un mínim de 9 anys i mig, que segur que en són més.

Resulta interessant que una de les principals fonts de conflicte del text sigui la manera com els personatges s'anomenen entre ells. No em diguis sogra, no em diguis mama, no em diguis avi... ningú vol acceptar el seu rol dintre la família. Com si acceptar-ne l'etiqueta volgués dir acceptar-ne les responsabilitats.

"Us heu cregut que la vida és aquesta mena de pau mentre espereu la garrotada final."

Fins quan es pot allargar un secret? En Gabriel Calderón ho fa més de 100 pàgines i 15 escenes. al principi, les referències al secret són més subtils, més passatgeres, però, a mesura que avança l'obra, són més directes i persistents. I a la taula de nadal parada amb tots els membres d'aquesta família trencada (ideològicament però també físicament perquè la meitat estan morts) sembla que el secret ha de sortir. El pacte entre en Jordi, la Graciela i l'Antoni, s'ha d'explicitar d'una vegada per totes.
Però tampoc.

"Hi ha tantes veritats com persones."

Pot estar bé el recurs d'aturar el temps just quan els persontages marxen un a un però s'acaba fent pesat. La predicció que tornarà a produïr-se un discurset amb el comiat d'un nou personatge li treu la gràcia.

Tot i això, tot i aquestes qüestions formals del text que m'han irritat lleugerament, en conjunt es tracta d'un text interessant. Ferèstec i dur en certes ocasions, crític i cabrejat, també; però d'altres innocent i fantasiós. Apelant a la nostra capacitat d'anular el judici i d'acceptar les regles d'aquest joc amb salts temporals. Hi haurà qui ho farà, hi haurà qui no. D'aquesta elecció en dependran els aplaudiments que dedicarem al final de l'obra.
_______________
Gabriel Calderón, Que rebentin els actors (Arola editors)
començat_ 25/5/20  //  acabat_ 27/5/20