Body sushi, Francesc Meseguer

Ostres.
Fa dos dies desconeixia l'existència d'en Francesc Meseguer. Arran de l'obra d'en Carnevali, més aviat de la coincidència temporal en l'any de programació al TNC, vaig llegir el seu nom per primera vegada i no en vaig fer gaire més cas.
Ara, he trobat aquest text entre les obres confinades que el Coronavirus ens fa arribar, el mateix que acompanyava al d'en Carnevalli aquella temporada del 16/17 del TNC i m'ha agradat. I això em passa poques vegades.
La força de les seves paraules, la cruesa que s'amaga rere les seves frases curtes, la tristesa perenne que ressegueix el text ("el teu impuls vital des que vas néixer i per sempre/és un desig/frustrat/per morir") i la contundència de l'últim capítol...

En un principi, la Sònia treu ferro al món del teatre, treu importància a la feina dels actors i a la dels autors i s'agraeix que ho faci. Ja n'estem farts de tanta fatxenderia i estrelleta. N'estem farts d'ínfules de superioritat i d'egos inacabables. Però també m'adono que aquest mecanisme de crítica del fet de fer teatre mentre, de fet, s'està fent teatre, és el mateix que em grinyolava als Insults al públic d'en Handke. Vull dir que el joc està bé per qüestionar la realitat de l'acte (les expectatives en el cas d'en Handke, l'emmascarament, o el "maquillatge" com ell mateix diu, en el cas d'en Meseguer) sempre i quan n'acceptem les seves regles tramposes. I en aquest cas, les accepto.
Em deixo enganyar i m'agrada veure com interactuen aquest Albert i aquesta Sònia, aquests dos prototipus d'individus estàndards que tant bé em representen.
Potser perquè parlen de tot i de res.
Potser perquè diuen allò que vull sentir.
Potser perquè compartim masses coses.

Sigui com sigui, una grata sorpresa. Encantat d'haver-te trobat, Francesc Meseguer.
_____________
Francesc Meseguer, Body sushi (Arola Editors)
començat_ 13/4/20 //  acabat_ 13/4/20

La festa major de Gràcia, Lluís Capdevila

Llegir aquest text sobre uns exiliats catalans a França, tancats en un pis petit a l'espera que passi tot i puguin retornar a la seva vida normal, en un moment de confinament (mal confinament, tot sigui dit), és inevitable comparar-lo amb les nostres situacions presents. No ben bé la meva perquè per primera vegada a la vida la fortuna sembla haver-se posat al meu costat i, de moment, hem pogut esquivar el maleït virus, primer fugint a temps de la Xina i, després, tornant-hi just abans que la pandèmia arribés a Catalunya. Però sí la vida d'amics i família que es troben tancats a l'espera. Alguns amb més il·lusió que d'altres, a qui els dies se'ls fan llargs i les nits eternes. Tots, però, esperant poder tornar a la vida normal. Somiant en recuperar aquelles petites bestieses que feien que la vida tingués sentit i que  donàvem tant per fetes que ja ni les valoràvem. En un any com aquest que s'està suspenent tot: festivals de música, el festival d'Edimburg (impossible pensar en retornar a Edimburg a l'agost i trobar-la buida!), la Patum i suposo que aviat també començaran a caure les festes majors més primerenques, doncs la il·lusió d'aquest Senyor Daniel de voler celebrar la festa major de Gràcia malgrat les circumstàncies és un exemple a seguir. És el que afirmaven a Orsini: "no podem perdre el somriure. Si ho permetem, ja ens han guanyat."

"Que indignes fórem si oblidéssim els nostres morts i no sabéssim fer justícia als seus botxins!"

I aquesta és la idea que hem de preservar un cop el viurs hagi marxat: tots els nostres morts (i a hores d'ara pràcticament tothom en tenim un -o més d'un- de massa proper per quedar-nos indiferents) no poden ser oblidats. Tots els errors, totes les aberracions comeses pels polítics (TOTS els polítics de TOTS els partits) i les mans negres de l'ÍBEX-35 que els mouen com els titelles que són, no poden ser oblidats. I per descomptat que en Capdevila parlava d'una altra guerra en aquest sainet optimista malgrat el desori; clar que ell parlava d'un altre tipus d'exili molt més cruel i sanguinari que aquest nostre abraçats per Netflix i demés, pero així com no es pot escriure mai des del buit sinó que tenim la petjada d'allò que vivim i hem viscut, tampoc es pot llegir des del buit i sembla que tot allò que cau a les meves mans aquests dies està infectat d'aquest maleït virus que ens té aturats, als afortunats, i desesperats als demés.
Quina merda de temps que ens ha toca viure, també. I quina merda de gestió que n'han fet els nostres polítics.
No ho oblidem mai.
_________________
Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia (Arola Editors)
començat_ 3/4/20 // acabat_ 3/4/20