Estrenada el 30 de desembre de 1858 al Liceu... em pregunto quantes obres catalanes s’estrenen al Liceu actualment? Segurament més de les que em penso... però la desconfiança sempre és més llaminera.
“Que ditxosos serem aquell dia
que entre els dos formarem un sol cos!
Si llavors no morim d’alegria,
podrem dir que no maten els goigs!”
En Giménez apareix enamorat de la noia que ha vist a la nit i reclama ajuda a en Calauet per trobar-la. I què li respon en Calauet? “en aquesta terra / Qui té maldecaps, se’ls passa.” I afegeix davant la insistència d’en Giménez: “si tens pa sec, fes-te sopes!” És una veritable llàstima que haguem perdut la costum, i el coneixement, d’utilitzar frases fetes. Es pot dir tant amb tan poques paraules!
Un farcit primer acte que ressona a jocs d’embolics amorosos Shakesperians. D’enganys i traicions, de personatges amb plans ocults que utilitzen l’amor i la seducció per fer caure als enemics. A més, també hi veiem la interessant dialèctica plurilingüe que ens anunciava Albert Arriba al pròleg: no només el català dels habitants de Caldes i el castellà d’algun dels hostes, sinó també l’andalús caló d’en Giménez que ens té constantment recurrent a les notes a peu de pàgina per acabar-lo d’entendre del tot. Ves a saber com s'ho van fer els espectadors per entendre'l durant la funció. Tot i que potser no cal entendre'l paraula per paraula sinó que el seu valor còmic fa comprensible el seu missatge general.
Resulta curiós el comentari d’Arriba afirmant que “els anys cinquanta del segle xix van ser una època de glòria per a l’andalusisme, el qual va gaudir d’una enorme popularitat a Catalunya tant a través de les cançons i dels balls amb arrel andalusa, com de les sarsueles o «juguetes líricos» del mateix caire, que sovint van esdevenir grans èxits en els escenaris barcelonins.” Davant d'afirmacions com aquesta, no puc evitar preguntar-me: què ha passat? Per què i per culpa de qui s’ha enrarit tant la relació Andalusia/Catalunya? A qui li interessa? Qui n'està traient benefici? El rèdit electoral de la lluita fraticida entre els dos territoris deu ajudar tant a uns com als altres. Ja se sap que en política, quan no en saben més, quan no poden aportar res més, tots recorren a l'insult a l'oponent per guanyar més vots. I els votants hi acaben caient de quatre potes una i altra vegada. L'exilit xinès m'ha impedit votar en totes i cadascuna de les moltíssimes eleccions que hi ha hagut a Catalunya i a Espanya en aquests últims 5 anys. A ningú li interessa que els emigrats poguem votar perquè saben que mai votarem el partit al poder perquè segurament ell té gran part de la culpa que encara haguem d'estar fora perquè a casa nostra no hi tenim cabuda, ni laboral ni social ni de cap mena. I al principi potser feia certa ràbia, però veient la lamentable evolució (més aviat involució) del país, ja ni m'afecta.
En el segon acte la gran bola de neu es fa més i més gran i tot s’embolica fins a extrems inimaginables. El triangle amoròs entre Don Saldoni, en Nan i la Tuietes esdevé un pentàgon amb la presència de dos pretendents més: en Giménez i en Pere Pau. Una qüestió de faldilles amb tots els seus ets i uts.
I a vegades fa més gràcia llegir-ne aquestes trifulques, d’altres no tant. Depèn de l’humor que tinguem aquell dia. Avui, jo no estava d’humor.
_______________
Josep Anselm Clavé, L'aplec del Remei (Arola Editors)
començat_ 5/6/20 // acabat_ 6/6/20
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada