Dopamina, Daniela Feixas Conte

"No t'ensenyen a parlar de sexe, oi? Venen a fotre't la típica xerrada a segon de la ESO quan ja portes anys veient porno i rebent fotopolles per Insta. Et parlen dels embarassos no desitjats, de les malalties de transmissió sexual... Però no et parlen del plaer. Així que no se't fa estrany no sentir-ne."

I aquest és un dels grans temes que apareixes sempre en els claustres quan arriba el moment de fer les xerrades o el taller o el curs o el que sigui d'educació sexual: massa poc i massa tard. De què serveix parlar-ne quan fan 4t d'ESO, com he viscut jo aquest any? Ja anem tard, el mal ja està fet, els patrons de conducta agressius i erronis ja estan assimilats d'altres bandes. 

Dopamina és una peça breu que recull dos personatges de La festa i, malauradament, també frases dites a l'anterior obra. I per què malauradament? Doncs perquè això fa que perdem l'interès. Ja ho hem llegit, per què ho hem de tornar a llegir? Quantes línies es repeteixen? Això ja ho hem llegit, o no? I aquestes distraccions ens allunyen d'un text altrament necessari. 

____________

Daniela Feixas Conte, Dopamina

començat_ 29/09/26 // acabat_ 01/10/26

La festa, Daniela Feixas Conte

Recordo quan vaig anar al Tantarantana a veure Camargate d'en Jorge-Yamam Serrano: va ser el meu primer contacte amb el teatre verbatim. I quina gran experiència! Mai m'hauria pogut imaginar que es pogués escriure una obra sense escriure ni una sola paraula original. Quina meravella. Quina feina d'orfebreria tan delicada. Quin teatre tan allunyat del meu i, potser per això mateix, tant interessant.

Així, amb aquest gust tan dolç del teatre verbatim, començo el text de La festa. Si a sobre hi afegim problemes reals d'adolescents, doncs sembla una bona recepta per l'èxit.

"Al principi quan no entens què ha passat, et preguntes si has sigut tu."

Frepa veure davant teu el crit d'auxili. Però també el crit de ràbia, de demanar poder fer coses sense por, sense mirades, sense sentir-se assatjats. És trist adonar-te que per molta gent sortir de festa és un calvari i un estat constant de vigilància. És lamentable que tantes noies siguin assetjades i molestades. I que segueixi passant. D'una tristesa incommensurable. I que necessari que se'ls doni veu.

______________

Daniela Feixas Conte, La festa

començat_ 24/09/26 // acabat_ 29/09/26

Els romanents, Víctor García Tur

Saber començar un llibre bé és un art. Aquí, en García Tur n'excelleix: "El diumenge fereix com cap altre dia. El diumenge la família és més present que mai." I, amb això ja comparteixo dues coses amb ell: la sensació de buidor del diumenge a la tarda (augmentada en el meu cas per la desgràcia d'estar, espero que temporalment, en un poble forat) i el malestar que provoca la proximitat de la família.

Quan comença la descripció del llistat de grups i subgrups alternatius al llarg de la història, desconnecto. És cosa meva, ho sé, però els tractats d'història m'avorreixen. A mesura que llegeixo, entenc el per què ho ha posat aqui l'autor, però a mi, personalment, se m'ha fet llarg. Vull dir que les notes al diari són tan llamineres que les demés entrades em semblen distraccions innecessàries.

Es tracta d'un llibre curiós que ha arribat a les meves mans de casualitat, per omplir unes hores d'espera vagarejant pels carrers de Barcelona, que s'encamina per viaranys que no m'esperava d'entrada. Que mostra moments d'un llenguatge ric i fins i tot enjogascat i retrata una família que volem creure disfuncional però que en realitat podría ser la nostra.

"Si algun dia funcionéssim amb veritats, el matrimoni estaria sentenciat."

"Com més bons records acumulis, pitjor et tractarà la nostàlgia." I potser per això, pensa la mare, els romanents han decidit defugir tota acció. Potser sí que saben que arribarà el moment que mirarem enrere amb nostàlgia de tot allò que vam viure i decideixen evitar-ho per inacció. És una opció. L'altra és no mirar enrere. Matar la nostàlgia tot deixant de viure de records i passar a viure el present, sigui quin sigui el teu present. Durant molts anys, les trobades amb antics companys de facultat van esdevenir un viatge repetitiu a la nostàlgia (vull dir que 4 anys donen pel que donen) i va arribar el moment que vaig veure que quedar amb ells, era quedar amb el passat i no em va anar bé: necessitava, encara necessito, crear nous records i no només viure dels records del passat.

____________

Víctor García Tur, Els romanents

començat_ 08/09/26 // acabat_ 24/09/26

La dansa de la venjança, Jordi Casanovas

La tensió entre la parella es viu des del primer segon. En Jordi Casanovas sap mostrar el malestar latent entre els dos a través dels seus diàlegs. Ningú ho diu, però ho veiem; palpem el malestar. Cada vegada que la Clàudia li demana a en Roger que la deixi marxar i l'altre li diu que no l'està retenint, se'ns posen els pèls de punta.

"Tota la nostra relació es limitava a acompanyar el nano a una o altra activitat. A planejar sortides amb ell. A tenir-lo entretingut". I que a prop que arriben a sonar aquestes paraules!

"Converteixes l'agressivitat I l'odi en paraules. Però l'agressivitat i l'odi encara hi són. Tens l'habilitat de destil·lar la violència fins a aconseguir que ja no sembli violència." I quantes vegades m'he sentit a dir retrets semblants?

Peça molt interessant i pertinent. Quan l'he començat no sabia cap on em duria en Casanovas, però sabia que seria un viatge interessant. I, una vegada més, no m'ha decebut. 

__________

Jordi Casanovas, La dansa de la venjança

començat_ 15/09/2026 // acabat_ 15/09/2026

Llibert, Gemma Brió Zamora

N'havia sentit a parlar, de Llibert; havia sentit que era una obra dura i absolutament necessària; que malgrat estar un bon temps en cartellera va arribar el dia que no era rentable fer-la i van pesar més els imperatius econòmics que els morals, i vaig pensar: Merda de món. Ara per fi m'hi apropo.

Començar-la és pur vertígen. L'escena post-video de família feliç que espera fill/família que té complicacions al part i tota una vida que canvia, és d'alta intensitat. I d'alta volada. La insistència de l'Ada, aquest Jo que és un nosaltres, en saber qui està parlant amb ella ens ubica com a espectadors però també ens reforça l'estat de pèrdua immens on es troba ella.

"Ara als pediatres tampoc se'ls paguen les hores extres, forma part del complot de la Generalitat contra la infància: han decidit no pagar les hores extres ni dels mestres ni dels pediatres, és com la política del fill únic a la Xina, però encara més recargolada... a la catalana."

El primer acte és un esvoranc molt fons d'emocions caigudes i de preguntes de mal fer però totalment necessàries: "teniu alguna possibilitat d'evitar que en Llibert visqui aquesta vida tan poc digna?" I, sense adonar-me'n, em remou els records del naixement del meu primer fill: també va estar ingressat una bona temporada a la Vall d'Hebron per naixement prematur. Tampoc deglutia ni sabíem què tenia, només que havíem d'esperar. Tothom ens deia que érem afortunats perquè no estava en una incubadora i que a la Vall d'Hebron eren pro contacte pell a pell i això era meravellós. I en el moment no ho vam valorar tant, malgrat fer-ho. Amb la distància, quina gran fortuna vam tenir. El procés rutinari d'agafar la Ronda de Dalt, aparcar i anar a pasar el dia a la Vall d'Hebron també em resulta molt familiar. I aquelles hores parlant amb pares i mares que a vegades se'n sortien, a vegades no però potser els quedava un dels bessons encara viu i havien de seguir perseverant per ell... Merda de vida.

Després ve la gran pregunta: una vida de paràlisi i mort cerebral és una vida que cal ser viscuda? És a dir, en Llibert ha de morir? És la gran pregunta i la protagonista en té la resposta clara però en Vicent s'hi resisteix. I qui no ho faria! Per què, com es comenta a l'obra, I si resulta que després millora? Com el podràs mirar als ulls sabent que vas estar a punt de matar-lo?

I en un país on l'eutanàsia no és legal, com es mata un fill? Se l'ha de deixar morir lentament amb tot el dolor i patiments que això implica. Per desgràcia no ets un gat, li diu la protagonista, perquè als gats terminals se'ls sacrifica perquè no pateixin. A les persones terminals, no. Una vegada més: merda de vida.

Una gran obra. Llegint-ne els comentaris posteriors sobre el muntatge i, sobretot, la música en directe, em fa ràbia haver-me-la perdut. Però me n'alegro que hagi estat als teatres. És molt necessària. 

__________

Gemma Brió Zamora, Llibert

començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026

Tortugues, la desacceleració de les partícules, Clàudia Cedó

Començo la lectura amb les paraules d'en Xavier Pàmies gravades a foc: "és un text finíssim". Que em va dir quan parlàvem d'assaltar la Flyhard amb un text nou després de la lectura de L'any que vam viure sense Internet. Que volia dir-me que cap dels meus textos era tan fi. I segur que tenia raó. És un savi, en Pàmies, sempre té raó, Ara ho vull comprovar.

No cal dir que davant una tasca així, inevitablement filo més prim que ho faria amb d'altres textos, i que no ho faríeu vosaltres? I aixeco la cella un parell de cops a les primeres pàgines i fins i tot desvio la vista en algunes frases de parella però... mica en mica... entro en el joc proposat per la Clàudia Cedó i trobo molt enginyoses les interaccions entre els personatges presents i passades; el bon ús de l'espai reduït i l'astuta posada en escena. Vull dir que, quan l'autora explicita que "tots quatre conviuen en temps diferents" és segons després que nosaltres, els lectors/espectadors ens n'adonem en un moment, seguint el lèxic de l'obra, d'eureka. De sobte, tot el que hem llegit fins aquest moment canvia radicalment perquè entenem els diferents moments temporals i les paraules i, sobretot, les accions, agafen nous significats. I aquestes fites, són victòries textuals.

"Potser al final es tracta d'envoltar-nos de persones que vagin a la nostra velocitat i així poder mirar-los als ulls, mentre la resta passa per darrere mig transparent, com els pals elèctrics del costat de l'autopista quan anem en cotxe, que semblen fantasmes,"

I ara, que em trobo més sol que mai, que no només tinc un ritme sinó també una cadència i unes angoixes i interessos diferents a tothom qui m'envolta, aquesta idea ressona amb més força.

I entenc en Pàmies. Veig la finor que em deia ell, perquè la Cedó hauria pogut omplir el text de frases com l'anterior que només ens regala a l'epíleg, I haurien encaixat perfectament en el text, però hauria passat a ser una altra obra. Una obra de text més clàssica, més feixuga. I està clar que això no li interessava. I acaba expressant les mateixes idees i qüestions sense l'excés de Verbàlia que a vegades ens agrada tant de posar-hi.

_______________

____________

Clàudia Cedó, Tortugues, la desacceleració de les partícules

començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026

 

Psicopolítica, Byung-Chul Han

"La libertad del poder hacer genera incluso más coacciones que el disciplinario deber. El deber tiene un límite. El poder hacer, por el contrario, no tiene ninguno." I ressona inevitablement la gran cançó d'en Corcobado La libertad i la seva primera frase: "la libertad es la cárcel más grande de todas las cárceles".

"El sujeto del rendimiento, que se pretende libre, es en realidad un esclavo. Es un esclavo absoluto, en la medida en que sin amo alguno se explota a sí mismo de forma voluntaria."

"En la actualidad es estructuralmente imposible la «dictadura del proletariado». Hoy todos estamos dominados por una dictadura del capital." Ara, segueix Han, ja no ens explota ningú sinó que ens autoexplotem. El règim neoliberal ens converteix en això. "Quien fracasa en la sociedad neoliberal del rendimiento se hace a sí mismo responsable y se avergüenza, en lugar de poner en duda a la sociedad o al sistema." I, evidentment, això impossibilita qualsevol mena de sentiment de revolta o necessitat de lluitar en contra aquells que ens oprimeixen. Fa un parell d'anys, treballava en una escola a Saigon que era propietat privada d'una senyora vietnamita que d'educació n'entenia ben poc però de submissió del personal, en tenia la mà trencada. Però va cometre un error: ens va ajuntar les hores no lectives a tots els mestres estrangers de manera que, cada dia teníem una hora de conxorxa col·lectiva. No cal dir que no vam trigar massa a unir-nos i a fer un front comú contra ella. De res va servir que tingués una espia infiltrada al despatx, això feia la revolta més llaminera. I el resultat? Vam aconseguir algunes petites victòries i millores en el tracte de personal, però 3 de nosaltres vam ser finiquitats.

"El neoliberalismo convierte al ciudadano en consumidor. La libertad del ciudadano cede ante la pasividad del consumidor. El votante, en cuanto consumidor, no tiene un interés real por la política, por la configuración activa de la comunidad. No está dispuesto ni capacitado para la acción política común. Solo reacciona de forma pasiva a la política, refunfuñando y quejándose, igual que el consumidor ante las mercancías y los servicios que le desagradan."

"El neoliberalismo es el capitalismo del me gusta. Se diferencia sustancialmente del capitalismo del siglo XIX, que operaba con coacciones y prohibiciones disciplinarias." I, clar, sense coaccions ni conflictes visibles, per què ens hauríem de rebel·lar? Mentre puguem seguir posant m'agrada a fotos de peus a Instagram, tot va bé. Sí, enganyem-nos, tot va bé.

"El régimen neoliberal introduce la época del agotamiento. Ahora se explota la psique. De ahí que enfermedades como la depresión y el síndrome de burnout acompañen a esta nueva época."

"El smartphone sustituye a la cámara de tortura. El Big Brother tiene un aspecto amable. La eficiencia de su vigilancia reside en su amabilidad." Afirma Han després de fer una comparativa amb 1984 de l'Orwell. No ens ataquen ni ens volen treure la llibertat, ans al contrari, ens volen fer creure que som més lliures que mai, que podem fer i dir allò que volem però, en fer-ho, de fet caiem al seu parany i els donem molta més informació que no pas si ens torturessin.

"De repente, tampoco el hombre es un animal racional, sino un ser de sentimientos. Pero apenas se cuestiona de dónde proviene este repentino interés por las emociones. Las investigaciones científicas sobre las emociones no reflexionan sobre su propia actividad. A estas se les oculta que la coyuntura de la emoción está relacionada principalmente con el proceso económico." Massa sovint oblidem que allò més important sempre és preguntar "per què?". Per què ara interessa això i no allò? Per què ara passa això? Per què? I també, a qui li interessa? Que en seria una variant bastant sinònima.

"El capitalismo del consumo introduce emociones para estimular la compra y generar necesidades. El emotional design modela emociones, configura modelos emocionales para maximizar el consumo. En última instancia, hoy no consumimos cosas, sino emociones." I tots hem sentit a dir que quan anem a un restaurant d'estrelles Michelin o a un restaurant d'estrelles en general allò que estem pagant és l'experiència. Algú altre podria afirmar que el que estem pagant és la sessió de fotos que correm a penjar a Instagram perquè tothom vegi on estem i que bé que estem. La nostra experiència si no és compartida sembla que ja no té el mateix valor. Només cal veure qualsevol concert de música. La gent sembla que ni escolta la música directament sinó que ho viu a través del mòbil, i si pot ser en un streaming en directe millor que millor. Per sort gent com la Phoebe Bridgers estan prohibint l'ús de mòbils als seus concerts perquè la gent estigui present en el moment i no somiant en el seu avatar digital.
A més, hi ha un factor clau en l'explotació econòmica de les emocions: "Las cosas no se pueden consumir infinitamente, las emociones, en cambio, sí. Las emociones se despliegan más allá del valor de uso. Así se abre un nuevo campo de consumo con carácter infinito."
Abans, seguint l'encertada lògica d'en Han, les societats disciplinàries volien que els individus formessin part d'un engranatge social, que fossin una baula més de la gran maquinària i aquí els sentiments eren un gran retorn; per això es buscava l'anulacio dels sentiments. Ara passa justament el contrari. I com els idiotes que som, hi caiem de quatre potes.

Terrible i encertadíssim concepte: Homo ludens. "Mientras uno juega, se somete al entramado de dominación. Con la lógica de la gratificación del me gusta, de los amigos o los seguidores, la comunicación social se somete actualmente al modo juego. La ludificación de la comunicación corre paralela a su comercialización. Destruye la comunicación humana."

"Los datos personales se capitalizan y comercializan por completo. Hoy se trata a los hombres y se comercia con ellos como paquetes de datos susceptibles de ser explotados económicamente." La comercialització absoluta de tot i de tothom. No volíeu capitalisme i lliure mercat? Doncs gaudiu el que heu escollit.

"La historia de la filosofía es una historia de los idiotismos. Sócrates, que solo sabe que no sabe nada, es un idiota." I clar, què passa? "Hoy parece que el tipo del marginado, del loco o del idiota ha desaparecido prácticamente de la sociedad. La total conexión en red y la comunicación digitales aumentan la coacción a la conformidad considerablemente. La violencia del consenso reprime los idiotismos." La pressió digital és tan gran, l'homogeneïtat que patim és tan ferotge, que ja hem perdut la força de l'idiota. És a dir: han tornat a guanyar.

Una vegada més, quantes veritats diu en Han, i que necessari és que les digui.

________________

___________

Byung-Chul Han, Psicopolítica

començat_ 16/07/26 // acabat_ 01/08/26