31 de jul. 2021

The Tanners, Robert Walser

"The traces Robert Walser left on his path through life were so faint as to have been almost effaced altogether."
Ens diu en G. W. Sebald al pròleg. I aquesta sembla ben bé la sensació. Qui és en Robert Walser? Per què se'n fa una obra de teatre que es diu L'art de desaparèixer lentament? Quin misteri hi ha rere la persona /personatge? 

Un pròleg bastant llarg i fent moltes referències a The Robber... què passa, que no estic llegint The Tanners? Bé, és igual, és una gran introducció a aquest autor desconegut per mi que afirma coses com:
"Healthy people should always, so to speak, take certain risks. For what other reason, blast and confound it, is a person healthy? Simply in order to stop living one day at the height of one's health?"
"I know now more than ever that intellectual circles are filled with philistinism. I mean moral and aesthetic chickenheartedness." 

I ja dintre de la novel·la, veig ràpidament el to pausat però incisiu d'en Walser: "he often also reproached himself bitterly for neglecting the duty of being at least a little happy." 

Quin personatge, aquest en Simon. Un xerraire que encara no he acabat de desxifrar si és un txitxarelo o bé una criatura innocent. Un individu que està perdut i va provant feines i, pel que sembla, vides, gràcies a la seva oratòria. 

Quina imatge més terrible (sobretot per la seva realitat) aquesta dels treballadors anònims del banc, que es passen tota la vida fent el mateix, veient la mateixa gent, que poden tenir un atac de cor enmig de l'oficina després d'haver-hi treballat 50 anys i gairebé ningú reaccionarà. "I don't care a whit about enjoying the benefits associated with receiving a fixed monthly income. While receiving it, I degenerate, becoming addlepated and lily-livered, I ossify." 

"I don't want a future, I want a present." 

I això, que sembla tan senzill, és tan sistemàticament oblidat que fa feredat. 

"You have a future only when you have no present, and when you have a present, you forget to even think about the future." 

"Life is so tedious and this encourages the development of oddities." 

Llegir ens fa viatjar, això ho sabem tots, però no acabo d'entendre per què últimament tots els llibres que llegeixo em fan viatjar al passat. És que potser ja sóc tan gran que tinc més històries al darrere que pel davant? En aquest cas, l'escena d'en Simon menjant en una Cantina per pobres amb un avi sense feina al costat m'ha transportat al meu primer matí a Liverpool. Primer i últim, Liverpool només era un tràmit camí de Glasgow, el destí final. Era l'aeroport barat que Easyjet tenia des de Barcelona (quan encara no existia Ryanair, quan encara no tenia internet a casa i vaig fer la reserva dels vols a l'Estació Jove de Girona). Després, 5 hores de tren cap al nord. Doncs aquell primer matí a Liverpool, després d'una arribada accidentada, d'un individu que em va oferir ajuda per trobar un lloc per dormir però que va insistir tant en què pugés al seu cotxe que jo, amb els meus 20 anyets no me'n vaig refiar i vaig acabar vagant sota el plugim britànic fins anar a petar a un YMCA que em va oferir refugi i un espai en una llitera compartida amb desconeguts (i una nit de no dormir abraçat a les meves 50 maletes que temia que em prenguessin). L'endemà pel matí jo era en Simon, o més aviat jo era la Klara: algú fora de lloc en una Cantina que oferia menjar a sense llars, alcohòlics, drogoaddictes i d'altres personatges.

"How can you mean to portray a life when you've scarcely yet experienced one?" 

El dubte sobre la possibilitat dels joves de poder parlar sobre la vida quan encara no l'han viscut. Com si només poguéssim parlar d'allò que hem viscut i prou, impossibilitant a pràcticament tots els escriptors a escriure perquè, quan es va topar amb un escarbat humà en Kafka? O quants cotxes va cremar en Jordi Casanovas abans d'escriure Gazoline? O quan va viatjar a Bedlam la Mar Bosch (i si ho vas fer, coi Mar, perquè no m'hi has portat mai?)... Quan em van concedir el premi Boira per Tu i Jo els membres del jurat em van dir que tenien molta curiositat per saber quina edat tenia l'autor de l'obra i que coincidien que havia de ser algú gran, de més de 60 anys... Vaig escriure Tu i jo, una obra sobre la vellesa, l'Alzheimer i la pèrdua de la identitat als 27 anys. 

"What was a dead man? What else but a reminder to live?" 

"You believe all kinds of things when you lack experience, and later you experience things that make you see the world quite differently." 

"I cannot live and at the same time despise my life. I must find myself a life, a new life, even if all of life consists only of an endless search for life." 

I aquests dies que el fantasma de marxar de la Xina (després de gairebé 6 anys) em comença a assatjar i els dubtes sobre la vida aquí, el valor de les coses, de la família, dels amics, de les arrels, fa que tot plegat sigui més enterbolit ara que un virus ens manté presoners a Xangai i que aquest comentari ressoni amb molta força. Si en fa d'anys que estic buscant el meu lloc el món! El lloc on poder viure perquè allà on em va tocar néixer em resulta detestable, insípid, lleig, però allà on vaig a parar (Escòcia, la Xina) té també una data de caducitat... 

"I found the days so beautiful I'd have considered it impertinent to desecrate them with work. You know how much is lost by daily work." 

I aquesta reflexió, aquest axioma, aquesta veritat categòrica, és la que massa sovint oblidem i malgastem les nostres vides en feines de merda, avorrides, insulses, inútils i repetitives. Com si els nostres dies no fossin finits. 

Després d'un interessant diàleg sobre els beneficis i els inconvenients de quedar-se sempre al teu país, en Simon afirma que, en el fons, ell tampoc no vol cap gran carrera professional perquè "what's so grand about it: people acquiring crooked backs at an early age from stooping at undersized desks, wrinkled hands, pale faces, mutilated workday trousers, trembling legs, fat bellies, sour stomachs, bald spots upon their skulls, bitter, snappish, leathery, faded insipid eyes, ravaged brows and the consciousness of having been conscientious fools." I afegeix: "I'd rather live with financial difficulties than be faced with the difficult decision of where to travel on summer holidays to restore my ruined health." 

Potser per la vida erràtica d'en Simon però aquest llibre segueix desenterrant molts fantasmes del meu passat. Dels bons i dels dolents. Recordo la meva arribada a Glasgow carregat amb maletes i caminant perdut per la ciutat. Recordo els pisos de Girona (els dos del Cardenal Margarit i el del Bonastruc de Porta). Recordo les feines a Rotimpres i a la Roberlo, als Papers Torras de Sant Julià de Ramis i a la Xocolata Torres de Banyoles, i a Sant Celoni i la fugida a la Patum. Recordo Santa Maria de Palautordera i recordo Finlàndia... 

"Starting over from the beginning, even if it was for the fiftieth time now, what did it matter." 

"I'm quite conscious of my virtues and weaknesses, and take pains to avoid boasting about either." 

I aquesta mena de confessions són les que ens fan valorar a en Simon, respectar-lo en les seves decisions vitals i entendre el seu deambular per la vida sense grans ambicions però tampoc grans neguits. I potser també és això el que hi veu en ell la dona de l'últim capítol (una prostituta? La madame d'un burdell? Segurament). Per això li demana que calli i vagi amb ella. Perquè la tendresa i bonhomia d'en Simon són contagioses. 
______________
Robert Walser, The Tanners 
començat_ 17/5/21 //  acabat_ 28/7/21

10 de juny 2021

Elepé, Carlos Be

Existeix un to despreocupat, de nit de festa per Malasaña, de moments d'abraçades col·lectives i cançons xarones cantades a viva veu. Jo vaig arribar al pis de calle Pez massa tard, ho reconec, quan les energies nocturnes ja començaven a flaquejar considerablement, però en vaig poder entrellucar aquestes estones, aquests matins de diumenge que jo havia de baixar a treure el cotxe aparcat al carrer i em creuava amb els que encara no havien acabat la nit, o aquelles converses de borratxos amb cambrers de fora de Madrid que volien convidar-nos sí o sí a l'últim gin tònic per mostrar la bondat de la capital. I no feia falta que ho fes, la veritat, Madrid ja ens havia captivat. La seva nit ens havia subjugat i les seves possibilitats ens havien enamorat. Que llunyana, trista, egocèntrica i de postaleta que es veia Barcelona al seu costat...
 
Estones de plaer nocturn compartit que, comparades amb les nits al Joy's, el pub local que durant tants anys va ser com una segona casa per tants de nosaltres, fa que siguin de més bon imaginar. En Carlos Be el sap retratar perfectament aquest moment màgic. Capturar en una petita ampolleta de records i obrir-ne el tap lleugerament perquè la seva olor ens hi transporti inevitablement. Però, per sort, Elepé no s'atura aquí, en aquest viatge divertit i nostàlgic, a les cançons de la Rocío Jurado, en Raphael o el gran Tino Casal i l'ambient canellesc no-binari de l'Almodóvar, sinó que també ofereix moments de reflexions més greus, els matins de la ressaca, el dia després, quan ens adonem que, efectivament, no som res, que la nostra existència és tan contingent i innecessària que un cop ja no hi siguem ningú s'enrecordarà de nosaltres. 

"La vida es una discoteca y el presente no se puede cambiar por el futuro ni por el pasado." 

I amb aquesta introducció al dolor del temps passat, descobrim l'admiració de l'Àngel per la Lucía: un amor d'infantesa cap a ella, una cantant famosa de nena. I amb això, la comèdia es mou decididament cap a la tragicomèdia i el text m'agrada més. 

"El futuro oculta trampas y solo te das cuenta cuando caes de bruces en ellas."
 

I aquest text també té la virtut de mostrar algunes d'aquestes trampes. La tristesa del pas del temps, dels amors perduts i els desenganys. Com alguns amics es queden pel camí perquè els excessos ja ho tenen això, que fan neteja i com, a vegades, malgrat assolir el somni estem més sols i perduts que mai. 
______________
Carlos Be, Elepé (disponible a la pàgina web d'en Carlos Be)
començat_ 8/6/21  // acabat_ 8/6/21

17 de maig 2021

Anatomia de les distàncies curtes, Marta Orriols

"No ens amagarem: la gent està molt sola. Les dones se senten aïllades, al marge. Els homes se senten apartats, sense rol. Hi ha molta gent que no pot dormir, que necessita els ansiolítics. Hi ha gent que vol fugir però es queda, hi ha gent que fuig però voldria quedar-se." 
"Aquí hi ha l'essencial de la vida, les grans preguntes que ens hem fet tots i les respostes que no trobem." Amb un pròleg així de la Jenn Díaz em faig il·lusions. Això és el que sento. Això és el que vull llegir. Arribarà el llibre a satisfer-ho? 
Però he de deixar el pròleg a mitges. No podem explicar els contes en el pròleg. No. Repeteixo, no. Des del moment que expliquem els contes això ja no és un pròleg sinó una putada. Pot funcionar com a epíleg, com a reflexió posterior. Però no com a pròleg. Mai. 


Princesa. 
"Els doctors no miren als ulls quan han de donar males notícies." I efectivament es tracta d'un conte breu. Però rodó. Un preciosista retrat d'un moment de dolor. Dels instants que ens assalten els fantasmes del record, que ens fan recordar allò que ens fa mal, les vides que hauríem pogut compartir però que el destí va fer que no arribessin mai a germinar. Jo vaig viure un avortament però mai vaig tenir el coratge de veure el cos mort. La protagonista d'aquest conte sí que ho va fer. El dolor té altres referents, però la seva punxança és la mateixa. 


Kind of blue. 
"quan no tens nens (...) les coses funcionen diferent. Hi ha vida més enllà de la pel·lícula dels divendres, les cues del supermercat i les reunions de la classe de les tortugues."
Llàstima. Un conte que comença bé, que té elements interessants, es converteix en una anècdota previsible. Un moment, com els milers que omplen Twitter, de frases incòmodes que diuen els nens. I que podrien fer gràcia, si no fossin tan previsibles. Si no trenquen el to del conte. La Marta Orriols ho arregla, hi afegeix una pàtina de foscor i retrets amagats, de vides possibles i somnis realitzats, i el conte acaba bé. 


Tots els colors. 
D'acord que el títol ja avança la idea cromàtica qie acompanyarà el text; el paral·lelisme entre la feina d'il·lustradora de la protagonista i els colors qie omplen el seu dia a dia, però hi ha un moment que el text perilla. Que juga a la corda fluixa de la cursileria, que s'apropa perillosament al món de seda d'en Baricco però per sort l'autora ho trenca. Gràcies. 


Sísif a la novena planta. 
"com una onada que el tirés a terra amb un punt ofensiu, comprèn aleshores que el passat torna per més que ell hagi fet passos agegantats per defugir-ne." 
I la Orriols torna a tocar un tema que m'agafa molt d'aprop. En aquest cas, l'alzheimer. I recordo aquell matí de ja fa molts anys, que una casualitat absurda del destí em tenia fent un Erasmus a la UaB pagat per la University of Stirlign, que el meu avi va trucar al timbre de casa dels meus pares on m estava temporalment i em va dir que la meva àvia havia marxat, que ell s'estava dutxant i ella havia aconseguit obrir la porta i havia desaparegut i no sabia on era. Recordo l'estranyesa, la sensació de pèrdua perquè jo no havia viscut encara la realitat de la terrible malaltia i no vaig saber fer altra cosa que sortir al carrer a buscar-la. Sense saber on ni com. Hores després la vam trobar fent cua a la peixateria, com si no passés res, però ella ja no era ella. Això ho vaig veure ben clar. I això és el que dibuixa la Marta Orriols en aquest conte, combinat amb la crítica al món laboral més esquerp que ha perdut qualsevol mena d'humanitat.


Síndrome del membre fantasma. 
El fet més que comentat que aquells a qui els han amputat un membre el troben a faltar, serveix de metàfora per l'amor que li prenen a l'Àlex. Ell que ha estat incapaç de comunicar el seu amor a la Beth durant tots els anys que han sigut amics, creu que pot canviar-ho tot just el dia abans del casament d'ella. Però aviat descobreix que el temps no passa en va, que les oportunitats perdudes no només formen part del passat sinó que ja han desaparegut, que les meves passejades vesprivoles pel carrer de la força fa més de vint anys (i perdó per tornar a fer referències personals però aquest llibre té la gran virtut de fregar-me la biografia a consciència) tenien sentit i valor llavors però cap dels dos vam tenir el coratge d'entendre-ho. 


La piscina. 
Retrat d'una burgesia pedant que té servents a mida, que els llueix com a esclaus o gossos de fira obviant la persona que hi ha al darrera. Obviant la realitat que s'amaga rere els somriures complaents. Que la Marta Orriols tampoc és pas que ens la mostri. Tampoc no cal. La pinzellada breu que en fa, ja deixa als personatges ben dibuixats. 


Emmagatzemar muntanyes. 
A L'època dels cds, quan els de fora de la ciutat anàvem d'excursió a Barcelona a deixar-nos els estalvis d'aniversaris i Sants a Discos Revòlver i companyia, tornàvem a casa amb l'emoció de la peça comprada i ens tancavem a l'habitació a devorar les cançons. Puntualment ens trobàvem amb obres mestres, però en general, topàvem amb 4 o 5 cançons molt bones (en el millor dels casos, normalment eren 2 o 3), un parell d'acceptables i 3 o 4 per omplir els 45 minuts de rigor. Doncs això és el que em temo que m'està passant amb aquest llibre. Els primers contes són com uns singles molt ben arranjats però mica en mica em vaig trobant amb la palla, amb allò que els anglosaxons coneixen com a fillers. Una llàstima. 


La bona nova. 
"Tenir quaranta-dos anys i tanta incertesa ja no reconforta, sent la necessitat de problemes reals que l'aboquin a una base tangible que l'endreci i li acabi de donar la forma que es deu assolir quan ja en tens prou de maridatges de vins, de comiats de solters que ja no són tan joves, de viatges a destins impossibles i de banyar-ho tot amb un vernís d'intel·lectualitat estèril." 
Boom! Retratat I ben retratat. Però també me n'adono que jo no havia demanat res d'això, que jo només anhelava una vida tranquila I feliç. Els grans problemes m'han vingut a trobar. 


Dècimes de segon. 
Una vegada més, un títol que diu molt més del què sembla. Un títol que encapsula dues o tres línies narratives: les dècimes de segon que separen a les bessones, les dècimes de segon que van provocar l'accident que va deixar-ne a una d'elles en cadira de rodes... Un breu retrat d'una estona de vida de dues bessones. 


De pa sucat amb oli. 
Pot un metge (imaginem que cirurgià) ser-ho si no és capaç de matar una rata? Aquesta és la premissa i la pregunta recorrent del text. I recordo les primerenques experiències de dos amics biòlegs amb els primers animals que van haver de trossejar. N'hem parlat poc, però els dos han comentat en algun moment molts any més tard, que els feia un gran respecte i que els animals que havien d'esquarterar se'ls apareixien en somnis. I no els culpo. No deu ser fàcil. Per això fa tanta ràbia aquesta ex parella inexistent de la protagonista que l'escarneix amb la cantarella de ser una metgessa de pa sucat amb oli incapaç de matar una rata. 


No amb majúscules. 
Umm... Potser no. Un conte vist masses vegades abans, la història de la criada submisa que rep docilment les exigències de la seva mestressa però que, un cop ella marxa, ens mostra que el seu somni secret és el de ser ella la senyora. I s'asseu al sofà de la senyora, i s'emprova la seva roba, les seves sabates, el seu perfum, beu els seus licors... I, com sempre que em trobo amb aquesta història (i repeteixo que no és la primera vegada), la meva pregunta és: però com pot ser que begui alcohol i utilitzi perfum de la senyora i ningú se n'adoni si aquests productes són líquids i, per tant s'acaben? I aquest dubte és el que fa que mai pugui gaudir plenament d'aquesta història. Per més vegades que la vegi. 


Àngels i dimonis. 
Una vegada més, la Marta Orriols sembla que parli amb mi, per no dir directament de mi. Un dels protagonistes d'aquest conte ha marxat a viure fora i les converses amb el seu amic quan torna de vacances ja no són tan fluides. La vida els ha portat per camins diferents i els somnis i projectes comuns que tenien s'han trencat. "t'anyores?" és potser una de les preguntes que més sentim els que vivim fora de casa. I de les més difícils de respondre. Clar que ens enyorem. Hem nascut a un lloc, hem estat criat amb una llengua uns valors i unes tradicions que ara ens queden lluny. Clar que ens anyorem. Però prou com per tornar? 


La cadira. 
Novament, moments. Moments delicats, breus, de connexió inesperada entre persones que, tot i això, tenen un to fosc, amaguen un futur que ja no podrà realitzar-se. Uns somnis que ja no s'acompliran. 


Paranys. 
Potser un dels contes més enigmàtics. Amb l'excusa del canvi de residència d'una parella, veiem breument la soledat i la buidor que sent ella convivint amb un artista. Un individu que rebutja la normalitat fins a extrems exagerats i que puntualment desapareix, suposem que per crear o cercar la inspiració. Però a part d'això, d'aquesta buidor, d'aquest malestar d'ella, no se'ns diu res més, malgrat que percebem que hi ha més. 


Sota el plàstic protector. 
El món de les il·lusions és terrible. Ens creem expectatives, forgem somnis meravellosos que mai s'arriben a complir. Potser per això la Sílvia, la protagonista d'aquest conte, fantasieja amb la trobada amorosa i clandestina amb un home casat, però un cop superat el que acaba sent un tràmit, corre a buscar el taxi que l'allunyarà d'ell i la retornarà a casa. Mai ha arribat a ser una gran fotògrafa, mai ha tingut una vida sentimental reeixida i ara que ja es veu gran, s'aferra a les petites il·lusions adolescents. 


Estratègies de comunicació. 
Com podem parlar amb gent d'altres generacions que no volen entendre/acceptar que les coses canvien, que els valors canvien, que els interessos canvien? La Laura està lluitant per treure's el doctorat però de sobte, i sense avís ni invitació, apareix la seva mare a casa seva i li diu que s'hi queda un parell de dies perquè ha de fer encàrrecs per la germana de la Laura. Perquè, i no triguem a veure-ho, ella sí que té una vida, una família i uns fills. Igual que el germà de la Laura. Perquè d'això es tracta, la seva mare no pot entendre que la Laura prefereixi estudiar que formar una família. No li entra al cap que no es vulgui arreglar una mica més per trobar una parella i tenir fills. Doncs això, com es pot parlar amb gent d'altres generacions que són incapaços de veure que el món canvia? 


Kiwis. 
Un altre conte de somnis trencats. De plans que no es poden complir per culpa del pes de la tradició i la família. Al final no queda clar del tot si ell es revelarà i acceptarà la feina al Kalahari o si baixarà el cap i acabarà batejant al seu fill a contracor, però la sola situació de frustració, d'indefenció, ja provoca malestar. 


Danys col·laterals. 
"El dramaturg francès d'origen libanès" diu el narrador. El pesat d'en Mouawad, penso jo. Encara recordo quan vaig acabar al Lliure veient Seuls i després de la inacabable orgia onanística d'en Mouawad damunt l'escenari buidant pots de pintura de l'Abacus, el meu amic i jo volíem sortir corrents del teatre però un bon grapat de llepes van començar a aplaudir com si els hi anés la vida. És curiós imaginar que potser l'Orriols hi era aquella nit i d'aquell instant en va sortir aquest conte. A mi només me'n va sortir un escrit que no va ser prou contundent amb el final tan innecessari de l'obra. Però per sort en Mouawad només és l'excusa per mostrar un moment de fragmentació d'una parella. Quan ell es troba amb l'amant, quan ella ho sospita i veu l'amant molt més guapa, elegant, sofisticada, i més de món que ella. Perquè l'amant sí que ha pogut viatjar pel món, aprendre idiomes, viure una vida plena, mentre que ella només ha passat a ser la dona d'algú amb diners. 


Ficció. 
"Sovint es pregunta com es pot passar per alt el moment de no retorn, el moment en què una mà improvisada sobre un pit deixa de ser un esclat de desig per convertir-se en una tímida pregària que resa per favor, que no s'esfumi l'incís."
I amb aquest deix tan interessant de tristesa i desencís, que va omplint la majoria de contes, s'acaba el llibre. I, en aquest últim conte, la tristesa és novament per allò perdut, en aquest cas exemplificat pel desig, per la follia carnal que ja ha quedat enrere i ha deixat pas a una convivència dolça però ensopida i a un sexe puntual de cap de setmana sense emoció ni sorpreses. 

Una bona manera d'acabar un llibre que em feia mandra de començar però que malgrat un parell de contes més fluixos, m'ha agradat de llegir. Ara podria llegir el pròleg que no era un pròleg, però no ho faré. En comptes, miro l'epíleg de la Tina Vallès i me n'adono que, de cels, jo no n'havia vist cap. La màgia de la lectura: les múltiples capes de percepció. 
I fa gràcia que als agraïments l'autora agraeixi a l'Olga Jornet, editora de Revista de Letras i companya de més d'una nit d'alcohol per Sant Pere. Potser la propera vegada que quedem (quan els viatges entre Xina i Catalunya tornin a ser factibles, sobretot la part de la tornada a la Xina que ara és gairebé impossible) haurem de fer un cafè i que m'encanimi tan bé com la Orriols.
______________
Marta Orriols, Anatomia de les distàncies curtes (Edicions del Periscopi)
començat_ 24/4/21 //  acabat_  16/5/21

19 d’abr. 2021

Pell d'armadillo, Jordi Puntí

L'incendi
Sap greu que els protagonistes del primer conte siguin innecessàriament francesos. Vull dir que, per què? Quina necessitat hi ha? Què aporta al text a part de fer-nos-els sentir estrangers, foranis, llunyans? Per sort, la seva vida és tan semblant a la nostra, el seu moment d'intimitat és tan representatiu de tants moments viscuts, que podem perdonar aquest afrancesament del text. 

Noto la subtilesa narrativa, la qualitat descriptiva, el detallisme tan ben trobat. No m'agrada el moment Frida Kahlo, per innecessari i per ser un intent de mostrar-se de l'autor més que quelcom inherent al text. I ho reconec perquè jo també he comès aquest mateix error en bastants textos meus. Però el conjunt del conte em deixa un bon regust de boca i amb ganes de més Puntí
Seguim. 

Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort. 
Perdó? "Escoltar per primer cop un oratori de Haydn (o de Händel, és igual) m'obnubilava, em transportava a regions poc visitades del meu cervell, on descobria gorgs pregons que, en lloc d'aturar-me astuts, m'atreien voluptuosos." D'acord que el narrador se suposa que és (o creien que era) un nen superdotat però... Cal? Amb qui està parlant? N'és conscient del seu interlocutor o bàsicament desbarra? 
Com a crítica a l'estupidesa de la competitivitat en el món educatiu es queda curt. Va pel bon camí, mostra la insensatesa d'aquells que veuen nens superdotats sota les pedres i d'aquells que els converteixen en monos del circ forçant-los a fer tota mena de competicions. Però no va més enllà. S'atura en una mena d'història d'amor preadolescent amb final que frega la cursileria. La sensació és que el text no ha envellit bé. Vull dir que potser als 90 calia explicar què era un cub de rubik, avui en dia, les explicacions esdevenen supèrflues. I avorrides.

Madeleine Stowe. 
Durant uns segons, l'escena dels cotxes aturats en una autopista per una cua astronòmica i la semi conversa que es genera entre la Marina i la Lisa, la filla de la seva parella, ressonen al conte Teddy d'en Salinger. Allà estaven tancats en un transatlàntic, però la sensació és semblant. Només per uns instants, però. Malauradament, la Marina pensa en adjectius que podrien fer servir Barbara Cartland, (ni idea de qui és) i l'Erich Fromm (sé massa bé qui és com perquè veure'n el seu nom aquí em resulti plaenter). 
Però certament aquest conte és potser un dels més interessants (de moment, encara que no ho sembli massa, confio amb en Puntí). Potser per això és el que dóna nom al llibre, indirectament, clar perquè aquest té el títol desagradable que té, però sí que mostra la noció de la pell d'armadillo com a la coirassa dura duríssima que ens anem forjant amb el pas dels anys i la pèrdua de les il·lusions. 

Tríptic de les biografies. 
Autobiografia. 
Què pot fer l'escriptor més famós del país, el que té més premis i rep més bones crítiques però que ja fa anys que amb prou feines ven llibres fins al punt d'arruinar-se? Com sortir d'aquest forat tan profund que deixa la caiguda des del cim més enlairat de la fama? 
Està bé el gir final (que dona sentit i més volada al títol, o que de fet el títol ja ens l'anuncia). I et fa plantejar la tristesa de tot plegat, dels textos escrits per encàrrec, dels autors consagrats que han perdut valor però són incapaços d'accepar-ho, de les joves promeses que els agents i editorials volen explotar perquè els aporten major rendiment econòmic... Lluny queden, si és que van existir mai, els textos publicats per amor a la literatura i només resten els que tenen més elevat valor comercial. 

Algunes cicatrius. 
1. Vespre. 
Breu història sobre un escriptor que havia gaudit de fama i premis però que ja no escriu i se'n va a viure a un poble i a treballar a una fàbrica on ningú el coneix. Recordo un amic que, en moments de duresa econòmica, va haver de treure les seves titulacions del currículum per aconseguir feina i va acabar treballant de vigilant de nit en una deixalleria. Quan, bastants mesos després, el van contactar d'ensenyament perquè anés a fer de mestre com li pertocava, els seus companys de la deixalleria no es podien creure que tingués estudis. Perquè a vegades ens toca o escollim viure una vida completament diferent a la que diu el nostre expedient. Però sempre ens queden rèmores. Sempre tenim aquestes cicatrius que diu en Puntí. En aquest cas, l'escriptor ja no escriu, però segueix observant el món amb atenció com si ho fes i en preserva penyores que li serveixen de record del pas del temps i de les emocions perdudes. 

2. Fascinació 
Un conte que comença com una possible variació de l'anterior (ex escriptor famós que ja ningú coneix que fuig al nord del país a treballar a una fàbrica) però que deriva en un afer amorós. De l'amor (la fascinació) que sent la noia de poble per aquest nou vingut, aquest individu diferent, divertit. La recerca del passat amagat d'ell i com, en el fons, preferim que ens expliquin allò que ja ens hem imaginat nosaltres que no pas la veritat. La veritat sempre és més increïble que la ficció. 

3. Albada.
Retrobem l'exescriptor que havia guanyat tots els premis del món i que ja s'ha fet amic nostre. Segueix jubilat al nord del país però ara el veiem nostàlgic, tristoi per fer-se gran. Com a contrapunt, un exescriptor jove que sembla haver deixat això de l'escriptura per aferrar-se als diners segurs de la fàbrica. I com a nexe, l'albada. Un no pot dormir, l'altra comença a treballar. I punt. No ens endinsem més en les seves vides. 

Les tenebres del cor. 
Prescindim d'opinar sobre el títol. Jo tampoc sóc gens bo titulant les meves obres. 
Però al final aquest text resulta curiós i ben trobat. El gir inesperat davant la mort del veí m'agrada. Aporta un deix important de tristesa, de buidor, de vida absurda, que fa créixer el text.

Per què la vida s'assembla a una mala novel·la. 
"La culpa té paciència i espera, i és sempre en tothom i sempre està a punt." 
El títol ja ens avisa: ens enfrontem a una mala novel·la. El relat inversemblant d'un boig d'amor a qui la seva parella l'ha traït. I, a vegades, ens deixem seduir per les històries i suspenem el judici i acceptem la inverosimilitud. D'altres, com en aquest cas, no. 
Per cert, com pot ser que un individu xerraire que narra amb tota mena de detalls la seva història, que utilitza frases com "els seus ulls embotornats de tan plorar" (quan pugui saltar-me la gran muralla digital xinesa i accedir a Google, miraré què vol dir exactament això de "embotornats") de cop es plantegi, just a la frase anterior, si es diu "eccehomo" o no? Un atac de falsa modèstia del personatge o un intent de l'autor de voler-lo humanitzar una mica? 

La Lisa amb pantalons de pell de préssec. 
En Puntí torna a jugar amb la sensació de tristesa, d'enyorança, de mirar enrere perquè l'ara ens resulta gris. 
Aquí s'inventa tota una història ambientada a Roma amb un restaurant xinès i en Bruce Lee pel mig. I al principi fa mandra, però cap al final agafa cert interès i fa que el conte tingui la seva gràcia. Continguda, clar. Sense grans estridències, però correcte. 

Pàrquings. 
"Hi ha poques coses tan depriments com la vida al pàrquing: la llum dels fluorescents que sempre fan pampallugues ; els sostres baixos; el limitat horitzó d'asfalt; la pudor de gasolina cremada que s'enganxa a la roba, als cabells, a tot arreu; el silenci, la quietud inquietant dels cotxes aparcats." 
I... No sabria què dir-ne. Fan mandra aquests dos assassins a sou. L'escena al bar és semi-creïble, que no creïble del tot i el final ho arregla una mica però potser no prou. 

Déjà vu. 
"El que costa és dir les coses a la plegada. Que quan parlem ens entenguem i que no tinguem por de dir-nos les coses: això és el que costa." 
I veig el joc que pretén el conte, però el llenguatge grandiloqüent em distreu massa. 

I així acabo aquest llibre. Llegit potser durant una de les èpoques més fosques i complicades de la meva vida. Confirmant que llegim el que vivim. Potser en un altre moment m'hauria agradat més. No ho sé.
____________
Jordi Puntí, Pell d'armadillo
començat_ 14/3/21 //  acabat_ 2/4/21 

10 d’abr. 2021

Near to the wild heart, Clarice Lispector

A la introducció es parla de l'huracà Clarice, de les bones crítiques que va rebre aquesta novel·la de debut i del personatge misteriós que va néixer al voltant de la seva autora. I aquesta és, una mica, la sensació estranya amb la qual començo aquest llibre. Ho confesso, no he llegit res d'ella abans. No en conec res de la seva persona, ni de la seva trajectòria. L'únic cop que els nostres camins s'han creuat lleugerament va ser en un intent de vetllada literària (o el que fos que volguessin intentar fer) que vaig viure fa uns anys en algun local públic de Barcelona, potser fins i tot alguna mena d'ambaixada o d'espai internacional, no ho recordo massa. Tampoc crec que m'agradés massa el que em van mostrar, però el nom de la Clarice Lispector ha seguit reaparèixent de tant en tant fins al punt d'arribar aquest llibre a les meves mans. 

I les primeres pàgines m'agraden. Crec que em podré divertir llegint-la. 

"Precisely the things that really mattered she couldn't say. She only talked nonsense to people."
"The moment I try to speak not only do I fail to express what I feel but what I feel slowly becomes what I say." 

Començo a percebre l'huracà. L'allau d'imatges i reflexions. 
El capítol sobre El dia de la Joana fa por, la tristesa inherent, la buidor del dia, del pas del temps, esgarrifa. I després ve el capítol de la mare, aquesta figura inexistent a qui tem perquè no ha conegut més que a través de les paraules del seu pare i tornem a veure com era la Joana de nena, com es plantejava per què ser feliços, què en treiem, per què volem ser feliços, i feia enrojolar una mestra incapaç de respondre-li. I cal, potser, per apelar a la recerca del bé pel bé en sí i no per cap altre motiu ulterior. Al cant hedonista d,'Epicur, al refugi del dolor dels estoics... O bé pel contrast necessari al dolor percudint...

"Just as the space surrounded by four walls has a specific value, provoked not so much because it is a space but because it is surrounded by walls." Però aquest sembla ser un dels elements recurrents de la Joana aquesta sensació d'incomplet. "there had to be more than that". El "Is that all there is?" que cantava la Pj Harvey. I em pregunto quantes vegades he tingut aquesta mateixa sensació i la resposta em fa vertigen. 

"I can hardly believe that I have limits, that I am cut out and defined. I feel scattered in the air, thinking inside other beings, living in things beyond myself." 
"Dreams are more complete than reality." 
"What matters then: to live or to know you are living?" 

I quin desfici, quina voluntat més gran d'entendre, de ser, de viure, de saber si n'hi ha prou amb viure, si n'hi ha prou amb ser feliç... I està molt ben trobada la idea de repetir una cosa que els lectors ja sabem, de repetir un pensament de la Joana i que ara ella li posi veu i li ho digui a l'Otávio. "The distance that separates emotions from words. I've already thought about that" ens diu la Joana als lectors, en certa manera, abans de repetir una frase que ja m'havia cridat l'atenció abans: "the moment I try to speak not only do I fail to express what I feel but what I feel slowly becomes what I say." I ho conclou dient que "at least what makes me act is not, most certainly, what I feel but what I say." 

La sensació és que quan Lispector intenta narrar, d'escriure unes accions en un sentit tradicional de la paraula, el text perd força. La rauxa vibrant i, puntualment, apassionant dels capítols més introspectius, més descriptius del cabdal d'idees que passen dins del cap de la Joana, es perd quan l'autora intenta explicar què està passant. Llàstima. 

"Was Otávio already thinking inside her?" es pregunta la Joana abans d'estar casats. "Had she already become the kind of woman who listens to and waits for her man?" I de cop entrem dintre dels pensaments de l'Otávio, aquest ésser dubitatiu que viu meravellat per la Joana. "The modern tragedy is man's vain attempt to adapt to the state of things that he has created." I també : "the idea of the existence of a conscious God is horribly dissatisfying." I encara més: "Even great men are only truly recognized and paid homage after they are dead. Why? Because those who praise need to feel in some way superior to the person receiving the praise." 

I llegint el text el 8 de març, les paraules de la Clarice Lispector agafen més ressonància: 
"The power of a rock which when it topples bumps another that will fall into the sea and kill a fish. Sometimes the same power could be seen in women who were only slightly mothers and wives, men's timid females (...) Nevertheless that strength, unity in weakness."
 
"Being a married woman, that is, a person with her destiny all mapped out. From then on all you do is wait to die." 

Quin joc més preciós: inventar paraules. Com, per exemple Lalande. "Lalande is also the night sea, when no one has set eyes on the beach yet, when the sun hasn't risen." 
"Where does music go when it's not playing? "
I el final torna a ser una explosió de reflexions, de paraules connectades per la seva música, de clam als cels per poder saber com viure, com morir, de congruències i incongruències fins al cant últim d'alliberament, d'autoafirmacio, de dir que sí a la vida i de seguir endavant amb el cap alt.

________________

Clarice Lispector, Near to the Wild Heart
començat_ 26/2/21 // acabat_ 13/3/21 

1 d’abr. 2021

Boulder, Eva Baltasar

Després de la fluïdesa lingüística de Brother gràcies, sobretot, a la seva senzillesa lèxica, costa entrar en aquest món que ens proposa l'Eva Baltasar. Trobar-me ja a les primeres pàgines verbs com "agombolar", "esbalair", "percudir" o "assaonar" em fa prendre aire per preparar-me pel viatge que es preveu feixuc. 

"Només el llenguatge pot fer que pertanyis a un lloc, que no t'extraviïs. És un substrat que nodreix." Però quin és aquest substrat? El text que estic llegint, les explicacions i reflexions en primera persona de la protagonista, està en català, llavors per què poques pàgines després afirma que la Samsa s'apunta a classes d'espanyol "per tenir alguna cosa meva"? Què està passant? Que potser el llibre està escrit originalment en castellà i estic llegint una traducció sense haver-ne estat informat? Quina incongruència és aquesta? Perquè ja us asseguro jo que quan un amic estranger (ja no diguem parella) em diu alguna paraula en castellà per fer-me sentir més com a casa, em demostra que em coneix ben poc. 

"La follo amb un afany que sembla acumular alguna cosa més que la necessitat de sexe." 

Per sort, després d'un començament costerut, el llenguatge sembla suavitzar se i s'agraeix. Però quan la protagonista de cop afirma que ja fa vuit anys que està amb la Samsa i que se sent lligada i que vol tornar a fer la seva i per això es compra una furgoneta i obre "la foodtruck" (així, en minúscules i sense cap mena de cursiva, les cometes són meves), em poso nerviós. Potser ha sigut un dia massa llarg, potser les vacances d'any nou xinès estan a punt d'acabar i ja em veig la tornada a la feina a sobre, però idees com aquestes em fotent de mala llet. De veritat? Una foodtruck? Sisplau. I sé que no ho diu enlloc, que no hi ha cap element evident que ho mostri però no puc evitar pensar en el hipsterisme de la novel·la. Les protagonistes van a viure a Reykjavik , la meca del hipster instagramer, si fins i tot Els amics de les arts tenen una cançó sobre la novia que marxa a Islàndia! La Samsa fa de geologa pels terrenys desèrtics d'Islàndia i me la imagino amb la seva Nikon penjada del coll, potser fins i tot amb una Polaroid qie ara tothom n'ha de tenir una perquè sinó no estem al dia. La Boulder es compra una foodtruck I ja no cal afegir res més. 
Però tornant al text... Arriba un moment que la Samsa diu que vol ser mare. I, com molt bé diu la Boulder, això ho trenca tot. Negar-s'hi implica trencar la relació, acceptar implica un lligam que ella no vol. "tenir un fill és un projecte monstruós que es posa en marxa de cop, sense avisar." I encara més : "la decisió anticipa un ésser que ja existeix i que ho colonitza tot." 

"Me la follo tal com demana, amb precisió, sense passió, per fugir del contingut de les paraules. Per matar una conversa." 

Des del moment que la samsa decideix tenir una criatura, el text agafa una nova força. La ràbia, la frustració de la Boulder són més punyents i més encertades. Les crítiques a la pèrdua d'identitat, a la desaparició com a persones, a la presa de llibertat, a la quantitat innecessària d'objectes al voltant d'una criatura... Tot encertadissim 

"Els vells temps sempre són els millors. El present n'està engelosit, per això ens castiga." 

"No entenc que un nadó que va tot el Sant dia despullat i menja d'una teta aconsegueixi multiplicar per tres la feina de casa." 

"La maternitat és el tatuatge que et fixa i et numera la vida al braç, la taca que inhibeix la llibertat." 

L'Eva Baltasar enllaça frases i reflexions interessants i que, pel motiu vital que m'està tocant viure, comparteixo plenament. Però llavors ho esguerra novament. Quan començo a perdonar-la pel sensesentit de la foodtruck, de cop i volta la Baltasar posa un "fuck you" en anglès com a reflexió del pensament de la Boulder. De debò? Cal? D'acord que elles segurament es parlen en anglès però en cap altra moment del llibre la Boulder ha fet ni una sola reflexió en anglès. Cap ni una. Per què ara aquesta bajanada? Novament, l'ombra dels hipsters que malmeten el català amb anglicismes constants reapareix. L'ombra del "noway" d'en Cussà a La novel·la de les ànimes, també.

"Els calmants et projecten cap enfora, l'alcohol cap endins. No tenen res a veure amb la vida, sinó amb l'estat de renúncia que fa la vida suportable." 

"Tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta."

I acabo el text enrabiat. Em fa ràbia que tingui uns passatges tan encertats, uns comentaris que em parlen tan directament, unes comparacions, personificacions i metàfores tan ben trobades i al mateix temps d'altres elements que trenquen la narrativa, que m'allunyen del joc narratiu i m'impedeixen acceptar les regles del text fent-me plantejar dubtes meta-literaris. Però potser és bona aquesta ràbia. Potser demostra que m'ha remogut més del què em semblava i és la ràbia de voler-ne més, però quedar-se amb les ganes. Potser hauré de llegir-me Permagel?
___________
Eva Baltasar, Boulder (Club Editor)
començat_ 24/2/21 //  acabat_ 25/2/21 

26 de març 2021

Brother, David Chariandy

La desolació que introdueix la història enganxa. Aquesta arribada de l'Aisha, l'amiga (qui és?) que es queda a la casa del protagonista amb incomoditat i sentint que és un estorb, que pregunta afirmant si la mare del narrador ja no parla mostrant una ferida que sabem que creixerà. Mostrant un dolor que està a punt de desenvolupar-se. I segellant aquesta brillant introducció dient el nom d'en Francis, el germà que, ja d'entrada, veiem que és el gran protagonista absent d'aquest text. Sisplau, digueu-me'n més, què li ha passat a en Francis? 


"He does what we all do these days, Michael. He gets by."


"We were losers and neighborhood schemers. We were the children of the help, without futures. We were, none of us, what our parents wanted us to be. We were not what any other adults wanted us to be." 

"As Francis began to approach adulthood, he grew dissatisfied with the world and with his destined place in it." Perquè aquest barri pobre que habiten, aquest Scarborough, rebatejat com Scarlem o Scarhood està ple de ferides, de vides trencades, d'il·lusions que no s'han ni permès que brollessin. 

Malauradament, allà d'on som, el barri d'on venim, ens pot marcar, estigmatitzar, de per vida. Recordem la tristesa de The Bonfire of the Vanities o les injustícies de The fixer.  Per descomptat que el llibre no aporta cap novetat estilística ni argumental, no ens sacseja els ciments del cànon tradicional de la narrativa, però és que tampoc ho pretén. Com tampoc ho pretenia Canciones de amor a quemarropa. I, igual que aquell llibre, que agradable que en resulta la lectura. No arriba al mateix nivell, això és molt difícil, però fa una bona feina apropant-s'hi. 

Però el llibre gira precisament al voltant de la impossibilitat de seguir endavant. De la frustració d'intentar-ho només per descobrir que ja estàs condemnat d'entrada. De la gran dificultat per sobreviure a Canadà (i a molts llocs del món que es creu desenvolupat) sent negre, gai i pobre. La demostració que per molt que lluitis contra el sistema, la teva lluita és la d'en Josef K. a El procés, un anar topant contra la paret fins acabar perdent. 

"He asked me carefully about my mother, and when I said, "She's getting better," he tried his best to return my smile." I són aquestes frases tan detallistes, tan encertades que donen valor al text. 

Just a les pàgines finals, en aquesta mena de moment final de Cinema Paradiso, quan el narrador ens explica com, puntualment, i després de molts anys, s'ha anat trobant amb la gent del seu passat; com han intercanviat mirades en silenci o algun incòmode gest de reconeixement; perquè el temps passa, la gent canvia, però hi ha records que no s'obliden, és quan el text ens remou per dintre. 

Brother és un llibre especialment visual i tenim la sensació d'haver-lo vist/llegit ja abans. Resseguint les seves pàgines en podem fer un curiós viatge cinematogràfic ancorat als 90. Per alguna cosa diuen que els records de la joventut solen ser els que queden més arrelats, no? El llibre començava encaminat cap a la buidor, tristesa i abandonament de Requiem for a dream. La imatge de la mare d'en Michael asseguda al sofà davant la tele ignorant el món que l'envolta, n'és d'un paral·lelisme perfecte. Però el text evoluciona i hi veiem una infantesa pobra i sense esperances com la de La Haine, d'en Mathieu Kassovitz. Amb menys virulència, però amb les mateixes sensacions. El local d'en Dru no dista massa de la botiga de Clerks, del pis en festa constant de Kids, de l'estanc d'Smoke o de la pizzeria d'en Sal de Do the right thing. De fet, gran part de la descripció del barri beu, més o menys directament, d'aquesta pel·lícula d'Spike Lee. També sembla treure-hi el nas en algun moment (sense la brillantor lèxica ni les reflexions filosòfiques/poperes, clar) Slackers d'en Linklater. I el final, com ja he comentat és inevitablement un Cinema Paradiso en potència. Un preciós i trist viatge als 90. Gràcies.

_________________

David Chariandy, Brother
començat_ 18/2/21 // acavat_ 24/2/21