17 de nov. 2026

Tarsius, Lara Díez Quintanilla

Al pròleg la Lara Díez ja ens diu que es tracta d'un text sobre joves adreçat als joves... i el llenguatge juvenil, aquests bro, literal, PEC i demés ho confirmen. Ara bé, va arribar l'obra als joves? És a dir, hi van anar joves al TNC a veure-la? O va ser només un projecte que queda bonic sobre el paper i que omple d'orgull les butxaques de productors i politicastres? I, en cas de tenir audiència jove, van entrar-hi o van sentir la vergonya aliena que sents quan ets jove i un pare o familiar es fa el modern?


La història de la primera trobada de la Marta i en Roger, el seu intent frustrat de relació sexual narrat pels seus pensaments, em fa entrar de ple a l'obra. Reconec que fins aquest punt em mostrava rehaci i m'entretenia en reflexions sobre el llenguatge utilitzat i la necessitat real d'afegir un personatge que parli en castellà però aquí m'ha atrapat la Lara Díez. El joc dramàtic em sembla divertit i en vull saber més.

"Que la meva vida no només fos haver de sobreviure."


"Y si volviéramos... ens reconeixeríem pel carrer?" Pregunta la Tània després que tots s'han sincerat i, inevitablement, bé al cap les escenes finals de The Breakfast Club on en Brian formula una pregunta semblant després que un grup tan heterogeni i tan separat per les circumstàncies vitals i socials hagin compartit tantes emocions. I quan s'arriba a aquest moment, si s'hi arriba mai, és meravellós. Tant és que no hi hagi continuïtat, que l'endemà ens creuem pel carrer i ni ens saludem, el moment que hem compartit ha estat real, genuí. I això no té preu. Jo ho vaig viure a València l'any 2001 a la trobada d'escriptors arran de la Nit de les Lletres Catalanes, i encara me'n recordo com si fos ahir.

I del llistat final de coses per les quals valen la pena viure que se'ns demana al principi de l'obra, doncs en comparteixo moltes, moltíssimes. I m'imagino com de bé deu funcionar això al teatre llegint els missatges que han posat els espectadors.

"Acabar un dinar d'amics, sopant junts perquè no vols separar-te mai." I quin plaer quan això passa. I quant temps fa que no em passa.

Quina sorpresa tan gran aquesta obra! L'he començat amb cert recel perquè de casualitat (vaig agafar totes les obres de teatre noves que vaig trobar a la biblioteca del poble) l'aproximació i el públic al qual va dirigit era molt semblant a les dues últimes obres llegides (La festa i Dopamina), les primeres pàgines m'ha deixat bastant indiferent però quan hi he entrat, hi he entrat de cap i sense reserves. A part que els tarsius, juntament amb els emús, són uns dels animals que més gràcia em fan. Una gran experiència. 
___________
Lara Díez Quintanilla, Tarsius
començat_ 08/10/26 // acabat_ 09/10/26

10 de nov. 2026

Dopamina, Daniela Feixas Conte

"No t'ensenyen a parlar de sexe, oi? Venen a fotre't la típica xerrada a segon de la ESO quan ja portes anys veient porno i rebent fotopolles per Insta. Et parlen dels embarassos no desitjats, de les malalties de transmissió sexual... Però no et parlen del plaer. Així que no se't fa estrany no sentir-ne."


I aquest és un dels grans temes que apareixes sempre en els claustres quan arriba el moment de fer les xerrades o el taller o el curs o el que sigui d'educació sexual: massa poc i massa tard. De què serveix parlar-ne quan fan 4t d'ESO, com he viscut jo aquest any? Ja anem tard, el mal ja està fet, els patrons de conducta agressius i erronis ja estan assimilats d'altres bandes. 

Dopamina és una peça breu que recull dos personatges de La festa i, malauradament, també frases dites a l'anterior obra. I per què malauradament? Doncs perquè això fa que perdem l'interès. Ja ho hem llegit, per què ho hem de tornar a llegir? Quantes línies es repeteixen? Això ja ho hem llegit, o no? I aquestes distraccions ens allunyen d'un text altrament necessari. 
____________
Daniela Feixas Conte, Dopamina
començat_ 29/09/26 // acabat_ 01/10/26

1 de nov. 2026

La festa, Daniela Feixas Conte

Recordo quan vaig anar al Tantarantana a veure Camargate d'en Jorge-Yamam Serrano: va ser el meu primer contacte amb el teatre verbatim. I quina gran experiència! Mai m'hauria pogut imaginar que es pogués escriure una obra sense escriure ni una sola paraula original. Quina meravella. Quina feina d'orfebreria tan delicada. Quin teatre tan allunyat del meu i, potser per això mateix, tant interessant.

Així, amb aquest gust tan dolç del teatre verbatim, començo el text de La festa. Si a sobre hi afegim problemes reals d'adolescents, doncs sembla una bona recepta per l'èxit.

"Al principi quan no entens què ha passat, et preguntes si has sigut tu."


Frepa veure davant teu el crit d'auxili. Però també el crit de ràbia, de demanar poder fer coses sense por, sense mirades, sense sentir-se assatjats. És trist adonar-te que per molta gent sortir de festa és un calvari i un estat constant de vigilància. És lamentable que tantes noies siguin assetjades i molestades. I que segueixi passant. D'una tristesa incommensurable. I que necessari que se'ls doni veu.
______________
Daniela Feixas Conte, La festa
començat_ 24/09/26 // acabat_ 29/09/26

25 d’oct. 2026

Els romanents, Víctor García Tur

Saber començar un llibre bé és un art. Aquí, en García Tur n'excelleix: "El diumenge fereix com cap altre dia. El diumenge la família és més present que mai." I, amb això ja comparteixo dues coses amb ell: la sensació de buidor del diumenge a la tarda (augmentada en el meu cas per la desgràcia d'estar, espero que temporalment, en un poble forat) i el malestar que provoca la proximitat de la família.


Quan comença la descripció del llistat de grups i subgrups alternatius al llarg de la història, desconnecto. És cosa meva, ho sé, però els tractats d'història m'avorreixen. A mesura que llegeixo, entenc el per què ho ha posat aqui l'autor, però a mi, personalment, se m'ha fet llarg. Vull dir que les notes al diari són tan llamineres que les demés entrades em semblen distraccions innecessàries.

Es tracta d'un llibre curiós que ha arribat a les meves mans de casualitat, per omplir unes hores d'espera vagarejant pels carrers de Barcelona, que s'encamina per viaranys que no m'esperava d'entrada. Que mostra moments d'un llenguatge ric i fins i tot enjogascat i retrata una família que volem creure disfuncional però que en realitat podría ser la nostra.

"Si algun dia funcionéssim amb veritats, el matrimoni estaria sentenciat."


"Com més bons records acumulis, pitjor et tractarà la nostàlgia." I potser per això, pensa la mare, els romanents han decidit defugir tota acció. Potser sí que saben que arribarà el moment que mirarem enrere amb nostàlgia de tot allò que vam viure i decideixen evitar-ho per inacció. És una opció. L'altra és no mirar enrere. Matar la nostàlgia tot deixant de viure de records i passar a viure el present, sigui quin sigui el teu present. Durant molts anys, les trobades amb antics companys de facultat van esdevenir un viatge repetitiu a la nostàlgia (vull dir que 4 anys donen pel que donen) i va arribar el moment que vaig veure que quedar amb ells, era quedar amb el passat i no em va anar bé: necessitava, encara necessito, crear nous records i no només viure dels records del passat.
____________
Víctor García Tur, Els romanents
començat_ 08/09/26 // acabat_ 24/09/26

21 d’oct. 2026

La dansa de la venjança, Jordi Casanovas

La tensió entre la parella es viu des del primer segon. En Jordi Casanovas sap mostrar el malestar latent entre els dos a través dels seus diàlegs. Ningú ho diu, però ho veiem; palpem el malestar. Cada vegada que la Clàudia li demana a en Roger que la deixi marxar i l'altre li diu que no l'està retenint, se'ns posen els pèls de punta.


"Tota la nostra relació es limitava a acompanyar el nano a una o altra activitat. A planejar sortides amb ell. A tenir-lo entretingut". I que a prop que arriben a sonar aquestes paraules!

"Converteixes l'agressivitat I l'odi en paraules. Però l'agressivitat i l'odi encara hi són. Tens l'habilitat de destil·lar la violència fins a aconseguir que ja no sembli violència." I quantes vegades m'he sentit a dir retrets semblants?

Peça molt interessant i pertinent. Quan l'he començat no sabia cap on em duria en Casanovas, però sabia que seria un viatge interessant. I, una vegada més, no m'ha decebut. 
__________
Jordi Casanovas, La dansa de la venjança
començat_ 15/09/2026 // acabat_ 15/09/2026

12 d’oct. 2026

Llibert, Gemma Brió Zamora

N'havia sentit a parlar, de Llibert; havia sentit que era una obra dura i absolutament necessària; que malgrat estar un bon temps en cartellera va arribar el dia que no era rentable fer-la i van pesar més els imperatius econòmics que els morals, i vaig pensar: Merda de món. Ara per fi m'hi apropo.

Començar-la és pur vertígen. L'escena post-video de família feliç que espera fill/família que té complicacions al part i tota una vida que canvia, és d'alta intensitat. I d'alta volada. La insistència de l'Ada, aquest Jo que és un nosaltres, en saber qui està parlant amb ella ens ubica com a espectadors però també ens reforça l'estat de pèrdua immens on es troba ella.


"Ara als pediatres tampoc se'ls paguen les hores extres, forma part del complot de la Generalitat contra la infància: han decidit no pagar les hores extres ni dels mestres ni dels pediatres, és com la política del fill únic a la Xina, però encara més recargolada... a la catalana."


El primer acte és un esvoranc molt fons d'emocions caigudes i de preguntes de mal fer però totalment necessàries: "teniu alguna possibilitat d'evitar que en Llibert visqui aquesta vida tan poc digna?" I, sense adonar-me'n, em remou els records del naixement del meu primer fill: també va estar ingressat una bona temporada a la Vall d'Hebron per naixement prematur. Tampoc deglutia ni sabíem què tenia, només que havíem d'esperar. Tothom ens deia que érem afortunats perquè no estava en una incubadora i que a la Vall d'Hebron eren pro contacte pell a pell i això era meravellós. I en el moment no ho vam valorar tant, malgrat fer-ho. Amb la distància, quina gran fortuna vam tenir. El procés rutinari d'agafar la Ronda de Dalt, aparcar i anar a pasar el dia a la Vall d'Hebron també em resulta molt familiar. I aquelles hores parlant amb pares i mares que a vegades se'n sortien, a vegades no però potser els quedava un dels bessons encara viu i havien de seguir perseverant per ell... Merda de vida.

Després ve la gran pregunta: una vida de paràlisi i mort cerebral és una vida que cal ser viscuda? És a dir, en Llibert ha de morir? És la gran pregunta i la protagonista en té la resposta clara però en Vicent s'hi resisteix. I qui no ho faria! Per què, com es comenta a l'obra, I si resulta que després millora? Com el podràs mirar als ulls sabent que vas estar a punt de matar-lo?

I en un país on l'eutanàsia no és legal, com es mata un fill? Se l'ha de deixar morir lentament amb tot el dolor i patiments que això implica. Per desgràcia no ets un gat, li diu la protagonista, perquè als gats terminals se'ls sacrifica perquè no pateixin. A les persones terminals, no. Una vegada més: merda de vida.

Una gran obra. Llegint-ne els comentaris posteriors sobre el muntatge i, sobretot, la música en directe, em fa ràbia haver-me-la perdut. Però me n'alegro que hagi estat als teatres. És molt necessària. 
__________
Gemma Brió Zamora, Llibert
començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026

29 de set. 2026

Tortugues, la desacceleració de les partícules, Clàudia Cedó

Començo la lectura amb les paraules d'en Xavier Pàmies gravades a foc: "és un text finíssim". Que em va dir quan parlàvem d'assaltar la Flyhard amb un text nou després de la lectura de L'any que vam viure sense Internet. Que volia dir-me que cap dels meus textos era tan fi. I segur que tenia raó. És un savi, en Pàmies, sempre té raó, Ara ho vull comprovar.


No cal dir que davant una tasca així, inevitablement filo més prim que ho faria amb d'altres textos, i que no ho faríeu vosaltres? I aixeco la cella un parell de cops a les primeres pàgines i fins i tot desvio la vista en algunes frases de parella però... mica en mica... entro en el joc proposat per la Clàudia Cedó i trobo molt enginyoses les interaccions entre els personatges presents i passades; el bon ús de l'espai reduït i l'astuta posada en escena. Vull dir que, quan l'autora explicita que "tots quatre conviuen en temps diferents" és segons després que nosaltres, els lectors/espectadors ens n'adonem en un moment, seguint el lèxic de l'obra, d'eureka. De sobte, tot el que hem llegit fins aquest moment canvia radicalment perquè entenem els diferents moments temporals i les paraules i, sobretot, les accions, agafen nous significats. I aquestes fites, són victòries textuals.

"Potser al final es tracta d'envoltar-nos de persones que vagin a la nostra velocitat i així poder mirar-los als ulls, mentre la resta passa per darrere mig transparent, com els pals elèctrics del costat de l'autopista quan anem en cotxe, que semblen fantasmes,"


I ara, que em trobo més sol que mai, que no només tinc un ritme sinó també una cadència i unes angoixes i interessos diferents a tothom qui m'envolta, aquesta idea ressona amb més força.

I entenc en Pàmies. Veig la finor que em deia ell, perquè la Cedó hauria pogut omplir el text de frases com l'anterior que només ens regala a l'epíleg, I haurien encaixat perfectament en el text, però hauria passat a ser una altra obra. Una obra de text més clàssica, més feixuga. I està clar que això no li interessava. I acaba expressant les mateixes idees i qüestions sense l'excés de Verbàlia que a vegades ens agrada tant de posar-hi.
_______________
____________
Clàudia Cedó, Tortugues, la desacceleració de les partícules
començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026