6 de febr. 2023

Un tret al cap, Pau Miró


 "És pitjor arriscar-te a un tret al cap o dur sempre una pistola invisible a la nuca?" pregunta la Mònica Terribas al pròleg. I ja veig que aquest text m'agradarà. De fet cap text d'en Pau Miró m'ha decepcionat. Sorprèn que no sigui més venerat.

I quina gran diferència entre el pròleg d'en Sergi Belbel a Fairfly amb aquest de la Mònica Terribas. El primer parlava de l'obra, de la seva teatralitat, fins i tot afirmava que era un fenomen escènic... Aquest, en canvi, ens parla del periodisme com a ofici, de la perversió del ram i, només puntualment ens remet a l'obra d'en Pau Miró.


"Com vols obtenir beneficis sense forçar una mica l'ètica?"

 

"És la teva droga. Problemes, problemes i més problemes. Sembla que no puguis viure sense problemes. Aquesta addicció a estar amoïnats." I tots coneixem a gent així. I fins i tot la tenim a dintre casa nostra.

 

"La condició humana és així. Quan algú cau, els altres se'n riuen."

 

Havia començat 'obra amb molta il·lusió i l'acabo una mica a rodolons. Entro i surto de la història d'aquesta periodista, la seva germana malalta i la jove periodista que les traeix. Conflicte generacional? Lluita per la supervivència? I al final totes són perdedores.

 

L'Enrico Ianniello descriu molt bé a la nota del final del text què sento o com interpreto els textos d'en Pau Miró"I, com sempre, als textos de Pau Miró, no només hi trobo una anàlisi poètica i informada de la societat i dels temps confusos que vivim a través de personatges alhora indefensos i combatius. Retrobo, sobretot, un amor infinit cap al teatre." Malgrat el que jo considero que acostuma a ser una renúncia al teatre, les projeccions que omplen les representacions d'en Miró (vegis Un refugi indie i el final de l'obra projectat mentre els protagonistes s estiren a mirar la 'pel·lícula' ), l'amor al teatre. 

_____________

Pau Miró, Un tret al cap
començat_ 19/01/2023 // acabat_ 26/01/2023

 

1 de febr. 2023

Fairfly, Joan Yago i La Calòrica

Un dels motors del text (o de la relació entre els personatges, amb les seves feines) és la idea de voler canviar el món. Constantment repeteixen aquesta idea i s'hi posicionen amb major o menor vehemència. I els entenc. En algun moment, molts de nosaltres hem volgut canviar el món, o hem pensat ingènuament que fins i tot ho podríem arribar a fer. Que les nostres accions servirien per alguna cosa, les nostres petites revoltes conduirien cap a un món millor... Fins i tot en un moment de Tu i Jo els dos avis es posen de peus i criden: "tu i jo hauríem d'haver canviat el món!" I el text d'en Joan Yago ens demostra perfectament com estem lligats de mans i peus i que inútils que són les nostres lluites. 


En Sergi Belbel afirma al pròleg que aquest text pertany a la categoria de "fenomen". El compara amb El mètode Gronholm d'en Galceran i fa pujar les expectatives. Potser és un error perquè el text està bé, la idea és interessant, el retrat generacional, les frustracions d'uns treballadors, estan molt ben dibuixades. Els entramats lamentables que regeixen el món empresarial, també. El format linial de l'obra està molt ben trobat i el ritme és bo. Però d'aquí a dir-ne "fenomen"... Vull dir que potser sóc jo que estic desconnectat però no sento que se'n parli massa d'aquesta obra. I en canvi sí que veig com altres obres de La Calòrica (com per exemple Els ocells) estan retornant amb gran èxit als teatres. I de sobte recordo que fa bastants anys vaig tenir l'oportunitat de veure i gaudir un altre fenomen de La Calòrica, Sobre el fenomen de les feines de merda al Tantarantana i, recordant el seu estil i to, penso que, posada en escena, aquest text també deu guanyar.
____________
Joan Yago i La Calòrica, Fairfly
començat_ 17/01/2023 // acabat_ 18/01/2023

9 de gen. 2023

My Struggle, Book One, Karl Ove Knausgård

 

"For the heart, life is simple: it beats for as long as it can. Then it stops."


Començo el llibre sense saber què m'espera ben bé i he de dir, ja d'entrada, que em sorprèn positivament. Els primers passatges sobre la mort, sobre la relació de por amb el pare, sobre la seva vida present, sent ell el pare m'interessen molt... Bé.

Parlant de les rabietes i enrabiades profundes dels fills, afirma: "Sometimes I reacted to her howls by shouting back, throwing her down on the bed and holding her tight until it passed, whatever it was that was tormenting her." I l'entenc perfectament i me'n declaro culpable de tot, malgrat les hores de tallers d'educació positiva que he fet per feina i per interès persona, sóc culpable d'aquestes accions. I de pitjors. "In such situations I am probably as far from the person I aspire to be as possible."

"Nothing I had previously experienced warned me about the invasion into your life that having children entails."


A vegades te n'adones que estàs llegint un llibre en el teu moment vital adequat i sents com si les paraules te les diguessin només a tu. Em va passar amb El vigilant en el camp de sègol amb 15 anys i m'està passant ara.

"The only thing I have learned from life is to endure it, never to question it, and to burn up the longing generated by this in writing."


No sé molt bé què n'esperava d'aquest llibre, potser tenia una vaga idea de llibre feixuc, de lectura lenta... Però em topo amb el contrari. I em sorprèn positivament. També em topo amb un inesperat mirall. Els primers passos d'en Karl Ove s'assemblen tant als meus. Els seus errors els comparteixo tant. La seva incomoditat a les festes, és també tan meva. "They were my tools; with those in my hands I was equipped and ready to go. A cigarette in the left hand, a bottle of beer in the right. So I stood there lifting them to my mouth, first one, then the other. Cigarette, beer, cigarette, beer." I aquest era jo quan encara deixaven fumar als pubs mentre els meus 'amics' ballaven músiques que jo detestava.

"Who cares about politics if you are burning with desire for life?"

"An enormous contradiction arose between the person he was, the person I knew him to be, and the person he presented himself as."


Tots aquells que venim de família amb pares absents (mercenaris de la criança, escarrassos de la feina i incapaços de sentir/compartir/gestionar emocions) podem entendre perfectament la gran estupefacció del jove Karl Ove quan veu el seu pare plorant en una festa. Provenen d'una generació a qui sembla que se'ls va prohibir sentir i de cop veure com s'esquerda la coirassa que els hi han construït al voltant, impressiona. Ara ens diuen que a nosaltres, als fills d'aquelles generacions que ja passem dels 40 anys, també estem igual d'embussats. En certs aspectes sí, en d'altres per sort hem evolucionat una mica. Segur que els nostres fills ho faran millor. Vull dir que parlo més en un dia amb el meu fill que en tota la meva vida amb el meu pare.

"Writing is more about destroying than creating."


Llàstima que l'autor cau en la pedanteria elitista dels culturetes i ens ha d'explicar amb grans detalls i mostra de coneixement els diferents quadres que l'impressionen, a quins museus els ha vist i, fins i tot, com ha evolucionat l'art des del 1900. Hi ha gent a qui li agrada aquest omplir-se la boca de noms i dades, a molts d'altres, ens avorreix de mala manera.

"I got to my feet and went closer, but not so close that any handshaking or hugging could take place." Ens diu en Karl Ove referint-se al moment que ell i el seu germà s'acomiaden després de visitar al seu pare al tanatori. I una vegada més m'identifico plenament amb ell. Educat en la manca de sentiments, incapaç d'expressar emocions fraternals o familiars, quantes vegades he buscat aquesta proximitat allunyada que evita qualsevol contacte directe.

"In twenty-five years a third of them would be dead, in fifty years two-thirds, in a hundred all of them. And what would they leave behind, what had their lives been worth?"


"At home in our flat everything was us, there was no distance if I was troubled, the flat was also troubled". I això és el que he viscut (hem viscut) els últims 7 anys a Xangai. I, de manera més exagerad, aquest últim any amb la bogeria de la pandèmia i el control descerebrat de la població: no tenia lloc on amagar les meves pors, tristeses o frustracions. I tots ho patíem.

Hi ha gent que es queixa molt ostensiblement quan un llibre o una pel·lícula no mostra accions, moviments. Recordo com uns mestres ridiculitzaven Lost in Translation dient que era la pel·lícula més lenta i sense menys història que havien vist mai. Llàstima. Aquí, en Karl Ove Knausgård es recrea amb els detalls, amb les anècdotes i d'acció poca. I no cal que n'hi hagi. La vida no és una pel·lícula d'aventures. La vida és el que és I té dies moguts I dies tranquils. I això ho retrata molt bé aquest llibre.

"what enriched me while reading Adorno, for example, lay not in what I read but in the perception of myself while I was reading. I was someone who read Adorno!" I l'entenc perfectament, quants autors he llegit més pel fet d'haver-los de llegir més que no pas per entendre'ls completament. O fins i tot agradar-me.

"It's a bit like buying wine in a restaurant (...) if you're not a connoisseur, I mean. If you've got a lot of money you take the second-most expensive. If you haven't, you take the second-cheapest. Never the most expensive, nor the cheapest. That's probably the way it is with a coffin as well."


I acabo el primer llibre d'aquesta sèrie de 6 novel·les sense la urgència de llegir-ne la segona part però tampoc descartant de fer-ho algun dia. El que sí que m'ha provocat aquest llibre (i això li ho agraeixo molt) és unes ganes ferotges d'agafar un bolígraf negre i començar a escriure com feia anys que no ho feia i a atrevir-me a teclejar la novel·la sobre la Lisa... 
_____________
Karl Ove Knausgård, My Struggle, Book One 
començat_ 14/11/22 // acabat_ 8/1/23

18 de nov. 2022

Census, Jesse Ball

"There's no need to die where you lived. It's not nobler." 

Tinc una mania (que sempre esdevé obsessió i fòbia) que és la de posar-me nerviós quan sé que hi ha un compte enrere. Per exemple, quan em va tocar conduir unes quantes vegades de Catalunya a Madrid, el fet de veure els números de km anar baixant lentament i saber que no acabarien fins arribar al km. 0 em posava molt nerviós i em feien més pesat el viatge. Amb els llibres, obres de teatre o pel·lícules em passa el mateix. Per això, veure que aquesta novel·la comença per la lletra A i saber que arribarà a la Z no em deixa gaudir tant la lectura. 

A vegades, quan no tinc clar com m'ha arribat un llibre a les mans, en busco crítiques per saber si val la pena seguir-lo llegint o no. En aquest cas, un dels comentaris que més freqüenten a les crítiques és la voluntat d'abandonar el llibre i la satisfacció de no haver-ho fet un cop han entrat de ple al text. Bé, jo segueixo encara en el punt de voler-lo deixar. No m'aporta massa res, la història m'avorreix, les reflexions que fa les trobo bastant fluixes... Potser jo sí que l'acabaré deixant.

Però segueixo insistint. El llibre segueix sense convèncer-me. I vaig per la meitat. 

"Don't you always find you are the age of the person you are talking to?" 

I a mesura que el llibre s'apropa al final, els capítols (els suposats pobles que visiten per censar a la gent) s'escurcen i pràcticament ni es diu res de la gent que hi troben sinó que esdevenen una excusa per mirar enrere, cap a la vida que tenien amb la seva dona, cap als primers anys d'educació del seu fill. I ja és interessant però, si això era el que volia fer, si volia un llibre retrospectiu, íntim, doncs es podria haver estalviat tota la xorrada del cens i de recórrer ciutats com si fos una imitació trista de The straight story d'en David Lynch. I sembla que el mateix Ball se n'adona i decideix que de la P passen a la Z sense aturar-se a cap de les ciutats del camí ni censar més gent. Se'n podria haver adonat quan van arribar a A i tot hauria anat una mica millor. 

I tot i que ja ho sabia perquè ho havia entrellucat en alguna crítica sobre el llibre, acabar amb un repertori de fotografies de la seva vida per tocar la fibra sensible al lector, fa una mica de mandra i bastanta ràbia.

En general, tant de bo l'hagués deixat de llegir quan encara hi era a temps. 
____________
Jesse Ball, Census
començat_ 5/9/22  // acabat_ 13/11/22

12 d’oct. 2022

The motherfucker with the hat, Stephen Adly Guirgis

"Stop making lists. And start living the damn list." I potser és el consell que més vegades he donat o he intentat donar al meu entorn, "deixa de planificar per l'endemà i viu l'avui, que l'estàs perdent", però no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar. 


"The space between who you think you are and who you actually are is a pretty embarrassingly wide gap." 


"I'm not saying this is me. I'm saying this is this, and this is me asking you to make this not this - not horrible, not feeling like I wanna die, just alive in the present, with an ounce of delight, for like a moment - and then - then wake up and go back to forgetting."


I amb reflexions així, és com l'obra em va guanyant mica en mica. Com em vaig endinsant en aquest món de AA i gent que beu, enganya, amenaça i branda pistoles. 

"Ralph is not your friend. Not even close. He always wanted a dog. I never let him have one. And he has one. And it's you."


Resulta molt interessant veure pinzellades de gent tan trencada. Veure'n la tristesa, la desesperació, el sense sentit de tot plegat i com les seves accions acaben emmirallant el seu estat. Les traïcions, les addiccions, les infidelitats, les pistoles amenaçadores... Tot és producte de la seva gran buidor i la seva incapacitat de ser feliços. I això és el que fa enlairar-se aquesta obra. 
____________
Stephen Adly Guirgis, The motherfucker with the hat
començat_ 31/8/22 // acabat_ 5/9/22

16 de set. 2022

High Rise, J. G. Ballard

 "The ragged skyline of the city resembled the disturbed encephalograph of an unresolved mental crisis."

Ballard genera una tensió creixent que s'amaga rere les festes de societat d'aquest grandiloqüent edifici. L'ampolla que cau al balcó d'en Laing, les queixes del vigilant perquè els nens de les plantes baixes sembla que es pixen a la piscina (boníssim el detall de dir que a les plantes baixes, habitades pels "pobres" - econòmica i moralment - és on hi ha nens mentre que a la part alta hi ha els gossos), l'aparició del gos ofegat a la piscina... Mica en mica, entrem en un món que s'està desmuntant i preveiem que la patacada serà monumental.

Interessant: "Most of their grievances, Laing noticed, were now directed at the other tenants rather than at the building. The failure of the elevators was blamed on people from the upper and lower floors, not on the architects or the inefficient services designed into the block." I això és precisament el que vivim durant el nostre confinament a Xangai. Mica en mica es va diluint el responsable directe del nostre tancament (i, per tant, de tots els nostres patiments imposats sense solta ni volta) i es passa a culpar a persones més properes, més palpables i molt més a sota de l'escala jeràrquica, com són els voluntaris. Per aquells que van seguir el nostre periple a twitter, no cal afegir-hi gaire més, per la resta... doncs la tristesa de comprovar com les jerarquies tenen tan ben collades a les classes inferiors que les poden acabar responsabilitzant de les més salvatges atrocitats.

Després d'una parada forçada pel xoc salvatge de la fugida i de la buidor inexplicable (i pel què he vist, impossible d'entendre per aquells que no l'han viscut) de l'arribada a aquell forat de món on em va tocar néixer, retorno lentament a la lectura i em retornen, també, els fantasmes d'aquells dies tancats. Retorno a aquest gratacels en caiguda vertical. En estat de decadència social i vital i tot em resulta tan familiar. La fi d'una era, d'una època d'esplendor que s'esfuma per culpa de l'absurditat més aberrant i obcecada.

"He turned down the sound, not out of boredom with these documentaries and situation comedies, but because they were meaningless. Even the commercials, with their concern for the realities of everyday life, were transmissions from another planet." Quan la nostra realitat gravita entorn altres centres inesperats o de major força magnètica, allò que enteníem com a món real deixa de tenir sentit. A mi em va passar primer amb l'arribada del meu fill: res del què passava fora dels seus reclams semblava existir. Després, amb l'empresonament de 2 mesos a Xangai: que banals que semblen tots els demés problemes quan et tanquen amb un cadenat dintre de casa teva sense poder aconseguir menjar durant gairebé dues setmanes. Potser algun dia podré tornar a valorar el món. O acceptar-lo, o fer-hi les paus d'alguna manera o altra. De moment, segueixo perdut.

"In a sense life in the high-rise had begun to resemble the world outside - there were the same ruthlessness and aggression concealed within a set of polite conventions."


"The ultimate goal of the high-rise, a realm where their most deviant impulses were free at last to exercise themselves in any way they wished." I afegeix: "At this point physical violence would cease at last." I de debò que per poder assolir els nostres objectius (independentment de la perversió dels nostres desitjos) hem de recórrer a la violència? La revolta reclama sang necessàriament? No ho sé. El cas català sembla indicar que la revolta pacífica no deixa de ser una petita rabieta de nen petit que esdevé la riota dels demés. En altres casos, la violència sembla portar més violència i prou. Quan estàvem presoners a Xangai, la policia s'assegurava de fer circular videos on es veia com els dissidents eren reduïts amb força. Els vídeos de les petites revoltes simbòliques, els cants als balcons, els intents de fer germinar un brot de revolta pacífica, eren ràpidament censurats. I no cal dir que els vídeos de la violència policial tenien molta més repercusió.

El descens a la bestialitat que mostra el llibre és ferotge, trist i ens hauria de fer sentir vergonya de la nostra espècie. Haver-ne viscut els primers passos en primera persona, em fa ser conscient que no és cap exageració. Després de 10 dies tancats a Xangai, sense poder sortir de casa ni poder aconseguir menjar, quan van començar a circular caixes d'emergència a preus estratosfèrics, molta gent es va queixar que en arribar a l'entrada del seu recinte eren saquejades abans fins i tot que el pobre repartidor pogués avisar al comprador que havia deixat la caixa. Molts amics meus es van trobar amb caixes pràcticament buides i buscant amb por quin dels seus veïns s'havia atrevit a robar-li el menjar i què més estaria disposat a fer un cop creuada la frontera d'allò èticament correcte. Una vegada més, Hobbes tenia raó: l'home és un llop per l'home.
______________
J.G. Ballard, High Rise
començat_ 26/4/22 // acabat_ 30/8/22

25 de juny 2022

Método Le Brun para la felicidad, Juan Mayorga

Resulta inevitable pensar en un altre, de mètode, el mètode Grönholm d'en Galceran que no és pas que sigui per assolir la felicitat però ressona en aquest títol per la similitud de paraules escollides així com per l'ús d'un cognom estranger per afegir-hi certa alcúrnia al mètode. En Mayorga hi afegeix l'apostilla de "para la felicidad" com per encaminar-nos més, però suposo que la brevetat del seu text li reclama ajudar al lector ja des del títol.

"Vivir es poner caras" afirma aquest fals Le Brun que apareix com un xerraire de fires venent la panacea per una vida feliç. En altres èpoques hauríem dit allò de viure és anar-se posant diferents màscares, la del treballador, el pare, l'amic, l'amant... Ara, però, la paraula "màscara" té associada una connotació tan negativa a les nostres vides (sobretot a la meva), que és gairebé impossible utilitzar-la sense afegir-hi una connotació negativa extra que no s'hi escau necessàriament.
 
Curiós que s'hagin de passar els 19 passos, o emocions, abans d'assolir la felicitat. D'entrada, no hi estic del tot d'acord. No combrego amb el discurs del contrast, de la necessitat de conèixer el dolor i la tristesa per poder valorar la felicitat. Conec a masses fills de puta que han tingut una vida regalada i que no han tingut ni un sol dia de dolor i en canvi saben gaudir plenament la seva llibertat. Ja n'hi ha prou d'arrossegar aquest deix cristià del sacrifici i el martiri. 


"Ayudamos a la gente a sentir. La gente ya no siente nada." 


Recordo el deix científic i les pinzellades filosòfiques que vaig trobar a El Chico de la última fila (de la qual en vaig fer una crítica per un diari teatral ara ja impossible de trobar) i aquí, en menor mesura, també les hi veig. 


Sense desvetllar cap misteri perquè el final no hauria de ser cap sorpresa per cap coneixedor de l'obra de Mayorga, m'agrada que no es pugui assolir el 20è pas: la felicitat. El protagonista ja ens adverteix en un parell d'ocasions que no hem de confondre l'alegria amb la felicitat. I molt sovint és el que ens volen fer creure. Ens proporcionen experiències, aventures, compres, que ens donen una alegria temporal, un moment etílic d'hedonisme. Però la felicitat sempre ens quedarà lluny de l'abast. Perquè, seguint ara a Epicur, la felicitat implica l'absència de dolor, però també l'absència de desig i fratura. I això no es pot permetre que passi en l'engranatge del món actual. Si deixem de cobejar un mòbil nou, un cotxe nou, una entrada pel festival de moda de l'estiu... els hamsters deixem de caminar i la roda s'atura. I això ja sabem que no ens deixaran que passi mai. 

_______________

Juan Mayorga, Método Le Brun para la felicidad
començat_ 25/6/22  // acabat_ 25/6/22