25 de juny 2022

Método Le Brun para la felicidad, Juan Mayorga

Resulta inevitable pensar en un altre, de mètode, el mètode Grönholm d'en Galceran que no és pas que sigui per assolir la felicitat però ressona en aquest títol per la similitud de paraules escollides així com per l'ús d'un cognom estranger per afegir-hi certa alcúrnia al mètode. En Mayorga hi afegeix l'apostilla de "para la felicidad" com per encaminar-nos més, però suposo que la brevetat del seu text li reclama ajudar al lector ja des del títol.

"Vivir es poner caras" afirma aquest fals Le Brun que apareix com un xerraire de fires venent la panacea per una vida feliç. En altres èpoques hauríem dit allò de viure és anar-se posant diferents màscares, la del treballador, el pare, l'amic, l'amant... Ara, però, la paraula "màscara" té associada una connotació tan negativa a les nostres vides (sobretot a la meva), que és gairebé impossible utilitzar-la sense afegir-hi una connotació negativa extra que no s'hi escau necessàriament.
 
Curiós que s'hagin de passar els 19 passos, o emocions, abans d'assolir la felicitat. D'entrada, no hi estic del tot d'acord. No combrego amb el discurs del contrast, de la necessitat de conèixer el dolor i la tristesa per poder valorar la felicitat. Conec a masses fills de puta que han tingut una vida regalada i que no han tingut ni un sol dia de dolor i en canvi saben gaudir plenament la seva llibertat. Ja n'hi ha prou d'arrossegar aquest deix cristià del sacrifici i el martiri. 


"Ayudamos a la gente a sentir. La gente ya no siente nada." 


Recordo el deix científic i les pinzellades filosòfiques que vaig trobar a El Chico de la última fila (de la qual en vaig fer una crítica per un diari teatral ara ja impossible de trobar) i aquí, en menor mesura, també les hi veig. 


Sense desvetllar cap misteri perquè el final no hauria de ser cap sorpresa per cap coneixedor de l'obra de Mayorga, m'agrada que no es pugui assolir el 20è pas: la felicitat. El protagonista ja ens adverteix en un parell d'ocasions que no hem de confondre l'alegria amb la felicitat. I molt sovint és el que ens volen fer creure. Ens proporcionen experiències, aventures, compres, que ens donen una alegria temporal, un moment etílic d'hedonisme. Però la felicitat sempre ens quedarà lluny de l'abast. Perquè, seguint ara a Epicur, la felicitat implica l'absència de dolor, però també l'absència de desig i fratura. I això no es pot permetre que passi en l'engranatge del món actual. Si deixem de cobejar un mòbil nou, un cotxe nou, una entrada pel festival de moda de l'estiu... els hamsters deixem de caminar i la roda s'atura. I això ja sabem que no ens deixaran que passi mai. 

_______________

Juan Mayorga, Método Le Brun para la felicidad
començat_ 25/6/22  // acabat_ 25/6/22

18 d’abr. 2022

Philadelphia, Here I Come!, Brian Friel

"Fidelity to the native place is a lethal form of nostalgia" Ens diu Seamus Deane a la introducció. I massa sovint em temo que té raó. Ens obcequem pensant i volent creure que el nostre país (o en el cas dels catalans, el nostre no país dintre d'un altre país) és el millor del món, quan només cal creuar un parell de fronteres per veure'n totes les mancances. Tots els enganys patrocinats per bancs i polítics, tot el victimisme i la feina per fer. Però malgrat tot, la terra ens crida d'una manera més visceral, menys irracional i costa deslliurar-se'n. 

L'escena del sopar amb el pare on es mostra amb ironia com n'és d'incapaç de mostrar cap mena d'afecte cap al seu fill, em recorda, malgrat les diferències, el sopar del personatge d'en Vincent Gallo a Buffalo 66 amb el seu pare. I també les poques vegades que m'he trobat sol amb el meu, de pare. Frases curtes, recorrents i incomoditat. Diferents generacions, diferents vides i diferents maneres de gestionar les emocions.

Resulta també molt ben trobat el recurs de posar dos personatges representants del protagonista: la seva part pública, la que tots veiem, i la part privada, que només ell veu i sent. I òbviament, és aquesta part privada la que ens diu més veritats i posa més en contrast certes actituds i comentaris. L'altra, la pública, té massa feina amb les convencions socials per poder ser ell mateix. Seria una mica el mateix recurs que vaig utilitzar a El pis del pare amb la presència del pare mort que només els espectadors poden sentir però que és qui s'encarrega de dir les veritats. Està clar que crear és recrear.

L'obra, que pel títol semblava que havia de ser un cant cap a la llibertat de la fugida i la possibilitat d'escapar d'un espai que ens oprimeix, acaba sent un reclam al pare. Un intent de recuperar aquell únic moment de felicitat compartida molts anys enrere junts en una barca. Ara que el protagonista marxa del seu país (i no sap si hi podrà tornar mai) voldria que el seu pare mostrés alguna mena d'emoció. Que li mostrés que el trobarà a faltar, el que fos. Però res. El pare es manté en la seva vida rutinària i el seu perpetu silenci. 

I la darrera nit abans de marxar és la més llarga de totes. Totes les meves darreres nits abans de fugir han estat especials: la tormenta terrible que semblava aturar el món el dia que fugíem cap a Escòcia, la nit que van tallar la llum al poble i ens vam quedar al pub local esperant que els generadors d'emergència s'exhaurissin, o el darrer sopar davant de la llar de foc abans de venir a la Xina. En el cas d'en Gar, és una nit d'insomni i nervis, de converses no començades i records que es vol emportar. I només, per un breu instant, el pensament fugisser de si marxar és la millor opció. I, al seu voltant, el silenci del pare que tampoc pot dormir però no sap com expressar l'estima cap al seu fill. 

______________

Brian Friel, Philadelphia, Here I Come!

començat_ 2/3/22 // acabat_ 11/4/22

2 de març 2022

Let me be Frank with you, Richard Ford

I seguint l'estela de retorns a llocs de plaer pretèrits, de reviure passades glòries i retrobar antics amics, iniciada pel fascinant retorn a El camp de sègol, ara em retrobo amb un altre vell amic, en Frank Bascombe. 
Les primeres línies les absorbeixo amb certa aprensió. Tinc por de no entrar al llibre però en Ricard Ford només necessita una pàgina per tornar-me a atrapar. 

"In recent weeks, I've begun compiling a personal inventory of words that, in my view, should no longer be usable - in speech or any form." quina gran idea. I ell ho fa amb l'objectiu d'assolir un idioma més pur, més concentrat i més efectiu. Una mica com el fet (parafrasejant en Ford) d'anar a viure a l'estranger i no aprendre l'idioma del país "so that the English you end up speaking to make yourself understood bears a special responsibility to be clear, simple and value-bearing." 

I en Frank ha envellit dignament. I es pot permetre pensar i dir el que vulgui. Només faltaria! "I tell him, to me Pakistanis and Indians are the same people, like Israelis and Arabs, and northern and southern Irishmen. Religion's just their excuse to maim and incinerate each other - otherwise they'd die of boredom." 

"What little difference a house makes once it's gone. How effortlessly, almost sweetly, the world re-asserts its claim and becomes itself again." 

"I don't look in mirrors anymore. It's cheaper than surgery." 

"So the houses have become available to a new wave of white young-marrieds who work two jobs, are never home, wouldn't think of having children, and pride themselves on living in a 'heritage' neighborhood instead of in a dreary townhouse where everything works but isn't 'historic'." I això passa a tot arreu. Els cascs antics de moltes ciutats catalanes estan sent recuperats per famílies joves que gasten una milionada en condicionar uns edificis precaris. Aquí a Xangai, això passa a la Concessió Francesa. On la ciutat sembla ser menys metròpolis i els edificis només tenen dues o 3 plantes. On tot són 'lane houses' sense ascensor, amb poca força elèctrica que fa que els hiverns que reclamen d'estufa siguin un calvari. Amb poca pressió d'aigua perquè les tuberies són prehistòriques. Amb lavabos on no hi pots tirar mai el paper de vàter perquè automàticament l'embussa... Ei, però estàs en un edifici històric! 

"I'm retired. I'm just waiting to die, or for my wife to come back from Mantoloking - whichever's first." 

"Those who ignore history are no more likely to repeat it than anyone else but are more likely to feel better about many things." 

"It's a solid gain to experience significant life events for which no words or obvious gestures apply." 

I reconec que em perdo/avorreixo. O bé és que passen masses coses al meu voltant per entrar plenament en aquesta nova aventura d'en Frank. No ho sé. Però la visita de l'ex-inquilina de la casa de Haddam se'm va fer llarga. La seva història sobre el pare perdent el cap, no em va arribar. Per sort, algunes frases, algunes reflexions em tornen a endinsar al text. 

"these were the days when people still made things and used machines, instead of the opposite." 

"there's no right way to plan a life and no right way to live one -only plenty of wrong ways." 

En Ford proposa diferents teories al llarg del llibre, justificades per l'edat del personatge, per les experiències viscudes, i que resulten molt encertades: 

    1. El diccionari de paraules per eliminar, una gran idea que apareix de bon començament i ens prometen que anirà retornant però ho fa molt menys del què m'hauria agradat. "I've been decommissioning polluted words out of my vocabulary lately." 

    2. El mode de fàbrica. Davant la vida en general, adoptar una manera de fer neutre, que no ha rebut cap actualització ni ingerència externa. Evitar entrar en converses innecessàries, respondre de manera ambigua que eviti conflictes... L'anar fent de tota la vida, sense pena ni glòria. 

    3. Només hauríem de tenir 5 amics a la vida. Comenta que les amistats ens prenen una gran quantitat de temps, d'anys de vida, fins i tot i, que per ser justos i realment amic dels nostres amics, no en podem tenir més de 5, sinó no els dediquem tot el temps que ens reclamen. 

"So many things can go wrong, it's strange any go right." 

I el llibre acaba amb un bon regust de boca. La visita al conegut que està moribund i reclama que en Frank el passi a veure abans de morir, és una bona manera d'acabar un llibre ubicat en la vellesa del personatge (i de l'autor). Potser l'escena amb el malalt terminal no és tan punyent com esperava, però la sorpresa que revela i, sobretot, com fa plantejar quina reacció tan diferent hauria tingut en Frank d'haver estat revelada anys abans, és molt interessant. I les darreres paraules amb el mossèn de pacotilla que diu malament el nom del fill d'en Frank i li pregunta pel que està mort, és un bon resum del to del llibre: el punt just de tristesa i nostàlgia combinat amb el cinisme d'aquell qui ja està de tornada de tot.
______________
Richard Ford, Let me be Frank with you
començat 10/1/22 // acabat 2/3/22

1 de febr. 2022

The Catcher in the Rye, J.D. Salinger

Havia començat una fitxa preciosa sobre aquest llibre que m'ha acompanyat durant tants anys. Hi explicava com vaig arribar per primera vegada al Vigilant. Com va ser una mestra de castellà de l'institut (sí, també apreníem castellà a la meva època) que ens va deixar escollir entre dos llibres per llegir a la part de literatura universal. Com tothom va escollir El Viejo y el mar d'en Hemingway perquè era molt més curt que el Vigilant. Com jo em vaig decantar per entrar al Centeno. Hi explicava com m'hi vaig endinsar i com no m'ho podia creure. Com hi havia algú més que sentia exactament el mateix que jo. Com amb els meus 15 anys em sentia tan emmirallat amb en Holden Caulfield. Com em va obrir els ulls a una manera diferent de viure, amb menys solitud i amb més acceptació de la ràbia i frustració... 

En aquella fitxa perduda hi comentava com vaig rellegir aquest llibre fins a l'infinit. Primer en una traducció catalana, després vaig retornar a la versió d'Alianza en castellà que m'hi havia introduït. Els vaig rellegir un parell de cops més i després vaig anar a viure a Glasgow i el vaig estar buscant per totes les llibreries de segona mà fins que en vaig trobar un exemplar revellit en anglès. El vaig llegir amb fruïció amb el meu anglès incipient. I crec que encara el vaig rellegir un parell de vegades més quan arribava el Nadal perquè em feia companyia durant la tristesa i foscor d'aquells nadals de principis de mil·leni. Però ara feia molt que l'havia oblidat. Fins que va aparèixer la Lisa. Fins que vam començar a compartir lectures i els dos vam arribar al Vigilant i vam decidir que aquest Nadal el rellegiríem junts. I això és el que estem fent. Ella confinada al seu pis de Londres perquè la Covid no perdona a ningú, i jo pasturant per Xangai.

I la meva fitxa recollia els grans records que la lectura està remoguent. Les frases que tinc guardades a dintre i retornen. Les imatges precioses que mai he oblidat, com el dubte persistent sobre què fan els ànecs de Central Park quan es glaça el seu estany. Era una fitxa preciosa, però un fill de puta de taxista de Didi m'ha robat el mòbil i l'he perdut per sempre més. Cabrons. 

Per sort, vaig tard en la meva lectura (perdona Lisa) i només estic a la meitat del llibre. Encara podré anotar moltes més coses. 

Una de les coses que recordo haver anotat era el fet d'adonar-me de la clara bisexualitat d'en Holden. No ho havia vist mai tan clar abans. La pressió de l'adolescència dels anys 90, que t'impedia qualsevol tipus de sensibilitat em devia ennuvolar els ulls. Vull dir que si aquella època ja costava dir que t'agradava Suede perquè ja t'etiquetaven, suposo que no vaig voler veure l'evidència. Les mirades i comentaris d'en Holden sobre l'Stradlater no deixen cap dubte. 

"People always clap for the wrong things." 

"People are always ruining things for you." 

M'està sorprenent la foscor del text. Recordava que en Holden es queixava, deia que les coses el deprimien, però havia oblidat que ho fes de manera tan beligerant. No recordava, per exemple, la sordidesa de l'escena posterior a la trobada amb la prostituta de l'hotel, ni que ell digués que ja només volia suïcidar-se. A la seva manera, clar, amb el gir típic d'en Holden: "I probably would've done it, too, if I'd been sure somebody'd cover me up as soon as I landed. I didn't want a bunch of stupid rubbernecks looking at me when I was all gory." 

Recordo entrar al Museu d'Història natural de Nova York gràcies a la meva obre Els gronxadors i no poder deixar de pensar en en Holden. En aquell moment només em venia al cap la imatge de l'esquimal pescant, però res més. Ara veig que, rere l'esquimal també hi havia la idea que cada cop que entrem al museu d'Història natural, tot està exactament igual i els únics que hem canviat som nosaltres (idea, per cert, recollida pels Amics de les arts, imagino que conscientment perquè no només compartim amics, nits de festa per Girona i el fet d'haver viscut un temps a Escòcia amb en Joan Enric, sinó també referents). 

"If you do something too good, then, after a while, if you don't watch it, you start showing off." 

Arriba aquell moment que t'adones que tot està en El vigilant. Tot. Que quan algun personatge d'algun conte o obra de teatre meva s'exclama i li diu a un altre que haurien de marxar junts, fugir de tot i de tothom i començar de nou (vegis L'any que vam viure sense Internet), en realitat no està fent més que parafrasejar a en Holden parlant amb la Sally al bar del costat de la pista de patinatge. 

"It was so putrid I couldn't take my eyes off it." 

"You take somebody that cries their goddam eyes out over phony stuff in the movies, and nine times out of ten they're mean bastards at heart." 

I una ximpleria que ni recordava del text, que en el moment que l'havia llegit per última vegada no tenia cap significat especial ni cap transcendència, però que ara de sobte ressona tan directament: la parella d'en Luce és de Xangai. Mira que hi ha ciutats al món... 

"Who wants flowers when you are dead? Nobody." 

Elements comuns de El vigilant i els meus textos (iniciàtics): tristesa, solitud, depressió, incomprensió, odi social, religió, mort... Soc un plagiador.

I quan per fi en Holden entra secretament a casa seva i va a parlar amb la Phoebe, revisc alguns dels millors records que tinc del llibre. Però també em sorprenc reconeixent-me encara més amb en Holden: la Phoebe li retreu que no li agradi res i el repta a que digui una cosa que realment li agradi. I ressonen les vegades i vegades que algun alumne d'institut m'havia dit que no m'agradava res amb la sinceritat a cor obert de l'adolescència. 

I de sobte... Una altra revelació. La cançó que dóna títol al llibre i que en Holden creu que té la frase "If a body catch a body comin' through the rye" resulta que és un poema que diu "If a body meet a body coming through the rye" escrit per en Robert Burns. Increïble. Una de les millors nits de l'any quan vivia a Escòcia era Burns Night, en honor a en Robbie Burns. Haggis, whisky i cheilidh. I ara resulta que també dóna nom a aquest llibre. 

"Among other things, you'll find that you're not the first person who was ever confused and frightened and even sickened by human behavior. You're by no means alone on that score, you'll be excited and stimulated to know." 
I aquest consell que li dóna en Mr. Antolini a en Holden és potser un dels millors consells que es pot donar a un adolescent. Potser fins i tot l'únic consell. Fer-los veure que allò que senten, que aquells dubtes, neguits, angoixes, pors, rabies i frustracions no només les senten ells sinó que són compartides. És a dir, que poden trobar algú altre amb qui compartir-les i superar-les. O si més no aprendre a conviure amb elles. Que potser és l'opció que vaig acabar adoptant jo. Acceptar-les i anar tirant. I, de tant en tant, fugir del país, de tot i de tothom, que això també ajuda molt.

Hòstia puta. Parlant de foscor en el text, havia oblidat completament la topada amb en Mr. Antolini. Ostres. No me l'esperava gens. I per descomptat que en Holden potser exagera, però fa por quan afirma que "that kind of stuff's happened to me about twenty times since I was a kid. I can't stand it." 

I al final, el moment preciós de certa reconciliació amb el món, quan la Phoebe puja als cavallets i en Holden l'observa assegut al banc sota una forta pluja redemptora. Quan, finalment, se sent feliç i accepta tornar a casa dels seus pares. El motiu que justifica la portada paradigmàtica amb el cavall vermell.

"Don't ever tell anybody anything. If you do, you start missing everybody." 

I s'acaba el llibre. I em torna a sorprendre. Quan el llegia a la meva adolescència em removia per dintre, em feia sentir viu, menys sol. Ara, crec que n'he entès i apreciat més aspectes i referències; qüestió de pas del temps, no de tenir gaire més saviesa. I em reafirmo en el gran valor d'aquest llibre a la meva vida. I a tots aquells que no el suporten, doncs en part els envejo per no haver sentit mai la tristesa que sent en Holden quan mira al seu voltant. I també els detesto una mica per ser uns falsos i uns insensibles. 
_______________
J.D. Salinger, The Catcher in the Rye
començat_ 16/12/21 // acabat_ 9/1/22



[Fitxa recuperada inesperadament per la màgia d'un Núvol que ni sabia que em perseguia -inacabada]

I retorno al camp de sègol. Ara que el món sembla girar-se una mica més de cul que mai, que la persona amb qui convisc ha estat presa pel govern xinès i tancada en un hotel hospitalitzat forçada a passar una quarentena en unes condicions pèssimes, només per ser un tercer contacte d'un possible cas positiu de coronavirus... Retorno al camp de sègol amb les ganes de reteobar-m'hi. De recuperar a aquell nano de 14 o 15 anys que va escollir llegir un llibre estrany anomenat El guardián entre el centeno a la classe de castellà quan tots els companys es decantaven per El Viejo y el mar perquè tenia moltes menys pàgines. De tornar a sentir aquelles emocions, aquella forta sotregada d'adonar-me que no estava sol amb les meves sensacions i tristeses. Espero recuperar aquella estranya sensació de felicitat enmig de la tristesa, del cinisme i el rebuig cap a tot i cap a tothom. 
Realment ho necessito. 

I, per descomptat, arriba el començament tan màgic, aquest marcatge tan clar de to i que defineix tan bé com serà la resta del llibre: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it." 

"The more expensive a school is, the more crooks it has." 

I, lògicament, entro en el món d'en Holden Caulfield amb els braços oberts. I com no fer-ho amb frases com aquestes que segueixen parlant-me tan directament? 

"You wondered what the heck he was still living for." 

"Old guys' legs at beaches and places, always look so white and unhairy."
 

"People never notice anything." 

I aquestes imatges que m'han acompanyat des de fa tants anys: 

"I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over." 

I em sorprèn, també, descobrir-hi coses noves. Escenes, situació, diàlegs que no recordava gens. 

"What really knocks me out is a book that, when you're all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it." 

I de sobte, les tendències homosexuals (o bisexuals) d'en Holden es tornen completament evidents. La seva relació amb l'Stradlater és d'amor platònic, d'apreciació de la bellesa física de l'altra individu, independentment de si és home o dona. No ho havia vist mai abans en anteriors lectures, alguna vegada havia sentit alguna insinuació però sempre m'havia mantingut allunyat de cap mena de crítica o comentari sobre les obres d'en Salinger pel profund respecte que sento per ell, i per voler preservar la seva voluntat d'engegar a la merda el món i voler viure en l'anonimat. Però ara que rellegeixo el text, ho veig clar com la llum del sol. Potser el fet d'haver viscut experiències similars fa que ho vegi encara més. Qui ho hauria dit que tants anys després, en Holden i jo seguim compartint tantes coses... 

"Almost every time somebody gives me a present, it ends up making me sad." 

"People always clap for the wrong things." 

... 

______________ 




14 de gen. 2022

Entertaining Mr. Sloane, Joe Orton

[Petit recull d'idees recordades d'una fitxa més extensa que es va quedar en el mòbil robat per un conductor de Didi davant la indiferència de Didi] 

N'esperava més. Tal i com ja vaig comentar en l'anterior fitxa recuperada, la introducció m'havia fet despertar les ganes de llegir aquesta obra i no ha arribat a les expectatives generades. De fet, recordo que en un moment vaig tenir la sensació que seria només una repetició del mateix gir argumental que el de The Ruffian on the Stairs. El personatge extern que arriba, que vol llogar una habitació, que incomoda la dona, que resulta tenir una relació més estreta amb ells del què pensàvem...però per sort hi ha més que això. Molt més, de fet. Hi ha una dona necessitada d'amor (o sexe) que sedueix a algú que podria ser el seu fill i a qui ella anomena fill meu i fa que li digui mama a ella. Hi ha un avi a qui tothom pren per boig però que en realitat és qui hi toca més, qui desemmascara l'Sloane i en rep les conseqüències. Un cunyat que maltracta la seva cunyada i que està enamorat de l'Sloane fins al punt d'acceptar que mati l'avi... 

Les relacions entre els personatges són perturbadores i per això mateix interessants, els maltractaments físics i mentals constants i el cinisme de l'Sloane esfereïdor. I aquests són els millors elements de l'obra. Potser és per la il·lusió de retornar a El vigilant en el camp de sègol, potser perquè realment no és tan bona com m'esperava, potser perquè la Lisa ja ha començat la lectura i no la vull fer esperar, però arriba el moment d'aparcar en Joe Orton i retornar al món d'en Holden Caulfield. 
____________
Joe Orton, Entertaining Mr. Sloane
començat_ mitjans de desembre de 2021 // acabat_ mitjans de desembre de 2021


[Recuperació de la fitxa que s'havia quedat en el mòbil robat i que ha reaparegut inesperadament. La fitxa, no el mòbil]

Les primeres pàgines de l'obra em fan témer una repetició de The Ruffian on the Stair. Algú que apareix, que sembla no tenir cap connexió amb la gent del pis però que en realitat en té molta més que la desitjable. 
Aquí l'Sloane sembla que és el fill de la Kath i per això rep l'agressió d'en Kemp. Però l'obra no revela res. Al contrari. Juga a l'equívoc. La Kath flirteja desesperadament amb L'Sloane, ell sembla caure en el parany i després ella es fa l'ofesa... I, per l'altra banda, l'Ed també busca a l'Sloane. El joc del gat i el ratolí. 

"This light is showing me up. (Pause) I blame it on the manufacturers. They make garments so thin nowadays you'd think they intended to provoke a rape." 

I per descomptat que la Kath al final sedueix a en Mr Sloane. Malgrat que ella podria ser la seva mare, malgrat que la mostren com una àvia esdentegada, el sedueix. Però les discussions amb en Kemp segueixen i l'Sloane el pega gairebé a diari... I entremig, l'Ed està enamorat de l'Sloane i li ho perdona tot. Un Ed que no sabem a què es dedica però s'intueix que no és res licit. Un Ed a qui el seu pare es nega a parlar-li. Un Ed que després que el seu pare ha estat assassinat, que la Kath li confirma que està embarassada de l'Sloane i que l'Sloane la sacseja agressivament, és capaç de marxar amb certa alegria i afirmar que ha estat un bon matí... I segurament té raó perquè sembla que ell és qui en surt més beneficiat d'aquest gran desgavell. 

I potser perquè en el pròleg n'havien dit tantes meravelles, havien dit que era l'obra més reconeguda de l'Orton, n'esperava més. 
__________
Joe Orton, Entertaining Mr. Sloane
començat_ 11/12/21 // acabat_ 15/12/21

8 de gen. 2022

The Ruffian on the Stair, Joe Orton

[petita reproducció mnemotècnica de la fitxa que vaig fer unes setmanes enrere i que va quedar guardada en el mòbil que un conductor de Didi em va robar davant la parsimònia de Didi] 

La introducció presenta un autor meravellós, un personatge de qui en voldries ser amic, bromista, transgressor, divertit... L'anècdota dels llibres manipulats a la biblioteca nacional és boníssima. Que acabés amb l'Orton passant 6 mesos a la presó em sembla exageradissim, però eren altres temps. Al nostre país segurament t'haurien matat directament en aquells anys 60. Recentment, pensant en l'Orton, jo he aportat el meu petit punt a la profanació bibliotecaria i m'he encarregat de rectificar algun conte de la biblioteca de l'escola on treballo. M'explico: un cop a la setmana porto als nens a la biblioteca perquè s'acostumin als llibres i en descobreixin els seus móns i, mentrestant, jo tafanejo els quatre contes que hi tenen. I, tafanejant, tafanejant, vaig trobar un llibre tipus enciclopèdic 3D del cos humà que em va cridar l'atenció. Tot anava bé fins que vaig arribar a la part dels òrgans reproductors masculins i femenins. Algú s'havia encarregat de tapar/censurar minuciosament la pàgina tot cobrint-la amb un foli perfectament enganxat. No sé si a casa haurien fet el mateix, però aquí a la Xina les qüestions sexuals només es viuen de portes endins, ni petons no es poden veure pel carrer. Doncs l'esperit de l'Orton em va posseir i em vaig encarregar d'alliberar les imatges que algú podria creure ofensives. Perquè no ho oblidem, fa molta més basarda veure una polla i un cony que no pas un guerrer amb espases i pistoles matant a algú altre.

Potser per aquesta introducció m'esperava un text més trencador, unes farses més punyents, però no ho vaig acabar de trobar. M'agrada la presentació del Ruffian que em recorda molt als personatges de The Zoo story de l'Albee. Aquests diàlegs forts, inesperadament sincers que només pots tenir amb desconeguts. De fet, el desenllaç de l'obra també és molt semblant. El ruffian vol morir però ell no s'atreveix a fer-ho sol i força a algú altre a fer-ho per ell. 

Em van agradar els diàlegs entre ella i el ruffian per l'ambigüitat de la conversa, per la foscor que desprén el personatge extern malgrat mostrar-se tan educat. Recordo que l'obra em va semblar prou interessant com per decidir llegir una altra obra de l'Orton (sobretot perquè la següent en aquesta antologia és Entertaining Mr Sloane, que se suposa que és la seva peça més reeixida) i endarrerir uns dies el començament de la lectura conjunta de The catcher in the rye que havia promès a la Lisa per fer-ho encaixar amb el nadal. Però la Lisa em perdonarà. Sempre em perdona.
___________
Joe Orton, The Ruffian on the Stair 
començat_ principis de desembre del 2021 //  acabat_ prinicipis de desembre del 2021


[I, de sobte, la sorpresa inesperada de la tecnologia: la fitxa escrita al mòbil robat, de sobte reapareix al mòbil nou. I no puc evitar reproduir-la aquí]


"JOYCE. You never listen to me. 
MIKE. You never say anything interesting." 

La introducció de les obres completes de l'Orton estava tan ben escrita, presentava al dramaturg d'una manera tan llaminera que em fa por decepcionar-me per culpa de les altes expectatives que ha generat. De moment, però, no decepciona. 

"Suicide is difficult when you've got a pious mum." 

L'obra comença amb força amb les converses de la parella i amb l'aparició d'en Wilson. Hi ha un moment que el ritme frena quan parlen en Wilson i en Mike sobre el seu passat comú irlandès, però per sort és només un instant abans de tornar a agafar arrencada fins al final. S'hi intueix el to sardònic que es comentava a la introducció, les frases carregades de mala folla, els atacs a la convencionalitat. Només cal veure com la Joyce està molt més trasbalsada perquè se li han mort els peixos de colors que no pas per l'assassinat que acaba de viure. I l'Orton ho reforça amb una de les darreres frases del text: "I'll fetch the police. This has been a crime of passion. They'll understand. They have wives and goldfish of their own." 

La temàtica de fons beu fortament del romanticisme, de la idea de no poder seguir vivint sense la teva parella que tants bons (i mals) moments ha portat al món de la literatura i la dramatúrgia. També hi sento ressons de The Zoo Story de l'Albee en el fet de buscar a un desconegut (en aquest cas no tan desconegut) per a que faci l'acte que tu no t'atreveixes a fer. I totes dues referències m'agraden. 

La meva intenció era llegir una obra d'aquesta antologia i començar la lectura compartida de El vigilant en el camp de sègol però aquest text m'ha deixat amb ganes de més. La Lisa haurà d'esperar un parell de dies. 
_____________
Joe Orton, The Ruffian on the Stair
començat_ 7/12/21 // acabat_ 10/12/21

27 de nov. 2021

Bark, Lorrie Moore

Debarking. 
"You're supposed to give things up for Lent. Last year we gave up our faith and reason; this year we are giving up our democratic voice, our hope." I si només fos tan fàcil. Deixar enrere creences, tabús, falses democràcies i poder, finalment, ser. Sense més enganys ni mentires. Ser. 

"He once complained dejectedly about not having been cute enough to have been molested by a priest." 
Crec que em puc divertir amb aquest conte. 

Potser perd una mica de pistonada, de mala sang, i s'entreté amb algunes floritures lingüístiques enginyoses però els personatges resulten interessants. Aquest Ira, jueu sense convicció, aprenent de divorciat i aprenent d'amant. La Zora, la parella que troba en una festa que té una relació malaltissa amb el seu fill pre-adolescent i que l'Ira està convençut que està boja però és incapaç de deixar... 

"Here they were two lonely adults in a crazy world lucky to have found each other even if it was for the time being." 

La solitud d'un individu en un món enrarit. Davant d'una "guerra televisada" que deia en Connor Oberst. Que de tan sol com està, s'aferra a tota possibilitat de companyia, per boja que sigui. L'intent desesperat de trobar alguna mena de felicitat. O de recuperar allò que teníem que ara, des de la distància de la pèrdua, sembla assemblar-se a algun tipus de felicitat. Un retrat bastant fidel de la nostra realitat. 

The juniper tree. 
"In rejecting the lives of our mothers, we found ourselves looking for stray volts of mother love in the very places they could never be found: gin, men, the college, our own mothers, and one another." 
El conte comença plantejant la situació interessant de què passa quan tenim una amistat morint-se a l'hospital i no trobem el moment d'anar-lo a visitar perquè els vius i els morts porten diferents ritmes. I després quan l'amic s'ha mort quina mena de remordiments ens persegueixen i com podem apaivagar-los. 
Però després perd força quan planteja una mena de retrobada psíquica de les 4 amigues. Llàstima. 

Paper losses. 
"A woman had to choose her own particular unhappiness carefully. That was the only happiness in life: to choose the best unhappiness." 
Quina imatge més trista i més preciosa alhora: anar a asseure's a les files del darrere d'enterraments de desconeguts i poder plorar desconsoladament tota la tristesa que guardem dintre. I jo no he anat encara a cap enterrament de desconeguts però sí que m'he refugiat en l'anonimat d'un Family Mart amb una cervesa a les mans, que vindria a ser el mateix. 

Un altre conte amb l'acceptació (o adaptació) del divorci com a motor narratiu. I el llibre recupera la seva força. 

Foes. 
A vegades ens trobem en moments incòmodes, en trobades que ens han imposat, en actes socials que no hem desitjat. Jo tendeixo a desaparèixer. A quedar-me quiet en un racó i beure tot l'alcohol que hi hagi a la taula i deixar que siguin els demés els que parlin i esperar que la maleïda jornada passi ràpid. Últimament, tinc la fortuna de poder fer de cangur del meu fill i així aconseguir matar les hores de socialització forçada més ràpidament. En aquest conte, el protagonista no té tanta sort. A més té l'obligació de quedar bé perquè és un sopar amb gent que ha pagat per la seva feina. Però clar... "he had violated most of Suzy's dinner talk rules: no politics, no religion, no portfolio tips. And unless you see the head crowning, never look at a woman's stomach and ask if she's pregnant." 

Hi ha bastants elements de política americana que se m'escapen (i que tampoc m'interessen, la veritat), però tot plegat resulta una molt bona escena. 

Wings. 
Història curiosa d'una parella de músics sense masses recursos. De com ell és un seductor insensible i ella es planteja què hi fan junts. De com ella coneix a un avi adinerat que viu a prop de casa seva. De com ell li diu que s'amistancïin, que potser ell li deixarà una bona herència... 

"I shop sparingly. You never know how long you've got. I don't even buy green bananas. That's investing with reckless hope in the future." 

"That's the sad thing about growing too old: there's no one at your funeral." 

I al final l'avi fa el que ens temíem i intenta intimar amb ella i ella el tanca en una residència. Fi del conflicte. Però també serveix perquè ella se n'adoni de la mena de persona amb qui està i també el deixi i comenci una nova vida. Malgrat tot, certa esperança. 

Referential. 
"Living did not mean one joy piled upon another. It was merely the hope for less pain." 
Aquest és potser el menys clar de tots els contes. El que els personatges estan menys delimitats i les situacions són menys concises. Sabem que el fill d'ella està tancat en el que suposem que és un reformatori. Sabem que ella ara està amb un altre home. Però també intuïm que aquest altre home encara té alguna història pendent amb algú més. Però només ho intuïm. 

Subject to search. 
Uns altres personatges estranys: ell un agent d'intel·ligència que ha d'anar a emmascarar l'escàndol dels soldats americans que han abusat i humiliat a civils a Bagdad. Ella, la parella perduda, desubicada, que l'espera. 

"Regrets are stupid, crumpled-up tickets to a circus that has already left town." 

"We're all suckers for a happy ending." 
I quanta raó que té. I que allunyats que n'estem d'aquest final feliç. 

Thank you for having me. 
"It felt important spiritually to go to weddings: to give balance to the wakes and memorial services." 
I acaba el llibre amb un cert deix d'esperança entre tota la misèria, aquest raig de sol que s'obre pas entre els núvols negres en aquest casament que no és ni un casament. On la núvia se sap que es tornarà a separar i a casar perquè això és el que fa. On l'ex d'ella és el seu padrí. On uns motoristes irrompen la festa perquè s'han equivocat d'adreça i de casament que han d'aturar... Un conte prou curiós sense ser massa interessant. La tònica predominant dels últims contes i el regust general que em queda d'aquest llibre. 
_________
Lorrie Moore, Bark
començat_ 2/11/21  //  acabat_ 10/11/21