El anticristo, Friedrich Nietzsche

De jove, és a dir, quan semblava que em tocava, pel fet d'estudiar filosofia, pel meu tarannà crític i enrabiat, mai vaig arribar a llegir en Nietzsche. Potser perquè em volia fer més rebel del que era, potser perquè n'estava fart que cada vegada que algú em preguntava quina carrera feia em digués que els agradava molt Nietzsche. No ho sé. Ara que ja anem de davallada, li donaré una oportunitat.

"Este tipo más valioso ha existido ya con bastante frecuencia: pero como caso afortunado, como excepción, nunca como algo querido. Antes bien, justo él ha sido lo más temido, él fue hasta ahora casi lo temible; -y por temor se quiso, se crió, se alcanzó el tipo opuesto: el animal doméstico, el animal de rebaño, el animal enfermo hombre, - el cristiano..."

"La humanidad no representa una evolución hacia algo mejor, o más fuerte, o más alto, al modo como hoy se cree eso. El <progreso> és meramente una idea moderna, és decir, una idea falsa". I què passaria si ens alliberéssim de la llosa imposada del progrés? Del voler avançar sempre endavant com els ases amb clucalls sense mirar mai al nostre voltant? D'haver d'estar sempre patint per aconseguir una feina millor, una parella millor, uns fills que ens facin millors persones, unes cases millors, una jubilació millor... D'haver de superar a les generacions anteriors; de voler ser millors en tot perquè sinó ens estanquem, el món no progressa... I si recordéssim que l'únic "progrés" real és el de l'entropia... No intentaríem, potser, ser una mica més feliços en el camí cap a la degradació?

"Al cristianismo no se le debe adornar ni engalanar: él ha hecho una guerra a muerte a ese tipo superior de hombre, él ha proscrito todos los instintos fundamentales de ese tipo, él ha extraído de esos instintos, por destinación, el mal, el hombre malvado."

"Cristiano es un cierto sentido de crueldad con respecto a sí mismo y con respecto a otros; el odio a los que piensan de otro modo; la voluntad de perseguir." I això ho diu Nietzsche mentre contraposa el budisme (religió igualment nefasta pel vitalisme, segons ell) i el cristianisme. Mentre que el budisme evita el conflicte, dóna per fet que la pau i la serenor estan a l'interior (perquè apela a les classes altes que no tenen altres patiments), el cristianisme sembla estar constantment guerrejant: l'individu ha de lluitar contra els seus instints, ha de lluitar per millorar, ha de lluitar contra els infidels per difondre la bona nova d'una entitat inassolible. Per això el cristianisme té com a clients preferents les classes pobres i més necessitades: la promesa d'un futur millor en el més enllà fa que abaixin el cap una mica més i segueixin sent esclaus.

"El cristianismo quiere hacerse dueño de animales de presa; su medio es ponerlos enfermos, -el debilitamiento es la receta cristiana para la doma, para la civilización. El budismo es una religión para el acabamiento y el cansancio de la civilización, el cristianismo ni siquiera encuentra la civilización ante sí, - en determinadas circunstancias la funda." Aquí rau la gran diferència. El cristianisme s'aferra a la misèria, a la tristor, al ser castigat i li promet civilització i futur mentre que el budisme parteix d'aquell que ja ho té tot i busca desprendre-se'n.

Després de molts anys, fa poc vaig haver de tornar a entrar a una església i aguantar una missa, un funeral en concret perquè ja m'apropo perillosament a aquella edat del joc del calamar on anem mirant com els demés moren tot fent veure que nosaltres sobreviurem. Mare meva amb la missa! Quina aberració sectària plena d'adoctrinaments i consignes que el 80% i fins i tot el 90% dels feligresos no entenen o els han forçat a no entendre i a seguir cegament. Una secta com qualsevol altre però amb el beneplàcit dels governs i la casella pròpia a la declaració de la renda. Nietzsche ho anomena els valors bàrbars: "el sacrificio del primogénito, el beber sangre en la comunión, el desprecio del espíritu y de la cultura; la tortura en todas sus formas, sensibles y no sensibles; la gran pompa del culto." I no l'erra pas.

"Jesús es lo contrario de un genio: es un idiota. Adviértase su incapacidad para comprender una realidad: gira en torno a cinco, a seis conceptos, que antes ha oído y que poco a poco ha entendido falsamente."

"La Iglesia, esta forma de enemistad mortal a toda honestidad, a toda altura de alma, a toda disciplina de espíritu, a toda humanidad franca y bondadosa." I llegint frases com aquesta ressonen, inevitablement, les paraules de l'Alcoberro (tot i no estar-ne del tot segur que no ho digués en Terricabras, però amb la veu i el to de l'Alcoberro sempre han ressonat millor a les meves orelles) quan afirmava que Nietzsche era molt llaminer perquè els seus textos estaven plens de perles literàries.

Mirant el passat, diu Nietzsche, ens podem enrabiar veient les aberracions fetes, les mentides que els nostres avantpassats van creure, però els hem de disculpar en tant que no en sabien més, que eren ignorants i emganyats. En canvi la societat moderna, "nuestra época está enterada... Lo que en otro tiempo no era más que algo enfermo se ha convertido hoy en algo indecente, -es indecente ser hoy cristiano." I afegeix: "tenemos que saber hoy que, en cada frase que dice, un teólogo, un sacerdote, un papa, no sólo yerra, sino que miente." I més: "el sacerdote sabe, como lo sabe todo el mundo, que ya no hay un Dios (...) Todos los conceptos de la Iglesia se hallan reconicidos como lo que son, como la más maligna superchería que existe, realizada con la finalidad de desvalorizar la naturaleza, los valores naturales; el sacerdote mismo se halla reconocido como lo que es, como la especie más peligrosa de parásito, como la auténtica araña venenosa de la vida."

"El budismo no promete sino que cumple, el cristianismo promete todo pero no cumple nada."

"El cristianismo ha sido hasta ahora la máxima desgracia de la humanidad." I si canviem"cristianisme " per "religió" doncs ja ho tindríem. Per què sinó s'han originat la gran majoria de guerres? Sota quin pretext d'escampar la bona nova s'ha colonitzat i sodomitzat als demés? La religió i les ànsies de poder (són potser sinònims?) són les causes dels nostres mals.

"Fe significa no querer saber lo que es verdadero."

I acaba el llibre amb 7 articles de llei contra el cristianisme:

1. "Viciosa es toda especie de contranaturaleza."
2. "Toda participación en un servicio divino es un atentado a la moralidad pública."
3."El lugar maldito en que el cristianismo ha encovado sus huevos de basilisco será arrasado."
4. "La predicación de la castidad es una incitación pública a la contranaturaleza."
5. "El sacerdote es nuestro chandala, -se lo proscribirá, se lo hará morir de hambre, se lo echará a toda especie de desierto."
6. "A la historia sagrada se la llamará con el nombre que merece, historia maldita."
7. "El resto de sigue de aquí."

i ho signa l'Anticrist. I en subscric tots els punts. De fet, subscric fermament pràcticament tot allò que s'afirma en aquest llibre. En referència al cristianisme i la religió, el 100%, en referència a les persones i, sobretot, a les dones, hi estic totalment en contra.

Fet i fet, però, una bona introducció a Nietzsche. Ha valgut la pena esperar i entrar-hi quan realment m'ha vingut de gust fer-ho.
___________

Friedrich Nietzsche, El anticristo

començat_ 10/07/26 // acabat_ 14/07/26

The Twenty-seventh City, Jonathan Franzen

Agafar un llibre d'en Franzen (potser l'autor de qui més llibres he llegit) és sempre un encert. Tant és si es tracta del conegudíssim The corrections, de Freedom o d'un text primerenc com aquest The twenty seventh city, el seu llibre de debut. Sempre m'atrapa. Crec que ja ho he comentat altres vegades, però tot va començar a la llibreria Geli, quan jo hi treballava i un noi que mig coneixia, i que amb els anys ha passat a ser un bon amic meu, venia a robar-nos llibres. Va ser ell qui em va introduir en la sagrada duologia formada per en Jonathan Franzen i en Foster Wallace. Des de llavors que és pensar en l'un i pensar en l'altre. I cap dels dos m'ha decepcionat mai.

"Real-estate speculation is a formalism (...) Once it gets going -once we set it in motion- it works by itself and drags politics and economics along after it. Terror works the same way." I això ens ho deia en Franzen l'any 1988. I nosaltres com uns idiotes seguint caient en el parany del totxo.

"Men moved mountains for the sake of a few muscle contractions in the dark."

A la contraportada, una breu ressenya del Washington Post diu que es tracta d'un "book of memorable characters, surprising situations and provocative ideas", I no podrien estar més encertats. Quins personatges més interessants dibuixa en Franzen! La Jammu i la seva fosca feina de titellaire, en Singh amb la seva manca d'escrúpols, en Probst, fred i insensible, la Barbara clara inspiració per una Desperate Housewife, el jardiner pervertit i la resta de contertulians. Ho té tot, i tots tenen el seu encant.

"Everything was ordinary as soon as you stopped thinking."

Hi ha tantes xarxes interconnectades, tantes vides relacionades amb la ciutat de Saint Louis i, sobretot, amb la Jammu i en Probst que, puntualment costa seguir-les totes. En Franzen també juga una mica a la confusió creant micro capítols centrats en diferents personatges sense introduir immediatament quin personatge estem seguint, així com la seva fascinació per la hiper descripció d'elements que altres podrien considerar banals. Però tot ajuda a l'encant del llibre. I quin llibre!, quina manera de debutar.

"How could you have thought the world might care what became of you?"

"With a maturity gained by bitter experience, the new America knew that certain struggles would not have the happy endings once dreamed of, but were doomed to perpetuate themselves, metamorphically foiling all attempts to resolve them."

"All political platforms were identical in their inadequacy, their inability to alter the cosmic order."

I quan s'apropa el final del llibre, quantes veritats diu en Franzen. Quin paràgraf tan certer ens mostra la realitat del nostre món just després del referèndum fallit: el pas de la consciència col·lectiva a l'individualisme més passiu. Veiem com la Jammu ha perdut però ha guanyat la confiança cega dels poderosos de la ciutat, per tant només ha perdut una petita batalla. Veiem com en Probst per fi sembla reconnectar amb el seu interior i sentir alguna cosa. I veiem com en Singh aconsegueix fugir i recuperar una vida anònima.

"To live in the world as opposed to merely inhabiting it", tant senzill de dir i tant difícil de fer.

Més de 500 pàgines d'en Franzen que m'han acompanyat en aquests mesos estranys de tornada a un país que em deien que era el meu però que se'm fa cada cop més estrany i inhòspit. Sort que em queda la lectura.

_____________

Jonathan Franzen, The Twenty-seventh City

començat_ 14/05/2026 //  acabat_ 10/07/2026

La noche del ilusionista, Daniel Kehlmann

Ai, l'art de la publicitat... En aquest procés meu de desprendre'm de les coses, d'abandonar la cosificació i abraçar el món digital que ens imposen, que comenta en Biu Chul Han, els llibres que algun dia van omplir les meves estanteries van desapareixent de la meva vida. Les estanteries fa temps que van deixar lloc a les parets buides de les cases post post modernes i els llibres que s'havien arraconat en caixes inicialment també van desapareixent mica en mica. I de sobte, algú em diu que vol aquest llibre d'en Kehlmann que fa una bona colla d'anys l'editorial Nocturna va tenir la gentilesa de regalar-me (conjuntament amb d'altres tan bons com Los amigos) però no va arribar a entrar mai a la meva maleta quan vaig fugir d'aquí (de fet vaig haver de fer el salt als llibres digitals per qüestions logístiques i cap llibre físic m'ha acompanyat aquests darrers 11 anys). I jo li dic que sí, que el llibre és seu, però mentre preparo el paquet per enviar-lo... miro la faixa del llibre i hi veig el nom d'en Jonathan Franzen. Ei, parem les màquines. Si en Franzen (de qui n'estic llegint i gaudint The twenty seventh city) diu que en Kehlmann "es una de los más fascinantes escritores alemanes actuales" potser l'haurem d'escoltar. Però és que resseguint la faixa, veig que al darrera hi ha una ressenya d'un altre escriptor fetitxe meu, en Jeffrey Eugenides. Parany molt ben traçat Nocturna editorial: l'enviament del llibre haurà d'esperar. Primer me l'hauré de llegir jo.

I només amb les 3 primeres pàgines ja estic content amb la meva decisió. Aquests adjectius tan subtilment posats a les frases, aquesta sensació de El vigilant en el camp de sègol, de voler explicar-nos d'on ve però fent-ho amb desgana i com si algú (nosaltres, els lectors) el forcés.

"Los gastos de escolaridad son tan elevados que rara vez suspende alguien; los profesores son gente apacible con los más variados problemas psicológicos". I ara, justament ara, que he retornat al món de l'educació catalana després d'11 anys per Àsia, ho llegeixo i hi estic totalment d'acord.

"Se cree que la muerte es algo especial, pero es tan profana como una guía telefónica."

Després de molts dubtes, nits d'insomni i canvis de vocació, l'Arthur decideix trobar en Van Rode i l'espera davant de casa seva durant dies esdevenint un espectador: "Entretanto ya no sentia ningún aburrimiento, en mi reinaba una paz perfecta, yo era espectador, nada más." I crec que pocs textos demosten tant bé la màxima Schopenhauereriana de deixar d'actuar i esdevenir espectadors per foragitar el dolor vital.
Però malgrat tot, actua. Ens parla de ser espectador però no pot evitar actuar, i això el porta a la decepció. A la bogeria temporal, fins i tot, a una nit boja de fugir de tot i de tothom i acabar perdent el nord i sent embestit per un cotxe.

"Al dia siguiente, en el tren, yo leía el periódico. Una guerra había terminado, otra empezaba. Habían matado a tiros a un dictador, muchos dictadores futuros acababan de nacer." I què és la vida sinó aquesta repetició constant de desgràcies?

"Este mundo está separado del otro por un muro de dolor."

I acabo el llibre, i estic content d'haver fet aquest darrer viatge amb l'Arthur. He compartit molts dels seus pensaments i, sobretot, dubtes. L'he entès en cada instant de confusió i desassossec existencial i l'he mirat amb certa enveja perquè, malgrat tot, sempre ha estat lluitant per trobar una explicació, ja fos la part espiritual de quan creia voler ser sacerdot; la científica de la seva fascinació per les matemàtiques i les veritats absolutes dels números (absolutes al nostre entendre, clar, en tant que no existeixen números més enllà de la nostra creació), i la màgica, en el seu intent de combinar ciència i il·lusió, de controlar el món que l'envolta i de crear una realitat més amable. Sí, malgrat tot, l'Arthur no s'ha rendit i fins al final ha buscat una explicació. I aquest és el seu llegat que perdura un cop acabat el llibre. Ara ja el puc deixar marxar i que algú altre comparteixi aquest viatge amb l'Arthur. 

________________

Daniel Kehlmann, La noche del Ilusionista (Nocturna Ediciones)

començat_ 12/06/2026 // acabat_16/06/2026

Rosita, Pep Prieto

El primer capítol sembla jugar a la distracció, al plantejament d'uns futuribles cinematics de ciència ficció, però ben aviat retornem de peus a terra i la novel·la agafa un bonic vol costumista. Un reviure el món de L'auca del senyor Esteve o de la Laura a la ciutat dels sants. I amb això, no cal dir que en Pep Prieto ja em té guanyat.

"La finestra a coses extraordinàries que donaven sentit a una vida ordinària." Aquest Josep Maria, alter ego d'en Pep Prieto, la troba en el cinema, jo la vaig trobar en la música i la literatura i en aquelles tardes de dissabte tancat a la meva escueta habitació escoltant el de 4 a 3 de Ràdio 3 i aquelles nits trobant-me dibuixat en les desventures d'en Holden Caulfield.

Quan arribem a El cementiri interior, en Pep Prieto ens endinsa perfectament i certera al terrible món de l'assetjament escolar. Des del prisma de la víctima, vivim i patim les primeres patacades, puntades de peu i befes. La frustració de qui rep i la sensació de ser-ne el culpable. L'aberrant realitat de tants i tants que la pateixen en silenci i pànic. "Ets el resultat del fàstic que et fas a tu mateix, i no de la voluntat de sentir-te millor. Ets el que els altres perceben de tu i no el que tu voldries haver estat." Una idea que reapareix més endavant en el llibre reforçant aquest fàstic que la víctima sent cap a ella mateixa, en tant que víctima i en tant que culpable de no actuar.

Són tants els temes, tantes les cicatrius que rep aquest Josep Maria protagonista que si no haguéssim viscut els 80, creuriem que són exagerades. Els amics que et maltracten per ser diferent, el desconegut amable que et porta a un carrer fosc per aprofitar-se de tu, el veí que té sida i esdevé un empestat per la resta de la societat... quan diem que tot temps passat era millor, realment tendim a obviar totes aquestes realitats que també formaven part del nostre temps passat. De fet, quan diem això, el que estem dient és que nosaltres érem més joves, més innocents, més alegres, amb més espontaneïtat i més ganes de conèixer món i tot ens era nou. Ara en canvi, ja hem fet més de la meitat del camí i el tram que ens queda fa molta més pujada.

"Et penses que ets el centre de l'univers i que els teus problemes són els pitjors imaginables, però sempre hi ha algú que ha de fer front a uns monstres més terrorífics que els teus i que pateix un dolor més insuportable que el teu." I clar que les penes dels altres no alleugereixen les nostres, però sí que les posen en context. I a vegades això és tot el que necessitem.

Seguint l'enfilall de pel·lícules que s'han encarregat de teixir l'estructura del llibre (vegis com a exemple la importància de El jove Sherlock Holmes per iniciar la investigació i descobrir molts dels misteris de la família), el llibre acaba amb una mena d'epíleg molt cinematogràfic: el famós "què se n'ha fet de...", que ha tancat reixidament tantes i tantes pel·lícules. Un recurs que, aquí, funciona molt bé. Ens dóna el repunt final, el tancament que massa sovint cerquem en els textos (i en les pel·lícules) i que la majoria de narratives modernes ens neguen. Perquè estem de tornada de tot i sabem que res s'acaba realment, que l'únic final real és la mort i que ens atreu molt més la seva espera. Per això és tan agradable un final com aquest, com de sèrie televisiva còmica que tanca tots els fronts oberts en el darrer episodi perquè puguem acomiadar-nos dels personatges amb un cert grau de satisfacció. I això és el que aconsegueix en Pep Prieto amb el final de Rosita, que poguem acomiadar-nos com cal de tots i cadascun dels personatges que ens han acompanyat al llarg del llibre. Fins i tot d'en Víctor.

____________

Pep Prieto, Rosita (Columna)

començat_ 23/12/25 // acabat_ 13/5/26
 

Gegants de gel, Joan Benesiu

Quin començament més interessant. Vull saber qui és aquest passatger de la filera 53 a qui no li agrada que el pilot de l'avió que el porta a Buenos Aires dediqui unes paraules de felicitació de Nadal en tant que els serveixen el sopar al vol la nit del 24 de desembre. I ho vull saber perquè Benesiu ho escriu tan bé, que me'n provoca les ganes. És a causa d'aquesta escriptura indirecta, de parlar de gent sense donar-los veu directe ni acció, potser? Potser sí.

Però, malauradament, el capítol 4 atura l'arrencada tan bona del llibre amb la seva arenga de cites i referències a novel·les, pel·lícules i música. Una mica d'auto-complaença citant a gent que ens agrada, no està malament, tots ho hem fet algun moment o altre, ara, fer-ho com aquí, en excés (en només 3 pàgines hi trobem en Musil, en Krysztof Kieslowski, en Michael Ende, en Santiago Auserón i  Radio Futura), m'avorreix.

Quan comença el segon capítol, o apartat, o part del llibre, Liverpool, em reconcilio una mica amb el llibre. Em fan gràcia els nous personatges i aquesta història d'amor digital desigual però... apareix Nietzsche. Nietzsche és el filòsof dels no-filòsofs. És l'autor dels adolescents que van de rebels i s'enlluernen amb quatre paraules gran-sonants. I quan s'hi recórrer en una novel·la, fa mandra. Quan te l'expliquen, quan fins i tot en reprodueixen textos de l'Així parlà Zaratustra, fa venir ganes de parar de llegir.

He fet una pausa de la lectura però el retorn a la lectura no promet: ara apareix en Nacho Vegas, a qui defineix com a "un lletrista turbulent de notícies tan incertes com la pròpia vida" i poques línies després el "xilè Roberto Bolaño"  i els seus Detectives salvajes, un llibre "que explica els moviments d'un grup de persones inquietes en la salvatge capital de Mèxic." Calen aquestes explicacions? De debò? 

Sé que a vegades peco de tiquis miquis quan es tracta del llenguatge, però em molesten bastant les incoherències lingüístiques. En aquest cas per una qüestió de llenguatge. Seguint amb la narració del mexicà (que malauradament ja ni m'interessa), de sobte el seu germà té problemes presumptament amb narcotraficants i uns homes el van a buscar a casa seva i es troben amb la seva dona, la Dorita. Fins aquí tot correcte. Però llavors l'autor afegeix, "li van dir que a ese puto lo Iban a encontrar." Per què apareix aquesta frase en castellà? Entenc que en Benesiu ho fa per ressaltar el to dels macarres, però a mi em produeix un efecte completament diferent: només em fa pensar en quin coi d'idioma ha estat parlant tota l'estona el mexicà. Si és en castellà (i crec recordar que sí perquè en algun moment s'havia comentat que li traduien al francès), llavors perquè només transcriu aquesta frase en castellà i prou? Si és en anglès, per què el mexicà diu aquesta frase en castellà? Per afegir dramatisme? 

Quan es tracta de la guerra, afegeix: "des del seu punt de vista, hi ha dues maneres de sobreviure a un conflicte bèl·lic, una era parlant tot el temps del mateix i una altra era no obrir la boca mai." I crec que n'he vist les dues vessants i confirmo que malgrat que el que en parla constantment ens genera unes imatges terribles, aquell que en guarda silenci em provoca més feredat perquè la imaginació és terrible i el seu silenci ens fa imaginar el pitjor.

I també apareix Auschwitz en aquest enfilall de referències i cites, per descomptat. Si ens hi posem, ens hi posem de ple i toquem totes les tecles! Mandra màxima.

I amb gran esforç i molts mesos d'estira-i-arronsa arribo al final. Entremig sento algú que afirma que només hem de llegir llibres que ens remoguin i torno a plantejar-me d'abandonar-lo perquè a mi no m'està remoguent. No és per mi. Que no vol dir que no sigui un bon llibre i que pugui apassionar a algú altre, però a mi m'ha deixat indiferent.

_____________

Joan Benesiu, Gegants de gel

començat_ 31/08/24 // acabat_ 9/03/25

Slaughterhouse-Five, Kurt Vonnegut

 El llibre "is so short and jumbled and jangled, Sam, because there is nothing intelligent to say about a massacre."

Lentament, més per les meves circumstàncies vitals que no pas pel text, vaig entrant al llibre i recordant que n'és de bo en Vonnegut.

"Among the things Billy Pilgrim could not change were the past, the present, and the future."

Molt interessant la idea de mirar pel·lícules bèl·liques en marxa enrere: de sobte els que bombardegen passen a ser una mena de mags que sobrevolen per espais incendiats apagant els focs i recollint-ho tot en bombes. "Over France, though, German fighters came up again, made everything and everybody as good as new." Fins i tot explica com els operaris desmonten les bombes i n'extreuen els minerals que les fan explotar: "the minerals were then shipped to specialists in remote areas. It was their business to put them into the ground, to hide them cleverly, so they would never hurt anybody ever again."

"I think you guys are going to have to come up with a lot of wonderful new lies, or people just aren't going to want to go on living."

I ressonen les reflexions d'en Cioran quan en Billy diu que odia a la seva mare pel fet d'haver-lo tingut, quan ell no havia volgut mai viure; i també quan mira amb enveja el ferit en estat vegetal en un llit i s'exclama: "how nice - to feel nothing, and still get full credit for being alive."

I no he dit res dels Tralfamadorians ni dels viatges temporals del protagonista, perquè malgrat ser part inherents de la novel·la, les interpreto més com a recursos estilístics que com a realitats narratives. I potser perquè no m'hi fan cap nosa, sinó que aporten més capes de possible significat al text.

"The master of ceremonies asked people to say what they thought the function of the novel might be in modern society, and one critic said, "To provide touches of color in rooms with all-white walls"." I això era cert a l'època que el llibre va ser escrit i també ho era a la meva joventut. Recordo quan entràvem a casa dels amics i solíem dedicar una estona a mirar els llibres que tenien exposats, i amb alguns coincidíem, i amb d'altres ens plantejàvem si de debò podríem ser amics... Però amb el temps els llibres han anat marxant de les llibreries de les cases i ara la majoria dels pisos estan buits, impersonals, monòtons.

I acabo un llibre que m'ha trobat en un moment d'incerteses i viatges i que he trigat molt a entrar-hi i que, en alguns moments, he decidit continuar llegint més pel bon record dels altres llibres llegits d'en Vonnegut que no pas pel plaer que em provoca aquest. I, tanmateix, l'acabo amb cert bon regust de boca i content de no haver-lo abandonat. 

__________ 

_______________

Kurt Vonnegut, Slaughterhouse-five

començat_ 1/2/24  // acabat_ 31/8/24

Els angles morts, Borja Bagunyà

I finalment començo Els angles morts. Feia temps que buscava el temps o, més concretament, el moment anímic adequat. La dolçor de boca de L'aigua que vols me l'ha propiciat. No n'he volgut llegir masses crítiques per no fer-me'n cap idea prèvia, però n'he vist tants comentaris positius que em costa endinsar-m'hi sense certes esperances. A veure.

M'agraden els llibres que saben combinar allò que tradicionalment es coneix com a alta literatura (sigui el que sigui) amb comentaris barroers i potser fins i tot de mal gust; ser capaços de tocar el cel i l'infern, com feia en Bolaño o en Cortázar. Així, en Bagunyà ens mostra, ja d'entrada dues comparatives que, de tan ben trobades, fan fàstic: "La Magda era una dona particularment obscena, però de la manera com són obscens els gargalls de tabac escopits a terra o les àvies que es graten el pitram." I també, parlant de l'halitosi d'en Mundet: "allò devia tenir alguna relació amb aquell alè de penis brut, o d'habitació amb cadàver."

No cal dir que l'escena del lavabo és summament divertida. L'absurditat de fer confluir en un camerot dels germans Marx a tota la florinata acadèmica de la universitat intentant rentar-se les dents o arrencar-se restes de menjar enganxades a les dents envoltats per la ferum de femta d'algú que fa poc que ha anat de ventre, té un toc T. S. Elliott sublim.

"Contràriament a un estat d'opinió característicament universitari, les ínfules no eren el signe d'una superioritat sinó d'una falta lamentable d'intel·ligència."

"L'estesa de granges de proximitat, envasos industrials i marques de menjar a domicili deia alguna cosa sobre la societat contemporània, però l'Antoni no sabia ben bé què."

Hi ha tants moments en el text que et fan pensar, "ostres, no sabia que això es deia així!", o bé, "que ben trobada aquesta descripció". Per exemple, quan explica que la Sesé està tan enfeinada que en Morella ni la veu per casa: "Feia dies que la Sesé s'havia convertit en un rastre d'objectes fets servir" preciós. I encara segueix: "una mena de silueta buida que en Morella es dedicava a omplir inductivament i que apuntava a una activitat que sempre passava en alguna altra banda."

I toca parlar de les notes a peu de pàgina. Per descomptat. Tal i com va fer en David Foster Wallace a The Infinite Jest, les notes a peu de pàgina esdevenen llargues parrafades, pàgines i pàgines d'explicacions que, pel motiu que sigui, l'autor no ha volgut incloure dintre del fil narratiu. Però que, si hi ha haguessin estat, tampoc no haurien fet cap nosa. Com si hi hagués certa voluntat d'editar el text, de retallar-ne l'extensió, i aquesta fos una de les millors opcions per retallar tot preservant.

"Si la imaginació estava tan plena de monstres era simplement perquè els homes s'havien passat tots aquells milers d'anys negociant amb el món, provant de desactivar-lo, emparaulant-lo."

"Caure rebentats al sofà no és cap manera d'estar junts (...) sinó d'estar separats de la mateixa manera." Els vespres compartits davant dels dos canals de tele ocasionalment eren maneres d'estar junts, de compartir històries... Caure rendits amb els mòbils o tablets a les mans és aïllar-nos encara més.

L'explicació de l'exposició organitzada per l'Olivier al Santa Mònica amb ballarins llençant-se una i altra vegada contra un matalàs és un encertadíssim retrat del modernisme absurd i de postal que fa anys que omple Barcelona. El mateix Bagunyà critica, per mitjà de l'Olof, el fet que a Barcelona en realitat no hi passa res. Hi va haver-hi genialitats en èpoques passades (Gaudí, Dalí, Miró...) però fa anys que no hi passa res. Només aparences. "Tot radical i alternativíssim, cosa que a l'Olivier li devia provocar la mena d'estremiment masturbatoriocerebral dels messies, els ungits i els salvapàtries". I sobre els assistents a aquests actes: "Al seu voltant seguia girant una corrua de pretensió i autopromoció: americanes cares que mostraven braços estratègicament tatuats, gent que només parlava d'altra gent, més famosa, amb qui havia coincidit feia un parell de dies; bigotis d'actor porno dels setanta, camises irònicament hawaianes. (...) Tots satisfets de l'èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels <<projectes >>, les <<iniciatives>> i les <<col·laboracions>>".

Apareix la nota 17, sobre la mala dicció d'en Morella i com va anar a un foniatre per aprendre a impostar millor la veu a classe i, de sobte, es personifica un narrador. Ens afirma que ell havia escoltat en Morella i em fa qüestionar si el narrador de tot el text pot ser un alumne d'en Morella. Un narrador omniscient, clar, que no només ens diu què veu sinó també què pensen els personatges (o què pensa el narrador que pensen els personatges). Potser. Potser es tracta de múltiples narradors.

"És curiosa la manera com els animals (i les criatures) faciliten la manifestació de tendreses i cursileries que costen tant de mostrar a qualsevol altra persona."

"La mena d'evidències que a un alumne de primer o de segon [de carrera] li semblen descobertes inigualables i exercicis d'una lucidesa extrema, però que, en realitat, no passen de la mena d'observacions que, als trenta, ja són tòpics de sobretaula". I són aquests llocs comuns els que m'estan agradant més del llibre. La manera que connecta i descriu tan encertadament tants i tants pensaments compartits. I poder tornar a recordar que no estic (estem) sol(s) al món. 

I s'acaba el llibre. El sabia llarg i se m'hi ha fet. També perquè han passat moltes coses pel mig, ho reconec (tornada a la feina, buscar un pis nou, organitzar un trasllat, canviar de pis...), però també perquè en alguns moments la lectura no m'ha cridat tant com ho hauria hagut de fer. O com, en el fons, esperava que faria. Però l'esgotament físic és un mal aliat i potser d'aquí un temps em torno a topar amb aquest llibre i el devoro en un parell de setmanes i em sembla meravellós i no només un text molt interessant i completament necessari dins la literatura catalana contemporània, com ha estat aquesta primera lectura.

S'acaba el llibre i respon a la pregunta sobre qui és el narrador del text i això et deixa amb una sensació inesperada de tancament. Perquè realment m'esperava que seria un d'aquells llibres que senzillament s'acaben sense més, que no té per què ser una mala cosa, ans al contrari, però sí que a vegades et deixen amb una estranya sensació d'insatisfacció, de coitus interruptus. I de tant en tant ens ve de gust que les coses quedin ben lligades.

______________

Borja Bagunyà, Els angles morts (Edicions del Periscopi)

començat_ 16/6/23 // acabat_ 13/11/23