Actes obscens en espai públic, Davide Carnevali

Fa uns quants anys un amic em va convidar a anar al Lliure a veure Seuls d'en Mouawad. No cal dir que vaig acceptar encantat, que el nom d'aquell autor estava per tot arreu aquells dies (per tot arreu del món teatral, s'entén, clar, perquè fora d'aquesta bombolla i de la petita de l'editorial Periscopi era i segueix sent un desconegut) i vaig comprovar que, efectivament, la curiositat mata el gat. Vam aguantar estoicament les primeres hores de l'obra, els monòlegs i més monòlegs i les projeccions sobre projeccions sobre projeccions de projeccions d'ell mateix fins a l'arribada de l'orgia cromàtica final. La pluja de colors que l'autor-actor-director-artista-egòlatre ens va llençar pel damunt mentre nosaltres esperàvem que s'acabessin els pots de pintura de l'Abacus que encara quedaven sobre l'escenari va ser la gota que va fer vessar el got de la nostra paciència. La crítica que va publicar el meu amic sobre l'obra no en deixava cap dubte i aquell vespre viscut al Lliure és, encara a hores d'ara, una broma recurrent entre nosaltres. Doncs bé, llegint aquest text, aquest encàrrec (un encàrrec!) del TNC tinc la mateixa sensació. Teatre volgudament i grandiloqüentment elitista que queda molt bé dintre la programació i en els cartells i que ens fa omplir la boca i salivar de la cultura tan elevada que tenim. Però que, en realitat, no deixa de ser un gran badall incomestible i una llençada de diners que podrien anar, no sé, per exemple, a ajudar els dramaturgs i autors catalans? Ei, que n'hi teníem molts d'autors catalans en aquesta temporada, no ho nego, hi havia l'Artigau, en Rosich, en Jordi Oriol, en Francesc Meseguer, en Xavier Bobés... però calia fer un encàrrec tan enrevessat i innecessari?

"Perquè el desig, en el fons no és un tenir sense posseir?"

I la sensació és que aquest text reclama d'un manual d'instruccions. Les cites bíbliques finals poden ser una guia i l'epíleg del propi autor una altra. Però no suficients. I les preguntes que no em puc treure del cap són: com s'ho va fer el públic per seguir (ja no dic entendre) l'obra quan la van veure en directe? I, novament, calia fer aquesta mena d'encàrrec? Aquest és el teatre que necessitem al TNC?
_____________
Davide Carnevalli, Actes obscens en espai públic (Arola editors)
començat_ 8/4/20  // acabat_ 9/4/20 

Ushuaia, Marc Artigau

Una de les virtuts d’en Marc Artigau és el lirisme dels seus textos. La fluïdesa i, sovint, bellesa visual que desprenen les seves paraules. Els móns misteriosos als quals ens transporta. Potser no em convenç el recurs oníric però suposo que a vegades necessitem apel·lar als somnis per poder fer entendre millor allò que defuig la realitat.

“Soñamos los recuerdos que otros han perdido.”

I el conjunt resulta curiós, amb un to de fàbula, de conte o de llegenda combinat amb elements crus, d’abusos de poder i d’assassinats. Un clarobscur amb ressons poètics que, en general, funciona. A part de l’aparició (i desaparició) dels personatges de l’Aïna, l’Actor i el Mag, que encara és hores d’ara que em pregunto si l’obra hauria empitjorat gaire si mai haguessin existit...

Sigui com sigui, no em queda cap dubte que, de les tres obres del Bradomín 2008 (Ríanse del hipopótamo, En los bosques de la noche i Ushuaia) aquesta és la millor.
_____________
Marc Artigau, Ushuaia (dintre de Textos teatrales Marqués de Bradomín)
començat_ 9/5/18  //  acabat_ 9/5/18