Philadelphia, Here I Come!, Brian Friel

"Fidelity to the native place is a lethal form of nostalgia" Ens diu Seamus Deane a la introducció. I massa sovint em temo que té raó. Ens obcequem pensant i volent creure que el nostre país (o en el cas dels catalans, el nostre no país dintre d'un altre país) és el millor del món, quan només cal creuar un parell de fronteres per veure'n totes les mancances. Tots els enganys patrocinats per bancs i polítics, tot el victimisme i la feina per fer. Però malgrat tot, la terra ens crida d'una manera més visceral, menys irracional i costa deslliurar-se'n. 

L'escena del sopar amb el pare on es mostra amb ironia com n'és d'incapaç de mostrar cap mena d'afecte cap al seu fill, em recorda, malgrat les diferències, el sopar del personatge d'en Vincent Gallo a Buffalo 66 amb el seu pare. I també les poques vegades que m'he trobat sol amb el meu, de pare. Frases curtes, recorrents i incomoditat. Diferents generacions, diferents vides i diferents maneres de gestionar les emocions.

Resulta també molt ben trobat el recurs de posar dos personatges representants del protagonista: la seva part pública, la que tots veiem, i la part privada, que només ell veu i sent. I òbviament, és aquesta part privada la que ens diu més veritats i posa més en contrast certes actituds i comentaris. L'altra, la pública, té massa feina amb les convencions socials per poder ser ell mateix. Seria una mica el mateix recurs que vaig utilitzar a El pis del pare amb la presència del pare mort que només els espectadors poden sentir però que és qui s'encarrega de dir les veritats. Està clar que crear és recrear.

L'obra, que pel títol semblava que havia de ser un cant cap a la llibertat de la fugida i la possibilitat d'escapar d'un espai que ens oprimeix, acaba sent un reclam al pare. Un intent de recuperar aquell únic moment de felicitat compartida molts anys enrere junts en una barca. Ara que el protagonista marxa del seu país (i no sap si hi podrà tornar mai) voldria que el seu pare mostrés alguna mena d'emoció. Que li mostrés que el trobarà a faltar, el que fos. Però res. El pare es manté en la seva vida rutinària i el seu perpetu silenci. 

I la darrera nit abans de marxar és la més llarga de totes. Totes les meves darreres nits abans de fugir han estat especials: la tormenta terrible que semblava aturar el món el dia que fugíem cap a Escòcia, la nit que van tallar la llum al poble i ens vam quedar al pub local esperant que els generadors d'emergència s'exhaurissin, o el darrer sopar davant de la llar de foc abans de venir a la Xina. En el cas d'en Gar, és una nit d'insomni i nervis, de converses no començades i records que es vol emportar. I només, per un breu instant, el pensament fugisser de si marxar és la millor opció. I, al seu voltant, el silenci del pare que tampoc pot dormir però no sap com expressar l'estima cap al seu fill. 

______________

Brian Friel, Philadelphia, Here I Come!

començat_ 2/3/22 // acabat_ 11/4/22