Tortugues, la desacceleració de les partícules, Clàudia Cedó

Començo la lectura amb les paraules d'en Xavier Pàmies gravades a foc: "és un text finíssim". Que em va dir quan parlàvem d'assaltar la Flyhard amb un text nou després de la lectura de L'any que vam viure sense Internet. Que volia dir-me que cap dels meus textos era tan fi. I segur que tenia raó. És un savi, en Pàmies, sempre té raó, Ara ho vull comprovar.

No cal dir que davant una tasca així, inevitablement filo més prim que ho faria amb d'altres textos, i que no ho faríeu vosaltres? I aixeco la cella un parell de cops a les primeres pàgines i fins i tot desvio la vista en algunes frases de parella però... mica en mica... entro en el joc proposat per la Clàudia Cedó i trobo molt enginyoses les interaccions entre els personatges presents i passades; el bon ús de l'espai reduït i l'astuta posada en escena. Vull dir que, quan l'autora explicita que "tots quatre conviuen en temps diferents" és segons després que nosaltres, els lectors/espectadors ens n'adonem en un moment, seguint el lèxic de l'obra, d'eureka. De sobte, tot el que hem llegit fins aquest moment canvia radicalment perquè entenem els diferents moments temporals i les paraules i, sobretot, les accions, agafen nous significats. I aquestes fites, són victòries textuals.

"Potser al final es tracta d'envoltar-nos de persones que vagin a la nostra velocitat i així poder mirar-los als ulls, mentre la resta passa per darrere mig transparent, com els pals elèctrics del costat de l'autopista quan anem en cotxe, que semblen fantasmes,"

I ara, que em trobo més sol que mai, que no només tinc un ritme sinó també una cadència i unes angoixes i interessos diferents a tothom qui m'envolta, aquesta idea ressona amb més força.

I entenc en Pàmies. Veig la finor que em deia ell, perquè la Cedó hauria pogut omplir el text de frases com l'anterior que només ens regala a l'epíleg, I haurien encaixat perfectament en el text, però hauria passat a ser una altra obra. Una obra de text més clàssica, més feixuga. I està clar que això no li interessava. I acaba expressant les mateixes idees i qüestions sense l'excés de Verbàlia que a vegades ens agrada tant de posar-hi.

_______________

____________

Clàudia Cedó, Tortugues, la desacceleració de les partícules

començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026

 

Crave, Sarah Kane

Ostres la Sarah Kane. N'havia sentit bones referències. Un bon amic com en Xavier Pàmies està involucrat amb el que diuen que és una molt bona producció del text, Dic "diuen" no pas perquè ho dubti sinó perquè jo no ho he pogut gaudir per motius geogràfics, que Xangai abans quedava més a prop, però arran del coronavirus ens hem allunyat més. Sigui com sigui, ja era hora que pogués entrar al món de la Kane.

"In a lay-by on the motorway going out of the city, or maybe in, depending on which way you look, a small dark girl sits in the passenger seat of a parked car. Her elderly grandfather undoes his trousers and it pops out of his pants, big and purple (...) And when she cries, her father in the back seat says I'm sorry, she's not normally like this."

Aquesta és la cruesa que buscava, aquest és el dolor i la decadència social que imaginava que em trobaria en aquest text. És agradable quan les expectatives es compleixen. Últimament, en Bolaño, l'Albee i la Kane han estat a l'altura. La Solà, no tant...

"There's something very unflattering about being desired when the other person is so drunk that can't see."

"M - Why do you drink so much?
B - The fags aren't killing me fast enough."

I de tant en tant sembla que ens perdem, que els diàlegs siguin totalment incoherents, desconnexos els uns dels altres, les temàtiques tan variades i les frases tan inverosímils que ens quedem descol·locats, però llavors enfilem un parell de rèpliques ben trabades i el text et torna a atrapar. El dolor esdevé tan evident, la ràbia, la frustració, que no importa la fragmentació de la seva exposició. I, entremig, aquestes boniques mini narracions, aquests microrelats tan preciosistes i carregats de significat i maldat: "A small girl became increasingly paralysed by her parents' frequently violent rows. Sometimes she would spend hours standing completely still in the toilet, simply because that was where she happened to be when the fight began. Finally, in moments of calm, she would take bottles of milk from the fridge or doorstep and leave them in places where she may later become trapped. Her parents were unable to understand why they found bottles of sour milk in every room in the house."

Són aquestes imatges que perduren les que m'han fascinat del text. Aquestes ampolles de llet passada escampades per la casa com a metàfora de la por, el dolor, la violència i la infantesa robada.

Un tema recurrent en el text, i que potser marca el final, si és que n'hi ha cap de final massa clar, és la sensació de ràbia contra la vida, l'inconvenient d'haver nascut del què es queixava en Cioran. Algun dels protagonistes ho afirma en algun moment demanant haver nascut morta, d'altres ho reclamen com a solució al seu dolor present. I aquest "happy and free" que clou l'obra sembla encaminat cap a la mateixa idea. Un final que és un començament que és un final.

_____________

Sarah Kane, Crave
començat_ 8/2/21  //  acabat_ 8/2/21