Canto jo i la muntanya balla, Irene Solà

Des de la distància, notícies poques, poquíssimes de Catalunya. En part per voluntat pròpia, en part per la gran muralla digital xinesa. Però d'entremig d'aquest rierol de notícies vàries, la majoria d'elles tristes i tenyides de virus, el nom d'aquesta novel·la sembla repetir-se. No sé per què. No sé en referència a què, però ho fa. I la començo amb aquesta certa esperança que no em defraudi, que mantingui el llistó alt que ha marcat en Bolaño. Sé que demano molt. Però comença bé. Molt bé, de fet. Donant veu als núvols com a narradors del primer capítol. Parlant en un llenguatge naturalista que recorda obres passades i s'allunya del pesat ciutadanisme (i capital-isme) que sembla ser imperatiu. 

"És difícil de fer versos i de contemplar la virtut que s'amaga dins de totes les coses, quan els nens ploren amb aquella estridència de garrí escorxat que t'accelera el cor encara que no ho vulguis." 

"Les estovalles blanques són tan boniques que no s'hi pot menjar a sobre".

Solà sorprèn amb aquestes frases encertades i preciosistes, poètiques, fins i tot, combinades amb expressions més vulgars i escatològiques com tota l'aventura de les bruixes anant a pixar i a cagar a les creus dels morts a la muntanya i a fer-se petonejar el cul pel diable. Uns fragments que recorden molt al to fosc que sovint prenia Pa negre (si més no la seva versió cinematogràfica perquè el llibre no l'he arribat a llegir mai). 

"No m'estranya que sigui més bona, la gent aquí dalt, més autèntica, més humana, si respiren cada dia aquest aire. I beuen aigua d'aquest riu. I contemplen cada dia la bellesa que fa mal a l'ànima d'aquestes muntanyes mitològiques." 

"Els de ciutat vivim tots aigualits" 

Potser ho justificarà més endavant però el capítol en castellà de la palomita que es troba amb l'Hilari, d'entrada, no té cap raó de ser. De fet, sobra. Distreu. Trenca el ritme del text. Fins ara només el joc de descobrir qui parlava trencava el text perquè Solà respon la pregunta massa ràpidament i de manera massa clara i òbvia, és a dir, seguint les directrius de les obres adreçades al gran públic: tractant al lector d'infant. Però aquest capítol en castellà ho ha fragmentat tot. Per què hi és? No puc deixar de preguntar-me. Serà tota la resta de novel·la en castellà? Què ha passat? S'ha activat un traductor automàtic del Kindle? Tot menys seguir el fil del text. I això és un problema.

L'últim capítol em transporta als millors moments de Canciones de amor a quemarropa i això és un gran viatge. S'agraeix després d'algunes pàgines dubitatives i d'algun moment de pensar "voleu dir que n'hi ha per tant"? Deixa un bon regust de boca, aquest final, però també el deix de tristesa de pensar en el pobre Oriol, un personatge que, per cert, apareix bastant atzarosament i poc justificat cap al final del text. Però aquest final trist i bucòlic i bonic i esperançador fa que perdonem aquests detalls. 

Ara, no n'hi ha per tant. De debò. No n'hi ha per tant.

_____________

Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Anagrama)

començat_ 31/12/20  // acabat_ 13/1/21