Començar-la és pur vertígen. L'escena post-video de família feliç que espera fill/família que té complicacions al part i tota una vida que canvia, és d'alta intensitat. I d'alta volada. La insistència de l'Ada, aquest Jo que és un nosaltres, en saber qui està parlant amb ella ens ubica com a espectadors però també ens reforça l'estat de pèrdua immens on es troba ella.
"Ara als pediatres tampoc se'ls paguen les hores extres, forma part del complot de la Generalitat contra la infància: han decidit no pagar les hores extres ni dels mestres ni dels pediatres, és com la política del fill únic a la Xina, però encara més recargolada... a la catalana."
El primer acte és un esvoranc molt fons d'emocions caigudes i de preguntes de mal fer però totalment necessàries: "teniu alguna possibilitat d'evitar que en Llibert visqui aquesta vida tan poc digna?" I, sense adonar-me'n, em remou els records del naixement del meu primer fill: també va estar ingressat una bona temporada a la Vall d'Hebron per naixement prematur. Tampoc deglutia ni sabíem què tenia, només que havíem d'esperar. Tothom ens deia que érem afortunats perquè no estava en una incubadora i que a la Vall d'Hebron eren pro contacte pell a pell i això era meravellós. I en el moment no ho vam valorar tant, malgrat fer-ho. Amb la distància, quina gran fortuna vam tenir. El procés rutinari d'agafar la Ronda de Dalt, aparcar i anar a pasar el dia a la Vall d'Hebron també em resulta molt familiar. I aquelles hores parlant amb pares i mares que a vegades se'n sortien, a vegades no però potser els quedava un dels bessons encara viu i havien de seguir perseverant per ell... Merda de vida.
Després ve la gran pregunta: una vida de paràlisi i mort cerebral és una vida que cal ser viscuda? És a dir, en Llibert ha de morir? És la gran pregunta i la protagonista en té la resposta clara però en Vicent s'hi resisteix. I qui no ho faria! Per què, com es comenta a l'obra, I si resulta que després millora? Com el podràs mirar als ulls sabent que vas estar a punt de matar-lo?
I en un país on l'eutanàsia no és legal, com es mata un fill? Se l'ha de deixar morir lentament amb tot el dolor i patiments que això implica. Per desgràcia no ets un gat, li diu la protagonista, perquè als gats terminals se'ls sacrifica perquè no pateixin. A les persones terminals, no. Una vegada més: merda de vida.
Una gran obra. Llegint-ne els comentaris posteriors sobre el muntatge i, sobretot, la música en directe, em fa ràbia haver-me-la perdut. Però me n'alegro que hagi estat als teatres. És molt necessària.
__________
Gemma Brió Zamora, Llibert
començat_ 10/09/2026 // acabat_ 10/09/2026
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada