Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lara díez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lara díez. Mostrar tots els missatges

17 de nov. 2026

Tarsius, Lara Díez Quintanilla

Al pròleg la Lara Díez ja ens diu que es tracta d'un text sobre joves adreçat als joves... i el llenguatge juvenil, aquests bro, literal, PEC i demés ho confirmen. Ara bé, va arribar l'obra als joves? És a dir, hi van anar joves al TNC a veure-la? O va ser només un projecte que queda bonic sobre el paper i que omple d'orgull les butxaques de productors i politicastres? I, en cas de tenir audiència jove, van entrar-hi o van sentir la vergonya aliena que sents quan ets jove i un pare o familiar es fa el modern?


La història de la primera trobada de la Marta i en Roger, el seu intent frustrat de relació sexual narrat pels seus pensaments, em fa entrar de ple a l'obra. Reconec que fins aquest punt em mostrava rehaci i m'entretenia en reflexions sobre el llenguatge utilitzat i la necessitat real d'afegir un personatge que parli en castellà però aquí m'ha atrapat la Lara Díez. El joc dramàtic em sembla divertit i en vull saber més.

"Que la meva vida no només fos haver de sobreviure."


"Y si volviéramos... ens reconeixeríem pel carrer?" Pregunta la Tània després que tots s'han sincerat i, inevitablement, bé al cap les escenes finals de The Breakfast Club on en Brian formula una pregunta semblant després que un grup tan heterogeni i tan separat per les circumstàncies vitals i socials hagin compartit tantes emocions. I quan s'arriba a aquest moment, si s'hi arriba mai, és meravellós. Tant és que no hi hagi continuïtat, que l'endemà ens creuem pel carrer i ni ens saludem, el moment que hem compartit ha estat real, genuí. I això no té preu. Jo ho vaig viure a València l'any 2001 a la trobada d'escriptors arran de la Nit de les Lletres Catalanes, i encara me'n recordo com si fos ahir.

I del llistat final de coses per les quals valen la pena viure que se'ns demana al principi de l'obra, doncs en comparteixo moltes, moltíssimes. I m'imagino com de bé deu funcionar això al teatre llegint els missatges que han posat els espectadors.

"Acabar un dinar d'amics, sopant junts perquè no vols separar-te mai." I quin plaer quan això passa. I quant temps fa que no em passa.

Quina sorpresa tan gran aquesta obra! L'he començat amb cert recel perquè de casualitat (vaig agafar totes les obres de teatre noves que vaig trobar a la biblioteca del poble) l'aproximació i el públic al qual va dirigit era molt semblant a les dues últimes obres llegides (La festa i Dopamina), les primeres pàgines m'ha deixat bastant indiferent però quan hi he entrat, hi he entrat de cap i sense reserves. A part que els tarsius, juntament amb els emús, són uns dels animals que més gràcia em fan. Una gran experiència. 
___________
Lara Díez Quintanilla, Tarsius
començat_ 08/10/26 // acabat_ 09/10/26