El coratge de matar, Lars Norén

Les relacions entre pares i fills (ambdós del sexe masculí) en el món del teatre i la literatura acostumen a ser fredes, distants, de poques paraules compartides, d'incomprensió i de masses retrets no pronunciats. Aquesta obra no en podia ser una excepció.

El Pare s'instal·la a casa del fill, no sabem per què, no sabem quant s'hi estarà, i el Fill no sap com afrontar-ho. De fet, tampoc no sap com viure: té la casa buida, no té menjar, les llums del passadís foses, les moquetes aixecades, està pràcticament sempre tancat a casa...
Mica en mica anem descobrint, lleugerament, detalls de les seves vides. Com el pare va acabar fent de cambrer tota la seva vida perquè no el van deixar estudiar. Com el fill ha seguit la mateixa carrera segurament per inseguretat... fins que arriba la Radka, l'amiga/parella del Fill i aquesta intrusa fa que el pare esdevingui més amable, d'entrada. Que el fill parli més. Que els coneguem a tots plegats una mica més. Amb totes les pors i dolors remoguts que això comporta. Amb totes les ambigüitats i mitges tintes. Totes les mentides mig amagades i totes les veritats no pronunciades.

"La veritat és que no sabia si estaves borratxo o si eres un malalt mental, i encara no ho sé, tot i que has deixat de beure."

La segona escena és esfereïdora. Incòmode. De difícil llegir i m'imagino que de molt mal observar. Però completament necessària per conduïr-nos al desenllaç de la tercera escena. Un desenllaç que, d'altra banda, ja se'ns havia introduït des del primer moment i no ens sorprèn. De fet, s'espera. I axò sap greu perquè fa que el tancament de l'obra no sigui tan reeixit com tota la tensió que s'ha anat acomulant. Final catàrquic? Potser per algú. Però massa previsible. Llàstima.
______________
Lars Norén, El coratge de matar (Arola editors)
començat_ 15/4/20  //  acabat_ 16/4/20