L'eclipsi, Paco Zarzoso

"La sort de no parlar a ningú és que t'escolta tothom... el fracàs de parlar amb tothom és que no t'escolta ningú..."

I en aquesta època de debats polítics carents de sentit i de propostes pseudopolítiques destinades a engreixar les butxaques d'uns mentre s'oblida la polis, que em reafirmen amb la meva felicitat d'estar-ne lluny, ben lluny de tot plegat, aquesta frase ressona amb més força.

"Al segle passat, els éssers humans érem un ramat de bèsties... i saps en què ens hem transformat al XXI? Doncs en un ramat de zombis... de zombis confosos que deambulen d'una banda a l'altra, els uns altius i els altres resignats... però zombis... zombis borrosos que hem acabat desdibuixant la història."

Zombis ridículs que ens arrosseguem, que anem sempre de pressa per arribar a la feina que la tenim a l'altra banda de la ciutat i ens creuem cada dia a la grisor del metro amb els cinc cents altres zombis que viuen a l'altra banda de la ciutat però treballen a la nostra banda... Zombis sense criteri que correm a mirar l'última sèrie de Netflix que ens diuen que hem de mirar, que correm a posar al crit al cel quan el veí ens diu que cal fer-ho però callem quan les injustícies ens exploten a la cara...

Un casament lèsbic en un cementiri; un enterramorts comunista que vol portar la mòmia d'en Lènin al seu cementiri per iniciar la revolució; un fotògraf amb pedaç de pirata a l'ull que havia estat parella d'una de les núvies; un pare/sogre propietari d'una gran cadena hotelera; un germà de la núvia que és un artista alcohòlic a qui el futur sogre de la seva germana vol salvar de la misèria encarregant-li 600 retrats que no ha de signar; una dona morta i un amant també mort que s'apareixen al cementiri... i segurament algun personatge més que em deixo. Una amalgama de gent, d'emocions i, sobretot, diàlegs grandiloqüents. Perquè sembla que un cop ens hem allunyat del realisme, ja tot és possible.

"No oblideu que la sensualitat és passat indefinit, la sexualitat present continu, i l'amor futur imperfecte..."

I poc després l'Olaf, l'enterramorts comunista, reapareix disfressat de Lènin i afirma: "No oblideu que l'aristocràcia és passat indefinit, la burgesia present continu, i el proletariat futur perfecte."

En algun moment de la vida, certes lectures m'havien empetitit. El seu tsunami lingüístic, la seva allau cultural i les múltiples referències que jo era completament incapaç de copsar, m'enfonsaven tot posant en relleu la meva ignorància. Ara, passats els anys, molts per cert, això ja no em passa. I no pas perquè conegui totes les referències del món, presents i passades o perquè em meravelli el cabdal lingüístic grandiloqüent, sinó perquè he après a veure què s'hi amaga al darrere. A destriar el gra de la palla. A vegades hi ha una bona història, uns personatges interessants, unes accions atractives i totes les filigranes posteriors no ens han de distreure... d'altres, no hi ha res. Rere el gran embolcall de colors, no s'hi amaga res de valor. Aquesta obra d'en Zarzoso se situa en un terme mig. Hi ha moments que corre el perill de quedar-se en l'embolcall lluent que ens fascina però només ens empatxa i, d'altres, en canvi, transpira una història que podria ser interessant. Sobretot si l'acabéssim d'entendre...

_____________

Paco Zarzoso, L'eclipsi

començat_ 6/6/20 //  acabat_ 9/6/20