"In a lay-by on the motorway going out of the city, or maybe in, depending on which way you look, a small dark girl sits in the passenger seat of a parked car. Her elderly grandfather undoes his trousers and it pops out of his pants, big and purple (...) And when she cries, her father in the back seat says I'm sorry, she's not normally like this."
Aquesta és la cruesa que buscava, aquest és el dolor i la decadència social que imaginava que em trobaria en aquest text. És agradable quan les expectatives es compleixen. Últimament, en Bolaño, l'Albee i la Kane han estat a l'altura. La Solà, no tant...
"There's something very unflattering about being desired when the other person is so drunk that can't see."
"M - Why do you drink so much?
B - The fags aren't killing me fast enough."
I de tant en tant sembla que ens perdem, que els diàlegs siguin totalment incoherents, desconnexos els uns dels altres, les temàtiques tan variades i les frases tan inverosímils que ens quedem descol·locats, però llavors enfilem un parell de rèpliques ben trabades i el text et torna a atrapar. El dolor esdevé tan evident, la ràbia, la frustració, que no importa la fragmentació de la seva exposició. I, entremig, aquestes boniques mini narracions, aquests microrelats tan preciosistes i carregats de significat i maldat: "A small girl became increasingly paralysed by her parents' frequently violent rows. Sometimes she would spend hours standing completely still in the toilet, simply because that was where she happened to be when the fight began. Finally, in moments of calm, she would take bottles of milk from the fridge or doorstep and leave them in places where she may later become trapped. Her parents were unable to understand why they found bottles of sour milk in every room in the house."
Són aquestes imatges que perduren les que m'han fascinat del text. Aquestes ampolles de llet passada escampades per la casa com a metàfora de la por, el dolor, la violència i la infantesa robada.
Un tema recurrent en el text, i que potser marca el final, si és que n'hi ha cap de final massa clar, és la sensació de ràbia contra la vida, l'inconvenient d'haver nascut del què es queixava en Cioran. Algun dels protagonistes ho afirma en algun moment demanant haver nascut morta, d'altres ho reclamen com a solució al seu dolor present. I aquest "happy and free" que clou l'obra sembla encaminat cap a la mateixa idea. Un final que és un començament que és un final.
_____________
començat_ 8/2/21 // acabat_ 8/2/21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada