Postmodernitat i creativitat individual, Esteve Rovira

"La postmodernitat és negativa perquè no porta enlloc, no genera moviment, no educa i no millora res." (335) Afirma Rovira. I afegeix més poèticament: "és símptoma i malaltia. És absència i pèrdua. És un buit" (335) La postmodernitat com una època de fredor, d'aïllament, d'individualisme exagerat i poc (o gens) contacte humà. Més endavant continua i diu: "tot ens és igual i res ens importa. Vivim al dia, després d'abdicar del futur. La postmodernitat és la negació del futur." (336) I per què? Doncs, segons Rovira i Mestres perquè ha deixat a l'home sol, "li hem estalviat els mites, les religions, les creences, la fe i la valentia, la responsabilitat i els valors" (336) abans d'hora. "L'home no ha estat capaç d'omplir el buit deixat per la desaparició de creences i conviccions" (336) Per això està perdut, per això no sap qui és, ni on va, i fingeix que no l'interessa. "S'acontenta amb la rialla estúpida i amb la gràcia sense contingut" (337) I només cal fer una ullada a la programació televisiva, o cinematogràfica o (en gran mesura) teatral, per comprovar que això és així, que les absurditats més vàcues triomfen. Que el desig de bona part de la societat és ser distret, que no el facin pensar massa, que l'entretinguin sense fer-li rodar el cap. És a dir, que el deixin vegetar.

Rovira i Mestres és, malgrat tot, optimista i confia en l'home: creu, a la seva manera, en la idea nietzscheana que un cop Déu ha mort l'home l'ha de superar, ha d'agafar les regnes de la seva vida i actuar amb propietat i convicció.

"Ara no podem aprendre tot escoltant les veus del carrer, o dels mitjans de comunicació, ara buits, volgudament insignificant i neutres [...] Ara toca caminar tot sol des de la creativitat autònoma i la determinació individual" (340) L'individu, en solitari, ha de ser capaç de créixer, d'aprendre, de seguir endavant... i no és un mal consell, de fet és el que molts han acabat fent perquè han vist que ningú els ajudava. Però, per altra banda, potser per la manca de costum n'hi ha tants que es perden pel camí (asseguts al sofà davant la tele).

La clau per seguir endavant, segons Rovira, és que no s'ha de tancar portes, no s'ha de donar ordres delimitades, ni haver-hi profetes que seguir. Cal començar de nou, la "pàgina en blanc" (340) o  la tabula rasa de Sant Tomàs. És a dir: no mirar enrere i lluitar per seguir endavant. El problema està quan aquells que t'haurien de permetre seguir endavant sí que viuen ancorats en el passat (font de la seva situació privilegiada) i no estan disposats a permetre que res ni ningú els arrebati la posició que fa cinquanta anys que tenen i vint que no l'utilitzen.

I tan bé, i amb tanta embranzida com havia començat el text, i de cop les darreres pàgines semblen frenar en sec, esdevenen un llistat de conceptes sense massa reflexió ulterior (com si no li cedissin més espai per a fer-ne els comentaris que resulten imprescindibles) i s'acaba l'assaig. Una llàstima, la veritat.
___________
Dintre L'individu davant el tercer mil·lenni (La Busca)
començat_ 03/10/13  /  acabat_ 03/10/13